La llibertat ens persegueix però els catalans som més ràpids

La història sembla que ens vulgui abocar a allò que no ens mereixem com a poble: la independència. Malgrat tot, però, el poble català es resisteix aferrissadament a assolir un esdevenidor digne. Aquell reservat només per a països amb habitants conscients dels seus drets fonamentals.

Ja fa set anys des que es va demostrar per darrera vegada el poc que valem (l'anterior va ser amb el referèndum sobre la Constitució Europea). Corria el 2006 quan el llavors president Pasqual Maragall, després d'un procés llarguíssim va sotmetre a referèndum un estatut retallat i la immensa majoria va anar a aprovar-lo com uns babaus.

Afortunadament la també escassíssima intel·ligència del poder central va donar ales als que reivindicàvem un tracte més just pel país on vivim. La declaracio d'inconstitucionalitat del 2010, una petita guspira resumida en la pancarta del 10J (ENS ROBEN 60 MILIONS D'EUROS AL DIA - IND€P€ND€NCIA = N€C€SSITAT) i una depressió enconòmica sense precedents desemboquen en l'allau humana del 11 de setembre del 2012.

Som ja a la primavera del 2013. No hi ha data per a la consulta i el pitjor és que ni hi ha pregunta. Si no vaig molt errat (i desitjo que sí) l'Artur Mas ens oferirà una qüestió que frenarà el procés independentista durant com a mínim una dècada més. Una qüestió que podria ser :"Està vostè a favor de que el govern de la Generalitat negociï un estat propi per a Catalunya dins de la legalitat constitucional d'Espanya  i les lleis de la Unió Europea?". Com que només es parlarà de "negociar", "estat propi" dins de la legalitat vigent i no pas d'independència ens quedarem allà a on erem.

Aturats.

Tant de bo el Chavisme perdurés ni que fos la quarta part del franquisme

Sovint passa que gent parla despectivament d'altres països amb un aplom tal com si fòssin persones mínimament viatjades o amb cert coneixement de les cultures i de la societat de les quals parlen. Però no cal gratar gaire per obervar que els viatges es limiten a unes simples vacances turístiques i que el seu coneixement del món és força escàs.

Pilar Rahola, pagada entre d'altres pels franquistes Condes de Godó coincideix amb reporters de la caverna mediàtica alhora d'insultar al recentment mort Hugo Chàvez. Entre altres joies l'ha titllat per escrit a La Vanguardia de "caricatura d'un sàtrapa", "petit dictador" i "fascistoide".

I és que per a algú, com Pilar Rahola, que es ven al millor postor, que té aparença d'actriu de variétés hibridada genèticament amb una verdulera de cantonada, que realment no ha viatjat més que les seves maletes i que ha llegit ben poc, Amèrica Llatina ha de ser un absolut misteri.

Fa gairebé riure que acusi de "fascistoide" a qui ha estat elegit democràticament elecció rera elecció i sota l'escrutini d'observadors internacionals com Jimmy Carter i que es basi en la seva pura apreciació personal dels modes del comandante per acusar-lo d'antidemòcrata.

Resulta grotesc que Rahola pretengui mesurar  a Veneçuela sota paràmetres europeus des del Regne Bananer i ignorant els injustíssims règims que dominen Amèrica Llatina i on la immensa majoria de la població és explotada vilment per una minoria d'oligarques.

Diuen els detractors del govern democràtic veneçolà ("règim")  que Veneçuela va haver de pagar 420 milions d'euros per les empreses que va nacionalitzar. Res comparat amb les desenes de milers de milions que abandonen cada any l'Estat Espanyol deixant a milions de persones sense feina.

L'ex-diputada trànsfuga casada amb un fatxa invoca uns paràmetres europeus de civilització aliens als del país on ella mateixa ha nascut, ha estat criada i hi viu. Un país que es mou més aviat sota paràmetres magrebins. Un país a on encara al 2013 es fa servir el "Libro de Família". Un  país on els ministres (alguns autèntics tipejos fascistoides)  juren el seu càrrec davant d'un crucifix a l'estil del franquisme més fosc. Un país on el fiscal en cap de Catalunya és destituït per ordre governamental directa  per dir que els catalans potser podrien opinar democràticament sobre el seu futur . Un país on les monedes amb l'efigie del Caudillo eren de curs legal fins a l'entrada de l'euro. Un país on els símbols feixistes no només no estan prohibits sinó que encara els tenim a llocs públics. Un país on un ex-ministre d'Industria, Ciència i Tecnologia va avocar impunement milers de tones de residus tòxics a l'Ebre i no ha de rendir comptes a ningú i a més segueix ocupant posicions de poder.

Un  país, en definitiva, on l'incipent democràcia no  ha aconseguit encara esborrar els tics feixistes i on els seus habitants, com Rahola, no hi veuen més enllà del seu nas.

Es ben bé alló que els castellans en diuen "ver la paja del ojo ajeno y no ver la viga en el propio".

Espanya, si us plau, independitza't. Ja no et podem mantenir.

Espanya ja té ales per volar sola, només cal que li donem una empenta com a un pollet crescut

Mantenir a Espanya ens costa als catalans aquest any 45 milions d'euros cada dia. Això és el 8,5% del PIB total de Catalunya i  és el doble en percentatge del que gasta els Estats Units en despesa militar.  És per tant el cost econòmic de sostenir dues guerres de forma permanent.