01 de juny, 2012

Semblem rucs

És realment desesperant. Fa gairebé set anys que es va plantejar la realització d'un nou estatut d'autonomia del fracàs del qual tots en varem ser testimonis. Tothom va poder veure com es varen eliminar els articles corresponents al finançament ja en la primera ronda de retallades pactada entre Mas i Zapatero. Tothom va poder veure com fins la més mínima menció a la justícia fiscal va ser "cepillada" per Alfonso Guerra i que ni tan sols això va satisfer al Tribunal Constitucional.

Ara però sembla que tinguem memòria de peix i que, a més, siguem curts de gambals.

Perquè a aquestes alçades podríem haver après que no cal demanar el concert econòmic canviat de nom per obtenir un no per resposta. També podríem haver après que no hi ha cap "consens" a Catalunya sobre la recaptació total dels impostos. Podríem també haver après que les negociacions internes i amb Espanya sobre aquest temes duren més d'un lustre i que el resultat final sempre serà com el del juliol del 2010: sentència d'inconstitucionalitat.

Si sabem a què ens estem enfrontant i el temps preciós que estem perdent, per què ens hi llancem de cap contra la paret anomenada CiU per després acabar esberlant-nos la closca contra la paret anomenada PP-PSOE i el seu Tribunal Constitucional? Per què no utilitzem, encara que només sigui per variar, la intel·ligència?

Si tenim les idees clares de què és el que convé realment a aquest país i realment creiem en la possibilitat d'un consens, per què no demanem quelcom que, ja d'entrada, tingui el suport de la immensa majoria de la població?

Degut a la trajectòria que portem en els darrers set anys és extremadament ineludible que focalitzem el debat pensant en resultats concrets i posant fites temporals properes.

En primer lloc hem de deixar clar que el model d'estat actual és precisament el que s'ha de modificar. No podem permetre'ns el luxe de pensar que demanar justícia és inconstitucional. Des d'un principi hem de posar sobre la taula el canvi de les regles del joc. Com que sabem molt bé que les regles del joc les fan els espoliadors, hem d'aprofitar aquest fet al nostre favor i no pas en contra nostra.

En segon lloc, s'ha de proposar una qüestió nítida que tingui un amplíssim suport de la població i que doni l'embranzida necessària per tal de que puguem arribar a alguna banda sense haver d'esperar dècades.

Plantejar la "recaptació de tots els impostos" amb el pretext de la seva possible constitucionalitat és voler seguir jugant al mateix joc de l'estatut. Ja llavors em va semblar ridícul que es volgués seguir participant d'acord amb la constitució del 1978. Una qüestió d'aquest tipus no ens condueix enlloc i ens mantindrà fent reunions, discussions i giragonses durant anys. És la perfecta qüestió per ser retallada.

A més, degut a la manca de consens evident és molt fàcil passar de dir "la recaptació de la totalitat dels impostos" a dir "la recaptació d'uns impostos". I aleshores passaria quelcom similar al que va ocórrer amb l'administració de l'IRPF: si l'administració catalana recaptés el 50% dels nostres impostos (la qual cosa es presentaria com un èxit formidable) l'administració central tindria suficient marge per mantenir l'espoli fiscal en el mateix percentatge que en l'actualitat. El que importa és el quocient entre impostos pagats i serveis totals rebuts per aquests impostos. I això és l'únic que té sentit negociar.

Una qüestió basada en recaptar els impostos ens tornaria a deixar desarmats en qualsevol cas ja que:
  1. En cas de ser plantejada a la baixa (possibilitat més probable) llavors no canviaria absolutament res. I ateses les divisions dins de Catalunya que conduirien a la rebaixa , al poble sempre li quedaria el dubte de si estava ben plantejada i si s'hauria de reformular en un futur, mantenint el procés obert i indefinit com en l'actualitat. Aquesta és la possibilitat més factible.
  2. I, en el cas (molt hipotètic) de ser presentada a Madrid sense cap rebaixa, quan la declarin inconstitucional semblarà que demanàvem massa i que hauríem de fer un plantejament més modest en un futur.
Veiem que les dues possibilitats encaixen dins de la coneguda estratègia de CiU d'aturar la pilota de forma indefinida.

En lloc d'això el que s'ha de plantejar és una qüestió que no doni peu a grans fissures dins de Catalunya, ni a seguir marejant la perdiu, ni a una declaració d'inconstitucionalitat, ni a bajanades per l'estil.

Des del primer moment s'ha de demanar el canvi de les regles del joc i fer-ho a més a més d'una manera que aporti un suport de la població catalana sense precedents i que no deixi cap altra alternativa que la independència.

Afortunadament la injustícia actual és tan gran que és extremadament fàcil proposar tal qüestió i la seva única alternativa possible.

