21 de setembre, 2014

Open letter to Thomas L. Friedman from a citizen of Catalonia

Dear Mr Friedman,

As a citizen living in Catalonia I am strongly disappointed by your last article.

It is just great you praise American pluralism. You can be assured that at some point in time there will be in Europe a non-white man as president or prime minister. It is just a matter of demography. Should I mention that the current Prime Minister of France is original from Barcelona? And, by the way, you -still- haven't had a woman as president – with no demographic reasons for that.

But this is not the issue. What I would like to discuss with you is the groundless opposition you try to make between “separatism” and “pluralism”. Nobody living in Spain can seriously associate Catalan independence movement with xenophobia or lack of pluralism. Please note that it's not only democratic Spain that absorbed millions of immigrants, but also the Catalan democratic society.

I live in a city in Catalonia, Girona, with more than 30% of immigrants. You can see every day small children from many different origins playing together in playgrounds and using both Catalan and Spanish languages. Xenophobia or racism has never been an issue in this country. Please note that the only anti-immigrant party in Catalonia (“Plataforma per Catalunya”) strongly opposes “separatism”. This party hasn't obtained a single seat in our Parliament.

You say that Spain already awards a lot of autonomy to its 17 “regions” (here I should remark that even the Spanish constitution - approved with the surveillance of the old regime - mentions some “nationalities”). I think you should explain what “lot of autonomy” means. The degree of autonomy is not measured by the number of regions that enjoy it, but by the actual autonomy they have.


Unlike in the North American states or Canadian provinces, our regional parliament cannot make important decisions in economy, justice, education, health care, or even traffic. There are no separate levels of government here, meaning that any decision taken by the central government in Madrid, in the mentioned fields, has to be obeyed by the Catalan government.


For instance, Spain's government prepared an extremely regressive bill against most cases of abortion. Such a law -unparalleled in almost any democratic country in the world- will have to be obeyed in Catalonia.


Popular Party, now in power in Madrid, is the fourth party in Catalonia by number of voters. But still our schools have to introduce a mandatory subject on religion taught by Catholic priests because this party decided so.


Spanish central government decided to punish individual producers of renewable energies by approving a law that favors the big Spanish energy oligopolies. There is no action our parliament can do to prevent that.
 
Back in 2010 a Constitutional Tribunal in Madrid - ruled by PSOE and PP members - decided to shred several articles of our Statute of Autonomy. This law had previously been approved by the Catalan parliament, slashed by the Spanish government, and approved by the central parliament. What kind of democracy is this?

Most studies, for at least the last 20 years, consider a priority to build a railway between Valencia and the French border going through Barcelona. Instead, the Spanish government decided to create a network of high speed trains connecting Madrid with the periphery provinces. This network has had a cost of over 100 billion. And the central government still insists, against all reason, to connect Valencia with France through Madrid using a new track going through the mountains of Huesca.


Although Catalan language is an “official” language in Catalonia and it is used by seven million people, the Spanish law states that only the language of Castilla is mandatory for labeling products, dubbing movies or writing legal documents.


Our model of education, approved many years ago - and still supported by 85% of the Catalan Parliament - intended to “immerse” children in the usage of Catalan language -regardless of their origin. Recently, a Spanish court ruled that this model is illegal and that children should be segregated according to their language. Again, there is nothing our parliament can do to decide in this issue.


I am not going to insist in so many other reasonable, economic, issues that made the Catalan independence movement grow in the last years. In a nutshell, no civilized region in the world can afford to give up between 8.5 and 10% of its GDP for over two decades without doing anything against it.

You quote a “danger” of “separatism” regarding the “change the axis” of the political debate that puts one in the track of “identity politics”. Then you compare the case of “separatism” in Catalonia with the problems of Syria and Iraq. It is precisely giving up sovereignty to an European super-state what makes the idea of small states more plausible. Most of the campaign of unionists is based in spreading fear of commercial boycotts or fear to having to produce passports at state borders- something that does not occur in the European Union anymore.

Democratic tradition in Catalonia is quite old. And - unlike in the Middle East- we are fortunate to live in a pluralistic society. There is a matter of strong injustice in Spain, a state that hasn't been able to understand its own pluralism. A democratic Europe – and democratic America- should listen to our demands - similar to the ones your Founding Fathers had- and realize that they can be met in a peaceful and democratic way and -of course - preserving pluralism.

23 d’agost, 2014

Tisores guanya paper. Apunta't a la V.

Com es mostra a la imatge, tisores guanya paper.

Ja t'has inscrit a la V? Has preguntat als teus amics i coneguts si ho han fet?

La independència de Catalunya és l'única revolució pacífica que
tindrem oportunitat de viure al llarg de les nostres vides.

Les elits catalanes i espanyoles no volen de cap manera la
independència de Catalunya, perquè saben que això implicaria perdre
els seus privilegis en un país amb més de 10.000 aforats, i on les
grans empreses actuen com els senyors feudals medievals.

D'aquí que hagin aconseguit "colar" una doble pregunta, controlen la
majoria de mitjans per atemorir la gent de bona fe, i creen partits
submarins per posar pals a les rodes del procés.

La realitat objectiva és que malgrat l'ascens de Podemos a Espanya,
sense un canvi molt substancial del model d'Estat els partits
reaccionaris (PP, PSOE, UPyD, UPN, etc....) seguiran controlant la
majoria del Congreso del Reino de España durant moltíssims anys. Mireu
Grècia i Syriza.

La independència obrirà noves possibilitats no només per a Catalunya
sinó per a una transformació social d'Espanya, un Estat on cap partit
ha volgut desenvolupar mai , per exemple, una reforma agrària. La fi
de l'espoli OBLIGARIA a precipitar els canvis socials que Espanya
necessita dins d'una societat europea.

Si vols participar en la única oportunitat de les nostres vides
d'emprendre un nou projecte per fer DOS nous països, participa
d'aquesta REVOLUCIÓ PACÏFICA. Perquè com deia Salvador Espriu:

TENIM LA RAÓ
CONTRA BORDS I LLADRES
EL MEU POBLE I JO

Si us plau difon aquest missatge a tots els teus amics i coneguts.

Ens veiem a la V,
GRÀCIES.

23 de maig, 2014

Joc per estimular el riure cruel

Us proposo un joc. Un joc divertit. No pretenc estimular la reflexió de demà perquè els lectors d'aquestes pàgines normalment ja ho són, de reflexius. El que de ben cert estimularà aquest joc és un riure sardònic, cruel.

El  joc consisteix en descarregar el programa electoral d'un partit que diu que defensa el "dret a decidir" (vegeu entrada al Diccionari català d'eufemismes de la classe política publicat fa uns mesos a aquest mateix blog). Recordem que es tracta  de la coalició que, actualment, ocupa el cim del poder autonòmic.

L'enllaç el podeu trobar aquí.

A continuació cerqueu la paraula  "independència" i llegiu el que hi diu.

Preneu seient i... rigueu de gust!



P.D.: Tenim alguna esperança encara? Evidentment no sóc de cap partit, però llegiu aquest altre programa aquí.







11 d’abril, 2014

Marxar per la pela


L’altre dia deia en Xavier Sala i Martin que la recuperació econòmica, al ritme actual,  trigaria encara uns setanta-sis anys a arribar.  Aquesta perspectiva, unida a una taxa d’atur que es manté molt estable a prop del 30 % (en el cas dels joves del 45 %), anima molta gent a fer les maletes i buscar altres horitzons a països més pròspers. Aquests horitzons, però, sovint són més culturals i espirituals que no pas econòmics.

A casa nostra hauríem de conèixer prou bé aquest tema, amb tota la munió d’immigrants del tercer món que arribà durant la bombolla immobiliària espanyola. Encara recordo els primers nouvinguts (en els temps de l’ “España va bien”) que mostraven als seus conterranis, a través de les càmeres web dels locutoris, les seves recentment adquirides targetes de crèdit i fotografies dels seus cotxes de segona mà encerats. De vegades aquests cotxes ni tan sols eren d’ells.

Ara hem descobert que nosaltres també en som, de pobres. I que ho seguirem sent com a mínim durant un fotimer d’anys més. Els afortunats que tenen alguna feina amb prou feines poden menjar i pagar les creixents factures.  En canvi, sembla que a Alemanya lliguen els gossos amb llonganisses i que, si aprens alemany, et donen feina. I , fins i tot, si no en saps, d’Alemany, te n’ensenyen. Per què no anar-hi, doncs?

L’emigrant econòmic té dos problemes. El primer és que explica als seus coneguts que se’n va a la  recerca d’un cert somni, la qual cosa fa que difícilment pugui retornar al seu país d’origen com un fracassat.  El segon problema és que, quan arriba al seu país de destinació (especialment si es tracta d’un país més desenvolupat que el seu), descobreix que no està en igualtat de condicions respecte als ciutadans que s’han educat i han estudiat allà.

En el cas d’algun país, com és el cas d’Alemanya, podríem afegir la dificultat que implica la vida en un país on tradicionalment ha prosperat un sentiment nacional de superioritat. En aquests casos és especialment crua la vida de l’immigrant que, per motius d’orgull, es veu abocat a un cul-de-sac.

Hi ha qui diu que l’emigrant emigra no per viure millor ell, sinó perquè visquin millor els seus fills. Molt freqüentment això és una veritat com un temple.

