El poble anul·lat

El generalísimo Franco (qui encara apareixia en monedes de curs legal fins molt poc abans de l'entrada en circulació de l'euro amb la inscripció "Caudillo de España por la Gracia de Dios") deia que va deixar "España atada y bien atada". Aquesta afirmació incloïa a les colònies peninsulars i, evidentment, també a la dels catalans. Gairebé mig segle d'aïllament gairebé total i de manipulació de tota la informació per l'aparell feixista de l'Estat va portar, al llarg de dues generacions, a la creació d'un poble amb sentiments i emocions molt particulars que jo anomeno "sentiments franquistes". Aquests sentiments expliquen que tota reivindicació que a qualsevol país de l'Europa occidental seria considerada justa aquí es consideri radical i fora de lloc.

Tenim pèr exemple el cas que va portar a en Carod Rovira a un deteriorament de la seva salut, pèrdua de vots i a la seva lamentable posició actual de putxinel·li (compartida per la resta de membres actuals del seu partit). Parlo del moment en que va gosar posar sobre la taula de negociació el suport de l'administració autonòmica a la candidatura olímpica Madrid 2012. Pràcticament la totalitat dels catalans varen posar el crit al cel ( "Com podia dir tal disbarat un polític?", "és que s'ha begut l'enteniment?" eren expressions habituals). En canvi, un cop en Carod Rovira i els seus s'han acomodat a la bona vida de "l'establishment" i han deixat de reivindicar amb fets qualsevol assumpte d'importància pel nostre país, a ningú no sembla que tot això li molesti gens ni mica i fins i tot sembla que podria tornar a ERC algun vot perdut.

Aquest poble anul·lat va votar un estatut que no representa cap mena de millora respecte l'estatut post-franquista del 1979. No només no concreta xifres sobre el finançament (ja que en varen ser retllats els articles fonamentals que en feien referència (recorde'm-ho: gràcies a la reunió de l'Artur Mas amb en Zapatero) sinó que arriba al punt de retallar alguna competència administrativa que l'administració catalana tenia anteriorment com la que feia referència a la convocatòria de beques (digne de menció a tall de curiositat).

Aquest poble anul·lat accepta doncs que existeixi una administració local sense cap mena de capacitat legislativa que es limita a administrar i a aplicar les Leyes que es legislen al Congreso de los Diputados de Madrid. Aquesta situació és tan exagerada que inclou fin i tot totes les reglamentacions relacionades amb el trànsit. L'administració "automòmica" no té competències per crear la legislació autonòmica més elemental per decidir sobre l'educació, la justícia, l'energia, les univeristats, l'indústria, l'hisenda, la salut, etc... Totes les "lleis" que el seu ridicul parlament aprova no poden modificar en cap cas el que sobre qualsevol matèria es decideix a les Cortes Generales. Absolutament res a veure, per tant, amb el que succeeix a qualsevol Estat Federal.

Dins de l'escàs marge de maniobra que permet la legislació des de la mort del dictador (realitzar tasques administratives amb la connivència del Gobierno de la Nación) mereix una atenció especial el recolzament que va donar en Jordi Pujol al desmantellament de la indústria pesada al nostre país i a la implantació de "maquiladoras" de transnacionals. Parlo dels casos de la Maquinista Terrestre i Marítima, Seat i Pegaso (antiga Hispano-Suïssa reconvertida per la dictadura) i al floriment d'empreses com Sanyo, Sharp, Nissan, etc... Fins jo tenia clar als quinze anys d'edat que això només podia representsr, a llarg terme, una catàstofe pel país. En canvi, aquest poble anul·lat ho ha estat aplaudint fins ben entrat el segle XXI. I encara, no gosa demanar responsabilitats a ningú.

El cas que tractem és doncs ben sonat i d'impossible solució. Crec que caldrien com a mínim tres generacions de exposició d'aquest poble als corrents de cultura internacionals per poder observar alguna millora. Malauradament, les noves tecnologies comuniquen més escombreries que informació útil i (tot s'ha de dir) el nostre planeta camina per uns moments molt poc favorables per l'afloriment de la Raó. Aquesta desgraciada concidència de "tempos", farà que la nostra ciutadania no es pugui mai reenganxar als corrents que l'haurien de fer avançar i posar-la a un nivell que (si més no) la fes sentir-se conscient dels drets col·lectius i deures individuals propis d'una comunitat civilitzada.

Pigs in muck

“Pigs in muck” Lex-column in the 01 September 2008 Financial Times

Exciting countries get exciting acronyms, at least in financial circles. Fast-growing Brazil, Russia, India and China, for example, are called Brics, the very initials implying solid growth. Other countries are less fortunate. Take Portugal, Italy, Greece and Spain, sometimes described as the Pigs. It is a pejorative moniker but one with much truth.

Eight years ago, Pigs really did fly. Their economies soared after joining the eurozone. Interest rates fell to historical lows – and were often negative in real terms. A credit boom followed, just as night follows day. Wages rose, debt levels ballooned, as did house prices and consumption. Now the Pigs are falling back to earth.

How far they might drop can be seen in their trade figures. While the eurozone is broadly in balance, at the end of 2007 Spain and Portugal had current account deficits equivalent to 10 per cent of GDP. Greece's, meanwhile, was a whopping 14 per cent while Italy's deficit was relatively respectable at about 3 per cent.

The usual response to a yawning current account deficit is a stiff devaluation. But the Pigs are members of the euro, so that route is closed.

The next alternative is simply to carry on and somehow finance the deficit. But that is increasingly hard to do in these credit-chastened times. Indeed, Spain may have a particular problem. In the past, its banks – particularly the unlisted cajas – have used low-quality, asset-backed collateral to raise cheap funds from the European Central Bank. But the ECB plans to tighten its lending rules.

That leaves the last and most painful solution. Competitiveness can be restored through a drop in real wages. In other words, a deep recession. The most dramatic sign of this can be seen in Spain where the unemployment rate rose by almost a whole percentage point in the second quarter.

Britain, facing similar problems in the early 1990s when it was shackled to Europe's exchange rate mechanism, withdrew sterling from the ERM and the devaluation saved its sausage. Some now wonder if the Pigs, as part of the euro, risk turning into bacon.

Contaminació lumínica: més material per a les ments irracionals

Al principi dels anys noranta els astrònoms aficionats del nostre pais introduiren el concepte de "contamició lumínica". "Contaminació lumínica" vol dir la quantitat de llum a les ciutats que impedeix gaudir del seu esbarjo als astònoms aficionats (perquè no n'hi ha de cap altra mena que observin el cel a les ciutats).

Molt probablement algun polític d'algun poble o ciutat va quedar impactat per l'explicació d'algun d'aquests astrònoms aficionats i per aquestes dues paraules posades juntes: "contaminació" i "lumínica". I va actuar.

El resultat és que actualment a les nits les ciutats de Catalunya són de les més fosques i tristes del món. Evidentment el cel no és prou fosc com per poder fer ni les observacions astronòmiques més simples. Amb prou feines es pot veure el carro o Orió (a l'hivern). Però: i dir que hem reduït la "contaminació lumínica"? Oi que sona a ecologista?

