So much for the "facebook revolutions"

Now the World Bank and the European Development Bank are willing to help- guess who - some North African countries , beginning with Egypt, Morocco, and Tunisia. I always suspected that those "Facebook revolutions" were not as spontaneous as they were presented by the media.

Why the development banks are all of a sudden ready to 'help' these commodities rich new democracies? Because they have revenues to pay back loans. Who wants to help the PIGS who have been economic basket cases for decades ?

Who cares on what kind of democracy they got or they already had. The case of Morocco is ludicrous since it is a very old dictatorship but with strong ties with big western corporations.

So these countries will be perfect substitutes for the PIGS until they are dried up and thrown down the toilet as used kleenex. But before that  they will buy lots of Mercedes and Siemens. And they have either a more expensive oil (than olive one) or other interesting commodities. Only a little of "liberalization" was needed for some of these authocratic countries. So much then for the Facebook revolution.

ERC s'enfonsa a les municipals

Com ja havia predit anteriorment en aquest blog, la combinació d'en Laporta (que ja era sospitós d'oportunisme) amb Esquerra (que s'ha cobert de glòria no fent ni brot per la sobirania però que els seus membres més destacats han demostrat una estimació molt gran per la poltrona) no podia donar un bon resultat electoral. El mateix es pot dir pel que fa al nou retrobament amb els Reagrupats d'en Carretero. No estaven tan barallats, o és que realment no m'equivocava i tot era questió de desavinences en el repartiment dels seients?

Els catalans independentistes no cerquen agrupacions de gent que volen entrar en un govern per gestionar, (mitjançant uns càrrecs públics que ens costen molt cars) les misèries que el règim feixista del 1978 va concedir a Catalunya sota el nom d'autonomia. El que tota persona preocupada pel futur del seu pais cerca és polítics honestos i amb les idees clares i accions coherents.

En aquest sentit, tot i que crec que en el parlament l'opció seriosa és Solidaritat Catalana per la Independència, no puc deixar d'expressar la meva satisfacció pels bons resultats de les candidatures de les CUP a molts municipis de la Catalunya Sud. Cada cita electoral mereix la seva estratègia i les seves llistes. De la mateixa manera que al Quebec el sobiranisme es presenta a les eleccions provincials i federals sota dues estratègies i denominacions diferents (PQ i BQ), no em sembla malament que a casa nostra sapiguem aprofitar les oportunitats que tinguem a cada moment.

Francament, no em feia massa gràcia la idea de la participació de SI en la política municipal d'aquest país tan corrupte en les seves administracions locals. Especialment sense tenir la garantia de que els representants podrien tenir una direcció política i claredat d'idees  que jo en aquests moments atribueixo a en Lopez Tena i a en Strubell.

Cada candidatura de les CUP és un món i forma part d'un món municipal. Jo sempre he ignorat d'on les CUP obtenen el seu finançament, però en aquests moments crec que (si més no pel moment) ja m'està bé una candidatura independentista de caire municipal com la CUP a molts ajuntaments. Moltes vegades es planta una llavor amb una intencionalitat i la planta que creix es gira contra els interessos dels qui la van plantar. I si no que els hi preguntin als de la CIA pel que fa a en Sadam Hussein, a en Noriega i als Talibans.

Felicitats doncs per a les CUP però sobretot a tots els independentistes que creuen que cal anar en una altra direcció que la de la poltrona. Esperem que tant SI com les CUP siguin les dues cares de la mateixa moneda (vés per on, parlant d'independència de seguida sorgeixen qüestions monetàries) que ens portarà, algun dia al camí cap a la sobirania que avui ha obert BILDU.

Endavant i força!

L'engruna

Recentment alguns polítics de Catalunya (CiU, ERC i fins i tot el PP!) reclamen els 1300 milions d'un  fons de competitivitat que el govern d'Espanya s'havia compromés a pagar ja fa ja temps.

El que no es diu és que 1300 milions no són gaire comparats amb el deficit anual de la balança fiscal de Catalunya amb l'Estat espanyol que supera, segons les xifres del Centre Català de Negocis, els 22000 milions d'euros (16000 milions segons les FUNCAS de Madrid que no comptabilitzen assumptes tals com inversions en infraestructures compromeses i no executades, o els peatges de les autopistes,que per si sols ja superen els mil milions).

La seqüència dels fets en el teatre politic del Regne Bananer sempre és la mateixa. Els catalans (CiU, ERC) demanen una engruna. A Madrid diuen obertament que cal negar l'engruna a Catalunya, encara que ja estigui compromesa. El temps passarà i CiU i ERC seguiran reclamant l'engruna. Després d'uns mesos, potser un any el govern, després d'una intensa negociacio amb CiU concedirà l'engruna a Catalunya. Evidentment això serà presentat com un gran èxit negociador de CiU. A canvi, potser l'Estat permeti fer la mena de coses a les que ja estem acostumats a veure en aquestes negociacions, tal com allargar els períodes de concessió dels peatges o d'altres assumptes que no concerneixen a la majoria d'habitants d'aquest país.

I tots contents.