Si en alguna cosa hi pot haver suport popular a Catalunya és en la limitació de l'espoli fiscal (també anomenat eufemísticament dèficit fiscal). Cal demanar un valor numèric que limiti el dèficit fiscal, obligar per llei a publicar les xifres d'inversions (com es fa a tot estat civilitzat) i demanar, per tant,  la modificació de la constitució espanyola perquè amb el text actual, al marge de valoracions identitàries, Catalunya senzillament no hi té cabuda.

És molt més factible exposar la veritable identitat dels partits sucursalistes o botiflers concretant la magnitud de l'espoli que no pas parlant de recaptació total d'impostos. La "recaptació total" en sí no significa res i a més és impossible d'aconseguir si atenem a les sentències passades del TC. En canvi, la obligació constitucional de tenir un dèficit fiscal inferior a la meitat de l'actual i la publicació anual de les dades de dèficit fiscal són coses molt fàcils d'entendre per tothom i no donarien gaire marge de maniobra ni a CiU, ni al PSOE de Catalunya, ni al govern de torn de Madrid.

En el cas de l'estatut es va haver de redactar i consensuar un text complicat que abans de ser sotmès a referèndum va ser portat a Madrid per la seva aprovació inicial. Ara no repetirem l'error. No ens podem permetre anar a Madrid a que ens aprovin prèviament el text que s'ha de referendar a Catalunya. És absolutament imprescindible que el que se sotmeti a referèndum a Catalunya no sigui un text retallat a Madrid tal com varen recolzar en Pasqual Maragall i l'Artur Mas. Sens dubte es pretén repetir el mateix acte baix i roí això no ho podem tolerar novament.

Però és que en aquest cas no cal redactar cap articulat ni fer cap negociació complicada. Un consens per oposar-se a evitar que Catalunya segueixi sent espoliada en un 10% de la totalitat del seu PIB (és a dir, per oposar-se a que 42 cèntims de cada euro que es paga d'impostos a Catalunya segueixin anant a Madrid i no tornin) és fàcilment assolible. N'hi ha prou amb plantejar la següent qüestió en un referèndum:

APROVEU LA PETICIÓ DE REFORMA CONSTITUCIONAL PER LIMITAR EL DÈFICIT DE LES BALANCES FISCALS DE TOTES LES COMUNITATS AUTONOMIES PER SOTA DEL 4% DEL SEU PIB, AIXÍ COM L'OBLIGACIÓ CONSTITUCIONAL DE PUBLICAR ANUALMENT LES DADES DE TOTES LES BALANCES FISCALS?

Una qüestió així plantejada a la ciutadania sobre si l'espoli fiscal s'ha de poder limitar constitucionalment en els mateixos termes que es fa a Alemanya i que obligui a la publicació anual de les dades obtindria una resposta afirmativa absolutament aclaparadora.

Llavors és quan queda la pilota sobre la teulada de Madrid, amb una data límit per a la modificació de la Constitució per encabir aquest clam dels habitants de Catalunya expressat en una votació.

El número concret pel sostre de dèficit no és extremadament important, però el 4% és prou bo ja que, sent menys de la meitat de l'actual, seria encara superior al dèficit actual de qualsevol land alemany. La qual cosa exhibiria a la ciutadania la tremenda injustícia quan els poders espanyols ho rebutgin.

Quan PSOE i PP no votin a Madrid per la modificació de la constitució per encabir tal proposta de Catalunya es donarà peu a la convocatòria immediata d'un referèndum per la independència.

Tot aquest procés tal com l'he exposat comporta unes diferències molt importants respecte a com s'està tractant el tema actualment:
  1. Es desemmascararien les veritables intencions de cada força política de forma molt ràpida.
  2. No donaria cap marge al Tribunal Constitucional ni als diputats espanyols per actuar, ja que hi hauria un clam per modificar la constitució espanyola amb el recolzament potencial de més del 80% dels votants de Catalunya. No podent-se amagar darrera de la constitució ni de raons esotèriques, les seves veritables intencions quedarien també exposades.
  3. Un cop es rebutgi tal modificació a Madrid (perquè ja sabem d'antuvi que és això exactament el que succeiria) la independència de Catalunya està servida. Perquè quedaria molt clar que Espanya viu de l'espoliació de Catalunya i les forces que la volen mantenir no tindrien cap marge de maniobra. La negativa a una petició tan immensament justa donaria una embranzida impressionant al recolzament de la ciutadania a la independència.
S'acabaria en definitiva aquesta absurda història interminable que va començar amb el nou estatut. La pilota llavors estaria a la teulada de CiU i, en cas de no jugar-la, quedaria en mans de la propera majoria parlamentària de la cambra catalana que tindria ja la possibilitat legal i l'autoritat moral de convocar un referèndum per la independència.

Quan abans aturem aquest absurd i interminable Via Crucis a que ens volen sotmetre fins a l'eternitat i posem fil a l'agulla més aviat iniciarem el procés cap a la independència.