Sentia a una coneguda "ecosocialista" fa uns dies parlar sobre el tema. És d'aquestes que també s'oposen incomprensiblement a les línies d'alta tensió i a als parcs eòlics. Deia que "era trist que un nen no poguès observar el cel a la nit". Quina llàstima oi? Tampoc pot veure com munyeixen les vaques i, a no ser que apaguin absolutament tot l'enllumentat públic i no públic, haurà d'anar al camp si es que vol observar ni que sigui la via làctea.

En Carl Sagan va viure la seva infantesa a Brooklyn. Un dels llocs amb més llum a la nit del món. Això evidentment no li va impedir conèixer els estels, sinó tot el contrari. I tots nosaltres que hem sigut nens a ciutats on hi havia molta "contaminació" lumínica hem pogut gaudir de nits estelades, independentment del tipus de llums que hi haguès als llocs on dormiem habitualment.

El que succeeix a casa nostra i que es demostra amb exemples com el de la mal anomenada "contaminació lumínica" és que el nivell cultural de la classe política va d'acord amb el del poble. No hi ha una élite (intel·lectual) que domini els càrrecs de responsabilitat sinó que qualsevol ignorant pot ocupar posicions de responsabilitat als nostres governs locals o a l'administració autonòmica i fer decisions que impacten negativament en la nostra qualitat de vida.

PRISA, Cisneros i la SER

El franquisme encara dóna cops de cua al regne bananer. Avui, li ha tocat rebre el cop al Professor de Filosofia de la Complutense da Madrid Carlos Fernández Liria.

El programa "La Ventana", transmès avui de 16:00 a 16:30 conté una mostra de que la feina que va fer el Generalísimo té consequències als nostres dies. Els hereus del franquisme en aquest cas són els servidors del grup PRISA que no toleren que siguin els seus amos criticats pel seu suport als opositors del President de Venezuela Hugo Chavez .

La servidora és en aquest cas l'entrevistadora Ana Guantes. Un personatge propi dels esperpents de Valle -Inclán.

Perles d'Espanya

Segle XVII:

"El catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió".
"Son los catalanes el ladrón de tres manos"
"Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido"

Francisco de Quevedo.


Segle XVIII:

"Previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos"
Felipe V

"...borrándoles de la memoria a los cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones"

Consejo de Castilla. Disposiciones previas al decreto de Nueva Planta. 1715.


"...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo (Cataluña) tan criminal como el no discurrírsele pena condigna..."
José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela militar de Barcelona.

"Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."

José Patiño. "Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña". 1715.



"En este año he comenzado a continuar las partidas en castellano, en virtud de las repetidas órdenes que para la extensión de este Idioma en Cataluña ha havido del Rey (que D. guarde)"

Libro de óbitos de la parroquia de Gurb. 1769.


"Entendiéndose la impresión solamente en Castellano y Latín, pero no en Cathalán"
Consejo de Castilla. 1773.



"En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni baylar piezas que no sean en idioma castellano"

Decret de Manuel Godoy, ministre espanyol. 1780.


"La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la nación a quien se despojó de su antiguo idioma"

Padre Feijoo

Segle XX:


Los maestros y maestras de instrucción primaria que enseñasen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestación por parte del Inspector Provincial de primera enseñanza, quien dará después cuenta del hecho del Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley.

(Articulo 2∫ del Real Decreto de 21 de noviembre de 1902, signat per Alfonso XIII a instancies del President del Govern Espanyol, Conde de Romanones, i del Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts, Álvaro Figueroa). 1902.



"Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado catalán en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".

"Ejército y Armada" 1906.

"El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".

"La Correspondencia Militar". Madrid. 13 de desembre del 1907.


"Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano".

Miguel de Unamuno, declaracions fetes a "El Mundo" de Madrid. 1907.


"Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerÌas o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor".

Circular del Gobernador Civil de Barcelona, general Losada. 1924.


"Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas".

Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid 1927.


"Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro".

Ramiro Ledesma Ramos. La Conquista del Estado. 1931.

"Hablar de nacionalidades oprimidas -perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión- es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla".

Intervenció de Miguel de Unamuno en las Cortes de Madrid. 2 de juliol del 1932.


"Antes que el Estatuto la guerra civil".

Titular de "El Imparcial" 1932.

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."

Manuel Azaña. Memorias. President de la República Española.


"Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ."

Manuel Azaña. Memorias. Presidente de la República Española.
"El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores entre los republicanos."

Juan Negrín. Cap de govern socialista de la República española i president a l'exili, citat per Julián Zugazogoitia en les seves memòries.


"Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar".

General Queipo de Llano. emissió radiofònica. 1936.



"Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España".

Discurs del cap del Servicio Nacional de Propaganda de Falange española y de las JONS, José Antonio Giménez Arnau. Saragossa, 21 d'abril del 1938.


"Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oído a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".

El Tebib Arrumi. Heraldo de Aragón. 4 de febrer de 1939.



"Catalán, judío y renegado,

pagarás los daños que has causado.

Arriba escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer."

Versió del "Cara al Sol" cantada durant la Batalla de l'Ebre. 1938.



"Todos los catalanes son una mierda"

Declaracions fetes el dia 21 de juny del 1959 per Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, imposat "a dit" per la dictadura franquista.



"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes".

Declaracions de Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Fútbol. 1967



"°Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. (...) haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse , y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco i posterior president de la Comunidad Autónoma de Galicia. 1968.

Ments irracionals o trama mafiosa?

El que succeeix a aquest país amb l'oposició a la línia de 400 kV (coneguda com a MAT) no té nom. Aquesta matinada uns vàndals (o mafiosos) han cremat dues excavadores i dos remolcs a Centelles, culminant un procès d'irracionalitat encetat per la "plataforma no a la Molt Alta Tensió". La meva hipòtesi es que tot aquest moviment d'oposició no es deu , com pensava inicialment, només a l'existència de ments irracionals sinó a obscurs interessos econòmics relacionats amb l'expropiació de terrenys. El mateix es podria dir respecte els moviments d'oposició als generadors eòlics.

Perquè qui amb una mica de sentit de l'ètica o de l'estètica pot dir en aquest país que una línia d'alta tensió o un parc eòlic fan malbé el paisatge? Ningú no se'n ha adonat de que les tècniques de construir carreteres que tenim aquí deixen cicatrius en forma de talusos que malmeten infinitament més el panorama? (Deixem a banda el tema de la bellesa de les nostre viles). Fa ja molts anys que pel PARC-NATIONAL-DES-PYRENEES (patrimoni de la humanitat) circula una línia de molt alta tensió que s'utilitza per vendre energia elèctrica a Espanya entrant per Ordesa i que n'hi ha hagut prou amb pintar les torres de color fosc per fer'les pràcticament invisibles a l'ull (almenys molt menys visibles que la carretera que atravessa el parc nacional).

Fins i tot els ludites que a l'Anglaterra del segle XIX cremaven màquines ho feien amb alguna mena de fonament. Els babaus de la Catalunya del segle XXI (però que viuen al segle IX) no saben ben bé perquè s'oposen a les línes d'alta tensió. La seva irracionalitat i ofuscació els fa creure que els camps electromagnètics que radien els cables són perjudicals per a la salut. Tothom que sàpiga encara que nomès sigui una micona d'electromagnetisme sap que els camps de baixa freqüència com els de les xarxes de transport d'energia elèctrica pràcticament no radien energia.

