Imagineu-vos que el Molt Honorable President Carles Puigdemont, finalment, hagués declarat la independència el dia 27 de gener. I que aquest cop no l'hagués anul·lat als quaranta segons, com havia fet dues setmanes abans.
Ja posats a imaginar, que l'hagués proclamada des del balcó de la Plaça de Sant Jaume davant de la multitud expectant i mentre s'hagués abaixat la bandera rojigualda del Palau de la Generalitat, tal com li instava a fer el Parlament de la nació i el mandat del Poble.
I tant que Cospedal hagués tret a passejar els tancs per la Diagonal com va dir ahir mateix. I tant que hi hauria hagut empresonaments.
També hi hagués hagut exilats. Encara que molt probablement no el President.
Però la situació política hagués estat completament diferent a l'actual.
Cal dir, abans que res, que de bany de sang, creieu-me, no n'hi hauria hagut. Com ja mostràvem a l'anterior article, l'excusa de l'amenaça dels morts al carrer anunciada per Marta Rovira, no té cap credibilitat i ja ha estat desmentida per les suposades fonts.
D'entrada, cap mitjà d'informació europeu important podria avalar un esclafament armat d'una revolta democràtica, dins un estat de la Unió Europea, i al segle XXI.
En segon lloc, qualsevol convocatòria d'eleccions regionals per part del govern central hagués estat, sense cap mena de dubte, considerat una autèntica burla per tota la opinió pública, tant nacional com estrangera.
La legitimitat del referèndum no hagués pogut ser discutida des de cap punt de vista democràtic. I qualsevol posterior acció del govern espanyol, clarament il·legítim, hagués estat àmpliament rebutjada pel gruix de la població.
Per què doncs Carles Puigdemont no va proclamar la independència ni va desobeir les lleis espanyoles més enllà de convocar un referèndum?
Doncs perquè probablement esperava indulgència dels poders de Madrid, a canvi de renunciar a fer efectiva la independència.
No és una actitud nova en un President de la Generalitat. Ja l'havíem viscuda molt recentment en persona de l'Artur Mas i, històricament, en la proclamació rebaixada de Companys. En cap cas el govern espanyol de torn va perdonar les actituds dèbils.
En el cas de la proclamació descafeinada de Macià, com a mínim, hi hagué prou força com per fer caure la monarquia espanyola.
Ara ens trobem en un atzucac de dificil sortida. Certament hem guanyat les eleccions, però no hem guanyat la legitimitat necessària per poder exercir, en les condicions actuals, la força requerida que cal per poder alliberar el territori d'unes forces d'ocupació.
Que és justament el que cercava el govern de Madrid.
La lluita queda ara circumscrita a un rang molt inferior: alliberament de presoners polítics, lluita per les llibertats fonamentals, pel finançament de la nostra mísera televisió autonòmica.
Esperant que la situació es faci inaguantable.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada