29 de desembre, 2012

Comparativa de Catalunya amb Montenegro de cara a la consulta

La Unió Europea va requerir per reconèixer a Montenegro com a estat sobirà que el seu referèndum tingués un 55% de vots a favor de la independència i un 50% de participació.

La pregunta del referèndum va ser:

Voleu que la República de Montenegro sigui un estat independent amb plena personalitat legal i internacional?”

El referèndum es va celebrar el 21 de maig del 2006 i va guanyar el SÍ amb un 55.5% de vots afirmatius i una participació del 86.5%.

En les eleccions al Parlament de Montenegro justament anteriors al referèndum (octubre del 2002) la participació va ser del 74.6%. Els partits i coalicions no unionistes varen obtenir el 59% dels vots. Els partits pro-serbis i contraris a la independència varen obtenir el 41% dels vots. Veieu alguns comentaris del moment aquí.

A Catalunya en les darreres eleccions al Parlament la participació va ser del 67.76%. El 59.9% dels votants varen triar opcions catalanes que explícitament reconeixien el dret a decidir. Els partits explícitament contraris al dret a decidir obtingueren el 36% dels vots.


Catalunya (Parlament 2012)
Montenegro (Parlament 2002)
Participació eleccions 67.76% 74.6%
Vots a candidatures no unionistes 59.9% 59%
Vots a candidatures unionistes 36% 41%



Catalunya (Consulta 2014)
Montenegro (Referèndum 2006)
Participació consulta/referèndum ? 86.5%
SÍ a la independència ? 55.5%
NO a la independència ? 44.5%


La participació és clau
 
A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el cens era de 5.257.252 electors. El 50% d'aquest número es 2.628.626.

2.147.361 ciutadans varen votar opcions que explícitament reconeixien el dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i SI). No és agosarat pensar que com a mínim aquest nombre de persones exerciria el seu dret a vot en una consulta que decidís la sobirania de Catalunya si es fes avui mateix.

Els vots a candidatures no clarament posicionades en el dret a decidir (això inclou a 60.107 vots de Pxc) recolliren 148.902 vots. Podem suposar que aquests ciutadans votarien alguna cosa a la consulta. Això suma un total de potencials votants a la consulta de 2.296.263.
Aquest número representa un 43.7% del cens .

Això significa que ens manquen 332.363 vots (un 6.3%) per tal de que la consulta sigui vàlida.

Ara bé, del 1.286.009 persones que varen votar per partits polítics (PSC, PP, C's i UpyD)  contraris al dret a decidir i del 1.674.980 persones que no varen votar és difícil esperar que menys del 11.2% (332363 vots) no votin la consulta.

La clau és doncs fer que la gent voti, encara que alguns votin en contra. El problema que tenen els dependentistes (favorables a la dependència d'Espanya amb Catalunya)  és que si la consulta es celebra amb legitimitat internacional una baixa participació podria quedar contrapesada per un percentatge afirmatiu aclaparador. 

I en cas de no reconeixement dels resultats per baixa participació  ens podriem trobar amb el cas de Kosovo, on el Parlament va declarar la independència sense fer cap referèndum. Fins i tot en aquest cas la majoria d'estats de la Unió Europea varen reconèixer al nou estat.



16 de desembre, 2012

ERC: seu a l'entrada de casa teva i veuràs passar el cadàver del teu enèmic

Seu a l'entrada de casa teva i veuràs passar el cadàver del teu enèmic. Aquest proverbi d'origen àrab l'hauria d'aplicar l'Oriol Junqueras resistint a les més que probables pressions internes del seu partit per pactar amb CiU.

D'entrada ja fa molt mala ferum el fet de que l'Anna Simó ocupi una cadira com la de la Vicepresidència del Parlament. Aquella dona que la varen haver literalment d'arrencar del seu càrrec de Consellera de la Generalitat, la que es va afegir a darrera hora a la campanya en contra dels peatges però que no va entregar els seu Teletac, segueix en primera filera i ocupant càrrec.

Tota aquesta patuleia de la que ella forma part deu tenir la boca plena de saliva pensant en tornar a ocupar les butaques. És per tant  imprescindible que l'Oriol Junqueras i l'altra gent que (sembla que) no està en la línia que va caracteritzar Esquerra durant l'època del tripartit es plantin i no es deixin seduir pels suborns i cants de sirena que sens dubte se'ls hi estan oferint a hores d'ara.

CiU no pot ni tan sols oferir un any per a la consulta; la qual cosa mostra que no té la més mínima intenció de fer-la malgrat el que deia el seu programa electoral. Cal recordar que mai les dretes han  estat per fer cap independència a cap lloc del món? El status quo mai voldrà modificar el status quo.