Això contrasta amb la falta d'atenció dels catalans pel que fa a recents estudis independents que demostren una relació estadística entre l'us del telèfon mòbil i la incidencia de tumors cerebrals. Tants els estudis de l'equip de Vini Khurana que ha estat estudiant científicament el fenòmen durant deu anys a Austràlia com l'equip de David Servan-Schreiber als EstatsUnits i a França com el d'Andre Vander Vorst a Bèlgica (que ha utilitzat rates de laboratori amb qui compartim la major part dels gens) coincideixen en que la utilització del telèfon mòbil suposa un perill major per la salut que el tabac o fins i tot la exposició a substàncies cancerígenes com l'amiant.

Ah! però algú en parla d'aquests estudis que han creat un terratrèmol mediàtic als nostres veïns del nord? No! Aquí per contra hi ha un grup no despreciable de gent que, ambe l mateix tarannà dels ludites del segle XIX, diuen aproximadament que l'electricitat és cosa del diable. I a més ho diuen desfent-se el poc cervell que els hi queda amb radiacions de 1800MHz a cau d'orella.

Però com que em costa de creure que un moviment irracional com el de la oposició a la MAT tingui tanta força i perquè conec les causes que varen originar la oposició a la MAT a la Catalunya Nord, crec que també hi ha la possibilitat de que, com en el cas dels parcs eòlics, el que hi ha darrera de tot plegat sigui simplement una colla de propietaris que volen aconseguir quantitats monetàries més grans per l'expropiació de les seves terres. O bé aquesta darera teoria és certa o bé estem tractant , com deia abans, amb ments totalment irracionals.

Ep Mario Vargas Llosa, Albert Boadella i companyia: canviem els papers?

El que es reprodueix a continuació és el "Manifiesto para la lengua común" signat per Mario Vargas Llosa i Albert Boadella, però amb dos petits canvis:

- On deia "llengua castellana" s'ha canviat per "llengua catalana" i a l'inrevès.
- On deia "Espanya" s'ha canviat per "l'Estat".

Si el llegiu podreu veure l'absurditat del manifest original i la curtedat del qui el varen signar.

(S'han canviat a majúscules algunes paraules per ressaltar la clarividència de l'autor del manifest original.)

----------------------------------------

Des de fa alguns anys hi ha creixents raons per a
preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la
llengua catalana, l'única llengua juntament oficial i comú de
tots els ciutadans. Evidentment , no es tracta d'una molèstia merament cultural –el nostre idioma gaudeix d'una força envejable (...) sinó d'una inquietud estrictament política: es
refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació
democràtica a aquest país, així com dels drets educatius i
cívics dels qui la tenen com a llengua materna o la escolleixen amb
tot dret com a vehicle preferent d'expressió, comprensió
i comunicació.

Com a punt de començament, establim una sèrie de
PREMISSES:

1) Totes les llengües oficiales a l'Estat són
IGUALMENT espanyoles (sic) i mereixedores de protecció
institucional com a patrimoni compartit, però només
UNA d'elles és comú a tots, oficial en tot el
territori nacional i per tant només una una d'elles –el
català- gaudeix del deure constitucional de ser
coneguda i de la presunció conseqüent de que
tots la coneixen. És a dir, hi ha una asimetria entre
les llengües oficials, la qual cosa no implica
injustícia (?) de cap tipus perquè a l'Estat hi ha
diverses realitats culturals però NOMÉS UNA una d'elles
és universalment oficial al NOSTRE Estat
democràtic. I comptar amb una llengua política
comú és una ENORME riquesa per a la DEMOCRÀCIA,
MÉS ENCARA si es tracta d'una llengua amb tant arrelament
HISTÒRIC a tot el país.

2) Són els ciutadans els que tenen drets
lingüístics, no els territoris ni molt menys les
llengües mateixes. O sigui: els ciutadans que parlen
qualsevol de les llengües cooficials tenen
dret a rebre educació i a ser atesos per la
administració en ella (el català), però les llengües no tenen
el dret d'aconseguir COACTIVAMENT parlants ni a imposar-se com prioritàries a
l'educació, informació, retolació, institucions, etc… en
detriment del català.

3) És un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a CONÈIXER
bé la llengua castellana on aquesta és cooficial a, juntament amb l'OBLIGACIÓ de conèixer
la COMÚ DEL PAÍS. Però tal aspiració pot sernomés estimulada, no imposada. És LÒGIC
suposar que sempre hi haurà molts ciutadans
que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i
professional en català, coneixent només la
llengua castellana autonòmica lo suficientment per conviure
amablement amb els demès i gaudir (dins del possible)
de les manifestacions culturals d'ella. Que
certes autoritats autonòmiques anhelin com
ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe
no justifica decretar la llengua castellana autonòmica com
vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de
relacions amb la administració pública. Convé
recordar que aquest tipus d'imposicions abusives
malmet especialment les possibilitats laborals o
socials dels més desafavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.

4) Certament, l'article tercer, apartat 3, de la
Constitució estableix que “les diferents
modalitats lingüístiques de l'Estat són un
patrimoni cultural que serà objecte d'especial
respecte i protecció”. No s'ha d'objectar res a aquesta disposició tant generosa com justa, proclamada
para acabar con las prohibicions y restriccions
que patia el castellà. Acomplert
SOBRADAMENT avui tal OBJECTIU, seria un frau
constitucional y una autèntica FELLONIA utilitzar tal
article per a justificar la discriminació,
marginació o menyspreu dels ciutadans monolingües en castellà en alguna de las formes
abans indicades.
Per tants els sota signants demanem del
Parlament català una normativa legal del rang adequat (que
en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d'informació, rotulació, institucions, etc…
per a fixar inequívocament els
següents punts:

1) La llengua catalana és comú i oficial a tot el
territori nacional, sent la única la
comprensió se li pot suposar a qualsevol
efecte a tots els ciutadans espanyols.

2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen
el dret a ser educats en llengua catalana, sigui
quina sigui la seva llengua materna. La llengua castellana cooficial
autonòmica ha de figurar en els plans
d'estudi de les seves comunitats en
diversos graus d'oferta, però MAI com a llengua
vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre
ha de quedar garantit a tots els alumnes el
coneixement final de la llengua COMÚ.

3) En las autonomies bilingüesò no que tot
funcionari hagi de tenir tal capacitació., qualsevol ciutadà
té dret a ser atès institucionalment en les dues llengües oficials. Això implica que en els centres oficials hi haurà
sempre personal capacitat per això per En locals
i negocis públics no oficials, la relació amb la
clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.

4) La retolació dels edificis oficials i de las vies
públiques, les comunicacions administratives, la
informació a la ciutadania, etc…en aquestes
comunitats (o a les seves zones qualificades de
bilingües) és recomanable que siguin bilingües
per en tot cas MAI PODRAN expressar-se
únicament en la llengua castellana autonòmica.

5) Els representants polítics, tant de l'administració central com de les autonòmiques,
utilitzaran habitualment en les seves funcions
institucionals d'abast estatal la llengua
catalana tant dins de l'Estat com a l'estranger, excepte en DETERMINADES OCASIONS CARACTERÍSTIQUES. Als parlaments autonòmics de les comunitats de parla castellana podran utilitzar como és natural, qualsevol de les duess llengues oficials.

