25 de desembre, 2011

define:pacte fiscal

Fa ja més d'un any que alguns polítics s'omplen la boca de "pacte fiscal" encara que, al dia d'avui, ningú sap explicar ben bé el que volen dir. Què és el pacte fiscal? Respondre a aquesta qüestió és com resoldre el misteri teològic de la Santíssima Trinitat.

Efectivament, acabat el 2011 no hi ha cap definició de pacte fiscal a la viquipèdia, ni a la wikipedia, ni a l'enciclopèdia.cat, ni al wikidallonses. L'únic que trobareu són coses tals com un article de La Vanguardia  (publicat abans de les eleccions espanyoles) en el qual es dóna a entendre que el "pacte fiscal" és alguna cosa indeterminada que atendria les conclusions d'una Comissió parlamentària. Aquestes conclusions (de CiU, ERC i ICV) ja havien estat plantejades en el llarg procès de redacció de l'actual estatut i són el que se sol anomenar "la sopa de ceba". Anem doncs a analitzar-les.
  • Primera conclusió de la Comissió: "L'actual finançament és insuficient"
Més que insuficient, l'actual model és un espoli fiscal. Suficient prou que ho és: per arruïnar la nostra economia.
    Però... què és el pacte fiscal?
      • Segona conclusió de la Comissió: "La negociació ha de ser bilateral"
      És clar, però no es tracta de com ha de ser la negociació sinó de l'objecte de la negociació. O sigui: d'allò que es vol negociar.
        Llavors què és el pacte fiscal?
          • Tercera conclusió de la Comissió: "S'ha de modificar la LOFCA però no la Constitució".
          Malament, perquè la Constitució estableix clarament que les úniques zones amb Concert Econòmic són el País Basc i Navarra. Però s'ha dit diverses vegades que el "pacte fiscal" no és el Concert Econòmic, oi? I, en qualsevol cas, no es tracta de dir que és el que no s'ha de modificar, sinó de dir què és el que es vol.
            Què és doncs el pacte fiscal?
              • Quarta conclusió de la Comissió: "S'ha d'establir una agència tributària catalana que recapti impostos i torni una part a l'estat".
              Ja existeix això, des de l'1 de gener del 2008. Per tant això no pot ser el pacte fiscal.
                Què redimonis pot ser doncs el pacte fiscal?
                      Si arribat el dia s'haguès de sotmetre a un hipotètic referèndum el "pacte fiscal" seria bo saber el que és. Però  absolutament ningú pot dir, al dia d'avui, el que és el pacte fiscal perquè simplement es tracta d'una entelèquia propagandística que no vol dir res.

                      Jo entendria que algun dia se sotmetés a referèndum que els ciutadans decidissin, per exemple, si volen o no limitar el dèficit fiscal de Catalunya, tal com es fa als Bundeslands alemanys, a un 3% del PIB (actualment és al voltant del 10%). Això sí que tindria cert sentit i ens portaria a algun lloc.

                      Tan difícil seria dir que el que és vol és una limitació del dèficit fiscal al 3% del PIB de Catalunya? Per què no es planteja la qüestió en una frase tan senzilla com aquesta? Cal una comissió avaluadora del "parlament" que no demana res concret i que arriba a unes conclusions que no són gens noves?

                      Per què volen repetir una altra vegada tot el llarguíssim i estèril procès que varem viure amb la creació de l'actual i absolutament inútil nou estatut?

                      Per què els polítics autonomistes mostren sempre un despreci tan gran pel seu país i per la intel·ligència dels seus habitants? Com poden passar de puntetes pels temes més crucials de la nostra societat? Per què els hi fa por que la gent parli clar?

                      Jo crec que perquè tenen por de que es mogui alguna cosa al nostre país.

                      En conclusió, el "pacte fiscal", a  més de ser una estupidesa, no és res nou ja que  de pacte fiscal sempre n'hem tingut. És més antic que el DNI. Sabeu en què consisteix? Doncs en que Espanya ens roba, nosaltres ens abaixem els pantalons i uns quants fan els seus negocis al marge de tot plegat.

                      21 de desembre, 2011

                      Qui són els nous ministres de Rajoy

                      Ministre de Defensa: Pedro Morenés Eulate. Fou conseller i fins fa tan sols un mes representant de l'empresa Instalaza S.A. fabricant de bombes de dispersió  (conegudes també com a "bombas racimo" o "cluster bombs") que foren utilitzades per les forces de l'ex-dicatador libi  Muamar Gadafi contra la població civil segons varen desvelar el Human Rights Watch i el diari The New YorkTimes aquí.

                      L'aleshores Ministressa de Defensa Carme Chacón es va negar a respondre a el New York Times sobre com podia ser possible que aquestes bombes (que tenen l'adeqüadíssim nom  MAT120)  fossin adquirides pel règim de Gadafi molts pocs dies abans de que Espanya signès la convenció que prohibeix aquest tipus d'arrmament.

                      El passat 9 de maig, mentre Morenés ocupava el càrrec de representant,  Instalaza va  reclamar a l'estat "una compensació de 40 milions  d'euros en concepte de "dany emergent i lucre cessant després  de que Espanya decidís prohibir les bombes de dispersió", segons va detallar el diari cincodías aquí .

                      Morenés és actualment el Director Executiu al regne bananer de l'empresa fabricant de míssils multinacional  MBDA.


                      Ministre d'Economia: Luis de Guindos. Fou President Executiu per al regne bananer i Portugal de Lehman Brothers entre el 2006 i el 2008, just abans de que aquesta companyia de serveis financers (caracteritzada per ser la detonant de l'actual depressió econòmica a nivell mundial) entrés en bancarrota. Actualment dirigia un Centre cofinançat per PricewaterhouseCoopers i el Instituto de Empresa Business School.

                      El fet d'haver sigut representant de Lehman Brothers al regne bananer, l'invalida per ser ministre d'economia? Després de tot ell era un simple empleat, un venedor de la companyia. Bé, no l'invalida pas però, certament, no el valida tampoc.


                       Ministre d'Agricultura: Miguel Arias Cañete. "No, salir, sale por cojones....Porque el  Plan Hidrológico o sale en esta  legislatura o no sale nunca. Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría y hemos perdido en Aragón. Yo se lo digo ahora que va a ser así. Esta vez sale por narices...En diciembre sale de las Cortes y entra a tramitarse la ley, que va a ser un paseo militar..Tenga usted la seguridad que el presidente ha dicho en el Consejo de Ministros.-.-estando yo- que esto salía por huevos." ( CAÑETE dixit a Jumilla, Múrcia, el Desembre del  2000).





                      20 de desembre, 2011

                      Conversa entre Rajoy i en Duran i Lleida als passadissos del Congrés, desprès de la votació d'investidura

                      En Rajoy i en Duran i Lleida intercanvien unes paraules al Congreso de los Diputados, que aproximadament devien ser així:

                      -Ah Durán, granujilla, que has votado 'no' esta vez!
                      - No hombre no, que ya sabes que tendréis nuestro apoyo para lo que haga falta, como siempre. Ya has visto que se lo dimos a Aznar y a Zapatero. Y ahora era igual lo que votáramos.
                      -Vale, porque piensa que tenemos un pacto en Cataluña, además de aquello de la Caixa y los peajes de ACS-Ferrovial que habíamos hablado y  lo de los hospitales y las mútuas, etc...
                      - Tranquilo, tranquilo, ya sabes que votamos 'no' para quedar bien con nuestros votantes que ya sabes que los pobres son un poco cortitos.
                      -Vale, entendido.

                      24 de novembre, 2011

                      Algunes màquines haurien de cotitzar a la seguretat social, encara que no ho diguin els economistes

                      Què tant saben els grandiloqüents economistes? Cada cop estic més convençut de que són els grans farsants dels nostres temps. Com els bruixots de civilitzacions ja extingides o com els nostres propis capellans fa uns quants segles. En els darrers temps però els fracassos dels economistes (com el de l'euro) estan sent tan sonats que aviat els hi hauriem d'exposar les seves falsedats com si fossin les dels sastres del vestit nou de l'Emperador.

                      Són uns farsants perquè, per no saber, ni tan sols havien previst que es podria donar una situació d'inflació amb decreixement econòmic profund. Sense ser cap expert però tenint cert sentit comú  ja fa ben bé cinc anys que vaig dir que a Espanya hi havia una gran bombolla immobiliària a punt d'esclatar i que d'alguna manera aquesta la pagaríem tots els ciutadans amb els preus dels productes dels quals no podem prescindir: electricitat, aigua, aliments, gas. Però fins i tot els economistes més desperts no ho havien vist (per exemple en Niño Becerra que, d'altra banda, és dels pocs que preveien que hi havia una bombolla i que a més venia una crisi mundial sense precedents en els darrers vuitanta anys).

                      Però no és per aquest detall de la inflació darrer que critico als economistes sinó perquè majoritàriament segueixen una sèrie de dogmes establerts en les darreres dècades que els fan ignorar temes crucials que són els que ens han portat a la situació actual i que, fins que no siguin atesos, no sortirem del forat profund a on ens han ficat.

                      D'entrada hi ha el tema de la reducció d'aranzels, també coneguda com a "globalitazació". Ja fa un parell de dècades ben bones que els economistes no paren de dir-nos el bo que és que no hi hagi cap barrera aranzelària. Que si els fabricants del sabates i teixits locals de casa nostra han hagut de tancar la barraqueta és el seu problema perquè ells ja estaven avisats. Que ja els havien dit amb prou antelació que abans de que s'acabès el segle XX s'eliminiarien totalment les barreres aranzelàries i que els petits fabricants occidentals s'havien de buscar la vida. Que el fet de que la renda per càpita de la Xina i la dels països occidentals diferís en dos ordres de magnitud no s'havia de tenir en compte. Què les opcions per buscar-se la vida en aquestes condicions fossin portar el capital a un paradís fiscal, dedicar-se a activitats purament especulatives o moure la producció a la Xina tampoc sembla que fos important per a aquestes ments preclares.

                      Després  tenim el tema dels paradisos fiscals i les empreses off-shore. Aquestes darreres ja són més d'un milió arreu del planeta i tenen aparentment  tot el dret a operar a qualsevol país del món sense pagar impostos sobre el seu capital  i sense que se sàpiga qui són els seus propietaris. Qualsevol intent dels governs per regular aquestes activitats ha estat fins al moment infructuós. Però els nostres "grans" economistes no solen insistir gaire sobre aquest "petit" problema.

                      Hi ha però una qüestió que sempre m'ha fet ballar el cap des que tenia tretze o catorze anys. A vuitè d'EGB  em varen mostrar la piràmide de la població i em varen parlar de la viabilitat del sistema de pensions. Ja llavors vaig pensar que la producció automatitzada s'hauria de tenir en compte alhora de recaptar els impostos i que les màquines haurien de ser taxades d'alguna manera tenint en compte ques estan substituint a treballadors humans i que estan generant un benefici econòmic per als seus propietaris. Si els empresaris estan substituint a treballadors aquests deixen de cotitzar a la seguretat social. No es podria fer que les màquines que substitueixen íntegrament a treballadors cotitzin, com  mínim parcialment, a la seguretat social?  Els empresaris propietaris de les unitats productives que substitueixen als humans fan encara més beneficis que amb els treballadors convencionals i haurien de pagar alguna cosa per compensar-ho.

                      Encara  no he sentit a ningú que plantegi quelcom semblant. Fins i tot economistes honestos i defensors del poble com l'Arcadi Oliveres s'han mostrat estranyats quan els hi he plantejat. Potser perquè encara no està prou assumit que les màquines d'avui no són com les de fa trenta anys.

                      Estic segur que els "grans economistes" respondrien amb la mateixa música de sempre. Probablement alguna cosa similar a que "no es poden posar impostos que frenen la nostra activitat econòmica".

                      Què tenen en comú la reducció d'aranzels, les empreses off-shore, els paradisos fiscals i l'actual automatització de la indústria? Doncs que els empresaris sempre estan exclosos de pagar impostos per les seves activitats lucratives i que tots tres assumptes s'haurien de tractar alhora. I molt aviat si volem evitar grans tensions socials i la possible fi de la nostre civilització.

                      I que podem dir per tant dels nostres grans economistes? Doncs que són simplement la veu cantant del seu amo. L'economia  de la qual tracten és la relacionada amb la dels  guanys de les grans finances i no la de la gran majoria de les  persones. El problema ve ara quan la primera economia es fa incompatible amb la segona.

                      21 de novembre, 2011

                      CiU: una victòria injusta i immerescuda. Catalans espanyols: una ment incomprensible.

                      Mai hagués imaginat que CiU pogués incrementar el seu nombre de vots en un 20% sense absolutament cap causa que ho justifiqui.

                      Al contrari, desprès d'haver retallat la sanitat i l'ensenyament públics i a més haver-ho fet sense cap reclamació contundent  dels fons que pertoquen a Catalunya hom esperaria que com a màxim pogués mantenir la quota de votants fidels que sempre té la coalició.

                      Quina "força" demostra tenir CiU quan no ha sigut capaç ni tan sols d'obtenir el fons de competitivitat que el govern central (governant en minoria fins avui) s'ha negat a donar fins al 2013? Les negociacions varen començar a l'abril i acaba l'any sense cap resultat. De què servirà que el pagui al 2013 el que hauria d'haver pagat al 2010? A més tothom sap (o hauria de saber) que el dèficit fiscal de Catalunya és immensament superior i que aquest fons de competitivitat n'és al seu costat una engruna. El dèficit fiscal  de la comunitat autònoma de Catalunya equival al 40% del pressupost de la Generalitat i al 10% del PIB de l'economia catalana (quelcom inaudit al món occidental). També és inaudit que el govern central no hagi publicat les xifres de les balances fiscals des de l'any 2006 i que la Generalitat no piuli.

                      Què ha fet doncs CiU per obtindre tants bons resultats? Quina bona gestió? Quins gestos? Quines intencions? Quins pactes?

                      Les aliances forjades amb el PP  per formar l'actual govern autonòmic, aprovar els pressupostos de la Generalitat i repartir-se els ajuntaments de Barcelona i Badalona. El pacte amb el PP a la Diputació de Barcelona, l'augment d'alts càrrecs d'aquesta amb el nou tripartit CDC-UDC-PP,... tot això sembla que no immuta als votants convergents.

                      Si el que ha tocat la fibra sensible a aquests votants és l'estalvi potser que s'ho facin mirar. CiU manté les seves oficines i representacions totalment inútils a l'estranger canviant, això sí, els endollats d'ERC pels seus propis. Recordem que en aquestes oficines hi "treballen" entre 5 i 10 persones cobrant sous  molt sucosos (el delegat sol s'emporta 87000 euros més despeses) . Les despeses totals de 25 milions d'euros ens fan ser la mofa i befa dels nacionalistes espanyols.

                      El que és clar és que CiU no ha retallat els sous dels alts càrrecs ni dels polítics. La supressió de la paga de Nadal dels alts càrrecs és una ridiculesa. Només per donar un exemple molt visible,  els diputats cobren un mínim de 5500 euros al mes i molts d'ells més de 10000 com es veu al següent document. Tot això sense comptar les despeses que no formen part del sou i que són escandaloses.

                      La seva activitat política a Madrid en els darrers mesos sembla que ha estat més aviat encaminada a defensar els interessos dels concessionaris d'autopistes que no pas els dels ciutadans de Catalunya. Al novembre del 2010 CiU va presentar una esmena per tal de que les empreses concessionàries d'autopsites de peatge  rebin compensacions per la disminució de trànsit en comparació amb el que preveia l'estudi de viabilitat. Entre les empreses afectades hi ha la de Florentino Pérez, que sempre ha tingut una gran relació amb CiU i Ferrovial, assenyalada pel fiscal com a possible pagadora de comissions a CDC a canvi d'adjudicacions d'obra pública, amb el Palau de la Música com a pont.

                      Però la  corrupció tampoc els hi ha passat factura. Conèixer que coneguts militants i alts càrrecs històrics de CiU han estat involucrats en importants casos de corrupció i en ocasions de la mà de dirigents del PSOE de Catalunya (cas Pretòria) o bé per personalitats nombrades pel propi Jordi Pujol (Millet) o per diputats actuals de CiU (Fernàndez Teixidor) sembla que no és una cosa que preocupi als votants de CiU. Fins i tot sabent que Millet va pagar diner negre per finançar CiU. Ni tampoc que aquests casos hagin sigut silenciats i no se'n hagi dit ni gall ni gallina. No cal ni que mencioni que CiU té 30 casos de corrupció oberts.

                      Tampoc els casos d'endollisme sembla que els hagin perjudicat gens ni mica: que la Sra Ortega menteixi amb el seu curriculum no té cap importància. Ni que la presidenta del parlament endolli a la cunyada del seu fill.

                      Per tant l'èxit de CiU cal cercar-lo simplement al seu control de certa premsa, ràdio i televisió i a  la seva despesa en propaganda electoral. Potser és per aquest motiu  que CiU deu a les caixes gairebé 28 milions d'euros (principalment a "La Caixa" amb qui deu tenir molt bones relacions).

                      03 de novembre, 2011

                      Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona



                      En aquest enllaç hi trobareu les candidatures "proclamades" pel Gobierno de España a la província de Barcelona:


                      Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona 


                      A qui votar?

                      Partim de la premissa de que el principal problema comú que tenim actualment els habitants de Catalunya és el de l'espoli fiscal que es menja cada any un 40% del pressupost de la Generalitat enfonsant  la nostra economia i el nostre benestar social. També partim de la premissa de que aquest problema només pot ser resolt votant diputats netament independentistes a les eleccions del parlament de Catalunya ja que constitució espanyola requereix 2/3 de la cambra de Madrid per poder ser modificada i els espanyols no volen ni sentir parlar de federalisme de veritat. La única via que ens deixa la legalitat internacional és doncs la de demanar la independècia des del parlament autonòmic.


                      Quines opcions tenim doncs a aquestes eleccions?


                      Opció 1- Que hi hagi uns diputats independentistes sense cap mena de força per fer res a Madrid i que participin com a actors principals de  l'espectacle de titelles d'ERC/Reagrupament.

                      Opció 2- Deixar clar a ERC/Reagrupament que amb l'independentisme no s'hi juga. O es fa una neteja a fons del partit canviant l'executiva nacional o més val que ens oblidem d'ells i del seu desig de poltrones. La utilitat d'això és evitar que es repeteixi en el futur el que ha passat amb ERC (amb qualsevol formació independentista) i crec això és una qüestió clau pel futur del nostre país.

                      Jo m'inclino per l'opció 2. És una opció en sintonia amb la dels sobiranistes quebequesos del Bloc Quebecois que han decidit no presentar-se al parlament d'Ottawa perquè ho consideren inútil i que han demanat el vot per una força federal d'esquerres que reconeix el dret a l'autodeterminació.

                      És també  l'opció històrica d'Estat Català durant els temps de la República quan varen decidir que a Madrid no hi havien de fer res. Ara encara hi ha més raó per despreciar el parlament de Madrid ja que com he dit la legalitat internacional avala la decisió d'autodeterminació que prengui el parlament de Catalunya.

                      Llavors, votaré en blanc? Una estelada?  M'abstindré? Bé, tot això seria com llençar el vot i donar més opcions  als partits botiflers o nacionalistes espanyols. Qualsevol vot vàlid que no sigui cap a ells els perjudica ja que el recompte d'escons es fa sobre el total de vots emesos vàlids.

                      Iniciativa queda descartada per la mateixa raó que ERC. Són uns poltronaires que no han demostrat gairebé res de bo quan han tingut la paella pel mànec mentre han sigut al tripartiti o quan d'ells han depengut accions del govern central que han perjudicat al nostre país i a la classe treballadora.

                      De les opcions que hi ha entre l'espectre extra-parlamentari i descartant d'entrada les més clarament fatxes les que queden no són massa encoratjadores. Però anem a repassar-les.

                      La UCE es presenten com a comunistes però es mostren com uns nacionalistes espanyols curts de gambals. Només cal que mireu la seva pàgina web.

                      El Partit Pirata de Catalunya em semblen massa  innocents i poc informats (i formats). Em sembla que estan obsessionats amb la Internet i que no tenen gaire bagatge cultural.

                      Als Animalistas els respecto però no crec que mereixin una representació amb el seu programa.

                      Només em queden els anticapitalistes i els escons en blanc. Moltes de les idees dels Anticapitalistes em semblen correctes. Amb els temps que venen crec que es rifen garrotades i els treballadors tenim tots els números. Per tant si haig de votar en clau d'esquerres aquesta podria ser, a primer cop d'uill, una opció a considerar. La llàstima és que em sorprèn que en el seu programa els anticapitalistes no reconeguin un dret universal com el de l'autodeterminació. També els veig una mica innocents quan parlen de coses com la "revolució" de Chiapas del 1994 i els veig una  mica peixos en política internacional i economia. De fet, no m'inspiren gaire confiança coneixent els mecanismes de la política. Recordem que una cosa són les paraules i les altres les accions.

                      Per tant votaré "Escons en blanc" que em sembla una molt bona opció per a molta gent. Ja només caldria que els seus representants s'embutxaquessin el sou de diputat! Però espero que això no passi (i si passès la tració als electors seria més notoria i divulgada que en el cas de les llistes tradicionals)

                      27 d’octubre, 2011

                      Peces-Barba: "Potser ens haguès anat millor quedar-nos amb Portugal, en lloc de amb Catalunya"

                      Ho ha dit al "X Congreso de Abogacía" celebrat avui a Cádiz.
                      Doncs jo crec que té raó. I a més el benefici hagués sigut mutu. Perquè ells haguessin tingut tota l'Amèrica Llatina i nosaltres seríem independents.

                      A més, no es gaire comú que polítics espanyols reconeguin que Catalunya és espanyola per dret de conquesta. Tot el que afavoreixi el debat al voltant d'aquesta qüestió és molt positiu.

                      El que ja és més qüestionable és el perquè de l'ofensa dels advocats catalans que varen abandonar la sala i el perquè de la protesta de l'Artur Mas i dels catorze Col·legis d'Advocats de Catalunya que han expressat per unanimitat la seva indignació per les manifestacions. Tanta il·lusió els fa ser espanyols?

                      Quin poble més mesell!

                      16 d’octubre, 2011

                      30 minuts. Desafectes a la República



                      Els hereus del feixisme són a punt de tornar a agafar completament el poder a tot el regne bananer. El 20 de novembre, data triada de forma gens atzarosa, els tornarem a tenir a Madrid. L'administració catalana actual n'és un preludi i els seus gestos són una petita mostra del que haurem de patir en els propers quatre anys quan ja els tinguem instal·lats també a La Moncloa.


                      No són molts els mèrits del tripartit a la Generalitat, però cal reconèixer-los almenys el d'haver divulgat la tragèdia dels bombardejos feixistes, l'exili patit per les persones compromeses amb la República i la repressió i els assassinats del règim feixista del Caudillo i els seus sequaços,

                      Durant el període Pujolista, de més de vint-i-tres anys, tots aquests fets havíen sigut silenciats per la senzilla raó que pràcticament tots els alts càrrecs dels governs Pujol estaven emparentats amb personatges de pes en la Catalunya franquista. D'aquells que varen anar a la Diagonal a rebre els tancs de l'exèrcit feixista amb el braç dret aixecat.

                      Durant aquell període, un dels pocs reportatges de tipus històric realitzat per TV3  que descrivia d'alguna  manera la Guerra Civil fou "Cambó" , del 1996. Es tractava d'un documental que lloava la figura de Francesc Cambó, el pare ideològic del Pujolisme. L'home de la burgesia catalana que va donar diners de la seva pròpia butxaca per la causa franquista. Cambó va ser dels que es va exiliar, però no del franquisme sinó de la República, i va morir a Buenos Aires de malaltia quan no veia l'hora de tornar a establir-se a la Catalunya feixista.

                      Avui, amb els hereus dels connivents amb el feixisme tornats a reinstal·lar a la Generalitat,  el programa 30 minuts de TV3 ha tornat a produir un documental fet a la seva mida. Es tracta de "Desafectes a la república" en el qual es presenten les "barbaritats" del govern repúblicà tals com "sumaris inèdits" trobats al Palau de Justícia de Barcelona, "camps de concentració" on treballaven uns suposats presoners polítics (per la seva "desafecció  al règim") o uns presumptes exiliats contraris a la República creuant a peu el Pirineu al 1937.

                      Aquest documental destaca per la manca de cura en el tractament de la informació, la feblesa de les seves cites, la manca de testimonis directes, la utilització dels comentaris dels descendents dels perseguits sense cap contrastació testimonial directa i l'absència de cap explicació sobre el context en el qual es produïren els fets. És una feina que, en una paraula, es pot descriure com a manipulació.

                      En la nova versió de la història feta per encàrrec dels descendents dels connivents o simpatitzants amb el feixisme , els desertors en un exèrcit durant una guerra s'han  de considerar  com a "presoners polítics". A on s'és vist això? Hi ha hagut mai algun exèrcit, regular o iregular, que no empresoni els seus desertors? De fet, el que normalment succeeix en una guerra és que els desertors són sotmesos a un consell de guerra i executats immediatament. No sembla que fou això el que va succeir.

                      La manipulació es fa òbvia quan en un moment del reportatge es parla d'uns "exiliats que havien de fugir de la república" al juny del 1937, i en canvi es mostren imatges d'exiliats republicans al gener del 1939 creuant un Pirineu nevat, com feia dècades que no ho estava.

                      El barroer reportatge no distingeix entre les accions del govern de la Generalitat Republicana i les dels grups descontrolats  que durant la guerra varen cometre crims de forma il·legal. Precisament al maig del 1937 el govern de la Generalitat Republicana va ser assetjat durant quaranta-vuit hores pels revoltats del POUM i de les Joventuts Llibertàries i tingué grans dificultats per restablir l'ordre democràtic. Res d'això s'explica al vídeo.

                      La crema d'esglesies i matances d'eclesiàstics de començaments de la guerra són òbviament condemnables, i així ho varen ser per tota la premsa internacional en el seu temps.  Però els seus autors no varen ser de cap manera els membres del govern democràtic de la Generalitat Republicana. És sabut que el govern republicà va fer tot el possible per protegir els eclesiàstics de les hordes (per exemple, els monjos de Montserrat es varen poder escapolir gràcies al govern de Lluís Companys).

                      D'altra banda, en un context de guerra és absolutament normal que el govern democràtic de Catalunya s'intentés defensar dels sectors de l'extrema dreta i d'una part de l'alta burgesia catalana que ajudaven a la causa dels colpistes.  Però, com diuen Ferran Soldevila i Pere Bosch-Gimpera en la seva Història de Catalunya :

                      "El Govern de Catalunya mitjançant Comissaris especials féu resoldre tots els casos en els quals no podia ser aplicada la llei a conseqüència de la guerra. Restablí la justícia i organitzà un règim de presons que per la seva humanitat meresqué elogis dels estrangers que les visitaren. Inicià el restabliment del culte religiós i s'enfrontà amb les persecucions injustes."

                      Així doncs les accions dels incontrolats no estaven relacionades amb la política del Govern de Catalunya i els empresonaments mencionats al documental són els de desertors de l'exèrcit que, en un context de guerra, varen ser tractats de forma humanitària de tal forma que no es pot citar a cap font ni nacional ni estrangera que critiqui el tracte dels presoners en el bàndol republicà. I recordem que la guerra Civil espanyola és la guerra de la qual s'ha escrit  més. Centenars de reporters internacionals de tots els signes donaven el seu parer sobre el que succeïa a Catalunya des de l'inici de la guerra i, de la mateixa manera que es condemnaven els crims dels incontrolats, en cap cas es va poder acusar al govern republicà d'incomplir els drets humans.


                      Els hereus dels poderosos connivents amb el feixisme (o directament dels feixistes), ferits en el seu amor propi pel fet de veure airejades les seves vergonyes a la televisió pública durant set anys, ara contraataquen amb la seva versió de la història. És una llàstima, per a ells,  que no comptessin amb prou recolzament documental per demostrar  (com volen suggerir en el seu nou i tendenciós programa) que el govern democràtic de la República era un règim repressor.

                      10 d’octubre, 2011

                      La ignorància del Conseller d'Empresa i Ocupació Xavier Mena

                      Que és pot esperar d'un ex-simpatitzant de la Falange, fill d'un capità de la Guardia Civil de Sabadell i que ara forma part dels consellers nomenats pel Artur Mas?

                      Acabo de veure l'entrevista del conseller d'empresa i ocupació Xavier Mena al programa Agora de TV3 i crec que  només en un regne bananer com aquest un home amb un càrrec de tal responsabilitat pot dir un reguitzell de bajanades tan gran en una televisió pública.

                      Segons en Xavier Mena el fet de no poder devaluar la moneda implica que la solució a la crisi passa per ser més competitius. Fins aquí bé. Res nou però cert. Ara bé, quan l'entrevistador Xavier Bosch li pregunta sobre aquesta competitivitat el conseller no se li acut dir res millor que "s'han de treballar més hores". Com és possible que una persona amb tal grau de responsabilitat parli com el botiguer més idiota del barri?

                      Hom esperaria que un conseller" dit "independent" i suposadament escollit per la vàlua del seu "perfil acadèmic" parlés de la competitivitat de la indústria catalana com a mínim en termes tals com globalització, modernització de la indústria, valor afegit, aranzels, atur, automatització, inversió de l'administració en recerca i desenvolupament (amb dades passades i actuals), deslocalitzacions, sostres de deute, agències de qualificació, pensions, repagaments de bons de la Generalitat, legislació laboral, benestar social, caiguda del consum, impostos, CDOs, CDSs, bombolla immobiliària,...

                      Però no, en Xavier Mena diu que començarem a sortir de la crisi "l'any vinent", que ell ja havia dit que "aquest seria un any de transició" i que  "s'han de treballar "més hores". També Diu que a les empreses ara als hi toca veure  "retornada" la inversió en recerca i desenvolupament que varen fer. De què coi parla? En quin món viu? A qui pretén enganyar?

                      Unes declaracions així en un programa de televisió d'audiència minoritària mostren que en el regne bananer no existeix una massa critica intel·lectual suficient per evitar tenir idiotes en llocs claus de l'administració. En qualsevol país civilitzat hi ha un llindar mínim que que tot polític ha de poder superar per arribar a aspirar a optar a un càrrec públic de tal remuneració. Fins i tot un ciutadà francès d'educació mitjana  pot dir més sobre l'empresa i l'ocupació que l'actual conseller d'empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya.

                      Aquest personatge forma part d'una recua d'ases botiflers nomenada pel Artur Mas i constituïda per ell mateix i  "Boi" Ruiz (  el de les retallades de sanitat) ,  Pilar Fernández Bozal (la fatxa de la prohibició de la consulta popular d'Arenys de Munt) , Joana Ortega i Alemany (la del currículum, d'una poderosa i gran família d'endollats), Ferran Mascarell (ex PSOE de Catalunya, el de la miserable i injusta nova llei del Cinema).

                      30 de setembre, 2011

                      Immersió Lingüística?

                      Aquest poble mesell segueix fent el joc a uns polítics hipòcrites que afirmen que a les nostres escoles hi ha hagut i hi ha una "immersió lingüística".

                      I tant que hi ha hagut una immersió! El que passa és que aquesta immersió és en llengua castellana!

                      A més, aquest no és el principal problema que té la nostra llengua.

                      Efectivament,  tothom que treballi a l'ensenyament a la Catalunya espanyola sap molt bé que en l'educació obligatòria la llengua utilitzada majoritàriament entre alumnes i professors és la castellana, ja que és la llengua que utilitzen els professors i mestres castellanoparlants (i una bona part dels catalanoparlants) per dirigir-se de forma oral als alumnes.

                      És cert que la llengua escrita que s'utilitza és el català però no és la llengua escrita la que ha fet sobreviure el català després de tantes dictadures. La utilització exclusivament escrita està reservada a llengües mortes com el llatí.

                      Però és que el disbarat no acaba aquí. Sembla que la major part dels polítics i del poble ignorin que el català no pot sobreviure a l'Estat espanyol simplement perquè tota llengua inútil està destinada a desaparèixer.

                      El català és una llengua que no es pot fer servir actualment pels assumptes més habituals de la vida diària. Sense anar més lluny menciono unes activitats que he hagut de fer durant els darrers quatre dies i per les quals he hagut de recorrer obligatòriament al castellà:
                      1. Fer benzina, El depenent s'ha negat a atendre'm quan m'he adreçat a ell en català fins a el punt que m'ha ofert una quantitat diferent al·legant que no m'havia entès.
                      2. Comprar uns recanvis pel cotxe a un telèfon 901.
                      3. Fer una consulta a un conegut banc online.
                      4. Consultar la composició d'una ampolla d'aigua que he comprat.
                      5. Consultar el menú d'un restaurtant de la Costa Brava regentat per catalans i adreçar-me a la cambrera sud-americana de forma que m'entenguès.
                      6. Escollir un paper de vàter.
                      Quin futur pot tenir doncs el català si amb aquesta llengua no es pot agafar el cotxe (ni encara menys mantenir-lo), anar a dinar fora, fer una  consulta a un banc online, escullir una aigua o eixugar-se el cul?

                      Els polítics de l'Estatut del 2006 li han donat el tret de gràcia a la llengua acceptant un estat de coses que no es mereix una llengua mil·lenaria. Ja a Madrid s'encarreguen prou de prohibir i retallar.  El que no podem fer aquí és doncs ignorar que el català està clarament discriminat en tots els àmbits i, a més, omplir-nos la boca amb la gran falsedat de que els nostres alumnes estan immersos en català a l'escola.

                      Tot plegat dóna una gran quantitat de  munició a l'imperialisme castellà que fa recular a la nostra llengua tant com  a la nostra economia.

                      26 de setembre, 2011

                      Alfons Lopez Tena a Els matins de TV3 (20/09/2011) 26 minuts

                      Excel·lents, ràpides i fulminants respostes d'en Lòpez Tena a Els Matins de TV3. Tant de bo tinguèssim més polítics com aquest a Catalunya. Un vídeo molt recomanable.

                      16 de setembre, 2011

                      L'Estat espanyol cerca la violència desesperadament

                      Avui Arnaldo Otegi  ha tornat ha ser condemnat a anar a la presó per l' "Audiència Nacional" espanyola. Aquest cop per deu anys. Ja en portava dos com a presoner en un calabòs espanyol.

                      La decisió d'aquest tribunal inquisitorial , a part dedonar-nos una idea de l'aberrant que pot ser la justícia al Regne Bananer, mostra també com  l'Estat espanyol cerca la violència desesperadament. L'estat necessita de la violència perquè no té arguments polítcs. En canvi els independentistes bascos necessiten que no hi hagi violència perquè ells sí tenen arguments polítics.

                      És bastant curiòs com ell i altres dirigents independentistes varen ser detinguts precisament el mateix dia el el qual varen fer una declaració demanant al moviment abertzale que segueixi les vies  no violentes.

                      Arnaldo Otegi passarà a la història com el Michael Collins basc ja que és la personalitat que està liderant el moviment que portarà a la independència el seu país ocupat. A diferència de Michael Collins i de Valera, però, el moviment abertzale que Otegi lidera ha optat intel·ligentment per les vies totalment pacífiques i democràtiques que tot moviment sobiranista del segle XXI ha de tenir.

                      Desitjo que quan l'Arnaldo Otegi, el Michael Collins  basc, surti de la presó Euskal Herria ja sigui un estat independent membre de les Nacions Unides com ho va esdevenir Irlanda durant el 1919.


                      =================
                      Today Arnaldo Otegi has been condemned to a 10 years imprisonment sentence  by the Spanish "Audiencia Nacional" Tribunal. He has been already in jail for over two years due tho his political ideas.

                      The arbitrary decision of this Inquisition-like tribunal - besides showing how delirious is justice in the Banana Kingdom of Spain- shows again how the Spanish state needs the violence desperately. Spanish rulers need the violence because they do not have political arguments while Basque separatists do.

                      It is shocking howOtegi and the other abertzale leaders were detained precisely the same day when they publicly expressed that Basque separatism should only use non-violent ways.

                      Arnaldo Otegi will be remembered like a Basque Michael Collins in the way that he is leading the movement that will bring his country to the independence. But as opposed to Collins, de Valera, and other former separatist leaders, Otegi and other abertzale leaders has chosen a totally democratic and non violent way to attain sovereignty. This is the only sensible way a separatist movement can follow in the XXI Century.

                      I trust that Arnaldo Otegi, the Basque Michael Collins, will be free in a Free Basque State, member of the UN just as Ireland became one in 1919.

                      01 de setembre, 2011

                      Unitat de l'independentisme? Impossible sense un rumb i una credibilitat

                      No és el que em preocupa més, la unitat, malgrat el que tant es diu
                      sobre aquest tema. Deixeu-me que m'expliqui.  La unitat ja vindrà, però
                      crec que primer cal establir una rumb i una credibilitat. Les forces
                      independentistes a  Catalunya nivell electoral estan molt
                      fumudes degut a la falta de credibilitat de manera que encara que
                      s'unissin tal com estan ara no obtindrien ni el 15% del parlament. De fet crec que tal com estan les coses encara molt menys. I cap de les que quedi exclosa presentant-se per separat representaria a més del 3% del total dels electors i  per tant no cal fer gaires esglais.

                      Ara mateix una coalició SI-ERC-CUP-RCAT seria un fracàs enorme llevat que s'exigeixin unes condicions de treball estrictes. Això és el que va fer ahir molt hàbilment SI i crec que és el camí que cal seguir.

                      Efectivament, cal obrir una via creible que capti els 500000 vots independentistes latents que avui dia existeixen. Un cop assolit això (no tan difícil ja que ERC ho va assolir fa uns anys partint d'una situació similar a la que té SI ara) crec que seria possible duplicar o triplicar els vots en comptes de dividir-los o deixar-los a casa (que és el que ha portat la política de poltronisme d'ERC).

                      Em consta que fa no massa en  Joan Carretero de Reagrupament volia un govern autonòmic tripartit amb CiU-ERC-PSC. Quina credibilitat pot mereixer aquest polític per molt que digui ara que no vol cap càrrec?

                      Crec que l'exemple de Bildu és prou explícit i ens dóna una bona lliçó sobre el que cal fer.  El moviment abertzale va exigir a Eusko Alkartasuna que no tornès a caure en l'error de pactar amb el PNB a canvi d'unes poltrones al govern autonòmic. Oi que això hauria de donar una lliçó a ERC?

                      Però no, sembla que encara a "Catalaña" es parla de CiU gairebé com si fos una força sobiranista! El PNB és un partit autonomista però és que  Convergència és encara pitjor, es un partit regionalista hereu de la Lliga de Cambó.

                      Unitat sí però amb un rumb.

                      D'altra manera és estrellar-nos contra un a paret. Mireu sinó els resultats darrers d'Esquerra-RCAT-Laporta a Barcelona. Cal alguna cosa més que simple unitat en la fòrmula per despertar l'independentisme!

                      Confio que BILDU i Euskal Herria ens segueixin donant exemple i que SI segueixi seguint les seves passes. És l'únic camí que tenim.

                      24 d’agost, 2011

                      Democràcia real o dictadura de la ignorància? Caminem cap a la post-història

                      La nova revolució mediàtica uneix als  irracionals i els hi dóna força. Aquesta és una de les conclusions del llibre  "Homo Videns, la societat teledirigida" de Giovanni Sartori. L'autor mostra com la Internet serveix per comunicar als pobres de ment i d'esperit que, si bé sempre havien existit, estaven massa dispersos per tenir cap força que pogués incidir (per exemple) en actuacions governamentals. No passa així en l'actualitat i això crea una situació que pot ser molt perillosa pel esdevenidor de la civilització actual.


                      Aquesta situació és conseqüència (tal com ja havia dit en Neil Postman) del declini de la cultura escrita i a la seva substitució pel món de la imatge degut principalment a l'aparició de la televisió. La més  recent difusió al públic general de tecnologies de la comunicació com Internet no ha fet més que culminar aquest procés.

                      La mort de la cultura escrita ens porta a un món d'irracionalitat.


                      Com diu Sartori, la solució als problemes de la gent cal reclamar-la als polítics de la mateixa manera que la curació de les malalties cal reclamar-la als metges. En canvi avui dia s'atribueixen els problemes als polítics i la solució a la gent. Això encaixa perfectament amb les recents reclamacions del "Indignados" que deien  que volien "más democracia" o una "democracia real" volent dir que la majoria de la població ha de tenir el dret de decidir, per votació popular, sobre qualsevol tema. Això es diu obviant el fet de que la immensa majoria de la població no està capacitada per opinar sobre temes transcendents ni molt menys per influenciar en polítiques governamentals tal com pretenen moltes veus del moviment dels "indignados".

                      Segons Sartori la causa d'aquesta situació cal cercar-la en que durant les darreres dècades un "lumpen intel·lectual" creat per la televisió s'ha apoderat de l'educació. Els adults actuals educats per aquest lumpen intel·lectual s'han ara  realimentat per la revolució tecnològica de la Internet. El cercle viciòs es tanca quan els mitjans de comunicació actuals són dirigits per la sub-cultura, és a dir, per persones sense cap cultura que donen cobertura mediàtica als fets que proporcionen major audiència de les masses.


                      Efectivament, en una societat basada en la imatge la Internet i la televisió són dos medis que empobreixen a l'ésser humà.
                      La imatge fa que el llenguatge s'empobreixi enormement de tal manera que gran part de la població desconeix el vocabulari connotatiu i només utilitza paraules denotatives, és a dir, paraules similars a les que utilitzaven els homes prehistòrics.  Així, cada cop més éssers humans es veuen privats de la capacitat de raonar.  I aquesta és precisament la característica que distingia als éssers humans de la resta del món animal.


                      Actualment es creen a "vídeo-nens" que no van a l'escola per aprendre sinó simplement a divertir-se i que quan tornen a casa es comuniquen via Internet amb altres video-nens sense cap coneixement ni capacitat de raonament. D'aquesta manera es desenvolupen no com a persones pensants amb capacitat de raonar sinó com a "homes-bèstia" amb un gran desig de veure el que és irreal i que, per tant, poden creure qualsevol bestiesa que se'ls hi hagi dit a través de la xarxa.

                      Per últim haig d'afegir que crec que la fi de la nostra civilització succeirà quan les hordes consumistes i insatisfetes i sense capacitat per raonar destrueixin els principals centres de producció i distribució. Un cop comenci una destrucció a gran escala per part de la majoria de la població el procés no tindrà aturador.

                      Les hordes acabaran actuant ja que la seva insatisfacció no pot més que créixer en un món futur de gran desigualtat social que no és altra cosa que el resultat de la falta de raonament dels votants en les actuals democràcies. Internet i les noves tecnologies de comunicació seran l'eina que organitzarà a les hordes enlloc d'un instrument d'adquisició de coneixement, ja que les masses no tenen la capacitat intel·lectual ni el llenguatge que els permet adquirir coneixement.

                      Així doncs algun dia els discs durs de google deixaran de funcionar. En aquest moment serà totalment irrellevant que quedin llibres escrits perquè senzillament ningú estarà capacitat per llegir-los. La conseqüència final per a la humanitat serà que haurem passat de la història a la post-història. Com és obvi, aquest nou període de la humanitat no quedarà recollit més que, possiblement, en dibuixos barroers d'escenes de cacera en coves. 

