Algunes màquines haurien de cotitzar a la seguretat social, encara que no ho diguin els economistes

Què tant saben els grandiloqüents economistes? Cada cop estic més convençut de que són els grans farsants dels nostres temps. Com els bruixots de civilitzacions ja extingides o com els nostres propis capellans fa uns quants segles. En els darrers temps però els fracassos dels economistes (com el de l'euro) estan sent tan sonats que aviat els hi hauriem d'exposar les seves falsedats com si fossin les dels sastres del vestit nou de l'Emperador.

Són uns farsants perquè, per no saber, ni tan sols havien previst que es podria donar una situació d'inflació amb decreixement econòmic profund. Sense ser cap expert però tenint cert sentit comú  ja fa ben bé cinc anys que vaig dir que a Espanya hi havia una gran bombolla immobiliària a punt d'esclatar i que d'alguna manera aquesta la pagaríem tots els ciutadans amb els preus dels productes dels quals no podem prescindir: electricitat, aigua, aliments, gas. Però fins i tot els economistes més desperts no ho havien vist (per exemple en Niño Becerra que, d'altra banda, és dels pocs que preveien que hi havia una bombolla i que a més venia una crisi mundial sense precedents en els darrers vuitanta anys).

Però no és per aquest detall de la inflació darrer que critico als economistes sinó perquè majoritàriament segueixen una sèrie de dogmes establerts en les darreres dècades que els fan ignorar temes crucials que són els que ens han portat a la situació actual i que, fins que no siguin atesos, no sortirem del forat profund a on ens han ficat.

D'entrada hi ha el tema de la reducció d'aranzels, també coneguda com a "globalitazació". Ja fa un parell de dècades ben bones que els economistes no paren de dir-nos el bo que és que no hi hagi cap barrera aranzelària. Que si els fabricants del sabates i teixits locals de casa nostra han hagut de tancar la barraqueta és el seu problema perquè ells ja estaven avisats. Que ja els havien dit amb prou antelació que abans de que s'acabès el segle XX s'eliminiarien totalment les barreres aranzelàries i que els petits fabricants occidentals s'havien de buscar la vida. Que el fet de que la renda per càpita de la Xina i la dels països occidentals diferís en dos ordres de magnitud no s'havia de tenir en compte. Què les opcions per buscar-se la vida en aquestes condicions fossin portar el capital a un paradís fiscal, dedicar-se a activitats purament especulatives o moure la producció a la Xina tampoc sembla que fos important per a aquestes ments preclares.

Després  tenim el tema dels paradisos fiscals i les empreses off-shore. Aquestes darreres ja són més d'un milió arreu del planeta i tenen aparentment  tot el dret a operar a qualsevol país del món sense pagar impostos sobre el seu capital  i sense que se sàpiga qui són els seus propietaris. Qualsevol intent dels governs per regular aquestes activitats ha estat fins al moment infructuós. Però els nostres "grans" economistes no solen insistir gaire sobre aquest "petit" problema.

Hi ha però una qüestió que sempre m'ha fet ballar el cap des que tenia tretze o catorze anys. A vuitè d'EGB  em varen mostrar la piràmide de la població i em varen parlar de la viabilitat del sistema de pensions. Ja llavors vaig pensar que la producció automatitzada s'hauria de tenir en compte alhora de recaptar els impostos i que les màquines haurien de ser taxades d'alguna manera tenint en compte ques estan substituint a treballadors humans i que estan generant un benefici econòmic per als seus propietaris. Si els empresaris estan substituint a treballadors aquests deixen de cotitzar a la seguretat social. No es podria fer que les màquines que substitueixen íntegrament a treballadors cotitzin, com  mínim parcialment, a la seguretat social?  Els empresaris propietaris de les unitats productives que substitueixen als humans fan encara més beneficis que amb els treballadors convencionals i haurien de pagar alguna cosa per compensar-ho.

Encara  no he sentit a ningú que plantegi quelcom semblant. Fins i tot economistes honestos i defensors del poble com l'Arcadi Oliveres s'han mostrat estranyats quan els hi he plantejat. Potser perquè encara no està prou assumit que les màquines d'avui no són com les de fa trenta anys.

Estic segur que els "grans economistes" respondrien amb la mateixa música de sempre. Probablement alguna cosa similar a que "no es poden posar impostos que frenen la nostra activitat econòmica".

Què tenen en comú la reducció d'aranzels, les empreses off-shore, els paradisos fiscals i l'actual automatització de la indústria? Doncs que els empresaris sempre estan exclosos de pagar impostos per les seves activitats lucratives i que tots tres assumptes s'haurien de tractar alhora. I molt aviat si volem evitar grans tensions socials i la possible fi de la nostre civilització.

I que podem dir per tant dels nostres grans economistes? Doncs que són simplement la veu cantant del seu amo. L'economia  de la qual tracten és la relacionada amb la dels  guanys de les grans finances i no la de la gran majoria de les  persones. El problema ve ara quan la primera economia es fa incompatible amb la segona.