El país de les barraques

Un dels fenòmens socials que més em va sobtar quan vaig tornar a aquest país després d'una absència de vuit anys és el de les "barraques".  No, no vull dir les barraques aquelles de les quals m'havia parlat la meva àvia i que entapissaven els suburbis de les ciutats catalanes durant el franquisme. Parlo de les casetes de fira destinades a vendre cerveses i combinats alcohòlics i que s'instal·len actualment durant les festes majors de moltes viles.

Les barraques es col·loquen en parcs públics i són regentades per diversos col·lectius i associacions "sense ànim de lucre". Acompanya sempre a les barraques un escenari de concerts dotat amb una connexió elèctrica que proporciona els vint mil watts de so imprescindibles perquè tots els veïns participin de l'esperit festiu de la nit.

Diguem d'entrada que és obvi que les entitats que gestionen les barraques, realment, no en tenen cap, d'ànim de lucre. Per això donen les begudes a preu del supermercat i no treuen cap benefici pel que fan. A més de les begudes, ofereixen gratuïtament entrepans als nens pobres. Vaja, és gairebé com si fossin sucursals d'un convent de monges de la caritat.

No obstant això, un any el batlle de Sant Cugat va tenir l'estranya pensada de permetre que alguns veïns  dormissin durant la matinada. Alhora va oferir al jovent unes activitats lúdiques alternatives no tan intel·lectuals i europees. En definitiva, va suprimir les barraques.

Un activisme juvenil sense precedents es va desfermar tot seguit.   Rètols, adhesius, grafits, ...  Rieu-vos-en de les mobilitzacions dels joves francesos en contra de les reformes laborals. Fins i tot avui dia encara podem veure restes d'aquella lluita èpica en algunes parets santcugatenques on hi destaca la transcendental pintada "PER QUÈ NO HI HA BARRAQUES 2011?".

Un dels defensors de les barraques, de l'associació "Joves de Sant Cugat", es queixava aleshores al diari local escrivint que "les nits només deixaven lloc al dormir" i que els joves havien de  "disfrutar de la nit. De tota la nit i no només del principi d’ella".

No cal dir que davant d'una petició tan raonada l'Ajuntament va reinstaurar les barraques l'any següent.

Des d'aleshores, durant les nombroses festes que es fan al poble, quan m'haig de llevar a dos quarts de set per anar a treballar i a les tres els vidres de les finestres encara trontollen al ritme dels Manel i d'altres grups musicals de gran qualitat, sempre tinc un bon record per als activistes  de l'associació joves de Sant Cugat, per al consistori  i per a tota la seva parentela.

Qui va decidir encerclar "La Caixa" l'11 de setembre

En una entrevista recent de Vilaweb aTeresa Forcades, aquesta afirma que Procés Constituent va acceptar la invitació de l'ANC per participar a la Via Catalana i afegeix:

“...ho volíem fer amb aquest tret distintiu: encerclant la Caixa, que és el que havíem aprovat a la nostra assemblea de promotors”.

Vaig decidir preguntar a ProcésConstituent d'on va sortir la decisió d'encerclar La Caixa. Després d'uns dies d'insistir-hi molt i deixar clar que jo sóc adherit a aquesta organització (vaig signar el document de 10 punts per la qual cosa ja em compten com a tal) obtinc la següent resposta:

“Es proposà, debatè i aprovà a l'ass d grup promotor d juliol amb més d 200 pers d 80 ass locals i comissions [sic]”

Decideixo doncs cercar l'acta d'aquesta “assemblea” del “grup promotor” del juliol, aviam si mostra quina era la proposta, qui la va fer i com varen anar les votacions.

Trobo documents d'afiliats de Procés Constituent (aquí i aquí i aquí) que resulta que varen assistir a aquesta “assemblea del grup promotor” i que en varen escriure actes o resums.

En primer lloc es pot veure que no va ser tal "assemblea" sinó una reunió on varen assistir afiliats a nivell personal i representants de diversos grups. Aquesta reunió es va celebrar el matí del diumenge dia 7 de juliol al Casal Loiola de Barcelona (carrer Balmes 138). Efectivament, hi havien (segons els que hi varen anar) entre 200 i 250 persones.

Cerco la proposta d'encerclar La Caixa i, segons uns dels afiliats que hi varen assistir, tot el que es va aprovar en aquesta reunió del grup promotor referent a aquest tema és:

“f) Participar en la Cadena Humana del 11 de Setembre, marcant trets identitaris propis (presència física en punts significatius de l’itinerari). “

No m'ho puc creure. No es va mencionar encerclar La Caixa?

Cerco una altra font de Procés Constituent per comparar amb la darrera informació. Un membre del Procés Constituent de La Garrotxa assistí a la reunió del grup promotor de Barcelona i va escriure també el que es va decidir (en el que en aquest cas descriu com “Jornada de debat del dia 07 juliol a Barcelona“).

Aquest assistent, escriu :

“...es varen dividir en 20 sales per tractar dels temes proposats (...) es tracta de debats oberts on cadascú dona la seva opinió i no cal arribar a cap conclusió, solament es tracta de tractar els temes obertament i acostumar-nos a treballar / debatre en assemblea” .

Respecte a la cadena humana i a l'onze de setembre tot el que diu és el següent:

“S’ha decidit participar en la cadena humana del 11 setembre, és parlarà com Procés constituent estarà representat en algun indret notori. “

Increïble. Corrobora el que publica l'altre assistent. No es va decidir encerclar La Caixa. Ni tan sols es va mencionar l'entitat financera.

Ara sí que m'haig de fregar els ulls.

Un altre assistent a la mateixa reunió, provinent de Tarragona, escriu:

"També es va decidir participar en la cadena humana per la independència de Catalunya però marcant perfil propi en el sentit que la qüestió nacional ha d’anar lligada a la qüestió social i a la democràtica"

Segueix sense haver cap menció a que es decidís (i menys votés) encerclar La Caixa!