L'Espanya insolidària i independent amb la que somnien els nacionalistes espanyols

Aquest escrit, com el següent, es basa en el "manifiesto por la unidad de España" del foro ERMUA i altres feixistes espanyols al qual s'hi han intercanviat els mots "Espanya" per "Catalunya" i "espanyol" per català", "catalans" per " espanyols" . Val la pena que n'analitzeu el resultat, ja que mostra el nivell intel·lectual de l'Espanya negra.


Per a la igualtat i la solidaritat de tots els catalans.


“Catalunya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justicia, la igualtat i el pluralisme polític. La soberania nacional resideix en el poble català, del que emanen els poders de l'Estat”. Constitució catalana, Artícle 1.
Des de la Transició democràtica el nacionalisme espanyol ha constituit la vanguardia d'una ofensiva continuada y sistemàtica contra la unitat constitucional de Catalunya. Aquest nacionalisme, lluny d'acceptar l'autonomia regional que al seu dia va reclamar, s'ha servit deslleialment del règim autonòmic dissenyat en la Constitució del XXXX pet trencar el consens y treballar en la destrucció de Catalunya com a àmbit polític comú d'actuació, legalitat, història y convivència.

Des de finals de la dècada dels noranta aquesta ofensiva s'ha radicalitzat. El nacionalisme identitari en el seu conjunt, amb els partits nacionalistes castellans com a punta de l'iceberg, ha anat coordinant les seves estratègies per debilitar l'Estat, trencar les normes constitucionals y disoldre la Nació catalana, tractant d'imposar als seus ciutadans un projecte d'arrel etnocultural y essencialista que seria la porta d'entrada d'un nou totalitarisme. Així ho proven els plans del Parlament de Castella per impulsar un estatut inconstitucional i les reunions de certs personatges de la política espanyola amb grups terroristes que van ser només la primera fita d'aquest procés que té unes dimensions que no podem ignorar.

Per aquests motius , els signants d'aquest manifest, como a part del moviment cívic oposat al nacionalisme identitari, volem fer arribar a tots els ciutadans i a la classe política que:

1. Som molts els ciutadans que creiem en Catalunya i que, en aquest moment històric, ens veiem forçats a reclamar un cop més el cumpliment de la Constitució y la unitat de la nació catalana com a garantia de la igualtat i la solidaritat de tots els catalans.

2. Sentim com una inadmisible y delirant tergiversació que s'identifiqui com a reaccionària la unitat dels catalans o la pròpia idea de Catalunya i es consideri progressista la Espanya insolidària i independent amb la que somnien els nacionalistes.

La realitar és precisament la contrària: l'esència del pensament reaccionari des del Segle XIX són aquells somnis totalitaris que anteposen la suposada pàtria a les persones i a les seves libertats individuals; aquells somnis que reclamen la neteja etnocultural, el privilegi, la desigualtat davant de la LLei; aquells somnis que es fonamenten en un concepte de la Història com a font mítica i inapel·lable del dret (els falseajats i denominats "drets històrics") oposant-se així als fonaments democràtics de la societat moderna i del nostre sistema constitucional.

3. La racional descentralització de l'Estat i el reconeixement de les peculiariats de totess les seves comunitats autònomes catalanes –signe inequívoc de la voluntat integradora de totes les identitats a la nostra Constitució del XXXX- no poden ser confoses amb la glorificació del egoisme, la insolidaritat y la mesquindat como valors legítims sobre els que es pugui construir una societat democràtica.

4. Creeiem que existeix un risc cert d'acostumar-nos a debatre, como si fos alguna cosa normal, projectes que van contra la noció de Catalunya i en contra la igualtat de tots els ciutadans, que fan trontollar els pilars del nostre sistema de llibertats i que dinamiten el consens constitucional bàsic. Per això no acceptem que el debat sobre la reforma de l'Estatut espanyol o qualsevol altra proposta semblant es converteixi en un tema exclusiu de juristes, en el que s'amagui o empetiteixi la seva gravetat intrínseca respecte l'impacte sobre l'estructura política de Catalunya i la vida dels catalans que tenen aquests projectes.

5. Considerem que la reforma, en tot cas, raonable dels Estatuts seria la que s'orientès a que el sistema autonòmic tracti equitativament a unes regions catalanes amb d'altres, eliminant les assimetries competencials. Igualment, els governants han de plantejar-se la reforma del sistema electoral per corregir la sobrerrepresentació que actualment logren els partits nacionalistes espanyols al Congrès dels Diputats de Barcelona i, d' aquesta manera, evitar la seva excessiva influència en la governació de Catalunya. Ens oposem a que els debats sobre l'estructura de l'Estat Català es plantegi només en una direcció. No resulta raonable que es pugui estar constantemente questionant la nació catalana i no es pugui questionar el nivell d'autogovern de las Comunitats Autònomes catalanes per tal d' assegurar el benestar i la seguretat del conjunt dels catalans.

6. Esperem i desitgem que el Partit Socialista, com a responsable màxim del govern de Catalunya, sàpiga posar fi als projectes i a les actituds que amenacen amb trencar la unitat nacional i que ja han causat alarma, desconfiança y dolor a tots els que desitgem seguir sent catalans. Demanem al Govern, a l'Assamblea Nacional i a les forces polítiques constitucionalistes que s'oposin frontalment a qualsevol projecte que pretengui debilitar Catalunya com a àmbit de decisió comú, de convivència, d'igualtat i de solidaritat.

7. El nostre futur dependrà del que fem al present. És necessari comprendre que el projecte que el nacionalisme tracta de portar endevant és una agresió directa a la Constitució i a Catalunya com a àmbit de solidaritat, igualtat de drets i d'acció comú. El projecte nacionalista és radicalment hostil i incompatible amb la idea de Catalunya que tenim la immensa majoria dels catalans. Per tot això fem una crida a tota la ciutadania per que prengui la iniciativa, no resti aliena als aconteixements i treballi per defensar, des del respecte estricte a la legalitat, aquest projecte comú que és Catalunya.

Una nova CiU?

Sembla que tenim una nova CiU ocupant certes conselleries de l'administració de la Catalunya Sud. Amb l'agreujant que a més deshonren el nom de la històrica Esquerra Republicana de Catalunya.

Es tracta d'una colla de paràsits de tal calibre que el mateix "Enric" Sopena, gens sospitós de ser independentista català, deia avui al canal de televisió PSOE PLUS (igualment conegut per CNN+) que li havia sorprés que el portaveu d'Esquerra al Congrés dels diputats de Madrid no havia fet ni un a sola reivindicació de les aspiracions catalanes.

Aquest esctit airat, però, me l'ha sugerit el fet de comprovar fa uns instants que no existeix cap diccionari de sinònims ni de separació de síl·labes en català pel OpenOffice i que l'únic diccionari existent és fet per amateurs i amb la nomenclatura "ca_ES" (la denominació ISO per la llengua catalana és "ca", no "ca_ES"). El que això significa és que tota la colla de PARÀSITS d'ERC que ocupen o que volen ocupar càrrecs a l'adminsitració SE'LS HI EN FOT (exactament igual que als de CiU) que el català no pugui tenir la mateixa consideració que qualsevol llengua minoritària com el gal·lès o l'eslovac.

Totes les conselleries fantasmes que dirigeixen haurien de ser capaces de nomenar algú que se' n encarregués de fer aquests paquets lingüístics. De la mateixa manera que no els hi costaria gaire subvencionar una traducció decent al català del windows XP, ja que la única existent és només parcial i de molt baixa qualitat (ni tants sols se n'ha comprovat la longitud d'alguns textes i molts textes apareixen en castellà).

