27 de juny, 2012

Més doble joc de CiU.

Quantes vegades ens ha de demostrar CiU que una cosa és el que diuen i l'altra (totalment oposada) és el que fan? Avui el conseller de Sanitat, el Sr. "Boi"  ens ha tornat a oferir un exemple més de la pantomima escandalosa que interpreta la banda mafiosa que dirigeix l'administracio catalana.

Tal com mostra la mateixa ràdio dels Condes de Godó (gens sospitosa de ser anti-CiU i molt sospitosa del contrari) en el programa "La nit a RAC1" d'aquest vespre, que podeu escoltar aquí, ahir  en Boi Ruiz declarava públicament a la mateixa ràdio (a partir de minut 21:30 de l'àudio) que demanaria una moratòria en la reunió d'avui amb el Ministerio per evitar que els pensionistes amb baixos recursos avancèssin  l'augment del preu de les medicines.

Doncs avui mateix, com es pot escoltar en el mateix programa,  abans d'entrar a la reunió en Boi Ruiz ha declarat que no demanaria la moratòria, com realment ha sigut. No ha obert la boca sobre aquest tema.

Cal recordar que sense aquesta moratòria és tecnològicament impossible que els pensionistes sense recursos no hagin d'avançar els diners que no els hi pertoca pagar, ja que es diu que degut a la manca d'un programa informàtic aquests hauran d'afluixar la mosca i que després "ja ho trobarem".

Fins i tot la consellera andalusa ha mostrat una actitud més ferma. Tot plegat ha anat tan rodat que  la reunió s'ha tancat amb la ministressa Ana Mato dient que encara tenien temps d'anar a veure el segon temps de "La Roja" que és un assumpte molt més important que la sanitat en el regne bananer.

En Boi no ha volgut fer cap comentari en directe a RAC1 sobre la seva manca de reclamació de la promesa moratòria..

Cal preguntar-se què més cal que faci CyU per demostrar als seus electors la seva manca total de credibilitat. Un partit que de tant en tant es posa la màscara de "sobiranista de cor" però que actua invariablement com una franquícia del PP. I encara hi ha gent que creu que és el partit que ens portarà a la independència!

20 de juny, 2012

Jordi Pujol detingut pels Fets del Palau

Recentment des de la poderosa maquinària de CyU s'està intentant revifar la figura de Jordi Pujol amb un documental fet a mida sobre el seu sumari. Segons el que s'ha avançat, s'està intentant tergiversar la història dient que Pujol va ser l'impulsor dels fets del Palau pels quals va ser empresonat.

Fa uns cinc anys, durant l'època del tripartit, recordo que es va passar un  documental sobre els Fets del Palau en el qual el mateix Jordi Pujol, en un exercici d'honestedat que aleshores vaig valorar molt positivament, deia que ell no hi havia tingut res a veure amb aquests fets que varen ser organitzats per la gent del PSUC. Segons venia a dir, la policia va començar a detenir gent a tort i a dret i a ell li va tocar el rebre.

En el mateix documental es mostrava l'escrit del seu pare al cap franquista de torn i que va ser clau per al seu alliberament. 

Ara m'ha sorprès veure Jordi Pujol desdint-se. No m'ha sorprès gens ni mica el  el fet de que ell es desdigui d'alguna cosa, ja que tots plegats hi estem molt habituats a que ho faci de forma compulsiva. El que m'ha sorprès  és que es desdigui d'unes declaracions honestes sobre uns fets històrics molt concrets.

Hauran retirat definitivament el documental en el qual es mostra l'altra versió dels fets?

18 de juny, 2012

L'economista de cambra del règim

Ahir al vespre, en l'ESPECIAL ELECCIONS A GRÈCIA de RAC1, que podeu descarregar aquí, l'economista Josep Oliver (amb l'ajut de personatges afins a ell com el director de l'Institut d'Estudis Financers Josep Soler) deia que el partit grec YIRIZA no té cap programa econòmic (minut 38:50 de l'àudio)  i que tem que "França posi pals a les rodes" del que diu que és "un projecte seriós federalitzant d'Alemanya envers les velles forces de França de La Grandeur" (minut 50:00 de l'àudio) que  (dient-ho de forma despectiva i un xic ridiculitzant) "temen que el seu model social quedi en perill i que els corrents neoliberals acabaran triomfant " (minut 53:15).

Al mateix temps, el mateix economista declarava en diferit al pèssim documental "Deconstrucció" de 30 minuts de TV3  que la bombolla immobiliària estava localitzada en bosses molt concretes, essencialment de la costa i de segones residències però que bàsicament la demanda (!) a les capitals de província i grans ciutats seguiria aguantant els preus.

I aquest és el mateix economista que a LA VANGUARDIA restava importància  a les escandaloses dades espanyoles d'atur.

Ara resulta que, segons els economistes de cambra dels medis de CyU, oposar-se a reduir el dèficit dels països al ritme que marca Brusel·les és ser anti-Europeu i que França vulgui defensar (en major o menor grau des de tots els seus partits) el seu model  social també ho és. Segons els mateixos economistes les polítiques socials franceses "malgrat haver funcionat tant bé fins ara" estan posant en greu perill l'economia de França (minut 54:30) que, per exemple, té un deute públic perillós (no compara amb les xifres d'Alemanya que el té del 82%).

També resulta que, encara que tothom que tingui ulls pugui veure que el mercat immobiliari s'està desplomant per un  precipici sense fons, la gent fa cua per comprar pisos a Badalona.

I respecte a l'atur d'Espanya, aquest no és tan dolent i negatiu, sinó que el tema està en l'economia submergida. En canvi, la gent subempleada o la gent que ja ha dessistit fa anys de trobar feina, per exemple,  no cal ni considerar-la.

Farien bé comentadors com en Josep Oliver en llegir el recent llibre "END THIS DEPRESSION NOW" del Premi Nobel d'economia  Paul Krugman en el qual es diu, entre moltes altres coses,  que amb les polítiques de reducció de dèficit que imposa Brusel·les l'economia europea no aixecarà el cap, sinó tot el contrari.

També faria bé, abans d'opinar, en llegir el programa econòmic de SYIRIZA  i veure que té molts punts en comú amb el programa d'un dels partits que governa actualment a Islàndia.
 
Aquests economistes que trobem habitualment en els medis dels Condes de Godó (i més darrerament també en els medis públics controlats per la Generalitat) destaquen pel seu sorprenent viratge des del temps que corrien pels passadissos de la UAB amb tratges de pana i carnets de la Lliga Comunista Revolucionària (o similars). Pels voltants de la caiguda del mur de Berlin es varen desfer (literalment) de la seva llibreria que incloïa invariablement El manifest Comunista i El Capital fins que la seva metamorfosi els ha portat a l'actualitat a una  coincidència total en ideologia amb la dreta més pura i dura.

Però sembla que fa més gràcia sortir en diversos medis de comunicació alhora, envoltat de lloes i incens, que no pas expressar opinions per afavorir els conciutadans. A més, Sr. Oliver, qui paga mana. Oi?






13 de juny, 2012

El PP i la seva franquícia a Catalunya entestats en deixar-nos ben secs

El PP i la seva franquícia catalana, representada a Madrid pel Sr Duran Lleida, han acordat avui que no es presentaran uns recursos ja anunciats contra lleis que ataquen frontalment a lleis catalanes i als ciutadans d'aquest país. La increïble "contrapartida" (??) és que haurem de pagar per les receptes mèdiques encara que ningú a cap altre lloc de l'estat ho faci.

Efectivament, no es farà cap recurs al Tribunal Constitucional per invasió competencial del Decret d'educació aprovat recentment a Madrid, contradient descaradament el que ahir mateix havia anunciat públicament el portantveu del "govern" autonòmic de la Generalitat Sr Francesc Homs.

Tampoc es presentarà recurs contra el també recent Decret de sanitat que preveu que es retiri la targeta sanitària als aturats sense subsidi. El portantveu  parlamentari de CiU, Jordi Turull havia dit la setmana anterior respecte aquest decret  que el Govern defensaria "amb ungles i dents" les competències  de la Generalitat.  Per Turull, un dictamen del Consell de Garanties era un aval jurídic "molt important" per poder recórrer el decret al TC.

No cal fer cap comentari sobre aquesta darrera llei, però pel que fa a la primera cal dir que és una invasió flagrant de competències elementals que farà que la Generalitat hagi de finançar el cost de les beques universitàries a partir del preu que fixi unilateralment el govern de Madrid. O que aquest darrer dicti detalls tals com el mínim d'hores lectives que han de fer els professors de secundària, els dies de baixa mínims que es requereixen per poder nombrar substituts d'aquests professors o la ràtio d'alumnes per aula.

No és que la nostra autonomia de fireta serveixi per gran cosa però si qualsevol Decreto-Ley aixafa les reglamentacions que s'aproven aquí i a més ho fa en clar perjudici nostre és evident que el mínim que es pot fer és protestar.

Bé, doncs CiU ha acordat avui mateix que ni per això hi haurà recurs. La contrapartida per Catalunya? Que a Madrid retirin un altre recurs que pretenia evitar que els catalans paguem (com ningú ho fa a la resta de l'estat) per les receptes mèdiques. Sí, ho heu entès bé: la contrapartida que obté CiU no és que no paguem, sinó que nosaltres sí paguem mentre la resta no paguen).

Es curiòs que CiU hagi de fer tot un grapat de concessions per fer-nos pagar per les receptes si el mateix Homs havia dit que el recurs de Madrid era “difícil d'argumentar jurídicament”  i que  el PP tindria un “problema polític molt gros” a l'hora de justificar-lo davant les autoritats europees. Cal dir que el copagament fou avalat pel Consell de Garanties Estatutàries i apareix en el pla econòmic i financer que va presentar la Generalitat que va rebre el vist-i-plau del ministro d'Hisenda Cristóbal Montoro.

L'enemic més perillós el tenim a casa i que cal que urgentment  fem obrir als ulls a la gent de la necessitat de desempallegar-nos d'aquest poderós llast ja que altrament caminem cap a una ruïna econòmica irreversible.

11 de juny, 2012

Esperant com uns beneits... fins quan?



Darrerament s'ha estès com la pólvora en molts medis independentistes la curiosa idea de que, tal com estan les coses, la independència la tenim a tocar i que no cal fer gran cosa perquè hi anem de pet.

No em pregunteu d'on ha sortit aquest estrany pensament. Però el que sí us poc dir és que totes les pistes condueixen cap a l'òrbita d'influència del partit que remena actualment les cireres a aquest país.

El que és força torbador  i xocant és el fet objectiu de que no hi ha ni el menor indici de que l'actual govern tingui la més insignificant voluntat d'iniciar (ni ara ni en un futur) cap mena de política que pugui portar, ja no a la independència, sinó ni tan sols a la més lleu disminució de l'espoli econòmic que patim.  Ni a la més mínima expansió de competències.

Quan un país, qualsevol país, esdevé independent és perquè hi ha hagut un clar conflicte d'interessos entre els poders dominants d'aquest país i els del poder d'un estat central que s'oposa a aquests interessos. Aquest conflicte genera una lluita de la qual hom pot veure una evolució, un estira i arronsa que finalment porta cap a la declaració d'independència.

En  el cas del  nostre país de l'estira i arronsa  només hem pogut apreciar l'arronsa. Tenim un govern que ha demostrat compartir interessos particulars amb poders molt importants de la capital, que practica amb escreix polítiques que van clarament en contra del propi país per afavorir aquests interessos, que maquina un pla immobilista anomenat "pacte fiscal" que a qualsevol país civilitzat no es gosaria ni presentar i que, a més, es posa de tant en tant la màscara de "sobiranista".

Ni al Quebec, ni a Eslovènia, ni a Escòcia, ni a Flandes, ni al País Basc no trobem cap paral·lelisme entre les forces majoritàries que aconsegueixen any rere any fites concretes i l'acció de govern que patim a Catalunya.
 
Això per si sol ja hauria de mostrar que no avancem cap enlloc. I que el nostre esdevenidor està determinat majoritàriament pel que decidim a les urnes i que mentre seguim omplint aquestes urnes tal com ho hem fet fins ara no tenim res a pelar. No cal ni que ens queixem.









01 de juny, 2012

Semblem rucs

És realment desesperant. Fa gairebé set anys que es va plantejar la realització d'un nou estatut d'autonomia del fracàs del qual tots en varem ser testimonis. Tothom va poder veure com es varen eliminar els articles corresponents al finançament ja en la primera ronda de retallades pactada entre Mas i Zapatero. Tothom va poder veure com fins la més mínima menció a la justícia fiscal va ser "cepillada" per Alfonso Guerra i que ni tan sols això va satisfer al Tribunal Constitucional.

Ara però sembla que tinguem memòria de peix i que, a més, siguem curts de gambals.

Perquè a aquestes alçades podríem haver après que no cal demanar el concert econòmic canviat de nom per obtenir un no per resposta. També podríem haver après que no hi ha cap "consens" a Catalunya sobre la recaptació total dels impostos. Podríem també haver après que les negociacions internes i amb Espanya sobre aquest temes duren més d'un lustre i que el resultat final sempre serà com el del juliol del 2010: sentència d'inconstitucionalitat.

Si sabem a què ens estem enfrontant i el temps preciós que estem perdent, per què ens hi llancem de cap contra la paret anomenada CiU per després acabar esberlant-nos la closca contra la paret anomenada PP-PSOE i el seu Tribunal Constitucional? Per què no utilitzem, encara que només sigui per variar, la intel·ligència?

Si tenim les idees clares de què és el que convé realment a aquest país i realment creiem en la possibilitat d'un consens, per què no demanem quelcom que, ja d'entrada, tingui el suport de la immensa majoria de la població?

Degut a la trajectòria que portem en els darrers set anys és extremadament ineludible que focalitzem el debat pensant en resultats concrets i posant fites temporals properes.

En primer lloc hem de deixar clar que el model d'estat actual és precisament el que s'ha de modificar. No podem permetre'ns el luxe de pensar que demanar justícia és inconstitucional. Des d'un principi hem de posar sobre la taula el canvi de les regles del joc. Com que sabem molt bé que les regles del joc les fan els espoliadors, hem d'aprofitar aquest fet al nostre favor i no pas en contra nostra.

En segon lloc, s'ha de proposar una qüestió nítida que tingui un amplíssim suport de la població i que doni l'embranzida necessària per tal de que puguem arribar a alguna banda sense haver d'esperar dècades.

Plantejar la "recaptació de tots els impostos" amb el pretext de la seva possible constitucionalitat és voler seguir jugant al mateix joc de l'estatut. Ja llavors em va semblar ridícul que es volgués seguir participant d'acord amb la constitució del 1978. Una qüestió d'aquest tipus no ens condueix enlloc i ens mantindrà fent reunions, discussions i giragonses durant anys. És la perfecta qüestió per ser retallada.

A més, degut a la manca de consens evident és molt fàcil passar de dir "la recaptació de la totalitat dels impostos" a dir "la recaptació d'uns impostos". I aleshores passaria quelcom similar al que va ocórrer amb l'administració de l'IRPF: si l'administració catalana recaptés el 50% dels nostres impostos (la qual cosa es presentaria com un èxit formidable) l'administració central tindria suficient marge per mantenir l'espoli fiscal en el mateix percentatge que en l'actualitat. El que importa és el quocient entre impostos pagats i serveis totals rebuts per aquests impostos. I això és l'únic que té sentit negociar.

Una qüestió basada en recaptar els impostos ens tornaria a deixar desarmats en qualsevol cas ja que:
  1. En cas de ser plantejada a la baixa (possibilitat més probable) llavors no canviaria absolutament res. I ateses les divisions dins de Catalunya que conduirien a la rebaixa , al poble sempre li quedaria el dubte de si estava ben plantejada i si s'hauria de reformular en un futur, mantenint el procés obert i indefinit com en l'actualitat. Aquesta és la possibilitat més factible.
  2. I, en el cas (molt hipotètic) de ser presentada a Madrid sense cap rebaixa, quan la declarin inconstitucional semblarà que demanàvem massa i que hauríem de fer un plantejament més modest en un futur.
Veiem que les dues possibilitats encaixen dins de la coneguda estratègia de CiU d'aturar la pilota de forma indefinida.

En lloc d'això el que s'ha de plantejar és una qüestió que no doni peu a grans fissures dins de Catalunya, ni a seguir marejant la perdiu, ni a una declaració d'inconstitucionalitat, ni a bajanades per l'estil.

Des del primer moment s'ha de demanar el canvi de les regles del joc i fer-ho a més a més d'una manera que aporti un suport de la població catalana sense precedents i que no deixi cap altra alternativa que la independència.

Afortunadament la injustícia actual és tan gran que és extremadament fàcil proposar tal qüestió i la seva única alternativa possible.

Si en alguna cosa hi pot haver suport popular a Catalunya és en la limitació de l'espoli fiscal (també anomenat eufemísticament dèficit fiscal). Cal demanar un valor numèric que limiti el dèficit fiscal, obligar per llei a publicar les xifres d'inversions (com es fa a tot estat civilitzat) i demanar, per tant,  la modificació de la constitució espanyola perquè amb el text actual, al marge de valoracions identitàries, Catalunya senzillament no hi té cabuda.

