Tres injustícies que clamen al cel i que cap partit hauria d'acceptar

Hi ha tres pilars bàsics en els quals el polítics catalans (i el poble que els vota) fan el ridícul.

1- El finançament. Ens roben 60 milions d'euros al dia. I ningú no diu res. (I encara menys fa!)

2 - La llengua. El català no està en igualtat de condicions que el castellà i la "immersió lingüística" és un engany i un a burla. És demanar massa que demanem igualtat de condicions per a una llengua que se suposa que és oficial. Més ridícul de polítics i habitants.

3 - El nostre parlament és també una burla. No té cap mena de capacitat legislativa,. És una diputació canviada de nom. No podem legislar ni sobre el trànsit (ja no diguem sobre justícia, educació, immigració, medi ambient,...). Com podem permetre tal disbarat?

No s'ha de votar a cap partit polític que recolzi a cap govern que admeti aquestes tres grans injustícies. No cal ser independentistes per demanar això , però si no ho assolim no podem ni somniar en independència.

Avui CiU acaba de pertmetre l'aprovació dels pressupoostos de Madrid sense cap mena de contrapartida per a Catalunya (ignoro el que han aconseguit sota la taula pels seus interessos personals).Com poden ser tan absolutament indignes i poca-vergonyes? ERC tampoc tampoc ha fet mai res per sortir del govern i forçar un canvi en aquestes injustícies. En Carretero tampoc no va fer res quan era conseller.

Calen polítics i poble dignes i amb un mínim de fermesa i de dignitat. Els tres punts que reclamo no tenen absolutament res de radicalitat i ho tenen tot de justícia. El que és radical i estúpid és tolerar aquesta situació. Els polítics i el poble de Catalunya tenen la paella pel mànec i, si fossin dignes, farien caure a qualsevol govern que tolerés aquestes tres siutuacions absolutament absurdes.

Fins quan tolerarem això?

La destrucció del patrimoni arquitectònic de Barcelona

Les imatges mostren la destrucció de l'antic cinema París al portal de l'Àngel de Barcelona i la seva substitució per un altre cub amb finestres quadrades als que ens tenen acostumats els "genials" arquitectes que corren actualment pel regne bananer.

La zona on s'ha comés el crim és a més una de les més visitades pel turisme internacional ja que és just a l'entrada del carrer Montsió, ruta obligada del turisme cultrural que visita els Quatre Gats. Aquesta mostra de barbàrie ens farà doncs ben aviat famosos arreu del món pel que fa al nostre bon gust.

Si bé l'anterior edifici no era gaire gran i estava deixat de la mà de Déu, comptava amb una volta neoclàssica d'una estètica excepcional que, ben arreglada, hauria recordat una versió petita del portal de la Plaça do Comerço de Lisboa. A més, la seva estètica estava d'acord amb la del carrer on estava ubicat. Només un salvatge o una ment irracional podria haver deixat enderrocar-lo.

Fa una trentena d'anys es va desmantellar la industria pesada més important. Paral·lelament s'ha anat destruint part de l'arquitectura menys lletja que havia sobreviscut al franquisme.

No ens queda ara tampoc indústria sense xemeneies.

The Economist i la flexibilització del mercat laboral

La premsa internacional més representativa del neoliberalisme (en el sentit dels economistes de dretes, no amb el de StuartMil) carrega contra la "manca de flexibilitat del mercat laboral espanyol". Per la dreta global (i per l'empresariat en general) el que fa que Espanya no sigui competitiva és el cost de l'acomiadament dels treballadors.

Però veiem quins són aquests costos comparats amb els que hi han a d'altres Estats europeus. A Espanya acomiadar improcedentment a un treballador costa un màxim de 45 díes de salari per cada any treballat. A Àustria l'empresari ha de pagar dos mesos per any treballat. A França un acomiadament improcedent requereix el pagament de sis mesos per any treballat.

D'altra banda, si el cost de l'acomiadament (i la competitivitat) venen determinats pels salaris dels treballadors, convé saber quins són aquests salaris. Doncs segons la dades recollides per la Federació empresarial Europea FedEE els salaris mínims que existeixen a diferents països són els següents (s'indiquen les dates corresponents a les dades).

Andorra 915.20 euros (1.1.2009)
Àustria 1000,00 euros (1.1.2009)
Bèlgica 1440,67 euros (1.10.2008)
Espanya 633,30 (1.1.2010)
França 1342,0 euros (1.1.2010)
Grècia 740,0 euros (1.4.2009)
Gran Bretanya 1005,33 lliures esterlines (1.10.2009)
Holanda 1398,00 euros (1.7.2009)
Irlanda 1499,00 euros (1.7.2007)


Alemanya és una rara excepció, ja que no té fixat un salari mínim i té al legislació que permet un acomiadament més barat: només 15 dies per any treballat. El seu model laboral és possiblement el paradigma de la flexibilitat més desitjat per empresaris d'arreu del món.

I si atenem als salaris de les feines més competitives (és a dir les que generen major riquesa pel país) els salaris dels espanyols encara queden molt més mal parats en comparació als dels seus "homòlegs" europeus dels estats més desenvolupats.

El que és clar és que no hi ha una relació directa entre el cost de l'acomiadament (ni el cost dels salaris) respecte la competitivitat. Al 2010 França és possiblement l'Estat europeu més competitiu i amb més creixement (més que Alemanya) i en canvi té una molt menor "flexibilitat" laboral".

La realitat de la baixa competitivitat espanyola la trobem en que durant més de 35 anys els governs centrals i regionals han destruït la industria local més competitiva i han fet que es comprin productes d'alt valor afegit a països més desenvolupats (principalment a les economies francesa i alemanya) sense promocionar empreses pròpies clau per la creació de riquesa.

Aquesta pèrdua de competitivitat s'arrossega des dels temps en que en Jordi Pujol inaugurava (i finançava amb els nostres impostos)"maquiladoras" com les de SHARP i NISSAN a la vegada que deixava caure les empreses claus que haurien col·locat el nostre país en el lloc que li corresponia (Maquinista Terrestre i Marítima, Pegaso, Seat, ... per mencionar-ne les més grans i conegudes).

L'acord d'ingrés d'Espanya a la Unió Europea (llavors CEE) incloïa la renúncia a ser competitius tant en el sector industrial com en l'agricultura (com pot ser que importem pomes del Tirol italià?). La "Unió" Europea ha demostrat ser una eina molt efectiva per transferir capital públic Francès i Alemany (i també espanyol!) a les grans corporacions que han venut productes a Espanya, d'una forma molt similar al pla Marshall americà dels temps de la postguerra europea, amb la diferència de que els governs i els empresaris francesos i alemanys varen saber aprofitar els beneficis per regenerar les seves industries clau.

Podem dir en definitiva que baixa competitivitat espanyola (i catalana) ha contribuit enormement als beneficis de moltes grans empreses europees que mai han estat interessades en que Espanya sigui competitiva MALGRAT els baixos costos laborals espanyols.