Si els dirigents d'Esquerra són mínimament hàbils el que han de fer és que si CiU no té pressa per convocar el referèndum llavors que se segueixi entenent amb el PP (com ha fet fins ara) o amb el PSOE. I que caiguin pel seu propi pes. En l'actual conjuntura econòmica no podem remar en contra del riu. Deixem que siguin les forces dependentistes les que es cremin.

ERC ha d'exigir de forma sine qua non per qualsevol pacte de legislatura una data properíssima per a la consulta.  Un pacte amb CiU només seria favorable en el cas de que la consulta es fes amb la major celeritat possible. No crec que es pogués estar suportant un govern fins al 2014 sense carbonitzar al integrants del pacte. De fet, qualsevol pacte de legislatura CiU-ERC perjudica a l'independentisme en les circumstàncies actuals.

Per tant el que ha de fer Esquerra és simplement seure a la porta de casa i esperar que CiU pacti amb qui vulgui per governar però no amb els independentistes.










  

20 de novembre, 2012

Tots els homes de Duran. La corrupció política de Catalunya.




 TOTS ELS HOMES DE DURAN és l’apassionant relat en primera persona dels esforços de l’autor per denunciar la corrupció que assola el seu partit, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Primer es va adreçar a llurs dirigents, després al president de la Generalitat i, finalment, a la Unió Europea i al fiscal. L’afer ha esclatat així davant l’opinió pública en tota la seva dimensió.
I amb totes les conseqüències: les dimissions i cessaments al partit i al govern català ja han començat; el fulgurant estel de Josep A. Duran Lleida està en declivi, potser definitiu. El llibre, documentat amb tota la correspondència creuada entre els principals implicats i l’autor, descriu detalladament la xarxa de clientelisme dels líders i beneficiaris d’UDC. Posa en evidència també la inquisició que pateix qui gosa treure a la llum la corrupció pública. Al mateix temps l’obra és un clam en contra de la corrupció dels polítics, que no és sinó el frau a tota una societat, en aquest cas l’oasi català.

12 de novembre, 2012

La veritat incòmoda sobre la separació d'estats

Article de Robert Young publicat al New York Times.

--
Robert Young, professor de ciències polítiques a la Universitat de Western Ontario, és l'autor de "La desintegració de Txecoslovàquia" i "La secessió del Quebec i el futur del Canadà".

05 de novembre, 2012

So many reasons for not wanting to continue being a subjugated possession of the Banana Kingdom of Spain


There are so many examples of how misinformed some press sources are! Only a few media like the Financial Times care to send somebody like David Gardner to Catalonia to know the facts first-hand.

Here follow a few of them:

The Spanish government spends €5 millions just to renew the Spanish embassy in Rabat while the whole cost of ALL Catalan delegations overseas is €2.5 million.

Madrid, with a population of 6,489,680 pays
€154,797,343 in pensions while Catalonia, with a population of 7,539,618 pays only €75.370.809.

43 cents out of each euro we pay in taxes is not invested in Catalonia.

15 days without fiscal pillage would pay all cuts in Catalan health care for a whole year.

In two years without fiscal pillage Catalonia wouldn't have any debt.

The Spanish state finances between 80 and 90% of the cost of public senior residences while only finances 50% in Catalonia.

In Madrid public health care has been reduced €4 for each insured person. In Andalusia €6 and in Catalonia €170.

In Catalonia 67% of highways are toll roads while in Madrid only 4%. We Catalans pay a total in toll roads as... France while in Madrid one can use free highways to go anywhere in the peninsula.

In Barcelona there are 7400 openings in public kindergarten, while in Seville there are 22000.

In Catalonia there is a computer for every 5 students. In Extremadura one for every two students.

A course in a nursery college in Barcelona costs a minimum of 1423 EUROS. In Madrid €1088.

Catalonia has the highest tax base in Spain.

Public Catalan workers wages have been decreased 5% more than those of the rest of the Spanish state.

In Madrid teachers get paid for two extra hours this course. Right, not in Catalonia.

Public investment in infrastructures has been reduced 8% in Madrid, 7% in Castilla La Mancha, 45% in Catalonia.

There is no way Spain will admit the slightest approach to what a federal state is. That is why the only path to justice in this country goes through independence.

Ho tenim a tocar.


15 d’octubre, 2012

L'Artur Mas clàssic no ens convé

Artur Mas: "La independència clàssica no ens convé"
Artur Mas: "La independència clàssica no ens convé".
L'Artur Mas ha dit avui davant les càmeres de TV3 que "no anem cap a una independència clàssica" i que "plantejar les coses en termes d'una independència total no ens convé".

També ha afirmat molt convençut que si plantegem les coses en termes d'independència total  [sic] "desapareixeriem de la unió Europea, desapereixeriem de l'euro i ens quedariem aïllats com un bolet que sortís sol enmig del bosc i això no ens convé".

Ja m'estranyava. Què ingenu que havia sigut! Us heu fixat que mai havia en tots aquest dies utilitzat la paraula independència però?

