No es pot enganyar tot el poble durant tot el temps

Avui ni un nen de bava pot creure que CiU estigui fent un acostament cap a l'independentisme. Només des de la perspectiva d'una filla d'un comandant franquista de la Guardia Civil com ho és Alícia Sánchez Camacho es  pot considerar a CiU com a coalició que flirteja amb l'independentisme.

Tampoc és creïble que CiU pugui fer aquest acostament en un futur, llevat que canviï molt l'arc parlamentari.

El cert és que Convergència i Unió ha fet una política espanyolista amb una pose nacionalista catalana des de l'era Pujol. Aquesta ambigüitat no és nova. Però en els darrers anys, com que dir que "Catalunya és una nació" ja ho feia fins i tot el Montilla, CiU prova d'altres estratègies igualment naïf.

Una d'elles és el típic joc de presentar un "policia dolent" (Duran i Lleida) i un "policia bo" (Vila d'Abadal) per tal de fer veure que hi ha debat dins de CiU i que veus independentistes hi tenen cabuda .

Però no cal gratar gaire perquè a Vila d'Abadal se li vegi el llautó. Recentment ha pactat amb els racistes de Plataforma per Catalunya (PxC) per tal de bloquejar una moció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència que pretenia penjar una estelada al balcó de l'ajuntament de Vic.

Una altra estratègia és dir, com fa el batlle de Barcelona Xavier Trias, que a la manifestació de l'onze de setembre "cadascun que es manifesti pel que vulgui sigui pel pacte fiscal o per la independència''. Això és una manera de no mullar-se "a la Pujol", ja que un polític, excepte en el món de l'absurd,  ha de saber quin és el seu ideari i què pretén fer per assolir aquest ideari.

Però el més surrealista de tot plegat és l'estratègia que s'està portant de defensar quelcom eteri i indeterminat com és el "pacte fiscal". L'Artur Mas, amb mitja boca i des de la distància, diu al Financial Times que si no s'accepta un nou pacte econòmic "la pressió pel divorci entre Catalunya i Espanya s'intensificarà". No només no diu qui ni com farà aquesta pressió sinó que (el que és encara més greu) no diu en que consistirà aquest pacte econòmic.

És insultant que partits que s'auto-anomenen (o són anomenats des de Madrid) "nacionalistes" no reclamin un número pel sostre d'espoli fiscal. Com deia en Sala i Martín, una de les constants de l'univers és que, passi el que passi, el dèficit fiscal de Catalunya sempre es manté entre el 8.5 i el 10% del PIB.

També és  insultant que tots aquests partits ens facin iniciar un altre Via Crucis com el de les negociacions de l'estatut que ens va fer perdre sis anys i més de cent mil milions d'euros. Com deia l'Uriel Bertran en un debat de l'Agora sembla que estiguem vivint el dia de la marmota.

Tota la política de CiU sembla encaminada en acontentar els poders fàctics que representa i, alhora,  acontentar les seves bases més joves que tenen una certa tendència a deixar de mamar-se el dit com encara ho fan els seus pares.

Com que la contradicció entre acontentar els directius de les grans empreses i caixes-bancs que controlen el país (i als partits que el governen) i acontentar aquestes bases més joves és total, l'únic que se'ls hi ha acudit és perdre el temps (per ells guanyar) seguint aquell refrany català de "qui dia passa any empeny".

El problema que tenen és que aquesta estratègia té una durada limitada i que el que fa és activar una autèntica bomba de rellotgeria que els hi acabarà esclatant a les mans. Perquè cada cop és més patent que la crisi i la discriminació fiscal erosionen el benestar de la majoria de la població de Catalunya en uns nivells mai vistos des del franquisme.

Es poden fer declaracions contradictòries i enganyar el poble amb el pacte fiscal durant un temps. Però, com deia Abraham Lincoln, es pot enganyar tot el poble durant un temps i a part del poble durant tot el temps, però no es pot enganyar tot el poble durant tot el temps.

Qualsevol que sigui la durada de les negociacions del pacte fiscal  (encara que a les vint-i-quatre  hores ja va tenir resposta per part de Madrid) el seu resultat de ben cert que decebrà a les bases de CiU.

La qüestió cabdal de la política a Catalunya és com es gestionarà la decepció i frustració que generarà el pacte fiscal i com es canalitzarà l'augment del desig independentista que sens dubte es produirà.

Un país es construeix amb fets i no amb paraules. Amb el que es vota a les urnes i amb el que els diputats elegits voten al parlament. No amb manifestacions ni declaracions contradictòries.

Ho acabarà veient la majoria dels catalans algun dia?