Deu ser doncs que es van equivocar els de Procés Constituent. Que sí que devia haver hagut alguna assemblea d'afiliats en un altre dia posterior i en la qual sí que es va aprovar encerclar La Caixa.

Segueixo cercant.

Doncs no. El dia 14 de juliol es va fer una jornada de debat programàtic amb una sessió inaugural (on no es va parlar d'encerclar La Caixa i molt menys votar) i on es varen realitzar “130 debats paral.lels i tallers de discussió simultània, a través d’una metodologia de diàlegs múltiples, que han cobert totes les temàtiques contingudes en el Manifest fundacional del Procés”[sic].

Tota la resta, actes durant el mes de juliol de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres a diverses poblacions de Catalunya. Cap assemblea. Cap votació.

El dia 22 de juliol anuncien al seu lloc web un concurs de samarretes que “podrem dur l’11 de setembre a la cadena humana per la independència.” . Encara absolutament cap menció a encerclar La Caixa. Tot sembla indicar que es limitaran a participar a La Via Catalana amb samarretes de diferent color.

El dia 1 d'agost Procés Constituent anuncia a través de Vilaweb que encerclarà la seu de la Caixa a l'avinguda Diagonal de Barcelona. Forcades declara que “que la proposta va ser feta en una reunió en la qual van participar quatre dirigents de l'ANC i membres de Procés Constituent i que la mateixa ANC va convidar explícitament Procés Constituent a incorporar-s'hi amb una acció pròpia i que van suggerir la possibilitat de fer una samarreta diferent.“

El dia 3 d'agost Procés Constituent envia un correu electrònic als seus adherits (jo sóc un d'ells) en el qual s'informa que convoca a encerclar la seu de La Caixa per assenyalar els responsables de la crisi i les retallades. Per si no havíem llegit Vilaweb dos dies abans.

De tot l'anterior només podem deduir:

1- La decisió d'encerclar La Caixa l'11 de setembre va ser presa per algun dirigent de Procés Constituent.

2- No es van consultar les bases sobre aquesta decisió d'encerclar La Caixa l'11 de setembre, que no va ser debatuda ni sotmesa en cap moment a votació.

Per quin motiu algú va decidir d'amagat fer una acció tant rellevant l'11 de setembre? Quin és l'objectiu pràctic més enllà d' ”unir la defensa dels drets socials i dels drets nacionals” ?

El que és clar és que la l'acció no pot estar dirigida en cap cas contra la principal institució privada que ajuda econòmicament a Justícia i Pau ( l'ONG que presideix Arcadi Oliveres). Ningú mossega la mà de qui li dóna de menjar. També sembla estrany que La Caixa (juntament amb La Vanguardia) financi un  acte multitudinari  protagonitzat pel popular activista el 2 de juny a la Sala Simfònica de l'Auditori de Girona. Els banquers saben molt bé on posen els diners. (Veieu enllaços aquí , aquí, aquí  i aquí).

 D'altra banda, na Teresa Forcades, per força, ha de saber dues veritats com temples:

1- Contra "La Caixa" no hi ha independència possible (per una simple qüestió tàctica).

2- Sense independència "La Caixa" no es toca (Islàndia va poder decidir sobre els seus bancs perquè és un estat independent).

Per què doncs interferir d'aquesta manera tan notable en un dia clau pel procés d'independència de Catalunya? Quins esdeveniments podem esperar arran de l'acció de Procés Constituent? Afectarà a la Via Catalana del dia 11 se setembre?

Ho hem de fer possible. Tots a la Via Catalana cap a la indepenència

Amics, amigues,

Som afortunats de tenir, en aquest món tan buit d'esperances, una il·lusió que ens cohesiona i ens fa avançar junts cap a un objectiu racional i assolible.

D'aquí a pocs dies tindrem un 11 de setembre molt especial. En aquest podrem mostrar als qui manen que no volem pel nostre país una dècada més d'estancament econòmic, espoli fiscal i misèria democràtica.

Per primera vegada tenim l'oportunitat d'assolir, de forma totalment pacífica i democràtica, un  nou estat independent on, sens dubte, serà molt més fàcil millorar substancialment molts dels problemes que ens afecten.

Ara és l'hora de la unitat. De pensar què és el que volem pel nostre país però també de pensar en les passes lògiques per assolir allò que volem. 

Independència certament no equival a paradís. Restaran moltíssims problemes per discutir i resoldre. Però ho farem entre nosaltres, amb unes condicions molt més favorables  i deixant enrere un estat encara ancorat al passat que necessita deixar de dependre per evolucionar.

Islàndia va poder decidir sobre els seus bancs perquè era un estat independent. Per poder plantejar qualsevol reforma primer hem d'assolir la independència. I per assolir aquesta ho hem de fer ara que tenim una oportunitat històrica. Molt probablement l'única que se'ns presentarà en molts decennis.

És demanar una utopia voler reformar aquest estat anacrònic, Espanya,  que no té cap tradició democràtica i on, segons el mateix Ortega y Gasset, sempre s'ha rebutjat la cultura. L'Espanya amb l'índex de fracàs escolar més alt d'Europa. L'Espanya que vol prohibir l'autoconsum d'energies renovables, l'Espanya que s'ha gastat 40.000 milions d'euros en una xarxa AVE amb tecnologia franco-alemanya i que no té ni tan sols sistemes  de seguretat adients pels trens convencionals -que utilitzen el 95% dels usuaris.   L'Espanya de la bombolla immobiliària. L'Espanya de les autovies sense cotxes i dels aeroports sense avions. L'Espanya de Paco el Pocero. L'Espanya que no torna els papers de Salamanca ni anul·la els judicis franquistes. L'Espanya que no inverteix en cultura ni en desenvolupament. L'Espanya que que dóna entre 6.000 i 10.000 milions d'euros a l'Església catòlica cada any. L'Espanya on una ministressa va permetre la venda (al règim de Gaddafi) de bombes de dispersió il·legals fabricades per l'empresa del ministre que la succeiria.

Actualment Espanya és governada per un partit neo-feixista, corrupte i incompetent, el PP, al qual encara avui les enquestes li atorguen el poder en coalició amb UPyD en unes properes eleccions . No obstant, cal recordar que pràcticament tot l'anterior s'ha realitzat sota governs del PSOE.

Que molts catalans són corruptes i han participat d'aquest Estat i de la seva manera de fer? Evidentment. Però aquests són precisament els catalans que eviten que es parli d'independència. Perquè temen deixar de gaudir de la seva posició de privilegi.

A més, el millor favor que podem fer per desenvolupar  Espanya és fer-nos independents. Ja n'hi ha prou de camps erms i despoblats a Castella i Andalusia. Ja n'hi ha prou d'esperar el xec del PER per sobreviure. Ja n'hi ha prou de subdesenvolupament. Ja n'hi ha prou d'injeccions de capital per crear infraestructures inútils a territoris on no hi ha hagut ni revolució industrial ni reforma agrària.

En pocs dies podrem triar si volem una altra dècada perduda o començar, per fi, a moure alguna cosa. Tant a Espanya com al nostre país que tant malament s'ha gestionat dins de la primera. Tant durant la dictadura com en la seva democràcia raquítica.

Per tot això i molt més m'agradaria que tothom participés a la ViaCatalana. Que si no assolim la independència no sigui perquè no ho hem intentat.

   

Si tot va bé, la propera mobilització serà per anar a votar en un  referèndum avalat per la Unió Europea. 

Fes-te un  favor a tu mateix/a, al  teu país i a les properes generacions. Inscriu-te a la Via Catalana cap a la Independència.

Carta oberta a Jaume Barberà

En els darrers dies s'han fet públiques unes declaracions de Jaume Barberà (confirmades per ell mateix)  que va realitzar durant l'entrega d'un premi de Reagrupament que va rebre per publicar "el millor article independentista de l'any". En aquestes declaracions afirma que la consulta no cal fer-la el 2014, que pot esperar uns quants anys més.  I que per "mantenir la cohesió i la convivència" cal cercar el suport del PSC.

Arran d'aquestes declaracions Jaume Barberà rep una  pluja de crítiques que el presentador televisiu titlla, en el seu conjunt, de "desqualificacions" i "insults sistemàtics". No dubto que pugui haver-ne rebut d'aquests darrers també, però en aquest escrit vull puntualitzar i separar el que són insults de  crítiques fonamentades.

En primer lloc cal dir que, contràriament al que afirma el popular presentador televisiu de "Singulars", les declaracions són ben diferents a les que ell mateix havia pronunciat en anteriors actes públics.

En canvi, el periodista defensa a la www que ell no ha canviat pas d'opinió i que ja havia expressat aquesta visió abans.  Més concretament, cita el seu llibre "S'ha acabat el bròquil".

Bé, aquest llibre no fa ni dos mesos (des de Sant Jordi) que va sortir a la la venda. Jo no vaig comprar ni llegir el best-seller català però recordo que li va valdre una bona repassada per part d'en Sergi Pàmies.  

El mediàtic presentador també diu que arran de les darreres eleccions catalanes va "proposar un govern de coalició, si més no, entre CiU i ERC" però que "no se'n va sortir".

No sé que hi té a veure una coalició de govern CiU-ERC (que varen signar un pacte de legislatura per fer la consulta) amb incloure al PSC (contrari a la consulta) en el govern.

És més ( i si algú pot que ho expliqui): com es pot dir que es defensa la independència volent sumar a partits d'orientació espanyolista?

El PSOE no vol ni voldrà referèndum i el PSC n'és una sucursal. Per tant el que demana en Jaume Barberà és totalment absurd. De fet, dintre de l'absurditat, tindria més sentit demanar la unitat amb Ciutadans (com a mínim, és un partit amb direcció a Catalunya!).

Sembla doncs mentida que algú digui que per convocar un referèndum per a la independència calgui el suport dels que estan en contra de la independència.

Un exemple: el 18 de setembre del 2014 hi haurà un referèndum per la independència a Escòcia convocat per un sol partit. Aquest partit, l'SNP, té el  55% dels diputats del parlament d'Escòcia i va rebre un 45% de suport electoral.

La pregunta del referèndum escocès del 2014 ja es va presentar oficialment fa força mesos i, malgrat  gaudir d'un suport escassament majoritari,  a ningú se li acut dir, com fa en Jaume Barberà, que es perd la "cohesió i la convivència".

La gent votarà i decidirà si vol Escòcia independent o no. Òbviament cap dels partits contraris a la independència d'Escòcia va votar a favor de realitzar el referèndum. Però el referèndum es farà.

D'això se'n diu democràcia.

Aquí, a Catalunya, hi ha un acord de legislatura escrit i signat per CiU i ERC que fixa pel primer semestre del 2013 la formalització d'una petició per realitzar un referèndum (avui manquen poc més de 10 dies per exhaurir el termini).

CiU i ERC tenen conjuntament el 53% del parlament. Però és que a més, a diferència d'Escòcia, aquí hi ha quatre partits representats pel 80% dels diputats del parlament (i que gaudeixen d'un 63% de suport electoral) que varen incloure  la consulta en els seus programes electorals.

I aquí (malgrat el que va votar la gent)  encara no tenim ni tan sols pregunta.

Malgrat això,  Jaume Barberà diu en el seu escrit que vol "posar l'èmfasi en la necessitat de sumar, és a dir, de fer país i no partit". Diu que ell havia proposat feia temps " la unitat entre totes les forces clarament independentistes" i que " no se'n va sortir".

Bé, doncs com és que ara, sorprenentment, amplia aquesta suma a un partit que, com el PSC-PSOE, és contrari a celebrar la consulta i que a més s'ha estat desintegrant en els darrers mesos?

Què potser l'SNP necessitava el suport dels conservadors o els laboristes d'Escòcia per aprovar la realització del referèndum? És clar que no.

Barberà cita una sèrie de titulars de diaris per, segons ell, mostrar que l'escenari actual no és l'adient per a una consulta. No explica la lògica que el porta a tal conclusió, però llegint els titulars mencionats cap ment racional pot deduir ni un sol motiu per postposar la data de la consulta. Ans al contrari.

Per tant, seria bo que expliqués amb algun fonament que és el que l'ha portat a tal conclusió.

Jo, francament, penso que Jaume Barberà forma part del status quo i que té una posició personal a defensar. Això no és cap insult ni cap desqualificació sinó una obvietat incontestable. Només per mencionar el que sap tothom, darrerament el seu programa "Singulars" ha estat mogut a la "prime time". Avui precisament ha finalitzat la temporada i pensa reprendre l'emissió properament.

També opino que el periodista ha fet un gir radical en els darrers mesos encarat a retardar la consulta. Això és el que desitgen les forces més reaccionàries que hi ha actualment a CiU i que controlen la majoria dels mitjans públics i privats, inclòs aquell pel qual ell treballa.

Som molt els que pensem que el darrer tren de la independència passa el 2014. Si al 1990 a la població de les repúbliques bàltiques els hi hagués entrat la cagarel·la, ara formarien part de la federació russa.

Per tant jo veig aquí un cas clar, no de convivència sinó de connivència.

Aznar a Antena 3: "El origen de la crisis es la falta de instrumentos para garantizar cohesión de España "

Cap mitjà de comunicació escrit ha publicat avui el que va dir, textualment, l'ex-president del govern espanyol José María Aznar durant una entrevista a la cadena de televisió espanyola privada Antena 3:

"La polémica del déficit a la carta no es más que una expresión del problema que tiene España de desagregación.  El estado español es un estado que carece en este momento de los instrumentos fundamentales  para garantizar su cohesión . Y esto es muy grave y es justamente el origen de la crisis en la que estamos sumergidos, en la que estamos viviendo".
 
La pregunta és quins instrumentos creu que són aquests, perquè ell provadament ha recolzat  l'anterior règim basat en un alzamiento militar.

Per què cap mitjà escrit , ni a Catlunya ni a Espanya, que comenta avui aquesta entrevista a Antena 3 ha publicat aquest paràgraf?

Si no us ho creieu podeu escoltar.ho a l'arxiu d'el Móp a Rac1 en aquest enllaç del programa d'avui dimecres 22 de maig a les 9 del matí (minut 10:00 de l'àudio).

Diccionari Català d'Expressions i Eufemismes de la Casta Política

Aquesta entrada al blog pretén recollir les expressions i eufemismes emprats més freqüentment per la casta política catalana.

Tots els lectors hi són convidats a fer aportacions per poder completar el futur DCEUCP.

Tinc l'esperança de que pugui servir d'eina al ciutadà del carrer perquè pugui intentar comprendre els esdeveniments de l'actualitat política catalana.

Diccionari Català d'Expressions i Eufemismes de la Casta Política

C

Consulta


Reunió secreta de les castes espanyola i catalana per a aconsellar-se entre elles sobre una determinació a prendre.

D

dret a decidir

1 dreta a decidir. Facultat de la casta política catalana d'exigir hom allò que li és degut, de fer , de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l'autoritat espanyola estableix a favor seu o li és permès pel Govern Central.

2 Convenció formal entre la casta catalana i l'espanyola posterior al pacte fiscal i vàlida fins a la consecució de les properes eleccions autonòmiques.

E 

estat propi

Manera d'ésser, d'existir o de presentar-se un sistema  de poder de la pròpia casta i no d'altri

estructura d'estat Arranjament que permet emplear el conjunt de parents matrilaterals i patrilaterals d'un membre del partit o partits que ocupen el govern autonòmic,   i amb els quals té drets i deures establerts socialment.   eleccions plebiscitàries Accions d'elegir que les autoritats polítiques fan després d'una consulta popular. I Independència Independència del Banc Central Europeu en la seva acció. [1]   P pacte fiscal [2010; d'origen incert, com les expressions semblants i  emparentades dreta a decidir, estat propi]

Convenció formal entre les castes polítiques catalana i espanyola  fins a la consecució de les properes eleccions autonòmiques.  Substituïda al 2012 per dret a decidir i consulta.

procés

1 Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)

Manera de descabdellar-se una acció progressiva

2  Conjunt d'activitats del govern autonòmic català encaminades a produir
lleis autonòmiques recorregudes pel govern espanyol al Tribunal Constitucional i
subsegüentment retirades. Substitueix a la transició nacional catalana. Veure transició 
 nacional catalana.
 

T  

transició nacional catalana

Acció de passar lentament d'un estat espanyol a un altre
 d'idènticament espanyol mitjançant el plantejament d'una consulta.
 Veure consulta. 

[1] www.ciu.cat/media/84331.pdf Maig 2014. Programa electoral CiU Eleccions Europees

 

Tranquil·litat i bons aliments ens demana el President

Tranquil·litat i bons aliments ens demana el President
 Però ja no en tenim
 ens estan exprimint
 Se'ns acaba la paciència
 Volem INDEPENDÈNCIA!

La llibertat ens persegueix però els catalans som més ràpids

La història sembla que ens vulgui abocar a allò que no ens mereixem com a poble: la independència. Malgrat tot, però, el poble català es resisteix aferrissadament a assolir un esdevenidor digne. Aquell reservat només per a països amb habitants conscients dels seus drets fonamentals.

