La llibertat ens persegueix però els catalans som més ràpids

La història sembla que ens vulgui abocar a allò que no ens mereixem com a poble: la independència. Malgrat tot, però, el poble català es resisteix aferrissadament a assolir un esdevenidor digne. Aquell reservat només per a països amb habitants conscients dels seus drets fonamentals.

Ja fa set anys des que es va demostrar per darrera vegada el poc que valem (l'anterior va ser amb el referèndum sobre la Constitució Europea). Corria el 2006 quan el llavors president Pasqual Maragall, després d'un procés llarguíssim va sotmetre a referèndum un estatut retallat i la immensa majoria va anar a aprovar-lo com uns babaus.

Afortunadament la també escassíssima intel·ligència del poder central va donar ales als que reivindicàvem un tracte més just pel país on vivim. La declaracio d'inconstitucionalitat del 2010, una petita guspira resumida en la pancarta del 10J (ENS ROBEN 60 MILIONS D'EUROS AL DIA - IND€P€ND€NCIA = N€C€SSITAT) i una depressió enconòmica sense precedents desemboquen en l'allau humana del 11 de setembre del 2012.

Som ja a la primavera del 2013. No hi ha data per a la consulta i el pitjor és que ni hi ha pregunta. Si no vaig molt errat (i desitjo que sí) l'Artur Mas ens oferirà una qüestió que frenarà el procés independentista durant com a mínim una dècada més. Una qüestió que podria ser :"Està vostè a favor de que el govern de la Generalitat negociï un estat propi per a Catalunya dins de la legalitat constitucional d'Espanya  i les lleis de la Unió Europea?". Com que només es parlarà de "negociar", "estat propi" dins de la legalitat vigent i no pas d'independència ens quedarem allà a on erem.

Aturats.