26 d’octubre, 2013

El país de les barraques

Un dels fenòmens socials que més em va sobtar quan vaig tornar a aquest país després d'una absència de vuit anys és el de les "barraques".  No, no vull dir les barraques aquelles de les quals m'havia parlat la meva àvia i que entapissaven els suburbis de les ciutats catalanes durant el franquisme. Parlo de les casetes de fira destinades a vendre cerveses i combinats alcohòlics i que s'instal·len actualment durant les festes majors de moltes viles.

Les barraques es col·loquen en parcs públics i són regentades per diversos col·lectius i associacions "sense ànim de lucre". Acompanya sempre a les barraques un escenari de concerts dotat amb una connexió elèctrica que proporciona els vint mil watts de so imprescindibles perquè tots els veïns participin de l'esperit festiu de la nit.

Diguem d'entrada que és obvi que les entitats que gestionen les barraques, realment, no en tenen cap, d'ànim de lucre. Per això donen les begudes a preu del supermercat i no treuen cap benefici pel que fan. A més de les begudes, ofereixen gratuïtament entrepans als nens pobres. Vaja, és gairebé com si fossin sucursals d'un convent de monges de la caritat.

No obstant això, un any el batlle de Sant Cugat va tenir l'estranya pensada de permetre que alguns veïns  dormissin durant la matinada. Alhora va oferir al jovent unes activitats lúdiques alternatives no tan intel·lectuals i europees. En definitiva, va suprimir les barraques.

Un activisme juvenil sense precedents es va desfermar tot seguit.   Rètols, adhesius, grafits, ...  Rieu-vos-en de les mobilitzacions dels joves francesos en contra de les reformes laborals. Fins i tot avui dia encara podem veure restes d'aquella lluita èpica en algunes parets santcugatenques on hi destaca la transcendental pintada "PER QUÈ NO HI HA BARRAQUES 2011?".

Un dels defensors de les barraques, de l'associació "Joves de Sant Cugat", es queixava aleshores al diari local escrivint que "les nits només deixaven lloc al dormir" i que els joves havien de  "disfrutar de la nit. De tota la nit i no només del principi d’ella".

No cal dir que davant d'una petició tan raonada l'Ajuntament va reinstaurar les barraques l'any següent.

Des d'aleshores, durant les nombroses festes que es fan al poble, quan m'haig de llevar a dos quarts de set per anar a treballar i a les tres els vidres de les finestres encara trontollen al ritme dels Manel i d'altres grups musicals de gran qualitat, sempre tinc un bon record per als activistes  de l'associació joves de Sant Cugat, per al consistori  i per a tota la seva parentela.















24 d’agost, 2013

Qui va decidir encerclar "La Caixa" l'11 de setembre


En una entrevista recent de Vilaweb aTeresa Forcades, aquesta afirma que Procés Constituent va acceptar la invitació de l'ANC per participar a la Via Catalana i afegeix:

“...ho volíem fer amb aquest tret distintiu: encerclant la Caixa, que és el que havíem aprovat a la nostra assemblea de promotors”.

Vaig decidir preguntar a ProcésConstituent d'on va sortir la decisió d'encerclar La Caixa. Després d'uns dies d'insistir-hi molt i deixar clar que jo sóc adherit a aquesta organització (vaig signar el document de 10 punts per la qual cosa ja em compten com a tal) obtinc la següent resposta:

“Es proposà, debatè i aprovà a l'ass d grup promotor d juliol amb més d 200 pers d 80 ass locals i comissions [sic]”

Decideixo doncs cercar l'acta d'aquesta “assemblea” del “grup promotor” del juliol, aviam si mostra quina era la proposta, qui la va fer i com varen anar les votacions.

Trobo documents d'afiliats de Procés Constituent (aquí i aquí i aquí) que resulta que varen assistir a aquesta “assemblea del grup promotor” i que en varen escriure actes o resums.

En primer lloc es pot veure que no va ser tal "assemblea" sinó una reunió on varen assistir afiliats a nivell personal i representants de diversos grups. Aquesta reunió es va celebrar el matí del diumenge dia 7 de juliol al Casal Loiola de Barcelona (carrer Balmes 138). Efectivament, hi havien (segons els que hi varen anar) entre 200 i 250 persones.

Cerco la proposta d'encerclar La Caixa i, segons uns dels afiliats que hi varen assistir, tot el que es va aprovar en aquesta reunió del grup promotor referent a aquest tema és:

f) Participar en la Cadena Humana del 11 de Setembre, marcant trets identitaris propis (presència física en punts significatius de l’itinerari). “

No m'ho puc creure. No es va mencionar encerclar La Caixa?

Cerco una altra font de Procés Constituent per comparar amb la darrera informació. Un membre del Procés Constituent de La Garrotxa assistí a la reunió del grup promotor de Barcelona i va escriure també el que es va decidir (en el que en aquest cas descriu com “Jornada de debat del dia 07 juliol a Barcelona“).

Aquest assistent, escriu :

“...es varen dividir en 20 sales per tractar dels temes proposats (...) es tracta de debats oberts on cadascú dona la seva opinió i no cal arribar a cap conclusió, solament es tracta de tractar els temes obertament i acostumar-nos a treballar / debatre en assemblea” .

Respecte a la cadena humana i a l'onze de setembre tot el que diu és el següent:

S’ha decidit participar en la cadena humana del 11 setembre, és parlarà com Procés constituent estarà representat en algun indret notori. “

Increïble. Corrobora el que publica l'altre assistent. No es va decidir encerclar La Caixa. Ni tan sols es va mencionar l'entitat financera.

Ara sí que m'haig de fregar els ulls.

Un altre assistent a la mateixa reunió, provinent de Tarragona, escriu:

"També es va decidir participar en la cadena humana per la independència de Catalunya però marcant perfil propi en el sentit que la qüestió nacional ha d’anar lligada a la qüestió social i a la democràtica"

Segueix sense haver cap menció a que es decidís (i menys votés) encerclar La Caixa!

Deu ser doncs que es van equivocar els de Procés Constituent. Que sí que devia haver hagut alguna assemblea d'afiliats en un altre dia posterior i en la qual sí que es va aprovar encerclar La Caixa.

Segueixo cercant.

Doncs no. El dia 14 de juliol es va fer una jornada de debat programàtic amb una sessió inaugural (on no es va parlar d'encerclar La Caixa i molt menys votar) i on es varen realitzar “130 debats paral.lels i tallers de discussió simultània, a través d’una metodologia de diàlegs múltiples, que han cobert totes les temàtiques contingudes en el Manifest fundacional del Procés”[sic].

Tota la resta, actes durant el mes de juliol de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres a diverses poblacions de Catalunya. Cap assemblea. Cap votació.

El dia 22 de juliol anuncien al seu lloc web un concurs de samarretes que “podrem dur l’11 de setembre a la cadena humana per la independència.” . Encara absolutament cap menció a encerclar La Caixa. Tot sembla indicar que es limitaran a participar a La Via Catalana amb samarretes de diferent color.

El dia 1 d'agost Procés Constituent anuncia a través de Vilaweb que encerclarà la seu de la Caixa a l'avinguda Diagonal de Barcelona. Forcades declara que “que la proposta va ser feta en una reunió en la qual van participar quatre dirigents de l'ANC i membres de Procés Constituent i que la mateixa ANC va convidar explícitament Procés Constituent a incorporar-s'hi amb una acció pròpia i que van suggerir la possibilitat de fer una samarreta diferent.“

El dia 3 d'agost Procés Constituent envia un correu electrònic als seus adherits (jo sóc un d'ells) en el qual s'informa que convoca a encerclar la seu de La Caixa per assenyalar els responsables de la crisi i les retallades. Per si no havíem llegit Vilaweb dos dies abans.

De tot l'anterior només podem deduir:

1- La decisió d'encerclar La Caixa l'11 de setembre va ser presa per algun dirigent de Procés Constituent.
2- No es van consultar les bases sobre aquesta decisió d'encerclar La Caixa l'11 de setembre, que no va ser debatuda ni sotmesa en cap moment a votació.

Per quin motiu algú va decidir d'amagat fer una acció tant rellevant l'11 de setembre? Quin és l'objectiu pràctic més enllà d' ”unir la defensa dels drets socials i dels drets nacionals” ?

El que és clar és que la l'acció no pot estar dirigida en cap cas contra la principal institució privada que ajuda econòmicament a Justícia i Pau ( l'ONG que presideix Arcadi Oliveres). Ningú mossega la mà de qui li dóna de menjar. També sembla estrany que La Caixa (juntament amb La Vanguardia) financi un  acte multitudinari  protagonitzat pel popular activista el 2 de juny a la Sala Simfònica de l'Auditori de Girona. Els banquers saben molt bé on posen els diners. (Veieu enllaços aquí , aquí, aquí  i aquí).

 D'altra banda, na Teresa Forcades, per força, ha de saber dues veritats com temples:

1- Contra "La Caixa" no hi ha independència possible (per una simple qüestió tàctica).
2- Sense independència "La Caixa" no es toca (Islàndia va poder decidir sobre els seus bancs perquè és un estat independent).

Per què doncs interferir d'aquesta manera tan notable en un dia clau pel procés d'independència de Catalunya? Quins esdeveniments podem esperar arran de l'acció de Procés Constituent? Afectarà a la Via Catalana del dia 11 se setembre?