L'establishment català ens havia de portar a la independència? Ha!

A quanta gent ha pres el pèl!

Però què podíem esperar de la mateixa persona que es va reunir amb empresaris espanyolistes el dia 17 de gener del 2006, quatre dies abans de que anés a la Moncloa, d'esquena al Parlament, per eliminar els articles del finançament i retallar l'Estatut aprovat pel parlament de Catalunya.

I aquest és el líder que ens havia de portar a la independència! Quin tip de riure!


05 d’octubre, 2012

Què haurien fet els polítics a la cimera independentista si haguèssin sigut patriotes

És immensament vergonyós que els dirigents polítics de formacions independentistes hagin renunciat a anar junts en una coalició per un mer assumpte de posició a les llistes. Crec que el poble català es mereix alguna cosa millor que  això en l'actual conjuntura històrica.

Començarem per la CUP que ja d'entrada no ha anat a la cimera. Què pretén aquesta gent? Qui els controla? I si no els controla ningú, llavors  com poden ser tant ignorants del fet de que la independència només s'obté per una declaració unilateral?  Sí, una declaració del parlament que representa el territori que es vol separar.

Respecte a ERC ("Esquerra") con pot ser que el màxim dirigent d'aquesta organització no s'hagi ni tan sols dignat a fer acte de presència en una reunió de tal trascendència?

Pel que fa a RCat crec que no cal fer gaires comentaris. Ja fa temps que en Carretero va dir que va sortir d'ERC perquè el que volia era fer un tripartit CiU-ERC-PSC. Al costat d'això l'afer de la Sandra Lomas és pecata minuta.

I Solidaritat: com pot ser possible que vagin a la reunió amb un plantejament de posar a en Lòpez Tena amb tàndem amb en Junqueras i que en surtin dient que el motiu de no haver arribat a l'acord sigui que no s'hagi acceptat aquest plantejament?

Jo entendria que no s'hagués arribat a un acord si hi hagués hagut un desacord molt important en el programa i que aquest  no assolís uns mínims exigibles a una coalició d'aquest tipus (per exemple que Esquerra no s'hagués compromès a estar al marge del govern si no fos per proclamar la independència). Això sí que seria una bona raó.

Però deixar les converses per un  mer assumpte de butaques? De posició a les llistes?

És evident  que les circumstàncies exigien un esforç per poder cedir. El que en diuen els anglosaxons "to compromise".

En canvi,  al final de la reunió se surt dient que s'abandona perquè no s'ha arribat exactament al que plantejaven inicialment respecte a posició en les llistes. Això mostra una gran manca de sentit patriòtic ja que el fet de que un candidat ocupi la segona,  la tercera o la dotzena posició en unes llistes que obtindrien més de 15 diputats no té la menor importància.

Si els negociadors haguessin tingut sentit patriòtic en les actuals circumstàncies podrien haver fet les llistes d'una manera com la següent:

1- Triar un cert nombre de candidats de cada formació segons el nombre de vots obtinguts de promedi en les darreres convocatòries electorals on s'hagin presentat (això inclouria a les CUP).

2 - Entre tots aquests diputables fer un sorteig per decidir la posició a les llistes.

Però, és clar, això exigiria una estimació pel país més aviat gran i aquests polítics no estan a l'alçada de tal cosa.






29 de setembre, 2012

Open letter to Mr Schulz / Carta per enviar al Parlament Europeu per condemnar les declaracions d'Alejo Vidal Quadras

Aquest és un model de carta per enviar al President del Parlament Europeu. En aquesta es condemnen les recents declaracions de l'Alejo Vidal Quadras (minut 2:34 del vídeo)) i en les quals afirma que s'hauria d'intervenir militarment a Catalunya i suspendre les nostres institucions democràtiques quan es convoqui el referèndum.

L'adreça per enviar-ho és president@europarl.europa.eu.

En l'assumpte podeu posar-hi "Alejo Vidal Quadras", que és com es diu el personatge en qüestió segons el seu DNI actual.

=============================
Dear Mr Schulz,

The statements recently made by Mr Alejo Vidal Quadras dishonour the institution you are currently presiding . How can  at the outset of the XXI century a vice-president of the  EU parliament ask for a military intervention within the EU borders and against the democratic will of the people?

I kindly ask you to thoroughly  examine these declarations and publicly reprobate Mr Alejo Vidal-Quadras. This official does not deserve to be in charge of the vice-presidency of such a democratic institution as the European Parliament.

Best regards.

27 de setembre, 2012

Acabem d'aixecar el vol i des que ja no toquem terra no hi ha marxa enrere possible. O ens acabem d'enlairar o ens estavellem.

Ningú podia preveure que això pogués succeir tan aviat. Com deia Marx, la història té els seus propis camins que van més enllà dels individus.

L'Artur Mas qui, sense anar més lluny, el dia 12 d'aquest mes no hauria donat ni un cèntim per la independència ara es troba comandant l'avió.

No tindrà més remei que  mantenir els flaps desplegats i aviat serem a 12000 metres , l'alçada a on volen les nacions independents.

P.D. El dia 15 d'octubre l'Artur Mas decideix replegar els flaps. No ens enlairem.

16 de setembre, 2012

Comparativa discurs compareixença Artur Mas Palau Generalitat amb Roda de Premsa Forum Nueva Economía

Què va passar la tarda del dia 12? Amb qui es va reunir l'Artur Mas? Què es va pactar i amb qui?
Troba les 11 diferències entre el discurs de l'Artur Mas el dia 12 al Palau Generalitat amb la Roda de Premsa al "Forum Nueva Economía" de Madrid.

12 setembre: Compareixença Palau de la Generalitat per valorar la manifestació 13 setembre: Roda de Premsa al Fòrum Nueva Economía de Madrid


El clam d'aquest dimarts a Barcelona obliga el Govern català a destinar totes les seves energies a dotar Catalunya d'estructures d'Estat, encara que aquest camí serà llarg i incert.” Tiene que entenderse que Catalunya necesita un Estado. No se puede cortar la ilusión de un pueblo"
"Tot és possible si hi ha voluntat, grans majories i capacitat de resistir". Un millón y medio en Catalunya sobre siete millones es la quinta parte. Es como si nueve millones de personas salieran en toda España.
No es tracta d'accelerar precipitadament les coses, sinó de seguir acompanyant la transició nacional catalana” Catalunya "ha intentando transformar el Estado español" para "poder encajar en él", y ya que "esto no ha sido posible, tiene que entenderse que Catalunya necesita un Estado". ”
Hi ha preguntes que en aquest moment no tenen resposta ¿Sería una Catalunya independiente viable? “Eso es algo que tendrían que decir los catalanes a través de un referendo."
Construir estructures d'Estat no es fa de la nit al dia La gente no salió a divertirse. Salió a decir que por ese camino no se puede continuar. Tiene que haber un proyecto propio” “
Això [construir estructures d'Estat] el seu ritme, la seva cadència" "No tengo previsto convocar elecciones si no es necesario. Lo que no voy a garantizar es que no sea necesario. Son tiempos en los que hay que jugársela
No s'alterarà el full de ruta perquè el pacte fiscal és la primera estació cap a la plena sobirania "Que no se cometa el peor error, que es minimizar lo que está ocurriendo en Catalunya. Esto ya está pasando.
el pacte fiscal no ha quedat deslegitimat, sinó que encara es fa més necessari si el pacto fiscal no tiene posibilidades, pues puede haber un adelanto electoral.
"No hi pot haver sobirania política sense sobirania fiscal" La gente no salió a divertirse. Salió a decir que por ese camino no se puede continuar. Tiene que haber un proyecto propio”
la independència concita ja un ampli suport en la societat catalana, però cal ampliar-lo per evitar la fractura del país. Si eso se minimiza, sería un inmenso error.“
Res serà fàcil, però tot és possible No se puede cortar la ilusión de un pueblo"



13 de setembre, 2012

Jordi Pujol posa el fre de mà

L'endemà de la manifestació monstre l'establishment català té la sensació de que la cosa se'ls hi ha escapat de les mans. L'Artur Mas fà un discurs totalment reaccionari elogiat per la vella guàrdia de CiU i els seus periodistes de cambra. I, el mateix dia, l'avi espiritual de la Catalunya post-franquista posa el fre de mà per intentar aturar la màquina, que està molt embalada. No se li acut res millor que dir que si Catalunya esdevingués independent ens traurien de la Unió Europea. Aviam si ficant-li la por a la gent, encara que sigui dient la mateixa mentida de María de los Llanos de Luna,  això s'atura.

Però avui  dia 13 de setembre l'Artur ha fet un discurs davant del gremi de periodistes de la capital del Regne molt diferent de  la xerrameca incongruent, ambigua, críptica, poruga i absurda que ens va oferir  ahir de bon matí. Ara, per fi,  anem en la bona direcció i amb la cinquena marxa i una bona velocitat.  I, a més, fa baixada.

I és que a una majoria de catalans ja li ha pujat la mosca al nas. El país s'enfonsa i no ens en sortim. Si ens roben 50 milions d'euros al dia en lloc de 60 és només perquè som més pobres que fa dos anys. El tribut que paguem per pertànyer a Espanya s'emporta vora el 10% del total de la nostra economia. Això, unit al fet de que aquesta darrera es troba en franca caiguda lliure proporciona arguments de gran pes a la causa sobiranista.