                      21 d’agost, 2011

                      Fúria divina a la Jornada Mundial de la Juventud JMJ Madrid 2011


                      JMJ Madrid 2011
                      Just quan Joseph Ratzinger (conegut com a Papa Benet XVI)  començava a llegir el seu discurs de vigilia  ahir a Madrid,  es va iniciar una impressionant tempesta amb llamps, forta pluja i vent huracanat que va obligar a suspendre l'acte. Part del revestiment de l'escenari es va desprendre degut al fort vent i un pal de llum i unes carpes varen caure ocasionant aquestes darreres set ferits amb diverses contusions, trencament de clavícula, nas i ròtula.

                      El papa Benet XVI va haver d'interromompre el seu discurs quan tot just havia llegit dos breus paràgrafs del seu discurs de vigilia. La resta del discurs no va ser llegida però es pot consultar el text complet aquí. La frase que acabava de llegir feia precisament refrència a com Déu estima als seus fidels. En aquests instants semblava que s'havia desencadenat la fúria divina contra els centenars de milers d'assistents a l'acte que durant tot el dia havien suportat temperatures properes als 40 graus.

                      Segons informa la cadena SER i altres mitjans la pluja va ocasionar que 600000 hòsties quedessin remullades i inutilitzables pel rite de la comunió.

                      En relació amb aquest curiosos successos cal remarcar que dins de les mateixes jornades es varen instal·lar al Parque del Retiro 200 confessionaris de campanya on els joves confessaven els pecats comesos. Aquesta xocant estampa es pot observar en les següents fotografies:




                      15 de juliol, 2011

                      Trenta anys d'empobriment de la Llengua

                      A les fotografies preses a la plaça de la Revolució de Gràcia es mostra de forma gràfica l'evolució de la nostra llengua en els darrers trenta anys. A les tres plaques col·locades durant la transició observem com l'any va precedit per la  preposició contracta (preposició més article) mentre que en la placa més moderna veiem que s'ha suprimit l'article.

                      La Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, depenent de la  Direcció General de Política Lingüística (DGPL) va dictar als anys vuitanta unes recomanacions en aquesta qüestió molt similars a les reconegudes per  la Real Academia Española (RAE) per a la llengua castellana. Això no és un fet aïllat o anecdòtic com veurem més endavant.

                      Si observem les  publicacions en català anteriors als anys 80 veurem que els anys van precedits per la preposició contracta "del" , independentment si són del segon o del tercer mil·lenni.

                      Tot i que la fórmula amb l'article suprimit havia existit en èpoques remotes (com  també havia existit la conjunció "y", per exemple)  la fórmula amb "del" era la usual ens els anys anteriors a l'autonomisme.

                      Com diu el lingüista Josep Ruaix i Vinyet (per cert la supressió de la conjunció "i" entre els dos cognoms va en la mateixa línia d'espanyolització) en el seu article la fórmula amb la preposició contracta ha quedat frenada, a finals del segle XX, "per la pressió normativa". Crec que això ho diu tot.

                      Però el problema no és tant que la Direcció General de Política Lingüística  modifiqui la normativa per acceptar altres fórmules diferents de les d'en Pompeu Fabra sinó que aquesta faci trenta anys que fa tot el possible per suprimir les formes i els girs  propis de la llengua catalana, creient que si el català mimetitza al castellà serà més fàcil que més gent el parli. Això no és cert en cap cas.

                      La supressió no només afecta formes i girs, sinó també a paraules. Molts mots genuïns catalans han pràcticament desaparegut i han sigut substituïts per opcions mimètiques del castellà  que no són necessàriament incorrectes però sí  menys acurades (o simplement menys genuïnes).

                      Si existeix un sinònim (encara que sigui contextual i no estricte) d'una paraula i aquest sinònim és igual o molt semblant a un mot castellà, s'opta invariablement per utilitzar la paraula més semblant en aparença a la castellana i sense tenir en compte criteris històrics o d'estil i/o el context en què s'utilitza aquesta paraula. La conseqüència d'això és que la nostra llengua perd riquesa i és cada cop més una rèplica matussera del castellà.

                      Per exemple, el mot  "proper" ha estat substituït pel sinònim "pròxim" en gairebé tots els mitjans públics i, de vegades, en expressions incorrectes si considerem els usos tradicionals d'aquestes dues paraules. Així, els Ferrocarrils de la Generalitat utilitzen en la seva megafonia l'expressió "pròxima estació" en lloc de  "propera estació" que és la forma genuïna si tenim en compte que "pròxim" no s'utilitza seguit de substantiu. Podem dir una estació pròxima a una altra però en canvi direm la propera estació. D'acord, això és una qüestió d'estil però crec que algú ha de vetllar per l'estil d'una llengua especialment quan aquest estil és fortament amenaçat per la pressió d'una llengua fortament dominant que s'imposa per tenir molta més protecció institucional.

                      També tenim el cas de "esgotat" en lloc de "exhaurit". "Esgotat" era, abans de la intervenció de la DGPL, la paraula per referir-se a un dipòsit buidat o al fet d'estar cansat i només és un sinònim de "exhaurit" per metonímia. Si veieu el Pompeu Fabra veureu que s'indica molt clarament que esgotar només és sinònim d'exhaurir en sentit figurat i no estricte. Però altre cop l'IEC i la DGPL han optat pel mot més semblant al castellà (agotado). El resultat és que actualment "exhaurit" ha esdevingut una paraula  elegant però pràcticament extingida.

                      Un altre exemple menys subtil però que és il·lustratiu del mateix fenomen: és cert que quan s'estripa una roba aquesta també és trenca. Però aplicar el verb "trencar" quan es parla de roba implica un empobriment de la llengua molt gran.

                      Un altre exemple: un "trau" (paraula pràcticament extingida) és un forat però no tot forat és un trau. La llengua, com diu en Hayakawa, és un mapa més o menys acurat de la realitat. En la mesura en que reduïm el nostre vocabulari la llengua esdevé un mapa més pobre i més barroer.

                      I si no existeix una paraula similar en forma a l'homòloga castellana (encara que sí existeixi una paraula  catalana equivalent en significat) s'adopta directament la paraula castellana i es diu que a partir d'ara la forma castellana és la correcta. Això és el que ha passat per exemple amb casament-boda

                      D'altres paraules que no varen ser recollides en el Diccionari General de la Llengua Catalana d'en Pompeu Fabra  i que són d'origen francès però que eren molt usuals a la nostra llengua en lloc dels termes provinents del castellà  han sigut suprimides i tractades com a barbarismes. Per exemple: guixeta (es prefereix el terme taquilla) o tirabuixó (en aquest cas sí que s'utilitza un terme alternatiu català: llevataps). El Diccionari General d'en Fabra no podia recollir tot però en canvi les autoritats lingüístiques actuals no tenen cap problema en incorporar als nous diccionaris termes castellans que fa poc es consideraven barbarismes. És sorprenent com paraules d'origen francòfon són rebutjades mentre que tot el que ve de Madird (incloses paraules de l'argot) és admirat com si fos provinent del focus mundial de la cultura. Això és una herència més que ens ha deixat el franquisme.

                      No és cert que paraules genuïnes i diferents de la seva traducció castellana  no puguin esdevenir populars  com demostra l'èxit en l'adopció d'algunes paraules que gairebé s'havien perdut durant el franquisme (per exemple: cogombre, escombraries). Evidentment, aquestes són paraules de significat més simple però si han pogut ser recuperades no veig la raó per la qual no es pugui educar el poble per utilitzar d'altres paraules que encara són més importants per enriquir el llenguatge.

                      Però en canvi exhaurir, estripar, proper, batlle, alcaldessa, trau, casament, guixeta ... i fins i tot la mateixa paraula "mot" han anat totes a fer companyia als dinosaures i a l'ocell Dodo.  I és que la Direcció General de Política Lingüística i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)  han fet un esforç molt gran i molt llarg de mimetisme tant en les seves normatives  com en les seves recomanacions, de manera que el català és cada cop més una còpia pobra del castellà.

                      Aquestes institucions en lloc de  vetllar per l'us de mots i girs genuïns i de preservar la riquesa i l'estil del català s'han dedicat a justificar el seu pressupost fent coses tals com modificar absurdament l'accentuació de paraules (mèdul·la, medul·la, Didac-Dídac, Cleopatra-Cleòpatra, pneumonia-pneumònia, termostat-termòstat, Mississipi-Mississipí,...). Però això és matèria d'un altre article









                      "Homo Catalanicus"

                      Camacho: "apaga la càmara!"

                      L'actual ministre de l'interior, quan era secretari de seguretat va concedir una entrevista a la cadena de televisió australiana SBS. Quan el periodista David O'Shea li pregunta sobre casos de tortura al País Basc Camacho exigeix que s'apagui la càmera.