Ja fa set anys des que es va demostrar per darrera vegada el poc que valem (l'anterior va ser amb el referèndum sobre la Constitució Europea). Corria el 2006 quan el llavors president Pasqual Maragall, després d'un procés llarguíssim va sotmetre a referèndum un estatut retallat i la immensa majoria va anar a aprovar-lo com uns babaus.

Afortunadament la també escassíssima intel·ligència del poder central va donar ales als que reivindicàvem un tracte més just pel país on vivim. La declaracio d'inconstitucionalitat del 2010, una petita guspira resumida en la pancarta del 10J (ENS ROBEN 60 MILIONS D'EUROS AL DIA - IND€P€ND€NCIA = N€C€SSITAT) i una depressió enconòmica sense precedents desemboquen en l'allau humana del 11 de setembre del 2012.

Som ja a la primavera del 2013. No hi ha data per a la consulta i el pitjor és que ni hi ha pregunta. Si no vaig molt errat (i desitjo que sí) l'Artur Mas ens oferirà una qüestió que frenarà el procés independentista durant com a mínim una dècada més. Una qüestió que podria ser :"Està vostè a favor de que el govern de la Generalitat negociï un estat propi per a Catalunya dins de la legalitat constitucional d'Espanya  i les lleis de la Unió Europea?". Com que només es parlarà de "negociar", "estat propi" dins de la legalitat vigent i no pas d'independència ens quedarem allà a on erem.

Aturats.

Tant de bo el Chavisme perdurés ni que fos la quarta part del franquisme

Sovint passa que gent parla despectivament d'altres països amb un aplom tal com si fòssin persones mínimament viatjades o amb cert coneixement de les cultures i de la societat de les quals parlen. Però no cal gratar gaire per obervar que els viatges es limiten a unes simples vacances turístiques i que el seu coneixement del món és força escàs.

Pilar Rahola, pagada entre d'altres pels franquistes Condes de Godó coincideix amb reporters de la caverna mediàtica alhora d'insultar al recentment mort Hugo Chàvez. Entre altres joies l'ha titllat per escrit a La Vanguardia de "caricatura d'un sàtrapa", "petit dictador" i "fascistoide".

I és que per a algú, com Pilar Rahola, que es ven al millor postor, que té aparença d'actriu de variétés hibridada genèticament amb una verdulera de cantonada, que realment no ha viatjat més que les seves maletes i que ha llegit ben poc, Amèrica Llatina ha de ser un absolut misteri.

Fa gairebé riure que acusi de "fascistoide" a qui ha estat elegit democràticament elecció rera elecció i sota l'escrutini d'observadors internacionals com Jimmy Carter i que es basi en la seva pura apreciació personal dels modes del comandante per acusar-lo d'antidemòcrata.

Resulta grotesc que Rahola pretengui mesurar  a Veneçuela sota paràmetres europeus des del Regne Bananer i ignorant els injustíssims règims que dominen Amèrica Llatina i on la immensa majoria de la població és explotada vilment per una minoria d'oligarques.

Diuen els detractors del govern democràtic veneçolà ("règim")  que Veneçuela va haver de pagar 420 milions d'euros per les empreses que va nacionalitzar. Res comparat amb les desenes de milers de milions que abandonen cada any l'Estat Espanyol deixant a milions de persones sense feina.

L'ex-diputada trànsfuga casada amb un fatxa invoca uns paràmetres europeus de civilització aliens als del país on ella mateixa ha nascut, ha estat criada i hi viu. Un país que es mou més aviat sota paràmetres magrebins. Un país a on encara al 2013 es fa servir el "Libro de Família". Un  país on els ministres (alguns autèntics tipejos fascistoides)  juren el seu càrrec davant d'un crucifix a l'estil del franquisme més fosc. Un país on el fiscal en cap de Catalunya és destituït per ordre governamental directa  per dir que els catalans potser podrien opinar democràticament sobre el seu futur . Un país on les monedes amb l'efigie del Caudillo eren de curs legal fins a l'entrada de l'euro. Un país on els símbols feixistes no només no estan prohibits sinó que encara els tenim a llocs públics. Un país on un ex-ministre d'Industria, Ciència i Tecnologia va avocar impunement milers de tones de residus tòxics a l'Ebre i no ha de rendir comptes a ningú i a més segueix ocupant posicions de poder.

Un  país, en definitiva, on l'incipent democràcia no  ha aconseguit encara esborrar els tics feixistes i on els seus habitants, com Rahola, no hi veuen més enllà del seu nas.

Es ben bé alló que els castellans en diuen "ver la paja del ojo ajeno y no ver la viga en el propio".

Espanya, si us plau, independitza't. Ja no et podem mantenir.

Espanya ja té ales per volar sola, només cal que li donem una empenta com a un pollet crescut

Mantenir a Espanya ens costa als catalans aquest any 45 milions d'euros cada dia. Això és el 8,5% del PIB total de Catalunya i  és el doble en percentatge del que gasta els Estats Units en despesa militar.  És per tant el cost econòmic de sostenir dues guerres de forma permanent.

Espanya va malvendre la meitat de les seves reserves d'or el 2007

El 2007, poc abans de que esclatés la crisi, el Banc d'Espanya va malvendre el 46% de les reserves d'or.

L'operació va ser aprovada pel Banc d'Espanya i pel govern Zapatero i les autoritats europees.

En paraules de Pedro Solbes al Senat "l'or va jugar un paper fonamental en el passat com a element de reserva que ja està dessapareixent, ja no és un actiu rentable".

Quan es varen vendre les reserves l'or valia 700 euros l'unça. Actualment val més de 1700 euros l'unça.

El Regne Bananer va passar de ser un dels estats amb reserves majors a tenir unes reserves ben minces.

Contràriament, la majoria de bancs centrals dels Estats acaparen  des d'aleshores grans quantitats d'or per enfortir les seves reserves. Per exemple, els Països Baixos, Alemanya, Itàlia, França, els Estats Units, la Xina, la India, Suïssa o Rússia.

