Manuel Fraga Iribarne: un falangista que hauria d'haver estat jutjat

Per fi ha mort el  feixista, co-autor amb El Caudillo de l'actual monarquia. La llàstima és que no hagi arribat a ésser jutjat, ja que  la justícia argentina havia iniciat feia poques setmanes els tràmits per encausar-lo per Crims contra la Humanitat. Diverses evidències l'apunten com a responsable de diversos assassinats polítics entre els anys 1963 i 1976.

En el Regne Bananer, com no podia ser d'una altra manera,  encara el tracten com a un tecnòcrata artífex de la "obertura" del franquisme i un defensor de la democràcia. Res més lluny de la realitat: fou un important falangista, Delegado Nacional de la Falange i signant de nombroses penes de mort durant la dictadura.

Mentre fou ministre d'informació del règim feixista,  va referir-se sàdicament a Julián Grimau, com a  "ese caballerete" en roda de premsa quan aquest darrer  estava ja condemnat a mort i  poc abans de que l'afusellessin, al 1963.  També va trucar al  pare de l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la policia política del règim per amenaçar-lo de detenir a la seva filla, Margot, també militant antifranquista, si aquesta no aturava les seves protestes. L'aleshores director del dirari Abc, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne li va donar ordres per publicar anotacions del diari íntim de Ruano, manipulant-les per tal de que semblés una persona inestable que s'havía suïcidat.⁶

Fraga va dirigir personalment al 1963 una operació de propaganda denominada «Veinticinco años de paz», amb la que el govern franquista pretenia millorar la imatge del règim entre els seus súbdits.⁷

 El dirigent falangista va clausurar nombroses publicacions durant la dictadura, com el  diari ABC al 1966, i dos anys després el Diario Madrid,¹¹

Arran del cas  Matesa (que per cert mai va ser plenament aclarit) va encapçalar les posicions del sector blau del  règim (dit així pel color de la camisa feixista dels membres de la Falange). Aquest era el sector  més retrògrad  i oposat al creixent sector de  tecnòcrates de l'Opus Dei, relativament més avançat). El seu nomenament a com a ambaixador espanyol a la Gran Bretanya (contràriament a com els medis s'han encarregat de difondre en els darrers temps) no fou degut a la seva tolerància a que fòssin denunciats els fets sinó a la disputa interna entre els dos sectors del règim franquista.

Sota el seu càrrec de vice-president del govern i Ministre de Governació al 1976, encara durant la dictadura,  va etzibar la seva estúpida frase «La calle es mía», després de l'intent de l'oposició de manifestar.se el Primer de Maig, cosa a la qual Fraga s'hi va negar. En aquesta època també  es produeixen el  Successos de Vitòria (1976), on la Policía Armada assassinà a 5 obrers i va ferir a 100 persones més (el juny del 2008 el parlament basc va aprovar una  resolució reprovatòria de l'actuació de l'ex-ministre falangista en relació amb aquests fets).

També durant el seu mandat com a Ministre de Governació varen continuar actuant els esquadrons de la mort en el sud de França recolzats per la  Policia i la  Guàrdia Civil amb denuncies de tortura acreditades en informes d'Amnistia Internacional.

Declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar” [mostra la traducció]. 

Per a aquest feixista ja hem fet tard. Però encara ens queda, entre d'altres, el també encausat Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta a la foto de més avall), responsable també de nombrosos crims del franquisme com a Jefe Nacional del Sindicato de Estudiantes Universitarios, Jefe Provincial del Movimiento i Governador Civil de Barcelona i Ministro de Relaciones Sindicales (quan va ocorrer la ja mencionada matança d'obrers dels Successos de Vitòria al 1976) . Ha ocupat importants càrrecs durant la democràcia, tals com la presidència d'Endesa. Actualment és president de Sogecable.

 

En fotos més recents segueix conservant la seva ideologia feixista: