11 d’abril, 2014

Marxar per la pela


L’altre dia deia en Xavier Sala i Martin que la recuperació econòmica, al ritme actual,  trigaria encara uns setanta-sis anys a arribar.  Aquesta perspectiva, unida a una taxa d’atur que es manté molt estable a prop del 30 % (en el cas dels joves del 45 %), anima molta gent a fer les maletes i buscar altres horitzons a països més pròspers. Aquests horitzons, però, sovint són més culturals i espirituals que no pas econòmics.

A casa nostra hauríem de conèixer prou bé aquest tema, amb tota la munió d’immigrants del tercer món que arribà durant la bombolla immobiliària espanyola. Encara recordo els primers nouvinguts (en els temps de l’ “España va bien”) que mostraven als seus conterranis, a través de les càmeres web dels locutoris, les seves recentment adquirides targetes de crèdit i fotografies dels seus cotxes de segona mà encerats. De vegades aquests cotxes ni tan sols eren d’ells.

Ara hem descobert que nosaltres també en som, de pobres. I que ho seguirem sent com a mínim durant un fotimer d’anys més. Els afortunats que tenen alguna feina amb prou feines poden menjar i pagar les creixents factures.  En canvi, sembla que a Alemanya lliguen els gossos amb llonganisses i que, si aprens alemany, et donen feina. I , fins i tot, si no en saps, d’Alemany, te n’ensenyen. Per què no anar-hi, doncs?

L’emigrant econòmic té dos problemes. El primer és que explica als seus coneguts que se’n va a la  recerca d’un cert somni, la qual cosa fa que difícilment pugui retornar al seu país d’origen com un fracassat.  El segon problema és que, quan arriba al seu país de destinació (especialment si es tracta d’un país més desenvolupat que el seu), descobreix que no està en igualtat de condicions respecte als ciutadans que s’han educat i han estudiat allà.

En el cas d’algun país, com és el cas d’Alemanya, podríem afegir la dificultat que implica la vida en un país on tradicionalment ha prosperat un sentiment nacional de superioritat. En aquests casos és especialment crua la vida de l’immigrant que, per motius d’orgull, es veu abocat a un cul-de-sac.

Hi ha qui diu que l’emigrant emigra no per viure millor ell, sinó perquè visquin millor els seus fills. Molt freqüentment això és una veritat com un temple.