Aquests aconteixements estan en la línia del que sempre hans sigut les relacions d'Espanya amb l'or, que primerament el robava d'Amèrica al segle XVI i ràpidament anava a parar als banquers dels Països Baixos i d'altres potències desenvolupades.

Tenim multiples watergate a Catalunya i aquí no pasa res

A Catalunya tenim diversos partits polítics involucrats en espionatge d'altres partits i ningú sembla escandalitzar-se fins al punt de demanar unes simples dimissions. Més aviat sembla que vivim en el país de "Mortadelo y Filemón" on tots aquesta afers es trivialitzen i es comparen amb l'espionatge en el futbol.

Als Estats Units Richard Nixon va haver de deixar la Presidència immediatament per utilitzar detectius privats per investigar als demòcrates. A més, 43 persones (inclosos alts representants del govern) varen ser jutjades per aquell afer i condemnades a penes de presó.

Sánchez Camacho coneixia que la seva conversa estava sent gravada segons els propis detectius varen declarar davant del jutge. Per això l'hem trobada tan poc habitualment callada a la filla del Capità de la Guardia Civil de Blanes.

Zaragoza del PSC confirma que el seu partit va contractar serveis de Método 3 amb finalitats òbviament polítiques.

Xavier Martorell de CiU també reconeix haver contractat a la mateixa agència per fer escoltes a Sabadell. Curiosament diu que eren treballs fets de franc (una cosa així com els tratges d'en Camps a València, vaja).

I la darrera la més bona: els suposats "anti-sistema" de les CUP reconeixen obertament haver gastat 2000 euros per contractar la mateixa agència privada d'espionatge per recaptar informació del pare del batlle de Valls. Diuen que no era per fer espionatge sinó "només per recollir informació pública". Per més que m'hi esforço no trobo indicis de vida intel·ligent en aquesta formació de babaus.

Tot plegat mostra com al Regne Bananer la democràcia és un vestit que li va tres o quatre talles massa gros.

Per què Catalunya necessita la independència immediatament

 

Us imagineu un país on el seu govern central aprova un impost del 0% (això és, un zero %) per a la banca de manera que cap govern"autonòmic" (ni ningú) pugui cobrar impostos als bancs mai més?

 

Això és el que ha acaba de succeir en el Regne Bananer d'Espanya on tres comunidades autónomas (les Illes Canaries, Extremadura i Andalusia) cobraven impostos des de temps ençà a la banca pels dipòsits bancaris.

El govern català planejava (tard, com sempre) fer el mateix.

Llavors el govern de Madrid planteja fer una llei que crei un "impost del 0%" que elimini la possibilitat per a les comunitats autònomes de taxar a la banca (segons una curiosíssima llei espanyola no poden cobrar impostos dues administracions a ningú pel "mateix concepte" de manera que preval la "taxació" de Madrid).  Alhora aquesta llei preveu compensar a les comunidades que ja tenien aquesta llei feta.

Però abans de que aquesta llei fos aprovada, Catalunya aprova la seva pròpia llei per taxar a la banca al desembre del 2012. El govern central la recorre al Trubunal Constitucional i d'acord amb l'estranyíssima legislació espanyola pel sol fet de presentar el recurs la llei catalana queda immediatament annulada (a l'inrevès això no és possible). Un simple recurs del govern central pot eliminar a voluntat qualsevol llei de les comunidades autónomas.

Finalment el govern central  aprova la llei taxant a la banca amb un tipus impositiu del 0%. Al mateix temps el ministre Montoro té la barra de dir que "evidentment" no es compensarà a Catalunya com sí que es farà amb les altres comunidades.

Degut a això aquest any Catalunya deixarà d'ingressar 500 milions d'euros, l'equivalent a les retallades que hi ha hagut en la sanitat pública a Catalunya i més del doble de les retallades en l'ensenyament previstes per a aquest any.

A la vegada, un altre recurs al TC elimina l'euro per recepta que estalviava als contribuents catalans més de 400 milions € /any (20 milions de recaptació i 400 milions d'estalvi en medicaments innecessaris).

Què cadascú prengui les conclusions que vulgui.

 

Why Catalonia needs its independence right away

Can you imagine a country where its Central Government approves a 0% tax (that's right, a zero % tax) for banks so no "autonomous" region can tax banks in the future?

This is what happened in the Banana Kingdom of Spain where three autonomus regions (Canary Islands, Extremadura and Andalusia) were taxing bank deposits.

Catalonia intended to do the same.

Then Madrid wrote a new law enforcing a "0%  tax" that eliminates the possibility for regions to tax banks (according to the bizarre Spanish legislation, no one can pay taxes to two different administrations for the same income). Furthermore, the new law planned to compensate regions already having those revenues.

Before that law is approved -in December 2012- Catalonia approves its own law to  tax banks. Then Madrid's government appeals to the TC ("Tribunal Constitutional") and just by this the new Catalan law is automatically ruled out (by another bizarre Spanish law the central government can decimate autonomous government laws just by appealing to the TC and not the other way around).

Then the Central Spanish Government finally approves its new law taxing banks at 0%. At the same time a minister of this government says that "of course" Catalonia will not be compensated as the other three regions will.

Revenues of €500 million is what the "autonomous" Catalan government will not collect this year due to this new Spanish Government law and appeal to the TC. This is more than twice of the cuts in education anticipated for this year in Catalonia. And about the same amount that had been reduced in the last year in Catalan public health care.

At the very same time, another Madrid's appeal to the TC eliminated a one euro tax per prescription that used to save €400 million/year to Catalan tax payers (20 millions collected and 400 million savings in subsidized drugs).

David Maddox: No hi ha cap dubte de que Catalunya subsidia Madrid

Ahir a The Scotsman l'articulista escocès David Maddox ho deia ben clar: "mentre que hi ha un debat obert sobre si Westminster subisdia a Escòcia, no hi ha cap dubte de que Catalunya subsidia a Madrid".