El problema que té CiU és que la dreta mai ha estat pels canvis. Deixant a banda els més que evidents vincles dels que remenen les cireres amb la gran banca, les grans empreses i corporacions de cultura espanyola, la realitat és que a cap lloc del món els rics han iniciat grans transformacions polítiques,

Però quan es produeix la conjuntura econòmica adient el terra se'ls hi mou de sota els peus i ben aviat s'apunten a la carrera perquè els últims poden perdre-hi molt.

M'agradarà veure quina cara farà en Jordi Pujol d'aquí a deu anys quan recordi que el fre de mà se li va cremar.



01 de setembre, 2012

No us amoïneu, només li regalarem 180 000 milions d'euros a la banca

La vigília de la pujada de l'IVA (que sens dubte frenarà l'economia i, de retruc, augmentarà el dèficit públic i l'atur) el govern anuncia que els ciutadans del Regne Bananer haurem de pagar 180000 milions d'euros per comprar actius dolents dels bancs. La coincidència en l'anunci no pot ser casual ja que mentre només es parla del tema de l'IVA tothom s'oblida d'una altra mesura que ens condemna a un empobriment continuat durant tot el que resta de la dècada.

Els com a mínim 180000 milions que haurem d'aportar els contribuents  són per pagar els deutes de la banca, de manera que aquesta quedarà totalment "sanejada", neta  i alliberada. Amb el cinisme propi de l'executiu espanyol de pandereta que caracteritza el Sr Luís de Guindos, aquest ha tingut la barra de dir que recuperarem diners en 10 o 15 anys ja que comprarà  tots els actius dolents que té  la banca per ajuntar-los en un banc públic (el "banco malo") i que després els podrà vendre.

No cal ser cap expert per saber que la compra dels actius es farà a un preu fictici molt més alt del real (per això els bancs no els poden o volen vendre) mentre que la venda que farà el govern haurà de ser al preu del mercat.

Això significa que el dèficit públic de l'estat augmentarà durant els propers 10 anys sense esperança de veure la sortida del túnel en  cap futur proper.

És el moment d'abandonar el vaixell.







23 d’agost, 2012

El poble que no s'atreveix a demanar res

Consti en primer lloc que aniré a la mani amb l'Assemblea, ni que sigui per d'allò que en diuen raons estratègiques. 

Dit això, jo esperava que el lema oficial de la propera manifestació fos “Independència”.

No ha sigut així.

Però el que em sobta més no és que es convoqui una manifestació amb un lema diferent del que a mi m'hagués agradat. Després de tot, les meves opinions encara no són gaire convencionals.

El que realment em sembla xocant i esparverant és que en el lema no es demani res.

Com pot ser que amb tot el que ens està passant no ens atrevim a demanar alguna cosa? Sí, alguna cosa qualsevol. Una cosa concreta. Una cosa justa. De forma clara.

Entenc que l'anomenat “pacte fiscal”no es pugui demanar simplement perquè és una cosa massa surrealista, indeterminada i ridícula per demanar. Però no es podria haver utilitzat un lema que demanés alguna cosa?

I és que el lema no diu “Volem ser un estat d'Europa” o “Per ser un Estat a Europa”. Simplement diu amb lletres petites “Catalunya”. I amb lletres encara més minúscules “Nou estat d'Europa”. Tot això posat en un cartell on surt una mena de dona corredora  creuant una meta i a on les úniques lletres que destaquen són les de la paraula “llibertat”.

Sembla que tal lema i tal cartell pretén aplegar més gent que no si el que es demanés fos la independència, de forma clara i sense embuts. No sé perquè això és així si hi ha tanta gent que diu que la independència la tenim a tocar.

Que vol dir això? Que somiem amb que Catalunya serà un nou estat d'Europa en algun futur? Que ens fa il·lusió tal idea però que no ens atrevim a demanar-la? I , si és així, per què no ens atrevim a demanar-la?

També podríem pensar que en realitat la gent no està per independències sinó que el que volen és simplement la clau de la caixa (que alguns teòlegs que es dediquen al misticisme diuen que és el que vol dir això del pacte fiscal). Bé, en aquest cas potser n'hi hagués hagut prou amb el lema “volem la clau de la caixa”. O, si s'hagués pensat una mica més seriosament: “Volem una balança fiscal justa”.

La darrera vegada que els catalans varem sortir al carrer massivament, fa dos anys, el lema oficial que va concentrar a la majoria era “Som una nació. Nosaltres decidim”! Es veu que el tema de decidir alguna cosa que al món democràtic ja es dóna, com diuen els anglosaxons, “for granted” aquí és encara una cosa molt agosarada. I respecte a dir que “som una nació” tampoc representa reclamar cap acció concreta que ens procuri res llevat d'alguna mena de satisfacció personal de dir-ho.

No serà més aviat que no ens atrevim a demanar res? Que la idea pròpia de que puguem decidir ja ens va gran. Que no estem acostumats a la justícia. Que la democràcia és massa jove per a nosaltres.

