És realment desesperant. Fa gairebé
set anys que es va plantejar la realització d'un nou estatut
d'autonomia del fracàs del qual tots en varem ser testimonis. Tothom
va poder veure com es varen eliminar els articles corresponents al
finançament ja en la primera ronda de retallades pactada entre Mas i
Zapatero. Tothom va poder veure com fins la més mínima menció a la
justícia fiscal va ser "cepillada" per Alfonso
Guerra i que ni tan sols això va satisfer al Tribunal
Constitucional.
Ara però sembla que tinguem memòria de peix
i que, a més, siguem curts de gambals.
Perquè a aquestes
alçades podríem haver après que no cal demanar el concert econòmic
canviat de nom per obtenir un no per resposta. També podríem haver
après que no hi ha cap "consens" a Catalunya sobre la
recaptació total dels impostos. Podríem també haver après que les
negociacions internes i amb Espanya sobre aquest temes duren més
d'un lustre i que el resultat final sempre serà com el del juliol
del 2010: sentència d'inconstitucionalitat.
Si sabem a què
ens estem enfrontant i el temps preciós que estem perdent, per què
ens hi llancem de cap contra la paret anomenada CiU per després
acabar esberlant-nos la closca contra la paret anomenada PP-PSOE i el
seu Tribunal Constitucional? Per què no utilitzem, encara que només
sigui per variar, la intel·ligència?
Si tenim les idees
clares de què és el que convé realment a aquest país i realment
creiem en la possibilitat d'un consens, per què no demanem quelcom
que, ja d'entrada, tingui el suport de la immensa majoria de la
població?
Degut a la trajectòria que portem en els darrers
set anys és extremadament ineludible que focalitzem el debat pensant
en resultats concrets i posant fites temporals properes.
En
primer lloc hem de deixar clar que el model d'estat actual és
precisament el que s'ha de modificar. No podem permetre'ns el luxe de
pensar que demanar justícia és inconstitucional. Des d'un principi
hem de posar sobre la taula el canvi de les regles del joc. Com que
sabem molt bé que les regles del joc les fan els espoliadors, hem
d'aprofitar aquest fet al nostre favor i no pas en contra nostra.
En
segon lloc, s'ha de proposar una qüestió nítida que tingui un
amplíssim suport de la població i que doni l'embranzida necessària
per tal de que puguem arribar a alguna banda sense haver d'esperar
dècades.
Plantejar la "recaptació de tots els impostos"
amb el pretext de la seva possible constitucionalitat és voler
seguir jugant al mateix joc de l'estatut. Ja llavors em va semblar
ridícul que es volgués seguir participant d'acord amb la
constitució del 1978. Una qüestió d'aquest tipus no ens condueix
enlloc i ens mantindrà fent reunions, discussions i giragonses
durant anys. És la perfecta qüestió per ser retallada.
A
més, degut a la manca de consens evident és molt fàcil passar de
dir "la recaptació de la totalitat dels impostos" a dir
"la recaptació d'uns impostos". I aleshores passaria
quelcom similar al que va ocórrer amb l'administració de l'IRPF: si
l'administració catalana recaptés el 50% dels nostres impostos (la
qual cosa es presentaria com un èxit formidable) l'administració
central tindria suficient marge per mantenir l'espoli fiscal en el
mateix percentatge que en l'actualitat. El que importa és el
quocient entre impostos pagats i serveis totals rebuts per aquests
impostos. I això és l'únic que té sentit negociar.
Una
qüestió basada en recaptar els impostos ens tornaria a deixar
desarmats en qualsevol cas ja que:
En cas de ser plantejada a la
baixa (possibilitat més probable) llavors no canviaria absolutament
res. I ateses les divisions dins de Catalunya que conduirien a la
rebaixa , al poble sempre li quedaria el dubte de si estava ben
plantejada i si s'hauria de reformular en un futur, mantenint el
procés obert i indefinit com en l'actualitat. Aquesta és la
possibilitat més factible.
- I, en el cas (molt hipotètic) de ser presentada a Madrid
sense cap rebaixa, quan la declarin inconstitucional semblarà
que demanàvem massa i que hauríem de fer un plantejament més
modest en un futur.
Veiem que les dues possibilitats encaixen dins de la coneguda
estratègia de CiU d'aturar la pilota de forma indefinida.
En
lloc d'això el que s'ha de plantejar és una qüestió que no doni peu a grans fissures dins de Catalunya, ni a seguir
marejant la perdiu, ni a una declaració d'inconstitucionalitat, ni a
bajanades per l'estil.
Des del primer moment s'ha de demanar
el canvi de les regles del joc i fer-ho a més a més d'una manera
que aporti un suport de la població catalana sense precedents i que
no deixi cap altra alternativa que la independència.
Afortunadament
la injustícia actual és tan gran que és extremadament fàcil
proposar tal qüestió i la seva única alternativa possible.
