El poble que no s'atreveix a demanar res

Consti en primer lloc que aniré a la mani amb l'Assemblea, ni que sigui per d'allò que en diuen raons estratègiques. 

Dit això, jo esperava que el lema oficial de la propera manifestació fos “Independència”.

No ha sigut així.

Però el que em sobta més no és que es convoqui una manifestació amb un lema diferent del que a mi m'hagués agradat. Després de tot, les meves opinions encara no són gaire convencionals.

El que realment em sembla xocant i esparverant és que en el lema no es demani res.

Com pot ser que amb tot el que ens està passant no ens atrevim a demanar alguna cosa? Sí, alguna cosa qualsevol. Una cosa concreta. Una cosa justa. De forma clara.

Entenc que l'anomenat “pacte fiscal”no es pugui demanar simplement perquè és una cosa massa surrealista, indeterminada i ridícula per demanar. Però no es podria haver utilitzat un lema que demanés alguna cosa?

I és que el lema no diu “Volem ser un estat d'Europa” o “Per ser un Estat a Europa”. Simplement diu amb lletres petites “Catalunya”. I amb lletres encara més minúscules “Nou estat d'Europa”. Tot això posat en un cartell on surt una mena de dona corredora  creuant una meta i a on les úniques lletres que destaquen són les de la paraula “llibertat”.

Sembla que tal lema i tal cartell pretén aplegar més gent que no si el que es demanés fos la independència, de forma clara i sense embuts. No sé perquè això és així si hi ha tanta gent que diu que la independència la tenim a tocar.

Que vol dir això? Que somiem amb que Catalunya serà un nou estat d'Europa en algun futur? Que ens fa il·lusió tal idea però que no ens atrevim a demanar-la? I , si és així, per què no ens atrevim a demanar-la?

També podríem pensar que en realitat la gent no està per independències sinó que el que volen és simplement la clau de la caixa (que alguns teòlegs que es dediquen al misticisme diuen que és el que vol dir això del pacte fiscal). Bé, en aquest cas potser n'hi hagués hagut prou amb el lema “volem la clau de la caixa”. O, si s'hagués pensat una mica més seriosament: “Volem una balança fiscal justa”.

La darrera vegada que els catalans varem sortir al carrer massivament, fa dos anys, el lema oficial que va concentrar a la majoria era “Som una nació. Nosaltres decidim”! Es veu que el tema de decidir alguna cosa que al món democràtic ja es dóna, com diuen els anglosaxons, “for granted” aquí és encara una cosa molt agosarada. I respecte a dir que “som una nació” tampoc representa reclamar cap acció concreta que ens procuri res llevat d'alguna mena de satisfacció personal de dir-ho.

No serà més aviat que no ens atrevim a demanar res? Que la idea pròpia de que puguem decidir ja ens va gran. Que no estem acostumats a la justícia. Que la democràcia és massa jove per a nosaltres.

Perquè demanem el que demanem, sí és just i concret i no ens ho concedeixen però ho demanem amb prou força de ben segur que rodaran caps. Farem un pas endavant. Serem més a prop de la independència. Millorarem la nostra petita porció d'univers: el país on vivim.

L'explicació de tot plegat, de perquè la gent no està acostumada a la justícia i a reclamar drets elementals en aquest país ha de tenir arrels històriques profundes. Possiblement la repressió de les successives dictadures borbòniques des de Felip V que segurament varen malmetre tant l'esperit dels catalans i dels espanyols que hem arribat al segle XXI amb un poble sense sentit del que és just.

És ara una tasca titànica fer que les noves generacions perdin aquesta immensa por atàvica que deuen portar d'alguna manera inscrita al seu ADN o que han mamat des que han nascut.

“Quite a challenging task” que diuen els anglosaxons.

El 67% dels impostos dels bascos el recapta Madrid

Tal com ha recordat  aquest dimecres la candidata a lehendakari Laura Mintegi al programa el Món a RAC1, (escolteu minut 10:30 de l'àudio) els bascos de l'estat espanyol només recapten el 33% dels seus impostos.

Efectivament, al contrari del que succeeix en estats federals (tals com Bèlgica, Alemanya, els Estats Units i el Canadà) el govern de Madrid regula, gestiona, inspecciona, revisa i  recapta l'IVA, impostos especials i drets d'importació de forma exclusiva.

Tal com es mostra en un recent suplement econòmic d'El País, l'IVA representa una quantitat similar a l'IRPF en la comunitat autònoma basca i gairebé quatre vegades més en la comunitat autònoma de Navarra. D'aquí que les dues terceres parts dels impostos d'Euskal Herria els recapti Madrid.

I qui es queda aquests impostos? Simplificant (i sempre segons es descriu al BOE de l'enllaç anterior) depenent del lloc on es fan les transaccions econòmiques part dels diners recaptats per Madrid es tornen a les diputaciones forales.

Conclusions:

1. Els bascos no tenen total autonomia financera ja que dues terceres parts dels seus impostos els recapta, gestiona, regula, revisa i inspecciona el govern de Madrid de forma exclusiva.

2. Una part considerable dels impostos que es quedarien els bascos si fòssin independents van a Madrid i no tornen.

3. El més important ja no és qui recapta els impostos (que evidentment també ho és molt) sinó com es reparteixen aquests impostos. En el BOE mencionat anteriorment que regula el concert econòmic basc es descriu qui es queda quins impostos. No he sentit en cap defensa del pacte fiscal que es concreti com s'aspira a que es faci aquest repartiment.

P.D.- 1 de setembre del 2012. Des d'avui el percentatge mencionat ja supera amb escreix el 70%.

Ajuntar per ajuntar, no. Ajuntar per la independència, SÍ.

Hi ha obert un debat cruent a Catalunya sobre la unitat dels partits independentistes. Crec que val la pena analitzar el tema més enllà de l'afirmació de que l'independentisme ha d'anar unit i de que "junts podem".

Els partits es poden ajuntar i això només de vegades els hi reporta més vots. Hi ha aliances que no només no creen cap mena de sinergia sinó que ni tan sols sumen (veieu l'aliança d'Esquerra- Laporta- Reagrupament a les darreres eleccions municipals de Barcelona).

És evident que cercar  la unitat per la unitat no té sentit. Si en tingués podríem parlar de fer una coalició Esquerra-SI-CUP ...-CDC... i , posats a dir, -UDC...-PSC...-PP... És absurd, oi? Queda prou clar que el tema no és el nombre de sigles que ajuntem sinó quin és el programa que es presenta.

Si es vol arribar a algun lloc, el mínim comú denominador d'una coalició independentista que es presenti a les eleccions autonòmiques (que són les que decidiran realment el procés sobiranista) ha de ser que aquestes forces han de tenir un compromís per no formar part de cap govern autonomista. És així com l'esquerra abertzale s'ha ajuntat amb Eusko Alkartasuna al País Basc per formar Bildu. Ajuntar per la independència sí. Ajuntar per ajuntar, per ocupar poltrones, no.

No hem de ser rancorosos. Tant se val el que hagin fet certes formacions polítiques en els darrers anys. Ara bé. el que no podem permetre és repetir els errors del passat que són precisament els que han desenganyat i disgregat les bases independentistes.

Una coalició que assumeixi el principi de que no formarà part de cap govern autonòmic excepte en el cas de que sigui per proclamar la independència ha de tenir el màxim suport de tots aquells que volen la independència del nostre país.

Quantes més forces subscriguin aquest principi elemental millor. No importen les sigles ni les persones concretes que l'assumeixin sempre que sigun fermes amb el principi i treballin amb honestedat i amb claredat per l'objectiu comú.

No es pot enganyar tot el poble durant tot el temps

Avui ni un nen de bava pot creure que CiU estigui fent un acostament cap a l'independentisme. Només des de la perspectiva d'una filla d'un comandant franquista de la Guardia Civil com ho és Alícia Sánchez Camacho es  pot considerar a CiU com a coalició que flirteja amb l'independentisme.

Tampoc és creïble que CiU pugui fer aquest acostament en un futur, llevat que canviï molt l'arc parlamentari.

El cert és que Convergència i Unió ha fet una política espanyolista amb una pose nacionalista catalana des de l'era Pujol. Aquesta ambigüitat no és nova. Però en els darrers anys, com que dir que "Catalunya és una nació" ja ho feia fins i tot el Montilla, CiU prova d'altres estratègies igualment naïf.

Una d'elles és el típic joc de presentar un "policia dolent" (Duran i Lleida) i un "policia bo" (Vila d'Abadal) per tal de fer veure que hi ha debat dins de CiU i que veus independentistes hi tenen cabuda .