Altre cop resta evident que el govern és reflexe del poble i que aquest poble es nega a existir amb dignitat.

No tots els pobles són mesells. Visca Irlanda!

Minúscula estelada a Catalunya, gran estrellada d'ERC

Es repeteix la mateixa història de sempre. ERC perd vots massivament i el que és clar és que els seus dirigents segueixen aferrats a càrrecs polítics a l'Administració (amb l'honrosa excepció de Puigcercós qui, no obstant, deixa enrere un home de la seva confiança i no expressa cap voluntat de no tornar a acostar-se a les actuals institucions). No veig llunyà el dia de la divisió d'ERC i el moment en el que alguns dels líders dels principals corrents d'aquest partit (ja sigui de la direcció o de les faccions crítiques) segueixin les passes de Joan Hortalà, Pilar Rahola o Àngel Colom.

Encara és l'hora de que algú a ERC es decideixi a fer gestos perquè el partit vagi en la direcció d'abandonar càrrecs inútils i a reivindicar (amb accions i no només amb paraules) l'ideari que hauria de tenir una formació sobiranista.

Perquè ningú no ho diu ben clar? Una Conselleria de Governació, per exemple, té actualment tant sentit a Catalunya com la que tindria una d'Assumptes Exteriors o una de l'Aire: amb les competències i legislació actuals absolutament cap.

El principal corrent crític del partit, "Reagrupament" d'en Joan Carretero es presenta com una alternativa a l'actual direcció. Però malauradament ni la trajectòria de l'ex-conseller de governació ni el seu programa l'avalen.

Entre les idees originals de Carretero (expressades durant la creació de Reagrupament) hi ha la de permanència al "govern" autonòmic i la d'un eventual i incomprensible pacte ERC-CiU-PSC.

Immediatament després de les retallades de l'estatut (que ja no era inicialment cap gran cosa) i abans de que fos sotmés a referendum, un partit que fos només una mica sobiranista hauria d'haver fet, com a mínim, el següent:

1. - Abandonar el govern. Una formació independentista no pot participar d'unes institucions que suposadament rebutja (Quin ridícul que els seus consellers haguessin de ser expulsats per en Maragall!)
2. - No donar cap mena de suport al partit que ha fet les retallades (PSOE) ni als partits que les han recolzat (principalment Convergència i Unió , però també Iniciativa-Verds).
   

No havent realitzat aquestes dues accions elementals ni tenint cap corrent intern fort que les hagi reivindicat, els darrers resultats d'ERC eren fàcilment previsibles. També ho és el futur d'aquest partit . Enfonsament total en vots a les autonòmiques. Divisió del partit. Possibles transfuguismes (o fugides, depenent de quina sigui la facció finalment dominant) a Convergència i Unió.

Sembla ja tard, molt tard, per redreçar la trajectòria d'Esquerra. Els moviments dins de la formació política em fan ser molt incrèdul respecte als possibles successors a la seva direcció.

Crec que , més aviat, el que està passant no és només que ERC hagi entrat en una greu crisi d'identitat, sinó que ho ha fet també fa temps el país que anomenem (o anomenàvem) Catalunya.

Del Desenvolupament del Flamenco al Ministerio de Igualdad

El nou govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha decidit crear un "Ministeri d'Igualtat". I el més bo del cas es que la igualtat no fa referència a temes socials, sinó a la "igualtat entre els sexes".

La flamant "ministra d'igualtat" dirigia fins ara l'Agència Andalusa pel Desenvolupament del Flamenco.

Sembla que l'educació no és prou important com per merèixer un ministeri per ella sola (o juntament amb la ciència) sinó que està integrada dins del denominat "Ministerio de Educación, Política Social y Deportes". Es veu que els esports, la política social i l'educació estan fortament relacionats.

En canvi, la "igualtat" mereix tot un ministeri complet per a ella sola: amb gabinets tècnics, organs assessors i consultius, secretaries, subsecretaries, direccions generals, subdireccions generals, assessories jurídiques, inspeccions generals, instituts, vicesecretaries, etc..

I a que és dedicarà tot aquest personal? L'àmbit de les seves tasques, donat el nombre de persones que hi treballaran, hauria d'incloure, com a mínim, totes les situacions socials que impliquin una desigualtat entre homes i dones .

Puc suggerir que vetllin per tal de que a les caixes dels supermercats hi hagi el mateix nombre d'homes que de dones. O a fer que es matriculin més dones a cursos de programació o a les facultats d'enginyeria.

O, simplement, a donar feina a personal afí al PSOE (suposo que femení i masculí en exactament el mateix nombre) que no tenia cabuda en cap dels altres quinze ministeris.

Feta la llei (protocol de Kyoto), feta la trampa

Un dels principis bàsics implícits en la mentalitat imperant al regne bananer és que les lleis han de ser abundants i més aviat complexes, però que cap d'elles ha de ser necessàriament destinada a ser acomplida. Això és observable en tots els àmbits, des dels simples senyals que regulen el trànsit fins a la legislació més elevada i transcendent. I, pel que sembla, aquesta és la consideració que reben també els tractats internacionals que afecten els assumptes del regne.

El protocol de Kyoto (ratificat per Espanya el 1998) implicava un compromís per reduir els nivells d'emissions dels sis principals gasos causants de l'efecte hivernacle un 5,2% per sota dels del 1990 en el període 2008-2012. El protocol va entrar en vigor el febrer del 2005, després de la ratificacó de Rússia.

A Espanya se li va concedir un increment d'emissions de gasos causants de l'efecte hivernacle (donat el seu menor desenvolupament respecte d'altres països industrialitzats, als que ja se'ls hi exigeixen reduccions). Aquest increment en el cas del regne peninsular no hauria de superar, però, el 15% dels del 1990 en el període 2008-2012.

Cal dir que, a hores d'ara, França ja ha reduït les seves emissions en un 7%, el Regne Unit un 15% i Alemanya un 19%.

Per contra, Espanya ha augmentat les seves emissions un 40% respecte els nivells del 1990.

Com a curiositat, cal destacar que els Estats Units (que com tothom sap no han signat el protocol de Kyoto) han augmentat les seves emissions "només" en un 14%.

Espanya ha de pagar segons aquest acord multes per valor de prop de 5000 milions d'euros (segons les darreres estimacions fetes pel propi govern espanyol). S'ha anunciat que el 40% d'aquest cost serà cobrat en forma d'impostos als ciutadans del regne bananer.

El preu de les multes, a més, s'incrementarà el 2012 en un 250% respecte el valor actual (2008).

El 60% del cost de les multes no inclòs (almenys directament) en els nostres impostos hauria de ser "assumit" per les companyies que més CO2 emeten, la primera de les quals és l'elèctrica Endesa (que és la que utilitza més carbó en les seves plantes). Aquesta empresa, però, te ja en marxa projectes per escapolir-se de fer cap mena de pagament.

Efectivament, les multes es poden bescanviar per inversions en projectes "CDM" (Clean Development Mechanism) en països en vies de desenvolupament. Això ha permès obrir via lliure a Endesa per un pla d'expansió de 2000 milions d'euros a l'Amèrica del Sud per construir-hi plantes de cicle combinat i hidroelèctriques en condicions molt avantatjoses i, de pas, poder compensar les seves emissions al regne bananer.