És molt més factible exposar la veritable identitat dels partits sucursalistes o botiflers concretant la magnitud de l'espoli que no pas parlant de recaptació total d'impostos. La "recaptació total" en sí no significa res i a més és impossible d'aconseguir si atenem a les sentències passades del TC. En canvi, la obligació constitucional de tenir un dèficit fiscal inferior a la meitat de l'actual i la publicació anual de les dades de dèficit fiscal són coses molt fàcils d'entendre per tothom i no donarien gaire marge de maniobra ni a CiU, ni al PSOE de Catalunya, ni al govern de torn de Madrid.

En el cas de l'estatut es va haver de redactar i consensuar un text complicat que abans de ser sotmès a referèndum va ser portat a Madrid per la seva aprovació inicial. Ara no repetirem l'error. No ens podem permetre anar a Madrid a que ens aprovin prèviament el text que s'ha de referendar a Catalunya. És absolutament imprescindible que el que se sotmeti a referèndum a Catalunya no sigui un text retallat a Madrid tal com varen recolzar en Pasqual Maragall i l'Artur Mas. Sens dubte es pretén repetir el mateix acte baix i roí això no ho podem tolerar novament.

Però és que en aquest cas no cal redactar cap articulat ni fer cap negociació complicada. Un consens per oposar-se a evitar que Catalunya segueixi sent espoliada en un 10% de la totalitat del seu PIB (és a dir, per oposar-se a que 42 cèntims de cada euro que es paga d'impostos a Catalunya segueixin anant a Madrid i no tornin) és fàcilment assolible. N'hi ha prou amb plantejar la següent qüestió en un referèndum:

APROVEU LA PETICIÓ DE REFORMA CONSTITUCIONAL PER LIMITAR EL DÈFICIT DE LES BALANCES FISCALS DE TOTES LES COMUNITATS AUTONOMIES PER SOTA DEL 4% DEL SEU PIB, AIXÍ COM L'OBLIGACIÓ CONSTITUCIONAL DE PUBLICAR ANUALMENT LES DADES DE TOTES LES BALANCES FISCALS?

Una qüestió així plantejada a la ciutadania sobre si l'espoli fiscal s'ha de poder limitar constitucionalment en els mateixos termes que es fa a Alemanya i que obligui a la publicació anual de les dades obtindria una resposta afirmativa absolutament aclaparadora.

Llavors és quan queda la pilota sobre la teulada de Madrid, amb una data límit per a la modificació de la Constitució per encabir aquest clam dels habitants de Catalunya expressat en una votació.

El número concret pel sostre de dèficit no és extremadament important, però el 4% és prou bo ja que, sent menys de la meitat de l'actual, seria encara superior al dèficit actual de qualsevol land alemany. La qual cosa exhibiria a la ciutadania la tremenda injustícia quan els poders espanyols ho rebutgin.

Quan PSOE i PP no votin a Madrid per la modificació de la constitució per encabir tal proposta de Catalunya es donarà peu a la convocatòria immediata d'un referèndum per la independència.

Tot aquest procés tal com l'he exposat comporta unes diferències molt importants respecte a com s'està tractant el tema actualment:
  1. Es desemmascararien les veritables intencions de cada força política de forma molt ràpida.
  2. No donaria cap marge al Tribunal Constitucional ni als diputats espanyols per actuar, ja que hi hauria un clam per modificar la constitució espanyola amb el recolzament potencial de més del 80% dels votants de Catalunya. No podent-se amagar darrera de la constitució ni de raons esotèriques, les seves veritables intencions quedarien també exposades.
  3. Un cop es rebutgi tal modificació a Madrid (perquè ja sabem d'antuvi que és això exactament el que succeiria) la independència de Catalunya està servida. Perquè quedaria molt clar que Espanya viu de l'espoliació de Catalunya i les forces que la volen mantenir no tindrien cap marge de maniobra. La negativa a una petició tan immensament justa donaria una embranzida impressionant al recolzament de la ciutadania a la independència.
S'acabaria en definitiva aquesta absurda història interminable que va començar amb el nou estatut. La pilota llavors estaria a la teulada de CiU i, en cas de no jugar-la, quedaria en mans de la propera majoria parlamentària de la cambra catalana que tindria ja la possibilitat legal i l'autoritat moral de convocar un referèndum per la independència.

Quan abans aturem aquest absurd i interminable Via Crucis a que ens volen sotmetre fins a l'eternitat i posem fil a l'agulla més aviat iniciarem el procés cap a la independència.