També diu que "hi ha gent que comença a adonar-se que Catalunya és diferent d'Escòcia en el sentit de que Catalunya té molta més raó per demanar la independència".

I "mentre que hi ha escocesos ocupant alts càrrecs en el govern britànic els catalans són apartats del govern espanyol".

És cert. I encara més: si a la Gran Bretanya tant Tony Blair com Gordon Brown eren escocesos, a Espanya un català està totalment vetat de la presidència del govern. I sinó, que li preguntin al secretari d'Abertis Miquel Roca Junyent.

Això em recorda també la gran quantitat de Primers Ministres quebequesos que hi ha hagut al Canadà, on és impensable que una persona que no sigui bilingüe pugui assolir tal càrrec.

L'unic català que ha arribat mai a presidir un govern espanyol va ser Francesc Pi i Margall al 1873 durant la Primera República. No el varen tolerar més de quaranta dies ja que el varen enderrocar amb un alzamiento militar.

Podeu veure l'article complet aquí.

Contestant a Juan José López Burniol. Programa Singulars Canal 33

Ahir a Singulars el membre del Consell d'Administració de CaixaBank Juan José López Burniol va intentar ficar la por al cos a la gent que encara no està del tot decidida a votar a favor de la independència (quan això sigui possible).

El primer que a mi em va sobtar (abans fins i tot de saber el nom, el  càrrec i el sentiment nacionalista espanyol del convidat del programa)  és la seva manca total de coneixement del que és un estat federal.

En un estat federal com el Canadà, els Estats Units o Alemanya, les províncies, estats o lands tenen amplia capacitat recaptadora d'impostos i tenen capacitats legislatives plenes i exclusives en matèries tals com Justícia, Ensenyament, Sanitat, Treball i, fins i tot, Immigració (com és el cas del Quebec). Res de semblant existeix a l'estat espanyol on Catalunya no té ni tan sols competències en trànsit. La seva al·lusió al codi civil català és, en una paraula, ridícula.

Els codis civils espanyols son normatives legals en matèries absolutament marginals: drets d'obligacions i contractes, drets de bens i successions i drets de família. Comparar aquests codis civils amb la capacitat legislativa d'un estat federal és ignorar completament el que és un estat federal.

A més, si comparem l'estat espanyol amb estats que no són federals com la mateixa  França veiem que hi ha una gran diferència pel que fa a les balances fiscals (i fins i tot a la seva pròpia publicació). Les inversions i contribucions que es fan a cada departament i regió francesa es publiquen sovint i són immensament  més equilibrades.

Ignorant també l'anterior,  el Conseller de "la Caixa" i d'Icaria i d'Iniciatives Socials, SAL va afirmar que el dèficit de les balances fiscals es podia calcular d'una altra manera: comptabilitzar les inversions en matèries que no són en el propi territori però que serveixen per a Espanya "en el seu conjunt". I no se li va acudir res millor que posar com a exemple la defensa. Si s'inverteix en una fragata o en uns avions de l'exèrcit espanyol això cal comptar-ho com una inversió també per a Catalunya.

En aquests comptes aparentment també caldria considerar que les autovies gratuites de Madrid i Andalusia o el museu del Prado o el PER són pel bé comú i per tant dels catalans. Evidentment,  els 700 milions en inversions pel Toros (equivalents a la despesa de les retallades en ensenyament de Catalunya) també formarien part d'aquestes inversions pel bé comú. D'aquesta manera rebaixa el dèficit fiscal del 8.5% del PIB a "només" el 5.5%. Això és com Las cuentas del Gran Capitán.

Després afirma parafrasejant a María de los Llanos de Luna (ho ha llegit en un article al diari, diu) que si Catalunya esdevé independent ja podem comptar amb absoluta certesa que "ens trauran" de la Unió Europea. Com deia Lord Mackenzie Stuart, que va ser President de la Cort Europea de Justícia, és sorprenent que algú insinuï que hi hauria una diferència entre l'estatus de Catalunya (Escòcia) i de la resta de l'Estat Espanyol (resta de la Gran Bretanya)  en termes de dret comunitari en el cas hipotètic de que l'Acta d'Unió s'anul·lés.

Això deixant a banda que Catalunya és contribuent net a la Unió Europea i a Espanya poc li falta.

Tot plegat, segons aquest conseller de CaixaBank, provocaria que "se sacrificaria una generació". Fa gràcia que ho digui en un un estat on l'atur juvenil supera el 50% i ja hi ha una generació perduda.

Acaba el programa dient que ell es diu "Juan José" en honor a les dues branques de la seva família: la catalana i a la castellana. Una pregunta ingènua: com és  que, si això és així, llavors no es diu "Joan José" o "Juan Josep"?

We the People, la meva resposta a la Casa Blanca

Inicialment no em feia massa gràcia enviar una petició d'aquestes característiques a la Casa Blanca. Perquè encara no hem exercit el nostre mandat democràtic.  Perquè el que hem de fer és convocar el referèndum per la independència immediatament i en cas de que ens el boicotegin declarar la independència de forma unilateral i tornar-lo a plantejar des d'una posició d'estat sobirà i democràtic.

Tota la resta és una pèrdua de temps.

El que ha dit la Casa Blanca és el següent:
 _____________________________________________
We the People and the Petition Response on Catalonia
 By Caitlin Hayden, Deputy NSS Spokesperson and Assistant Press Secretary

Thank you for your petition regarding the people of Catalonia. The United States recognizes the unique culture and traditions of the Catalan region, but considers the status of Catalonia to be an internal Spanish matter. We are confident that the Government and the people of Spain will resolve this issue in accordance with their laws and Constitution.
 ______________________________________________

Per Caitlin Hayden (portantveu en funcions del NSS i Secretària de Premsa assistent)

Gràcies per la vostra petició respecte el poble de Catalunya.  Els EUA reconeixen la cultura i les tradicions úniques de Catalunya, però consideren que l'estàtus de Catalunya és un afer intern espanyol. Estem convençuts que el govern i el poble d'Espanya resoldran aquest assumpte d'acord amb les seves lleis i la seva Constitució.
________________________________________________

La meva resposta:


Dear Caitlin Hayden,

Although your response apparently addresses the Catalan issue from a neutral position, it should have mentioned democracy and respect to fundamental human rights like self-determination- as the cornerstone for any solution.

Secondly, the White House has intervened in the past on many other “internal matters” of many countries and regions.

Once the Government of Spain rejects to change its internal laws and Constitution as suggested then we will see a real conflict in southern Europe- and within the EU. Catalan people are a minority within Spain and were expecting a more supportive response from the most powerful democratic government on earth.

Should the British Magna Carta and Act of Settlement had been taken as a basis of negotiation, America would have never been an independent country.

Seemingly,  it is the time for Catalans  to fight -democratically- for what is rightful. Nobody is going to listen until everything is done.

Best regards,
_____________________________________________

Benvolguda Caitlin Hayden,

La Casa Blanca, malgrat que  adreça el problema neutralment, no menciona el respecte a la democràcia i als drets fonamentals com l'autodeterminació com a base a per a una solució.

La Casa Blanca, a més,  ha intervingut en moltes ocasions en "afers interns" de molts estats.

Un cop el govern d'Espanya refusi modificar les seves lleis i la seva Constitució llavors veurem un conflicte al sud d'Europa i dins de la UE. Els catalans som una minoria dins d'Espanya i esperàvem un suport més gran del govern democràtic més poderòs del planeta.

Si la Magna Carta i l'Act of Settlement Britànics haguéssin estat preses com a base d'una negociació, els Estats Units d'Amèrica no haguéssin esdevingut mai un país independent.

Segons sembla, ha arribat l'hora pels catalans per lluitar democràticament pel que és just. Ningú no ens escoltarà fins que ja estigui tot fet.

Salutacions cordials.

Miquel Iceta, un polític professional gens brillant

En Miquel Iceta és un home grassonet com un garrí i és tort i mal girbat. Fins aquí cap problema. A mi m'agraden els garrins i no res em fa pensar que els homes grassos siguin inferiors als prims ni que els homes amb les dues espatlles a la mateixa alçada siguin superiors als altres.

En Miquel Iceta és homosexual. Tampoc cap problema amb això evidentment. Tinc amics que són gais  i són tan bona gent  o mala gent com els heterosexuals.

En Miquel Iceta no és cap home brillant. No va poder amb la química i ni tan sols amb l'economia. De manera que no va aconseguir cap titulació universitària ni cap estudi superior. I això per si sol no és cap problema (per a ell tampoc ho ha sigut ja que l'únic ofici que ha tingut en tota la seva vida ha sigut el de la política professional).

Ara bé, el fet de que una persona mediocre, malèvola i/o ignorant assoleixi posicions de poder representa un mal molt gran per a la ciutadania.

Avui mateix a "L'entrevista del diumenge" del 3/24 han entrevistat al qui va apunyalar per l'esquena a en Pasqual Maragall i ha dit que  ells (el PSC) "han estudiat els models a Escòcia i al Quebec" perquè "són els seus models de democràcia" i que han vist que "no han fet cap mai declaració de sobirania unlilateral".

Això, per començar, és mentida. El parlament del Quebec ha aprovat resolucions similars o més agosarades, com per exemple la que va aprovar el 7 de desembre del 2000 amb 69 vots a favor i 41 en contra i que es pot llegir aquí.

El "pobre" home, a més de mentir o ignorar la veritat, no ha dit que prèviament el govern del Canadà va permetre que el poble del Qubec poguès decidir el seu futur lliurement en un referendum democràtic que és precisament el que s'està negant aquí.

I pel govern britànic i Escòcia tenim un cas similar ja que la sobirania democràtica del parlament escocès no ha sigut en cap cas posada en qüestió. El govern britànic no només no ha obstaculitzat el referèndum sinó que va demanar que se celebri tan aviat com sigui possible. I, com és lògic en tot estat democràtic, ha acceptat acatar totes les decisions de la majoria del parlament escocès incloent-ne la data i la questió del referèndum.

Per què en el regne bananer hem de tenir a gent tan ignorant en posicions de tan de pes, cobrant sous estratosfèrics i sortint per la televisió durant tants de decennis?

Tornarem a badar, tornarem a sofrir, tornarem a perdre

Pau Claris va proclamar la República Catalana un 17 de gener de l'any 1641. Sis dies després es feia enrere. Com a resultat Catalunya va quedar dividida i dominada pels Borbons.

Francesc Macià proclama la república Catalana el 14 d'abril del 1931 a l'espera de que es formi una "confederació ibèrica"(la qual cosa no existia ni ha existit ni , pel que hem vist tants cops, existirà mai). Tres dies després es fa enrere de  les aspiracions inicials, pacta amb Madrid  i tot queda en una Generalitat dins de la República espanyola (no federal). El 1932 es retalla l'Estatut d'Autonomia. Macià mor poc després.

El 6 d'octubre del 1934 Lluís Companys torna a decebre proclamant altre cop l'Estat català dins de la "República Federal Espanyola" (la qual cosa no existia ni ha existit ni , pel que hem vist tants cops, existirà mai). La seva tebior, com sabem, no li va servir per fer-se perdonar ja que la història no perdona als tebis.

El 2014 l'Artur Mas sembla que convocarà una consulta. Encara no sabem quin serà el contingut de la pregunta. Però si hem de jutjar per la història i pels esdeveniments dels darrers dies podem preveure que no arribarem gaire lluny.