Perquè demanem el que demanem, sí és just i concret i no ens ho concedeixen però ho demanem amb prou força de ben segur que rodaran caps. Farem un pas endavant. Serem més a prop de la independència. Millorarem la nostra petita porció d'univers: el país on vivim.

L'explicació de tot plegat, de perquè la gent no està acostumada a la justícia i a reclamar drets elementals en aquest país ha de tenir arrels històriques profundes. Possiblement la repressió de les successives dictadures borbòniques des de Felip V que segurament varen malmetre tant l'esperit dels catalans i dels espanyols que hem arribat al segle XXI amb un poble sense sentit del que és just.

És ara una tasca titànica fer que les noves generacions perdin aquesta immensa por atàvica que deuen portar d'alguna manera inscrita al seu ADN o que han mamat des que han nascut.

“Quite a challenging task” que diuen els anglosaxons.


El 67% dels impostos dels bascos el recapta Madrid


Tal com ha recordat  aquest dimecres la candidata a lehendakari Laura Mintegi al programa el Món a RAC1, (escolteu minut 10:30 de l'àudio) els bascos de l'estat espanyol només recapten el 33% dels seus impostos.

Efectivament, al contrari del que succeeix en estats federals (tals com Bèlgica, Alemanya, els Estats Units i el Canadà) el govern de Madrid regula, gestiona, inspecciona, revisa i  recapta l'IVA, impostos especials i drets d'importació de forma exclusiva.

Tal com es mostra en un recent suplement econòmic d'El País, l'IVA representa una quantitat similar a l'IRPF en la comunitat autònoma basca i gairebé quatre vegades més en la comunitat autònoma de Navarra. D'aquí que les dues terceres parts dels impostos d'Euskal Herria els recapti Madrid.

I qui es queda aquests impostos? Simplificant (i sempre segons es descriu al BOE de l'enllaç anterior) depenent del lloc on es fan les transaccions econòmiques part dels diners recaptats per Madrid es tornen a les diputaciones forales.

Conclusions:

1. Els bascos no tenen total autonomia financera ja que dues terceres parts dels seus impostos els recapta, gestiona, regula, revisa i inspecciona el govern de Madrid de forma exclusiva.

2. Una part considerable dels impostos que es quedarien els bascos si fòssin independents van a Madrid i no tornen.

3. El més important ja no és qui recapta els impostos (que evidentment també ho és molt) sinó com es reparteixen aquests impostos. En el BOE mencionat anteriorment que regula el concert econòmic basc es descriu qui es queda quins impostos. No he sentit en cap defensa del pacte fiscal que es concreti com s'aspira a que es faci aquest repartiment.

P.D.- 1 de setembre del 2012. Des d'avui el percentatge mencionat ja supera amb escreix el 70%.


22 d’agost, 2012

Ajuntar per ajuntar, no. Ajuntar per la independència, SÍ.

Hi ha obert un debat cruent a Catalunya sobre la unitat dels partits independentistes. Crec que val la pena analitzar el tema més enllà de l'afirmació de que l'independentisme ha d'anar unit i de que "junts podem".

Els partits es poden ajuntar i això només de vegades els hi reporta més vots. Hi ha aliances que no només no creen cap mena de sinergia sinó que ni tan sols sumen (veieu l'aliança d'Esquerra- Laporta- Reagrupament a les darreres eleccions municipals de Barcelona).

És evident que cercar  la unitat per la unitat no té sentit. Si en tingués podríem parlar de fer una coalició Esquerra-SI-CUP ...-CDC... i , posats a dir, -UDC...-PSC...-PP... És absurd, oi? Queda prou clar que el tema no és el nombre de sigles que ajuntem sinó quin és el programa que es presenta.

Si es vol arribar a algun lloc, el mínim comú denominador d'una coalició independentista que es presenti a les eleccions autonòmiques (que són les que decidiran realment el procés sobiranista) ha de ser que aquestes forces han de tenir un compromís per no formar part de cap govern autonomista. És així com l'esquerra abertzale s'ha ajuntat amb Eusko Alkartasuna al País Basc per formar Bildu. Ajuntar per la independència sí. Ajuntar per ajuntar, per ocupar poltrones, no.

No hem de ser rancorosos. Tant se val el que hagin fet certes formacions polítiques en els darrers anys. Ara bé. el que no podem permetre és repetir els errors del passat que són precisament els que han desenganyat i disgregat les bases independentistes.

Una coalició que assumeixi el principi de que no formarà part de cap govern autonòmic excepte en el cas de que sigui per proclamar la independència ha de tenir el màxim suport de tots aquells que volen la independència del nostre país.

Quantes més forces subscriguin aquest principi elemental millor. No importen les sigles ni les persones concretes que l'assumeixin sempre que sigun fermes amb el principi i treballin amb honestedat i amb claredat per l'objectiu comú.

