La independència de Catalunya potser la faran els espanyols!

Un historiador va observar una vegada (amb un gran encert) que la conquesta de Mèxic la varen fer els indis mentre que  la independència   la varen fer els espanyols. Certament, sense el recolzament dels tlaxcalteques i d'altres pobles sotmesos a l'imperi azteca, Hernán Cortés no hagués pogut fer gran cosa i, d'altra banda, els líders de la independència mexicana eren criolls espanyols.

Avui  una conversa amb un parell d'amics catalans (independentistes)  respecte a com valoraven al partit polític Solidaritat Catalana per la Independència (SI) m'ha fet arribar a una conclusió similar i igualment sorprenent.

La conclusió és que els catalans de soca-rel (com no ho han fet mai des de com a mínim el segle XVIII) no simpatitzaran mai amb cap líder que defensi el seu país sense embuts.

No cal que ens remuntem a Macià ni a la guerra del Francès però, si us hi fixeu, el líder més llargament recolzat pels catalans durant les darreres desenes fou en Jordi Pujol, una persona amb la qual la majoria de catalans s'identifiquen molt bé i de qui sabien que mai crearia ni la més mínima confrontació amb l'establishment. Un  líder que si actualment arriba a parlar d'independència no triga ni dos dies a desdir-se de les seves pròpies paraules.

Qualsevol altre líder escollit pels catalans com a màxim dirigent dins del seu territori s'ha mogut o es mou sempre dins de paràmetres similars: el suposat nacionalisme de l'Artur Mas no ha anat (ni anirà) mai ni un  mil·límetre més enllà de dir que Catalunya "és una nació" i, encara, si a Madrid li deien que a això no se li podia dotar de legalitat ja li anava bé.

Us imagineu a catalans escollint a un líder que convoqui un referèndum per decidir si el poble vol la independència del seu país? René Lévesque i Jacques Parizeau del PQ ho varen fer així al Quebec al 1980 i al 1994, aconseguint no la independència política total però si un autogovern i un finançament absolutament fantàstics. Alex Salmond de l'SNP està liderant actualment un procés similar a Escòcia que de ben segur que  portarà als seus compatriotes a bon port.

Aquí en canvi qualsevol excusa és bona per treure suport a l'independentisme d'aquest tipus. Per exemple,  si en Lòpez-Tena diu (amb la clara intenció d'atraure els medis per utilitzar-los com a tribuna per denunciar una clara injustícia)  que "un dia la presidenta es vesteix de fada i un altre de mamarratxa" això no es considera el que és.  Ni tan sols una relliscada anecdòtica. Al contrari, es considera un fet imperdonable i un  motiu suficient per desconfiar del seu partit.

Havia de ser un  valencià la persona que ens ensenyés que es pot parlar sense pèls a la llengua com ho feia  Bernard Landry al Quebec quan deia que la bandera canadenca (que allà no té connotacions feixistes com les que té l'estanquera) era un drap?

I qui diu això diu la campanya del #novullpagar. Enlloc de recolzar amb tota la força una denúncia d'un altre fet profundament injust pel país, són molts els catalans que ara troben que SI és un partit negativista i excloent "els membres del qual sempre estan de mala llet" i que demana sacrificis innecessaris als ciutadans. 

Com ja he dit en aquest blog en diverses ocasions, la mentalitat catalana no està feta per lluitar per ideals ni per defensar el país. Ja m'ho havia dit una emigrant catalana a Toronto que anava cada any de visita al principat. Però jo fins avui no ho havia copsat tan clarament. En el fons de tot plegat hi ha el propi caràcter dels catalans que, com deien els Brams, "de la por n'hi diuen seny" i que per aquest mateix motiu no han  pogut fer germinar un estat que protegeixi els seus drets col·lectius.

Quin pot ser doncs el futur d'aquest país (si és que encara li podem dir així)? Hi ha actualment diversos processos sobiranistes en moviment a l'Europa occidental i com a mínim dos d'ells estan a punt de reeixir. Els dos  a la Unió Europea i un d'ells al mateix estat espanyol, a poc quilòmetres al nord-oest de Catalunya. Com respondrà la ciutadania d'aquí davant d'aquests fets?

Jo m'inclino a pensar que els descendents de la immigració espanyola a Catalunya (que són una grandíssima part de la població) gaudeixen d'un tarannà diferent als dels catalans de moltes generacions i que seran decisius per iniciar un hipotètic procés cap a la sobirania,  tant la política com la econòmica.

Deixo per tant en mans d'aquest sector de la població la decisió ferma de recolzar a les forces que lluiten per la independència tal i com ho han fet tots els pobles del món que mai han assolit alguna cosa.