Però no cal gratar gaire perquè a Vila d'Abadal se li vegi el llautó. Recentment ha pactat amb els racistes de Plataforma per Catalunya (PxC) per tal de bloquejar una moció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència que pretenia penjar una estelada al balcó de l'ajuntament de Vic.

Una altra estratègia és dir, com fa el batlle de Barcelona Xavier Trias, que a la manifestació de l'onze de setembre "cadascun que es manifesti pel que vulgui sigui pel pacte fiscal o per la independència''. Això és una manera de no mullar-se "a la Pujol", ja que un polític, excepte en el món de l'absurd,  ha de saber quin és el seu ideari i què pretén fer per assolir aquest ideari.

Però el més surrealista de tot plegat és l'estratègia que s'està portant de defensar quelcom eteri i indeterminat com és el "pacte fiscal". L'Artur Mas, amb mitja boca i des de la distància, diu al Financial Times que si no s'accepta un nou pacte econòmic "la pressió pel divorci entre Catalunya i Espanya s'intensificarà". No només no diu qui ni com farà aquesta pressió sinó que (el que és encara més greu) no diu en que consistirà aquest pacte econòmic.

És insultant que partits que s'auto-anomenen (o són anomenats des de Madrid) "nacionalistes" no reclamin un número pel sostre d'espoli fiscal. Com deia en Sala i Martín, una de les constants de l'univers és que, passi el que passi, el dèficit fiscal de Catalunya sempre es manté entre el 8.5 i el 10% del PIB.

També és  insultant que tots aquests partits ens facin iniciar un altre Via Crucis com el de les negociacions de l'estatut que ens va fer perdre sis anys i més de cent mil milions d'euros. Com deia l'Uriel Bertran en un debat de l'Agora sembla que estiguem vivint el dia de la marmota.

Tota la política de CiU sembla encaminada en acontentar els poders fàctics que representa i, alhora,  acontentar les seves bases més joves que tenen una certa tendència a deixar de mamar-se el dit com encara ho fan els seus pares.

Com que la contradicció entre acontentar els directius de les grans empreses i caixes-bancs que controlen el país (i als partits que el governen) i acontentar aquestes bases més joves és total, l'únic que se'ls hi ha acudit és perdre el temps (per ells guanyar) seguint aquell refrany català de "qui dia passa any empeny".

El problema que tenen és que aquesta estratègia té una durada limitada i que el que fa és activar una autèntica bomba de rellotgeria que els hi acabarà esclatant a les mans. Perquè cada cop és més patent que la crisi i la discriminació fiscal erosionen el benestar de la majoria de la població de Catalunya en uns nivells mai vistos des del franquisme.

Es poden fer declaracions contradictòries i enganyar el poble amb el pacte fiscal durant un temps. Però, com deia Abraham Lincoln, es pot enganyar tot el poble durant un temps i a part del poble durant tot el temps, però no es pot enganyar tot el poble durant tot el temps.

Qualsevol que sigui la durada de les negociacions del pacte fiscal  (encara que a les vint-i-quatre  hores ja va tenir resposta per part de Madrid) el seu resultat de ben cert que decebrà a les bases de CiU.

La qüestió cabdal de la política a Catalunya és com es gestionarà la decepció i frustració que generarà el pacte fiscal i com es canalitzarà l'augment del desig independentista que sens dubte es produirà.

Un país es construeix amb fets i no amb paraules. Amb el que es vota a les urnes i amb el que els diputats elegits voten al parlament. No amb manifestacions ni declaracions contradictòries.

Ho acabarà veient la majoria dels catalans algun dia?

La incompetència de la Direcció General de Política Lingüística

La Direcció General de Política Lingüística i els seus organismes vinculats (dins dels quals hi té un sucósíssim modus vivendi una certa gent des de fa molt de temps) han demostrat una incompetència molt gran en l'exercici de les seves funcions.

És sorprenent com la immensa maquinària burocràtica de les institucions lingüístiques de la Generalitat de Catalunya que ha gastat en la darrera dècada més de dos-cents milions d'euros dels nostres impostos hagi fet tan malament la feina de preservar la riquesa de la llengua.

Per posar un exemple clar: aquest és un cas comparable al de la pèssima feina que recentment està portant a terme el Departament d'Agricultura amb el seu Pla General de Política Forestal.  Així, mentre que en el darrer cas es permet que cremin el nostres boscos, en l'altre es permet que es malmetin irreversiblement  la nostra llengua i la nostra cultura.