18 d’agost, 2012

No es pot enganyar tot el poble durant tot el temps

Avui ni un nen de bava pot creure que CiU estigui fent un acostament cap a l'independentisme. Només des de la perspectiva d'una filla d'un comandant franquista de la Guardia Civil com ho és Alícia Sánchez Camacho es  pot considerar a CiU com a coalició que flirteja amb l'independentisme.

Tampoc és creïble que CiU pugui fer aquest acostament en un futur, llevat que canviï molt l'arc parlamentari.

El cert és que Convergència i Unió ha fet una política espanyolista amb una pose nacionalista catalana des de l'era Pujol. Aquesta ambigüitat no és nova. Però en els darrers anys, com que dir que "Catalunya és una nació" ja ho feia fins i tot el Montilla, CiU prova d'altres estratègies igualment naïf.

Una d'elles és el típic joc de presentar un "policia dolent" (Duran i Lleida) i un "policia bo" (Vila d'Abadal) per tal de fer veure que hi ha debat dins de CiU i que veus independentistes hi tenen cabuda .

Però no cal gratar gaire perquè a Vila d'Abadal se li vegi el llautó. Recentment ha pactat amb els racistes de Plataforma per Catalunya (PxC) per tal de bloquejar una moció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència que pretenia penjar una estelada al balcó de l'ajuntament de Vic.

Una altra estratègia és dir, com fa el batlle de Barcelona Xavier Trias, que a la manifestació de l'onze de setembre "cadascun que es manifesti pel que vulgui sigui pel pacte fiscal o per la independència''. Això és una manera de no mullar-se "a la Pujol", ja que un polític, excepte en el món de l'absurd,  ha de saber quin és el seu ideari i què pretén fer per assolir aquest ideari.

Però el més surrealista de tot plegat és l'estratègia que s'està portant de defensar quelcom eteri i indeterminat com és el "pacte fiscal". L'Artur Mas, amb mitja boca i des de la distància, diu al Financial Times que si no s'accepta un nou pacte econòmic "la pressió pel divorci entre Catalunya i Espanya s'intensificarà". No només no diu qui ni com farà aquesta pressió sinó que (el que és encara més greu) no diu en que consistirà aquest pacte econòmic.

És insultant que partits que s'auto-anomenen (o són anomenats des de Madrid) "nacionalistes" no reclamin un número pel sostre d'espoli fiscal. Com deia en Sala i Martín, una de les constants de l'univers és que, passi el que passi, el dèficit fiscal de Catalunya sempre es manté entre el 8.5 i el 10% del PIB.

També és  insultant que tots aquests partits ens facin iniciar un altre Via Crucis com el de les negociacions de l'estatut que ens va fer perdre sis anys i més de cent mil milions d'euros. Com deia l'Uriel Bertran en un debat de l'Agora sembla que estiguem vivint el dia de la marmota.

Tota la política de CiU sembla encaminada en acontentar els poders fàctics que representa i, alhora,  acontentar les seves bases més joves que tenen una certa tendència a deixar de mamar-se el dit com encara ho fan els seus pares.

Com que la contradicció entre acontentar els directius de les grans empreses i caixes-bancs que controlen el país (i als partits que el governen) i acontentar aquestes bases més joves és total, l'únic que se'ls hi ha acudit és perdre el temps (per ells guanyar) seguint aquell refrany català de "qui dia passa any empeny".

El problema que tenen és que aquesta estratègia té una durada limitada i que el que fa és activar una autèntica bomba de rellotgeria que els hi acabarà esclatant a les mans. Perquè cada cop és més patent que la crisi i la discriminació fiscal erosionen el benestar de la majoria de la població de Catalunya en uns nivells mai vistos des del franquisme.

Es poden fer declaracions contradictòries i enganyar el poble amb el pacte fiscal durant un temps. Però, com deia Abraham Lincoln, es pot enganyar tot el poble durant un temps i a part del poble durant tot el temps, però no es pot enganyar tot el poble durant tot el temps.

Qualsevol que sigui la durada de les negociacions del pacte fiscal  (encara que a les vint-i-quatre  hores ja va tenir resposta per part de Madrid) el seu resultat de ben cert que decebrà a les bases de CiU.

La qüestió cabdal de la política a Catalunya és com es gestionarà la decepció i frustració que generarà el pacte fiscal i com es canalitzarà l'augment del desig independentista que sens dubte es produirà.

Un país es construeix amb fets i no amb paraules. Amb el que es vota a les urnes i amb el que els diputats elegits voten al parlament. No amb manifestacions ni declaracions contradictòries.

Ho acabarà veient la majoria dels catalans algun dia?




08 d’agost, 2012

La incompetència de la Direcció General de Política Lingüística



La Direcció General de Política Lingüística i els seus organismes vinculats (dins dels quals hi té un sucósíssim modus vivendi una certa gent des de fa molt de temps) han demostrat una incompetència molt gran en l'exercici de les seves funcions.