Entre les plantes incloses als projectes d'Endesa hi han les de Fortaleza al Brasil, Sombrilla a Colombia, Callahuanca, Santa Rosa i Ventanilla al Perú i Palmucho a Xile. Aquests projectes "compensaran" per 400.000 tones de diòxid de carboni emeses en els propers 20 anys i permetran, sens dubte, un creixement sense precedents d'aquest integrant de l'oligopoli energètic espanyol a l'Amèrica Llatina.

Altres membres de l'oligoploli elèctric espanyol, Iberdrola i Unión Fenosa tenen engegats projectes similars. Totes les grans industries productores de CO2 a l'Estat espanyol (entre les quals també hi ha Repsol YPF i cimenteres com cementos Molins i Uniland) participen del mercat internacional de compra-venda de drets d'emissions amb projectes que difícilment es pot entendre que puguin eximir del pagament d'una multa.


L'aparell legislatiu espanyol té una gran experiència en crear lleis altament restrictives. Altra cosa és que aquestes lleis se segueixin. D'aquí que els protocols internacionals no es prenguin gaire seriosament tampoc. El que és clar és que del que no ens lliurarem els qui paguem impostos és de satisfer els més de 2000 milions d'euros de multes per accions realitzades per companyies que ara cerquen nous horitzons a mercats emergents.

Ortega y Gasset sobre Espanya

Lo característico de España no es que en ella la Inquisición quemase a los heterodoxos, sino que no hubiese ningún heterodoxo importante que quemar. Cuando por casualidad ha habido algún heterodoxo español importante, se iba fuera, como Servet, y era fuera donde lo quemaban. Conviene que los españoles no disculpen su inercia mental con su Inquisición.

El público que ahora va al estadio, tomado en su conjunto, no era antes público de nada. Era "pueblo"y no se le permitía asistir a espectáculos urbanos que no entendía. Ese "pueblo" se había complacido siempre en presenciar juegos corporales allá en su aldea o en su barrio, el juego de pelota, los bolos, etc. No es, pues, nuevo que ese público se interese en los juegos físicos: nunca gustó de otros. Lo nuevo es que ahora tiene dinero e invade la urbe e impone sus gustos hiperarcaicos.

Los españoles son mucho más pobres en deseos que en riqueza. Debilidad en la secreción psíquica interna del deseo trae consigo mengua de vitalidad e ineptitud para la cultura y la civilización. La barbarie en este país es siempre el triunfo del beduino, del hombre que tiene pocas necesidades.

Yo sospecho que, merced a causas desconocidas, la morada íntima de los españoles fue tomada tiempo hace por el odio, que permanece allí astillado, moviendo guerra al mundo. Ahora bien, el odio es un afecto que conduce a la aniquilación de los valores. De esta suerte se ha convertido para el español el universo en una cosa rígida, seca, sórdida y desierta. [1]

Los españoles ofrecen a la vida un corazón blindado de rencor, y las cosas, rebotando en él, son despedidas cruelmente. Hay en derredor de ellos, desde hace siglos, un incesante y progresivo derrumbamiento de los valores.

La actitud ética propia del español parte de preferir lo interno. Es sorprendente que siendo meridional, sea tan reconcentrado. No es sensual ni ostenta el desnudo. Sus fiestas son de escasa apariencia.Son frenéticos, fanáticos en su intimidad.

Todas las menguas y defectos de la vida española serán incorregibles mientras se complazcan en confundir el diestro con el inepto, al noble con el ruin.

Las cosas buenas que por el mundo acontecen obtienen en España sólo un pálido reflejo. En cambio las malas repercuten con increíble eficacia y adquieren entre nosotros mayor intensidad que en parte alguna.

En los últimos tiempos ha padecido Europa un grave descenso de la cortesía, y coetáneamente hemos llegado en España al imperio indiviso de la descortesía. Nuestra raza valetudinaria se siente halagada cuando alguien la invita a adoptar una postura plebeya. El plebeyismo, triunfante en todo el mundo, tiraniza en España. [2]

En España casi todas las gentes parecen atormentadas por la sospecha de que alguien va a venir y les va a arrebatar su ser, este menudo pensamiento, esta pequeña fortuna, este puestecillo en la jerarquía política o académica. Y toda su vida se convierte en una táctica defensiva contra los demás, compuesta de odio, de acritud, de maledicencia, de intriga, de fraude.

Es la española una raza que se ha negado a realizar en si misma aquella serie de transformaciones sociales, morales e intelectuales que llamamos Edad Moderna.

"Platero y yo", libro maravilloso, a la par sencillo y exquisito, humilde y estelar, que debía servir de premio infantil en todas las escuelas de España, si el estado no fuese tan basto, tan ruin. [3]

El individualismo español es uno de tantos pensamientos ineptos como andan por ahí, formando una mitología peninsular. Todavía vivimos las formas de la Edad Media y de ellas la más profunda es la carencia de personalidad individual. La vida transcurre en variedades típicas, no individuales. Vive el comerciante, el catedrático, el diputado, el militar; pero es rarísimo el hombre que impone en nuestra sociedad su individual destino, que vive a su manera. La angostura de nuestro ambiente no permite rebasar los moldes de la vida gremial y normalizada. Y la raza pervive mansamente su vida típica, gremial, donde el barbero se diferencia del obispo, pero no un hombre de otro.

Quiero despedirme de esta España nuestra tan agria, tan paralítica, tan inerte.

La vida española tan ingrata, áspera, elemental y bárbara.

En España es tradicional, inveterado multisecular el odio al ejercicio intelectual. Pero en otra edad el odio era respetuoso, es decir medroso: se odiaba el intelecto, pero se creía en él, en su poder vital, se le temía, era una realidad que urgía aniquilar, consumir, reducir a cenizas, la Inquisición.

Pasan los siglos: aquel odio combustible ha conseguido de una parte hacer obsoleta la acción pensante; de otra, entumecer en el español la capacidad de ser influido por las ideas. Ya no es temible el intelecto. El odio puede quedar reducido al eco del odio que es el desprecio. La España de 1916. Sépanlo los investigadores del año 2000, la palabra mas desprestigiada de cuantas suenan en la península es la palabra "intelectual".

La España de los últimos siglos es, por lo visto, acremente hostil para la vida del espíritu. España no se transforma, España se repite, repite lo de ayer hoy, lo de hoy mañana. Vivir aquí es volver a hacer lo mismo. no cambia, no varía; nada nuevo comienza, nada viejo caduca por completo.

Nuestra inteligencia étnica ha sido siempre una función atrofiada que no ha tenido normal desarrollo. Lo poco que ha habido de temperamento subersivo se redujo, se reduce, a reflejo del de otros países.

Exactamente lo mismo acontece con nuestra inteligencia, la poca que hay es reflejo de otras culturas.

[1] Meditaciones del Quijote. Ortega y Gasset, op. cit, p. 748. Obras Completas. Tomo I.- 1902/1915, Madrid, Taurus (Santillana Ediciones Generales, S.L.) y Fundación José Ortega y Gasset, Madrid, 2004, pp. 747-825. [Edició Fundación José Ortega y Gasset]

[2] "Confesiones de 'El Espectador'." 1917. Ortega y Gasset, El Espectador. Vol. 2. 1917. (El Arquero). Madrid: Revista de Occidente, 1960. 9-29.* (Democracia morbosa. Deseo. Padre e hijo. Para la cultura del amor).

