Trenta anys d'empobriment de la Llengua

A les fotografies preses a la plaça de la Revolució de Gràcia es mostra de forma gràfica l'evolució de la nostra llengua en els darrers trenta anys. A les tres plaques col·locades durant la transició observem com l'any va precedit per la  preposició contracta (preposició més article) mentre que en la placa més moderna veiem que s'ha suprimit l'article.

La Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, depenent de la  Direcció General de Política Lingüística (DGPL) va dictar als anys vuitanta unes recomanacions en aquesta qüestió molt similars a les reconegudes per  la Real Academia Española (RAE) per a la llengua castellana. Això no és un fet aïllat o anecdòtic com veurem més endavant.

Si observem les  publicacions en català anteriors als anys 80 veurem que els anys van precedits per la preposició contracta "del" , independentment si són del segon o del tercer mil·lenni.

Tot i que la fórmula amb l'article suprimit havia existit en èpoques remotes (com  també havia existit la conjunció "y", per exemple)  la fórmula amb "del" era la usual ens els anys anteriors a l'autonomisme.

Com diu el lingüista Josep Ruaix i Vinyet (per cert la supressió de la conjunció "i" entre els dos cognoms va en la mateixa línia d'espanyolització) en el seu article la fórmula amb la preposició contracta ha quedat frenada, a finals del segle XX, "per la pressió normativa". Crec que això ho diu tot.

Però el problema no és tant que la Direcció General de Política Lingüística  modifiqui la normativa per acceptar altres fórmules diferents de les d'en Pompeu Fabra sinó que aquesta faci trenta anys que fa tot el possible per suprimir les formes i els girs  propis de la llengua catalana, creient que si el català mimetitza al castellà serà més fàcil que més gent el parli. Això no és cert en cap cas.

La supressió no només afecta formes i girs, sinó també a paraules. Molts mots genuïns catalans han pràcticament desaparegut i han sigut substituïts per opcions mimètiques del castellà  que no són necessàriament incorrectes però sí  menys acurades (o simplement menys genuïnes).

Si existeix un sinònim (encara que sigui contextual i no estricte) d'una paraula i aquest sinònim és igual o molt semblant a un mot castellà, s'opta invariablement per utilitzar la paraula més semblant en aparença a la castellana i sense tenir en compte criteris històrics o d'estil i/o el context en què s'utilitza aquesta paraula. La conseqüència d'això és que la nostra llengua perd riquesa i és cada cop més una rèplica matussera del castellà.

Per exemple, el mot  "proper" ha estat substituït pel sinònim "pròxim" en gairebé tots els mitjans públics i, de vegades, en expressions incorrectes si considerem els usos tradicionals d'aquestes dues paraules. Així, els Ferrocarrils de la Generalitat utilitzen en la seva megafonia l'expressió "pròxima estació" en lloc de  "propera estació" que és la forma genuïna si tenim en compte que "pròxim" no s'utilitza seguit de substantiu. Podem dir una estació pròxima a una altra però en canvi direm la propera estació. D'acord, això és una qüestió d'estil però crec que algú ha de vetllar per l'estil d'una llengua especialment quan aquest estil és fortament amenaçat per la pressió d'una llengua fortament dominant que s'imposa per tenir molta més protecció institucional.

També tenim el cas de "esgotat" en lloc de "exhaurit". "Esgotat" era, abans de la intervenció de la DGPL, la paraula per referir-se a un dipòsit buidat o al fet d'estar cansat i només és un sinònim de "exhaurit" per metonímia. Si veieu el Pompeu Fabra veureu que s'indica molt clarament que esgotar només és sinònim d'exhaurir en sentit figurat i no estricte. Però altre cop l'IEC i la DGPL han optat pel mot més semblant al castellà (agotado). El resultat és que actualment "exhaurit" ha esdevingut una paraula  elegant però pràcticament extingida.

Un altre exemple menys subtil però que és il·lustratiu del mateix fenomen: és cert que quan s'estripa una roba aquesta també és trenca. Però aplicar el verb "trencar" quan es parla de roba implica un empobriment de la llengua molt gran.

Un altre exemple: un "trau" (paraula pràcticament extingida) és un forat però no tot forat és un trau. La llengua, com diu en Hayakawa, és un mapa més o menys acurat de la realitat. En la mesura en que reduïm el nostre vocabulari la llengua esdevé un mapa més pobre i més barroer.

I si no existeix una paraula similar en forma a l'homòloga castellana (encara que sí existeixi una paraula  catalana equivalent en significat) s'adopta directament la paraula castellana i es diu que a partir d'ara la forma castellana és la correcta. Això és el que ha passat per exemple amb casament-boda

D'altres paraules que no varen ser recollides en el Diccionari General de la Llengua Catalana d'en Pompeu Fabra  i que són d'origen francès però que eren molt usuals a la nostra llengua en lloc dels termes provinents del castellà  han sigut suprimides i tractades com a barbarismes. Per exemple: guixeta (es prefereix el terme taquilla) o tirabuixó (en aquest cas sí que s'utilitza un terme alternatiu català: llevataps). El Diccionari General d'en Fabra no podia recollir tot però en canvi les autoritats lingüístiques actuals no tenen cap problema en incorporar als nous diccionaris termes castellans que fa poc es consideraven barbarismes. És sorprenent com paraules d'origen francòfon són rebutjades mentre que tot el que ve de Madird (incloses paraules de l'argot) és admirat com si fos provinent del focus mundial de la cultura. Això és una herència més que ens ha deixat el franquisme.

No és cert que paraules genuïnes i diferents de la seva traducció castellana  no puguin esdevenir populars  com demostra l'èxit en l'adopció d'algunes paraules que gairebé s'havien perdut durant el franquisme (per exemple: cogombre, escombraries). Evidentment, aquestes són paraules de significat més simple però si han pogut ser recuperades no veig la raó per la qual no es pugui educar el poble per utilitzar d'altres paraules que encara són més importants per enriquir el llenguatge.

Però en canvi exhaurir, estripar, proper, batlle, alcaldessa, trau, casament, guixeta ... i fins i tot la mateixa paraula "mot" han anat totes a fer companyia als dinosaures i a l'ocell Dodo.  I és que la Direcció General de Política Lingüística i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)  han fet un esforç molt gran i molt llarg de mimetisme tant en les seves normatives  com en les seves recomanacions, de manera que el català és cada cop més una còpia pobra del castellà.

Aquestes institucions en lloc de  vetllar per l'us de mots i girs genuïns i de preservar la riquesa i l'estil del català s'han dedicat a justificar el seu pressupost fent coses tals com modificar absurdament l'accentuació de paraules (mèdul·la, medul·la, Didac-Dídac, Cleopatra-Cleòpatra, pneumonia-pneumònia, termostat-termòstat, Mississipi-Mississipí,...). Però això és matèria d'un altre article. 

"Homo Catalanicus"