És sorprenent com la immensa maquinària burocràtica de les institucions lingüístiques de la Generalitat de Catalunya que ha gastat en la darrera dècada més de dos-cents milions d'euros dels nostres impostos hagi fet tan malament la feina de preservar la riquesa de la llengua.

Per posar un exemple clar: aquest és un cas comparable al de la pèssima feina que recentment està portant a terme el Departament d'Agricultura amb el seu Pla General de Política Forestal.  Així, mentre que en el darrer cas es permet que cremin el nostres boscos, en l'altre es permet que es malmetin irreversiblement  la nostra llengua i la nostra cultura.

Se suposa que els responsables de la política lingüística són persones competents. La realitat és que, malgrat les seves possibles titulacions en filologia catalana demostren tenir un criteri que podem qualificar, amb prou objectivitat, d'irracional, absurd i ridícul.

En lloc de dedicar esforços a apuntalar el català i a preservar la seva riquesa evitant l'us dels barbarismes i els girs aliens, aquestes institucions es dediquen a fer tot el contrari. Hi ha nombrosos exemples que il·lustren el deteriorament de la llengua. Ha de ser un matemàtic qui, en aquest excel·lent  enllaç, exposi l'extrema incompetència dels professionals que la Generalitat de Catalunya considera experts i que òbviament no han estat escollits pels seus mèrits sinó per les seves influències de parentesc o polítiques.

En els darrers anys tot el nombrós personal adscrit a aquestes institucions burocràtiques ha sigut incapaç de fer, per exemple, uns bons diccionaris electrònics oberts o unes bones i completes versions catalanes del Windows.

Per tant, com que la seva inutilitat és flagrant i la seva despesa escandalosa, els “experts” s'han dedicat a canviar les accentuacions d'alguns mots per tal de fer veure que fan alguna cosa.

Per exemple, avui la gent ja no pot agafar una pneumonia. Això era abans, quan hi havia termostats Ara ja no, perquè hi ha “termòstats” i la gent el que agafa són “pneumònies”.

La llengua francesa es caracteritza, com sap tothom, per no tenir paraules planes. Quan els francesos han d'incorporar una paraula estrangera plana al seu vocabulari tal com “pizza” han de fer un esforç de pronúncia. Donc bé, fins i tot un gran riu que passava pel que en un temps eren territoris francesos ells mateixos l'anomenen Mississipi (pronunciació amb l'accent en la penúltima síl·laba). Doncs bé, la ridiculesa i irracionalitat infinites de les institucions lingüístiques catalanes fa que ara el Mississipi no sigui Mississipi, sinó “MISSISSIPÍ”.

Si em pregunteu pel criteri amb el qual han fet aquest canvi us diré que els filòlegs del TERMCAT devien estar sota l'efecte de les drogues.

Hi havia aquells temps en que nosaltres, pobres ignorants que no som filòlegs, anàvem a veure un megalit a Romanyà. Doncs ara ja no podem veure el megalit sinó que des de fa uns quants anys el que hi ha allà és un “megàlit”.  (Aprofito per dir que la restauració d'aquestes i d'altres restes arqueològiques van en la mateixa línia de la política lingüística i que és una altra mostra de la incompetència que domina l'administració catalana des de fa ja molt de temps).

De la mateixa manera, la cadena muntanyosa que abans coneixiem com a l'Himalaia, ja no és l'Himalaia sinó que és “Himàlaia”.

Un diode era un dispositiu electrònic inventat a les darreries del segle XIX. No cal que us digui que no és un diode sinó un “díode”.

Tant és quin fos el seu us de tota la vida ni l'absurditat del canvi. Una persona abans es deia Didac que és el nom corresponent a “Diego” en castellà i així apareix en tots els diccionaris i llibres previs a la feina realitzada per la DGPL als anys vuitanta. Doncs bé, al meu nebot ja no li varen posar Didac ” sinó “Dídac (que es confondria antigament amb “Dida). Ep...que consti que tothom és lliure d'anomenar als seus fills de la manera que més il·lusió els hi faci.

En la mateixa línia, la reina egípcia Cleopatra ja no és Cleopatra (com s'anomenava una noia de l'exili els pares de la qual no creien en el santoral) sinó que ara és “Cleòpatra”.

El problema de tot plegat rau en la manca de cultura  i de visió global que patim i que impregna les pròpies institucions. Com podem discutir amb qui no sap que és absurd parlar de "bloc" per referir-se a blog o "viquipèdia" per referir-se a wikipedia (de l'anglès What I Know Is) o "web" per referir-se a pàgina web?

Abans un podia ser un sòmines fins a la moll de l'os.  Ara, aquesta gent que ens ha costat més de dos-cents milions d'euros en la darrera dècada, ho son  fins a la "medul·la" (no pas  la mèdul·la).