[3] Nuestra señora del harnero, Ortega y Gasset , op. cit. p.25. 1997. Ensayos escogidos, Ed. Taurus (Santillana Ediciones Generales S.L.)

Les 14 frases sobre l'aigua que no van passar la censura de la TV de Catalunya

El problema és molt greu i té una explicació molt clara i unes solucions que els polítics semblen ignorar.

La població ha augmentat a Catalunya i molt especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona com no ho havia fet des dels anys 50.

Independentment de la sequera que hi hagi o deixi d´haver, és prou clar que els embassaments es buiden molt més ràpidament que fa tant sols cinc anys.

No obstant, les infraestructures per recollir l'aigua de pluja segueixen sent exactament les mateixes que teníem a l'època de Franco.

Els transvasaments interns no són cap solució al problema, ja que les conques interiors no tenen prou cabal.

Les desalinitzadores són per molt la solucío més antiecològica de totes.Una planta desalinitzadora com la que aviat es construirà a Barcelona, de 60 milions de metres cúbics a l’any, emetrà unes 100.000 tones/any de CO₂ a l’atmosfera (aproximadament les que emet una ciutat de 240.000 habitants). És a dir, que el dia que entri en servei, a Catalunya li haurà aparegut una nova població d’aquesta mida, en termes de consum energètic equivalent i d'emissions de CO_2.

Un transvassament del Rhône podria ser part de la solució, però cal posar fil a l'agulla.

No obstant, la solució més adequada al problema és crear noves infraestructures de recollida d'aigua pluvial. Les conques del Llobregat del Besós, del Fluvià i de les rieres del Maresme no tenen control de fluxe. Això significa que no hi ha embassaments per recollir l'aigua de les precipitacions que van a parar a les conques litorals. Aquesta representa una part molt important de la precipitació de Catalunya i es perd absurdament al mar .

Sistemes de recollida de les conques costaneres funcionen a Califòrnia des de fa més de mig segle. És una solució costosa, però més ho ha sigut el TGV de Madrid, els beneficis del qual són molt discutibles.

Risc greu de col·lapse de la construcció al Regne Bananer

És impressionant veure com es construeix a les nostres contrades!
Esperem que no hi hagi cap terratrèmol com el del 1448!

"Acomiadaments voluntaris": un bonic oxymoron

Un oxymoron és un terme grec incorporat a la llengua anglesa que denota aquella figura lingüística que combina dues paraules que expressen idees oposades o contradictòries. Per exemple "foc amic", "desenvolupament sostenible", "bomba intel·ligent" o "intel·ligència militar".

Els mitjans de comunicació de la Catalunya Sud ens obsequiaven avui amb un oxymoron magnífic. Segons la versió de TV3, una de les cadenes de televisió que l'han inclós, es deia textualment que "la multinacional General Motors ha acumulat unes pèrdues de 38.700 milions de dòlars en l'exercici 2007, les més elevades de tota la seva història. El motiu és que el fabricant d'automòbils ha acumulat despeses per crèdits fiscals no utilitzats. Com a conseqüència, l'empresa ha anunciat un pla d'acomiadaments voluntaris a 74.000 dels seus empleats".

Un acomiadament és, segons la seva definició a qualsevol diccionari, l'acció a través de la qual aquell qui dona empleu finalitza unilateralment un contracte laboral amb el seu empleat.

En canvi, voluntari sól significar allò que neix de la voluntat, o sigui allò que s'ofereix per realitzar segons la pròpia decisió.

Gràcies per oferir-nos aquest oxymoron únic, en aquest cas de fabricació genuïna espanyola, probable traducció errònea del mot anglès "buyout".

L'administració catalana promociona alhora els videojocs i els monopolis, amb diner públic

La Generalitat de Catalunya subvenciona les grans multinacionals americanes i el més gran monopoli mundial de software amb els diners de tots els que paguem impostos. L'objectiu d'aquesta mesura és molt poc clar. Segons els seus promotors, es tracta de "modernitzar" el "maquinari" informàtic de les famílies. En realitat, la mesura només afecta als usuaris amb material prou apte per realitzar qualsevol mena de tasca excepte la instal·lació d'algun videojoc o programa multimèdia.

Efectivament, un usuari amb un equip dotat amb un processador més antic i/o lent que un Pentium III a 600 MHz (com és el cas de l'ordinador que utilitzo en aquest instant) no es pot beneficiar d'aquesta subvenció. No obstant, aquesta màquina em permet utilitzar els darrers paquest ofimàtics, tals com el Office 2.3 i realitzar pràcticament qualsevol tasca no lúdica que pugui necessitar, per exemple, un estudiant universitari.


Perquè doncs és necessari que els ciutadans d'un país rebin 150 Euros dels nostros impostos per bescanviar un Pentium III per un Intel Dual Core? Que s'està promocionant amb aquesta mesura tant costosa? Evidentment, no l'educació ni la cultura.

De la ignorància de J.M. Aznar (i de molts catalans també)

Diu recentment el neofeixista Aznar que a cap lloc del món no s'impideix que s'ensenyi "la lengua común oficial". El que aquest pobre senyor ignora és el paper ni l'escassa incidència que té la política d'immersió lingüística a l'educació, com també ignora que a cap país civilitzat cap llengua oficial gaudeix de privilegis sobre les altres. Això darrer és justament el que succeeix a l'Estat espanyol, on el català, el gallec i l'euskera són llengües suposadament "co-oficials" als seus territoris però no gaudeixen de condició d'igualtat respecte el castellà davant de l'adminisitració ni envers els drets lingüístics dels seus ciutadans. Aquesta és una de les mancances més escandaloses del "nou" estatut (juntament amb la del finançament o absència de concert econòmic).

Per exemple, al Canadà, a Bèlgica i a Suïssa les seves llengües oficials tenen exactament el mateix valor. Això es tradueix al dret de tenir tota la retolació i tots els documents oficials en totes aquestes llengües a qualsevol lloc d'aquests Estats sense que hi hagi cap greuge ni discriminació envers cap d'aquestes llengües, per minoritària que sigui.

A Bèlgica tots els productes són obligatòriament etiquetats en flamenc (neerlandès), francès i alemany encara que només una minoria parli l'alemany a aquest Estat.

Al Canadà tot ciutadà (s'entén, tota persona major d'edat i amb dret a vot) té el dret de ser atès per qualsevol administració de justícia o governamental de qualsevol lloc del territori tant en anglès com en francès. Qualsevol document canadenc no és discriminatori respecte cap de les llengües com sí que ho és el DNI espanyol (del qual el PP es vanagloriava d'haver-lo fet bilingüe abans d'uns comicis electorals) on les paraules destacades ("España" i "Ministerio del Interior") només consten escrites en llengua castellana. I evidentment, el nou estatut no atorga el dret fonamental de ser atès en català ni tan sols a Catalunya. Oi que és escandalós que la majoria de catalans l'hagin votat?

Les única llengua oficials "de facto" al Quebec" és el francès (com ho és el neerlandès a Flandes). Els ciutadans angloparlants al Quebec tenen dret a parlar l'anglès a casa seva i davant de l'adminstració. També tenen dret a tenir els productes etiquetats bilingües i a ser atesos en anglès per les grans companyies, si ho desitjen d'aquesta manera. Els seus drets lingüístics acaben, però, on comencen els dels dels quebequesos.

La mal anomenada política "d'immersió lingüísitica" de la Generalitat suposem tenia l'únic objectiu d'intentar defensar una llengua que forma part del nostre patrimoni i que ha estat víctima d'un genocidi cultural durant una de les dictadures més llargues i repressives que hi ha hagut a l'Europa occidental . També hauria de formar part del patrimoni dels castellans que consideren Catalunya com part integrant d'Espanya.

És bastant evident que des d'un punt de vista democràtic no és a aquests a qui els pertoca decidir sobre els drets lingüístics dels catalans com tampoc els hi pertoca retallar les lleis de Catalunya. És com si aquí poguéssim tenir dret a fer retallades a la Constitució Espanyola o a decidir quin ha de ser el pressupost de la comunitat autònoma de Madrid ni de si han de parlar català o castellà a les seves escoles . Ridícul oi? Doncs és el que succeeix actualment, si intercanviem els papers de Castella i Catalunya.

Em consta que la política d'immersió lingüística dels nostres infants (que permet a la nostra llengua estar en aquest estat de respiració assistida i de fer-nos la il·lusió de que el català és encara una llengua viva) ha demostrat ser totalment insuficient per fer que el català sigui la llengua utilitzada per les següents generacions. El cert és que la llengua vehicular de l'ensenyament majoritària a la major part del territori (i, sobretot, per a la immensa majoria de la població de Catalunya) és el castellà. L'ensenyament en català només és majoritari a nivell escrit, però m'atreveixo a dir que la llengua oral predominant des de la primària fins a la universitat és el castellà. La immersió lingüística és només una política de façana. La més gran pantomima, si m'ho permeteu, que hagi estat mai portada a terme en aquest país.

La llengua catalana ha entrat en estat de mort cerebral

Tot seguit una petitíssima mostra d'expressions i paraules dites per locutors professionals de
Televisió de Catalunya (TV3 i Canal 3/24) durant els seus noticiaris:

"Aparatositat".
La "jutja".
Pronunciació de "Borgia" com a "Borghia".
Pronunciació de "Cécile" com "Thethile".
La seva "postura".
"Tarda" molt de temps.
"Alliberació".
"Fatxades" (Façanes).
"Avanços".
"Ruïnes" (Runes).
"Frescor"
"Direcció" (Adreça).
"Osat" (Gosat).
"Taquilla" (Guixeta, aquesta, com d'altres, acceptada i recomanada pel IEC!).
"Fugar" (Fugir).
"Disfrutant" (Gaudint).
"Tancant files" (Cerrando filas).
"Danys personals" (Daños personales).
"Remet" el temporal.
"San Franthisco" per pronunciar "San Francisco" (ni en fonètica catalana, ni espanyola ni en el dialecte de l'espanyol parlat a California existeix la "theta" espanyola).
"Destí" (Destinació).
"Sur" (Sud).
"Advocada" (Advocadessa.)
"Alcalda" (Alcaldessa).
"Feroç" (Ferotge).
"En busca de".
"Posen de manifest" (Ponen de manifiesto).
"Voladura". (?)
"Parats" (Aturats).
Monòxid de "carbó" (de carboni).
"Busca" i captura (Recerca i captura).
"Caça" (Cacera).
"A marxes forçades"
Li han tallat "la" llum.
"Acusar" un augment.
"Abona" la hipòtesi.
Totes les "fugues" del vaixell. (fuites).
Ha tornat "la" llum.
"Gúspires" (Guspires) Canal 3/24. 28-2007, 22:14.
"Maleter" (Portaequipatges).
Ones "gegantesques".
"Escassejar".
Esquerda en el "ferm" (firme).
"Sombrilla".
"Es va esgotar" (va quedar esgotat).
Guant "trencat" (guant estripat, la roba en català no es trencava!).
"Donarà molt que pàrlar"!
"Nomenar" "a dit" (nombrar a dedo).
"Que entri en raó" (que entre en razón).
"taqulles" (guixetes, una altra acceptada i recomanada pel lamentable i patètic Institut d'Estudis Catalans, IEC).
"Anar al gra" (Ir al grano).

Aquesta llista es pot ampliar amb un grapat d'expressions (de promig) per a cada telenotícies de Televisió de Catalunya que escolteu.
La qüestió és: a que és dediquen els correctors d'aquesta cadena?

Espanya ha d'acabar els seus trens

Jules Verne, en el seu llibre "De la Terre a la Lune", ja ho deia. En una subscripció internacional per aportar diners pel projecte del viatge llunar, Espanya va fer la donació més baixa de totes. Això és el que diu l'original del llibre sobre els motius de tant extraordinàriament minsa donació:

"Pel que fa a Espanya fou impossible obtenir-ne més de cent deu reals. Va donar per pretexte que havia d'acabar les seves línies de tren. La veritat és que la ciència no és pas gaire ben vista a aquest pais. És encara una mica endarrerit. A més, alguns espanyols, no dels menys instruits, no se'n adonaven del que representava la massa del projectil comparada amb la de la lluna. Creien que la podria fer sortir de la seva òrbita, modificar la seva condició de satèl·lit i que provocaria la seva caiguda a la superfície de la Terra. Sobre aquest cas, més val no dir-ne res."(1)

Malauradament, la situació no ha canviat gaire. Aquest fragment segueix sent tan vàlid avui com ho era al segle XIX. Qui vol l' "AVE" de Madrid? Perquè no és el "AVE" de Barcelona, sinó el de Madrid. És una línea per anar a la capital del regne bananer. El pressupost de la RENFE de varis anys llençat literalment a les escombreries per una línea absolutament inútil quen no beneficia a ningú a part d'alguns executius amb por volar i turistes madrilenys que vulguin venir a la Costa Brava en ferrocarril (com també ho poden fer per anar a Sevilla, Màlaga o a Galícia). Quan encara no hi ha data, després de tants anys de la mort del dictador del regne, per una connexió amb amplada de via europea amb el continent, ni tant sols amb el port de Barcelona. Es planegen les infrastructures com si l'Estat fos una illa.

Un projecte que, contràriament al que diu en Zapatero, no és realitzat per empreses espanyoles, sinó per "maquiladoras" d'Alstom a Espanya, amb els diners de tots els contribuents i tecnologia comprada a l'exterior. Com fan tants països subdesenvolupats arreu del món.

Què han fet (i encara fan ) els polítics i la societat civil en els darrers trenta anys perquè es doni una situació tan immensament ridícula?


(1) "Quand a l'Espagne , il li fuit impossible de réunir plus de cent dix reaux. Elle donna pour prètexte qu'elle avait ses chemins de fer à terminer. La verité est que la sciènce n'est pas très bien vue dans ce pays-là. Il est encore un peu arriéré. Et pis, certains Espagnols, non des mois instruits, ne se rendaient pas un compte exact de la masse du projectil comparée à celle de la Lune. Ils craignent qu'il ne vînt à déranger son orbite, à la troubler dans son rôle de satellite et a provoquer sa chûte à la surface du globe terrestre . Dans ce cas-la, il valait mieux s'abstenir."