                      Carme Chacón es nega a contestar una qüestió a la BBC l'any 2007

                      Carme Chacón es va cobrir de glòria també quan era Ministressa de l'habitatge. Els governants del PSOE i del PP (amb la col·laboració de CiU i, digue'm-ho de passada,  de la majoria d'habitants del Regne Bananer) no veien més enllà del seu nas.

                      07 de juliol, 2011

                      Reparar Windows 7 després d'utilitzar loader

                      Si després d'utilitzar un crack tal com el Windows 7 Loader Extreme Edition amb un Windows 7 Ultimate el sistema operatiu  no arrenca i queda un  cursor pampallugejant a la cantonada superior esquerra, probablement és que s'ha fet malbé el MBR (Master Boot Record).

                      Per reparar el problema necessitem un disc d'instal·lació del Windows 7 que podem baixar sense problema des d'un altre ordinador amb connexiño Internet!)

                      El fitxer ISO que necessitem es pot descarregar dels següents enllaços

                      Windows 7 - Versió 32 bits
                      Windows 7 - Versió 64 bits

                      Un cop baixat el fitxer ISO corresponent al Windows 7 que vulguem reparar comprovarem la seva integritat  amb un programa que calculi la seva suma de comprovació MD5.Un programari lliure per fer-ho es troba al següent enllaç:

                      Comprovador suma MD5 GRATIS

                      Si la suma és correcta podem gravar (amb un ordinador que funcioni) la ISO a un DVD i arrencar des d'aquest. El que farem és triar l'idioma i el teclat que vulguem, i en la següent pantalla escollir reparar l'ordinador.

                      Després d'una estona seleccionem "Command Prompt" i teclegem


                      X:\bootsect/nt60 ALL

                      On X és la unitat de DVD d'on engeguem el DVD del Windows 7.

                      Alleshores ja podem reiniciar l'ordinador i després d'una comprovaciño de la memòria el sistema operatiu engegarà normalment.

                      04 de juliol, 2011

                      El Guepard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa

                      Tingueu una mica de paciència, Chevalley, ara li diré  perquè durant masa de temps els sicilians hem tingut governants que no eren de la nostra religió ni parlaven la nostra llengua, de manera que hem hagut d'aprendre a filar prim. De qualsevol altra manera no haguèssim pogut alliberar-nos dels recaptadors bizantins, dels emirs berbers, dels virreis espanyols. Ara ho portem a dins, forma part de la nostra natura.
                      (...)

                      Vós mateix ho comprendreu quan hagueu passat un any entre nosaltres. A Sicília no importa obrar bé o malament: el pecat que els sicilians mai perdonarem és senzillament el d'obrar. Som vells, Chevalley, vellíssims. Fa més de vint-i-cinc segles que portem sobre les espatlles el pes d'unes civilitzacions tan magnífiques com heterogènies: totes elles ens arribaren de fora ja completes i perfeccionades i cap d'elles germinà entre nosaltres.  A cap li varem marcar el to; som blancs com vós, Chevalley, com la reina d'Anglaterra i en canvi fa mil cincents anys que som colònia. No ho dic per queixar-me: en gran part és culpa nostra, però no per això ens sentim menys espoliats i esgotats.

                      He dit "els sicilans" però potser hauria d'haver dir "Sicília, l'ambient, el clima, el paisatge". Aquestes són les forces que junt amb les dominacions estrangeres, i potser en major mesura que aquestes, i les violacions de tota classe a que ha estat sotmesa, han configurat l'ànima siciliana, aquest paisatge que no coneix el terme mitjà entre la delicadesa libidinosa i el rigor infernal, que mai és una mica avar, mediocre, clement, dòcil, com convindria a tota terra que ha d'acollir a éssers racionals (...) Aquest clima que ens inflingeix sis mesos de febre de quaranta graus: compteu-los Chevalley: maig, juny, juliol, agost, setembre, octubre; sis cops trenta dies de sol a plom sobre els caps. Aquest estiu nostre, llarg i funest com l'hivern rus però encara més difícil de combatre. Vós no ho sabeu però aquí es pot dir que neva foc com sobre les ciutats maleïdes de la Biblia. El sicilià que es proposès treballar seriosament durant aquests sis mesos gastaria en un de sol l'energia amb que compta per passar-ne tres (...)

                      A més, la manca d'aigua:  o les distàncies enormes que cal recòrrer per arribar a ella; cada gota obtinguda es paga amb una gota de suor; i també les pluges, sempre tempestuoses i al pas de les quals embogeixen els torrents ressecs i s'ofeguen els animals i els homes que una setmana abans es morien de set. Aquesta violència del paisatge, aquesta crueltat del clima, aquesta crispació permanent de tot el que ens rodeja, fins i tot els monuments del pasat, magnífics però incomprensibles, perquè no els hem edificat nosaltres, que ens assetgen com bellíssims fantasmes muts (...)

                      No nego que alguns sicilians traslladats a fora de l'illa podrien trencar l'encanteri, però haurien de partir de molt joves, quan tinguin vint anys ja serà massa tard ja que s'haurà format l'escorça i per la resta de les seves vides estaran convençuts de que el seu és un país com qualsevol altre, encara que vilment calumniat. Pensaran que en materia d'urbanitat el normal és aquí i l'aberrant a fora. (...)

                      28 de juny, 2011

                      Un altre pacte tèrbol CiU-PSOE

                      Durán conversant amb Zapatero
                      Ahir CiU va votar a favor de la reforma de les pensions presentada pel PSOE al Congreso de los Diputados. Avui CiU critica en Zapatero en el debat del Estado de la nación. És increïble, oi? Una altra mostra de la hipocresia que caracteritza la coalició dretana amb etiqueta de "nacionalista" que representa molt bé a la massa retrògrada i reaccionària  dels catalans de la Catalunya sud.

                      En poques paraules, la reforma de les pensions és una llei que modifica el còmput dels anys treballats i redueix automàticament les pagues que rebran les persones que es jubilin en el futur. És una via per reduir el dèficit que perjudica clarament al poble.  Hi ha hagut moltes altres maneres de reduir el defícit en els darrers anys que no han comptat amb el suport ni de CiU ni del PSOE.

                      A canvi, Duran i Lleida, a part de canvis menors en el text (per dissimular) aconsegueix traspassar a la Generalitat... els immobles de 10 hospitals! Amb quin objectiu? Perquè no ha demanat a canvi alguna cosa més important per a Catalunya? No se'ls hi acudia res millor? Això contrasta enormement amb les 6 competències de molta major trascendència política que avui ha obtingut  el PNB pels País Basc. Aquestes  inclouen coses tals com la regulació dels ERE per a les empreses públiques, gestió dels ports, regulació de transports i concessions de carreteres, traspàs d'arxius estatals, gestió de la propietat intel·lectual i expedició de llicències de navegació. Igual que a Catalunya, oi?

                      Els polítics catalans en la seva gran majoria es caracteritzen, com la majoria del poble que representen, en actuar de forma diferent al que les seves paraules expressen. D'aquesta manera mostren un despreci molt gran pel seu país, per la seva comunitat, per la seva gent. CiU no està sola en aquest despreci pel país: ERC, malgrat el seu discurs catalanista al Congreso de los Diputados ha estat apuntalant el govern del PSOE durant una legislatura i mitja i mai ha fet cap acció ferma per aconseguir alguna cosa important per a Catalunya, quelcom que ens acostés una micra als objectius que tant proclama. I això és especialemt greu quan tenia la paella pel mànec del "govern" autonòmic del PSOE presidit pel Sr Morcilla. En aquest cas el que va pesar més que l'estimació del propi país era quelcom molt menys tèrbol i més a la vista de tothom:  un grapat de  poltrones.

                      I respecte a CiU, serà cert que pretén vendre els hospitals  com a un primer pas a la privatització de la sanitat? És molt possible. I mentrestant, governant (hauríem de dir retallant? )amb el recolzament  del PP a Catalunya!

                      EDUCAT 1x1: els ordinadors a les escoles i instituts




                      M'oposo radicalment i rabiosament al projecte EDUCAT1x1 que s'ha realitzat a molts centres educatius de Catalunya per les raons que exposo seguidament.

                      Suposem un món ideal, en el qual:
                      1- Els professors de la ESO tinguin no només la capacitat de participar en el manteniment dels ordinadors i a la seva connectivitat sinó també el temps lliure i les ganes de fer-ho (o que en qualsevol cas cercaran alternatives als problemes tècnics de xarxes i ordinadors).
                      2- Cap pare tindrà cap inconvenient en gastar 300 euros addicionals quan el netbook dels seus fills es trenqui a meitat de curs.
                      3- I, per tant, no caldrà que es realitzin milers de fotocòpies com s'ha vist que és el cas dels centres on s'ha posat a la pràctica aquest programa. 
                      En aquest món ideal tindríem encara els següents problemes:
                      1 - Està prou demostrat (per diversos estudis que s'han fet arreu del món) que la utilització dels ordinadors com a mitjà d'ensenyament no millora el rendiment escolar (en la meva opinió i la d'altres, a més, l'empitjorarà molt).
                      2 - Els ordinadors que s'ofereixen (especialment els “netbooks”) tenen qualitats ergonòmiques i visuals clarament perjudicials per a la salut dels alumnes. 
                       
                      Llavors... per què s'impulsa aquest programa?
                      1 - Per la creença d'alguns polítics de que l'us dels ordinadors millora l'eficiència de l'ensenyament i el fa més entretingut. És prou clar que això no és cert degut al que he mencionat anteriorment, El primer que s'hauria de preguntar l'administració és quin són els objectius de l'ensenyament i, després, veure si les eines proposades serveixen per assolir aquests objectius. Parlar d'eficiència i d'entreteniment com si fossin objectius és posar el carro davant dels bous.
                      2- Per pressions d'alguns pares (que solen no tenir gaire formació digital) que creuen que l'ensenyament amb ordinadors aporta oportunitats tecnològiques pels seus fills. Res més lluny de la realitat. Els enginyers que dissenyen els microprocessadors dels netbooks (per donar un exemple) varen rebre una educació secundària basada en el paper. És totalment indiferent que es llegeixi i escrigui en un paper o en una pantalla (excepte que llegir en una pantalla d'un ordinador portàtil malmet la vista i l'esquena i és un medi de distracció).
                      3- Alguns "professors" ja els hi agrada que durant les hores de classe els alumnes juguin amb els ordinadors. Menys feina. Total, a qui li importa l'educació a aquest país?
                      4 - Els alumnes, com és normal, hi estan a favor. No cal que n'expliqui els motius.
                      Els ordinadors poden tenir el seu lloc a l'aula (la d'informàtica, certament) en dosis adequades i per a objectius concrets. L'ordinador portàtil és una eina clarament deficient com a eina d'aprenentatge de continguts generals en l'educació secundària. S'hauria d'haver considerat que és el que s'aconseguiria amb tal despesa dels diners dels contribuents abans d'iniciar aquest programa.

                      Sí existeix una alternativa tecnològica
                      Si el que es pretén és tenir un suport digital portàtil pels llibres de text hi ha una alternativa molt millor a la dels “notebooks” ja que no presenta cap dels seus enormes inconvenients.
                      L'alternativa consisteix en que cada alumne tingui un llibre electrònic amb tinta digital (“eBook”). Els avantatges dels eBooks són els següents:
                      • Com que els llibre electrònics són només un suport pels continguts, no és necessària cap infraestructura complexa ni de xarxa ni d'alimentació (les bateries dels eBooks duren diversos dies). Els alumnes poden descarregar fàcilment els llibres o continguts via WIFI, via Internet o des d'un PC de casa seva o del centre (segons decideixin els professors).
                      • S'eliminen també la immensa majoria dels problemes de manteniment.
                      • No malmeten la vista dels alumnes com sí que ho fan els ordinadors portàtils (especialment els netbooks).
                      • No malmeten la columna vertebral dels alumnes com sí que ho fan els ordinadors portàtils (especialment els netbooks)
                      • Els alumnes poden utilitzar-los tant per consultar els llibres de text com per llegir d'altres llibres.
                      • Els alumnes no poden utilitzar-los per a cap activitat lúdica que no sigui l'adquisició de coneixements.
                      • El professor no es veurà obligat a fer classe davant d'una paret de tapes d'ordinador.
                      • Un estalvi gran en fotocòpies, deixant clar però que el paper i el bolígraf segueixen sent eines imprescindibles en el nostre món i ho seguiran sent com a mínim durant les properes dècades.
                      • Els pares dels alumnes poden estar segurs de que els seus fills estudien en un centre capdavanter on la seva educació es tinguda en compte i on s'utilitza tecnologia punta.
                      • Els alumnes no han d'anar carregats amb pesades motxilles.
                      • El seu cost és més reduït, tant dels equips com de les infraestructures, com del manteniment. Assumpte important tenint en compte que estem en un país a punt d'haver de demanar un rescat econòmic als organismes financers internacionals (i no oblidem que per a moltes famílies que pateixen l'atur 150 euros són actualment una fortuna.)

                      07 de juny, 2011

                      La desregulació va causar la bombolla immobiliària a Espanya i ens ha portat a un desastre de les finances públiques

                      Segons diu la gent de les élites, en els països PIGS "se'ls hi va donar massa a les masses, se'ls hi va  prometre massa coses sense taxar-les prou".  Discutir sobre l'absurditat d'aquest pensament és com intentar convèncer a un pagès del segle XI de que la terra no és plana. En el cas d'Espanya podem afirmar que els problemes financers actuals no estan relacionats amb una despesa pública elevada però en canvi  sí  amb una bombolla immobiliària gegant que encara no ha acabat d'esclatar.

                      El problema de la bombolla immobiliària a Espanya és molt simple i té a veure amb la desregulació. Tot va començar al 1985 amb l'anomenada "Ley Boyer"( Real Decreto-ley 2/1985, de 30 de abril) . Segons aquesta llei:
                      1. Es reduïen els impostos per a totes les inversions immobiliàries, independentment del seu us i de la naturalesa de la inversió i de l'inversor.
                      2. Suprimia una llei que evitava l'augment incontrolat dels preus dels lloguers.
                      Aquesta llei va disparar el preu de la propietat i va ser complementada per una llei liberitzadora del sól (RD 10/2003, de 20 de mayo) que va fer que es pogués requalificar qualsevol terreny a Espanya.

                      Els bancs varen contribuir a inflar aquesta bombolla tasssant a l'alça totes les propietats i deixant diners a tota mena de compradors i constructors ja que aquesta era una font d'ingressos molt gran tant pels bancs com pels constructors. Així, molta gent es va veure forçada a comprar pisos molt cars perquè els únics pisos disponibles eren molt cars.

                      Crec que el mateix va passar a Irlanda. Recordeu que Irlanda sempre ha estat admirada per la dreta com a model de desregulació degut als seus baixos impostos per a les empreses. Probablement els impostos pels constructors devien ser prou baixos.

                      El principal problema és que la majoria de votants són ignorants, les lleis mencionades més amunt varen ser aprovades per governs de "diferent" signe. Per què el poble va votar per aquests partits o per partits que varen permetre que aquests partits governessin? D'altra banda, gent informada mai s'hauria ficat en una hipoteca que impliqui gastar més de la meitat dels propis ingressos.

                      El punt clau és que el mercat requereix regulació per protegir els interessos de la gent. No es pot deixar tot en mans dels especuladors i després culpar a la gent per comprar el pis en el qual viuen.

                      I el mateix és cert per qualsevol cosa en la nostra societat, Només hi ha d'haver una manera de fer negoci;. la manera que no arruini un país i la seva seguretat social. I no em digueu si us plau, com The Economist fa sovint, que aquesta manera no existeix.

                      Deregulation caused the construction bubble in Spain and may cause its eventual social security default

                      According to elites, in PIGS countries "governments catered too much to the masses"- i.e. promised too much  without collecting enough money from voters.  Discussing about the stupidity of this statement is like trying to convince a XI Century peasant that the earth is not flat. 

                      The problem of  the construction bubble in Spain is very simple and it has to do with deregulation. It all started with a 1985 law known as "Boyer Law" ( Real Decreto-ley 2/1985, de 30 de abril) . This law:
                      1. Lowered taxes for  real state investments, regardless of the use and the investor.
                      2. Supressed a law that prevented uncontrolled increase in property rentals.
                      This was completed by another law, of 2003 (the Rato law, Ley 10/2003, de 20 de mayo) that made virtually any land on Spain developable.

                      Banks along with developers contributed as well to this bubble  appraising all properties and then lending money to all kind of buyers -and developers too- because this was a tremendous source of income for both banks and developers. So people was forced to buy expensive homes because the only available homes were very expensive.

                      I suspect the same applies for Ireland. Just remember that Ireland was  always praised by the right wing as a model for deregulation (called some times flexibility). It had lower taxes in Europe for corporations and -.most likely- low taxes for developers.

                      The main problem is that most voters are uneducated. The laws  mentioned above were approved by governments of "different" parties. How come people elected these governments? On the other hand, educated people would never enrole in a mortgage involving more than half of their salaries.

                      The bottom line is that market requires regulation to protect people's interests. You can't just leave everything in hands of speculators and then blame people for buying the home they live in.

                      And the same is true for everything else in our society. There should be only one way of doing business: the way that can't ruin a country and its social security. And don't tell me, like The Economist often does , that this way doesn't exist.