El poble que no s'atreveix a demanar res

Consti en primer lloc que aniré a la mani amb l'Assemblea, ni que sigui per d'allò que en diuen raons estratègiques. 

Dit això, jo esperava que el lema oficial de la propera manifestació fos “Independència”.

No ha sigut així.

Però el que em sobta més no és que es convoqui una manifestació amb un lema diferent del que a mi m'hagués agradat. Després de tot, les meves opinions encara no són gaire convencionals.

El que realment em sembla xocant i esparverant és que en el lema no es demani res.

Com pot ser que amb tot el que ens està passant no ens atrevim a demanar alguna cosa? Sí, alguna cosa qualsevol. Una cosa concreta. Una cosa justa. De forma clara.

Entenc que l'anomenat “pacte fiscal”no es pugui demanar simplement perquè és una cosa massa surrealista, indeterminada i ridícula per demanar. Però no es podria haver utilitzat un lema que demanés alguna cosa?

I és que el lema no diu “Volem ser un estat d'Europa” o “Per ser un Estat a Europa”. Simplement diu amb lletres petites “Catalunya”. I amb lletres encara més minúscules “Nou estat d'Europa”. Tot això posat en un cartell on surt una mena de dona corredora  creuant una meta i a on les úniques lletres que destaquen són les de la paraula “llibertat”.

Sembla que tal lema i tal cartell pretén aplegar més gent que no si el que es demanés fos la independència, de forma clara i sense embuts. No sé perquè això és així si hi ha tanta gent que diu que la independència la tenim a tocar.

Que vol dir això? Que somiem amb que Catalunya serà un nou estat d'Europa en algun futur? Que ens fa il·lusió tal idea però que no ens atrevim a demanar-la? I , si és així, per què no ens atrevim a demanar-la?

També podríem pensar que en realitat la gent no està per independències sinó que el que volen és simplement la clau de la caixa (que alguns teòlegs que es dediquen al misticisme diuen que és el que vol dir això del pacte fiscal). Bé, en aquest cas potser n'hi hagués hagut prou amb el lema “volem la clau de la caixa”. O, si s'hagués pensat una mica més seriosament: “Volem una balança fiscal justa”.

La darrera vegada que els catalans varem sortir al carrer massivament, fa dos anys, el lema oficial que va concentrar a la majoria era “Som una nació. Nosaltres decidim”! Es veu que el tema de decidir alguna cosa que al món democràtic ja es dóna, com diuen els anglosaxons, “for granted” aquí és encara una cosa molt agosarada. I respecte a dir que “som una nació” tampoc representa reclamar cap acció concreta que ens procuri res llevat d'alguna mena de satisfacció personal de dir-ho.

No serà més aviat que no ens atrevim a demanar res? Que la idea pròpia de que puguem decidir ja ens va gran. Que no estem acostumats a la justícia. Que la democràcia és massa jove per a nosaltres.

Perquè demanem el que demanem, sí és just i concret i no ens ho concedeixen però ho demanem amb prou força de ben segur que rodaran caps. Farem un pas endavant. Serem més a prop de la independència. Millorarem la nostra petita porció d'univers: el país on vivim.

L'explicació de tot plegat, de perquè la gent no està acostumada a la justícia i a reclamar drets elementals en aquest país ha de tenir arrels històriques profundes. Possiblement la repressió de les successives dictadures borbòniques des de Felip V que segurament varen malmetre tant l'esperit dels catalans i dels espanyols que hem arribat al segle XXI amb un poble sense sentit del que és just.

És ara una tasca titànica fer que les noves generacions perdin aquesta immensa por atàvica que deuen portar d'alguna manera inscrita al seu ADN o que han mamat des que han nascut.

“Quite a challenging task” que diuen els anglosaxons.