Si
en alguna cosa hi pot haver suport popular a Catalunya és en la
limitació de l'espoli fiscal (també anomenat eufemísticament
dèficit fiscal). Cal demanar un valor numèric que limiti el dèficit
fiscal, obligar per llei a publicar les xifres d'inversions (com es
fa a tot estat civilitzat) i demanar, per tant, la modificació
de la constitució espanyola perquè amb el text actual, al marge de
valoracions identitàries, Catalunya senzillament no hi té
cabuda.
És molt més factible exposar la veritable identitat
dels partits sucursalistes o botiflers concretant la magnitud de
l'espoli que no pas parlant de recaptació total d'impostos. La
"recaptació total" en sí no significa res i a més és
impossible d'aconseguir si atenem a les sentències passades del TC.
En canvi, la obligació constitucional de tenir un dèficit fiscal
inferior a la meitat de l'actual i la publicació anual de les dades
de dèficit fiscal són coses molt fàcils d'entendre per tothom i no
donarien gaire marge de maniobra ni a CiU, ni al PSOE de Catalunya,
ni al govern de torn de Madrid.
En el cas de l'estatut es va
haver de redactar i consensuar un text complicat que abans de ser
sotmès a referèndum va ser portat a Madrid per la seva aprovació
inicial. Ara no repetirem l'error. No ens podem permetre anar a
Madrid a que ens aprovin prèviament el text que s'ha de referendar a
Catalunya. És absolutament imprescindible que el que se sotmeti a
referèndum a Catalunya no sigui un text retallat a Madrid tal com
varen recolzar en Pasqual Maragall i l'Artur Mas. Sens dubte es
pretén repetir el mateix acte baix i roí això no ho podem
tolerar novament.
Però és que en aquest cas no cal redactar
cap articulat ni fer cap negociació complicada. Un consens per
oposar-se a evitar que Catalunya segueixi sent espoliada en un 10% de
la totalitat del seu PIB (és a dir, per oposar-se a que 42 cèntims
de cada euro que es paga d'impostos a Catalunya segueixin anant a
Madrid i no tornin) és fàcilment assolible. N'hi ha prou amb
plantejar la següent qüestió en un referèndum:
APROVEU
LA PETICIÓ DE REFORMA CONSTITUCIONAL PER LIMITAR EL DÈFICIT DE LES
BALANCES FISCALS DE TOTES LES COMUNITATS AUTONOMIES PER SOTA DEL 4%
DEL SEU PIB, AIXÍ COM L'OBLIGACIÓ CONSTITUCIONAL DE PUBLICAR
ANUALMENT LES DADES DE TOTES LES BALANCES FISCALS?
Una
qüestió així plantejada a la ciutadania sobre si l'espoli fiscal
s'ha de poder limitar constitucionalment en els mateixos termes que
es fa a Alemanya i que obligui a la publicació anual de les dades
obtindria una resposta afirmativa absolutament aclaparadora.
Llavors és quan queda la pilota sobre la teulada de Madrid,
amb una data límit per a la modificació de la Constitució per
encabir aquest clam dels habitants de Catalunya expressat en una
votació.
El número concret pel sostre de dèficit no és
extremadament important, però el 4% és prou bo ja que, sent menys
de la meitat de l'actual, seria encara superior al dèficit actual de
qualsevol
land alemany. La qual cosa exhibiria a la ciutadania
la tremenda injustícia quan els poders espanyols ho rebutgin.
Quan
PSOE i PP no votin a Madrid per la modificació de la constitució
per encabir tal proposta de Catalunya es donarà peu a la
convocatòria immediata d'un referèndum per la independència.
Tot
aquest procés tal com l'he exposat comporta unes diferències molt
importants respecte a com s'està tractant el tema actualment:
Es desemmascararien les veritables
intencions de cada força política de forma molt ràpida.
No donaria cap marge al Tribunal
Constitucional ni als diputats espanyols per actuar, ja que hi
hauria un clam per modificar la constitució espanyola amb el
recolzament potencial de més del 80% dels votants de Catalunya. No
podent-se amagar darrera de la constitució ni de raons esotèriques,
les seves veritables intencions quedarien també exposades.
- Un cop es rebutgi tal modificació a Madrid (perquè ja sabem
d'antuvi que és això exactament el que succeiria) la independència
de Catalunya està servida. Perquè quedaria molt clar que Espanya
viu de l'espoliació de Catalunya i les forces que la volen mantenir
no tindrien cap marge de maniobra. La negativa a una petició tan
immensament justa donaria una embranzida impressionant al
recolzament de la ciutadania a la independència.
S'acabaria en definitiva aquesta absurda història interminable
que va començar amb el nou estatut. La pilota llavors estaria a la
teulada de CiU i, en cas de no jugar-la, quedaria en mans de la
propera majoria parlamentària de la cambra catalana que tindria ja
la possibilitat legal i l'autoritat moral de convocar un referèndum
per la independència.
Quan abans aturem aquest absurd i
interminable
Via Crucis a que ens volen sotmetre fins a
l'eternitat i posem fil a l'agulla més aviat iniciarem el procés
cap a la independència.
Entrades