Se suposa que els responsables de la política lingüística són persones competents. La realitat és que, malgrat les seves possibles titulacions en filologia catalana demostren tenir un criteri que podem qualificar, amb prou objectivitat, d'irracional, absurd i ridícul.

En lloc de dedicar esforços a apuntalar el català i a preservar la seva riquesa evitant l'us dels barbarismes i els girs aliens, aquestes institucions es dediquen a fer tot el contrari. Hi ha nombrosos exemples que il·lustren el deteriorament de la llengua. Ha de ser un matemàtic qui, en aquest excel·lent  enllaç, exposi l'extrema incompetència dels professionals que la Generalitat de Catalunya considera experts i que òbviament no han estat escollits pels seus mèrits sinó per les seves influències de parentesc o polítiques.

En els darrers anys tot el nombrós personal adscrit a aquestes institucions burocràtiques ha sigut incapaç de fer, per exemple, uns bons diccionaris electrònics oberts o unes bones i completes versions catalanes del Windows.

Per tant, com que la seva inutilitat és flagrant i la seva despesa escandalosa, els “experts” s'han dedicat a canviar les accentuacions d'alguns mots per tal de fer veure que fan alguna cosa.

Per exemple, avui la gent ja no pot agafar una pneumonia. Això era abans, quan hi havia termostats Ara ja no, perquè hi ha “termòstats” i la gent el que agafa són “pneumònies”.

La llengua francesa es caracteritza, com sap tothom, per no tenir paraules planes. Quan els francesos han d'incorporar una paraula estrangera plana al seu vocabulari tal com “pizza” han de fer un esforç de pronúncia. Donc bé, fins i tot un gran riu que passava pel que en un temps eren territoris francesos ells mateixos l'anomenen Mississipi (pronunciació amb l'accent en la penúltima síl·laba). Doncs bé, la ridiculesa i irracionalitat infinites de les institucions lingüístiques catalanes fa que ara el Mississipi no sigui Mississipi, sinó “MISSISSIPÍ”.

Si em pregunteu pel criteri amb el qual han fet aquest canvi us diré que els filòlegs del TERMCAT devien estar sota l'efecte de les drogues.

Hi havia aquells temps en que nosaltres, pobres ignorants que no som filòlegs, anàvem a veure un megalit a Romanyà. Doncs ara ja no podem veure el megalit sinó que des de fa uns quants anys el que hi ha allà és un “megàlit”.  (Aprofito per dir que la restauració d'aquestes i d'altres restes arqueològiques van en la mateixa línia de la política lingüística i que és una altra mostra de la incompetència que domina l'administració catalana des de fa ja molt de temps).

De la mateixa manera, la cadena muntanyosa que abans coneixiem com a l'Himalaia, ja no és l'Himalaia sinó que és “Himàlaia”.

Un diode era un dispositiu electrònic inventat a les darreries del segle XIX. No cal que us digui que no és un diode sinó un “díode”.

Tant és quin fos el seu us de tota la vida ni l'absurditat del canvi. Una persona abans es deia Didac que és el nom corresponent a “Diego” en castellà i així apareix en tots els diccionaris i llibres previs a la feina realitzada per la DGPL als anys vuitanta. Doncs bé, al meu nebot ja no li varen posar Didac ” sinó “Dídac (que es confondria antigament amb “Dida). Ep...que consti que tothom és lliure d'anomenar als seus fills de la manera que més il·lusió els hi faci.

En la mateixa línia, la reina egípcia Cleopatra ja no és Cleopatra (com s'anomenava una noia de l'exili els pares de la qual no creien en el santoral) sinó que ara és “Cleòpatra”.

El problema de tot plegat rau en la manca de cultura  i de visió global que patim i que impregna les pròpies institucions. Com podem discutir amb qui no sap que és absurd parlar de "bloc" per referir-se a blog o "viquipèdia" per referir-se a wikipedia (de l'anglès What I Know Is) o "web" per referir-se a pàgina web?

Abans un podia ser un sòmines fins a la moll de l'os.  Ara, aquesta gent que ens ha costat més de dos-cents milions d'euros en la darrera dècada, ho son  fins a la "medul·la" (no pas  la mèdul·la).