El fantasma de l'òpera

Misteriosament durant tot el període previ als referèndums populars d'autodeterminació del 13 de desembre el senyor Artur Mas (el líder més ben valorat de la Catalunya espanyola segons les enquestes) ha dessaparegut del mapa. Apareix en canvi el Felip Puig (increïblement convertit a l'independentisme) en un paper insòlit de testaferro.

El dia 14 apareix el futur i insistent presidenciable com per art de màgia sense donar cap missatge favorable a la convocatòria.

Cal dir que la seva actitud no és pitjor que la d'en Carod Rovira però és que aquest darrer no és presidenciable ni tampoc és gaire ben valorat per les enquestes.

El que és realment preocupant és que la única explicació lògica de l'actitud de l¡Artur Mas és la de la seva voluntat de fer un futur pacte amb espanyolistes ja sigui del PP o del PSOE per assolir els seus objectius personals d'esdevenir president de la Generalitat.

I aquest és el candidat a qui en Carretero ha dit que donarà el seu suport?

Els impostos dels catalans financen el turisme a Noruega dels andalusos

La foto d'aquest autocar dels Transportes Públicos de Andalucía no ha sigut presa a Andalusia. Ni tan sols ha estat feta a l'Estat espanyol. De fet, està presa fora dels límits de la Unió Europea.
És una instantània presa al centre de la ciutat noruega de Bergen el dia 10 d'agost del 2008, molt a prop del Kunstmuseum.
Està bé ser solidari, però té algun límit la nostra solidaritat?

Normalització lingüística o l'eutanàsia de la llengua

L'anomenada llei de normalització lingüística de l'educació pretenia proporcionar (des de la limitada visió del post-franquisme) una respiració assistida a una llengua moribunda malferida per decenis de prohibició, tot integrant els nets de la immigració, els quals aprendríen el català a les escoles durant la seva tendra infantesa. El problema és que era i segueix sent una llei castrada el resultat de la qual no ha sigut la preservació del català, sinó només fer creure a la població poc informada que la llengua de Llull la sap parlar cada cop més gent i, de pas, transmetre la idea de que la Generalitat imposa el català obligatòriament (idea que actualment no ajuda gaire a la integració social de la immigració peninsular). És un exemple més de la hipocresia del pujolisme, basat integrament en la pantomima.

Hi ha tres punts bàsics que expliquen el fracàs de les lleis de normalització i de política lingüística de la Generalitat:

1. Una llengua no la parla ningú si no hi ha cap mena de necessitat de parlar-la.

Una llengua que no és necessària no s'utilitza. I una llengua que no s'utilitza s'oblida.

Una llengua inútil és aquella que no serveix ni per fer una consulta a un funcionari o a un empleat de correus , ni per canviar d'operador de telèfon, ni per agafar un taxi (sense barallar-se amb el conductor), ni per fer un curs a una empresa, ni per llegir un manual d'instruccions, ni per anar al cinema (en el cas d'una llengua minoritària però útil llegint els subtítols).

Una llengua és necessària no allà on s'ensenya sinó només allà on els Estats la defensen amb tots els seus mecanismes. Això no passa a Catalunya on un ciutadà pot viure perfectament sense saber català (o qualsevol altre idioma que no sigui castellà) i en canvi no pot viure si no sap castellà. Una discriminació evident envers els catalanoparlants que la majoria de la població sembla ignorar.

Els nacionalistes espanyols més intel·ligents saben que el preu que paguem els catalans per la política de normalització lingüística a les escoles és molt car i que és moneda de canvi dels mecanismes que sí que seríen importants per defensar el nostre idioma.

2. Manca de mecanismes per forçar l'acompliment de la mal anomenada "immersió" lingüística (el que en el món anglo-saxó s'anomena enforcement of the law).

Sol passar amb la les lleis d'aquest regne de pandereta (fins i tot amb les que tenen alguna trascendència). A la majoria de les aules de centres educatius on s'imparteix ensenyament obligatori a Catalunya (és a dir a les de la província de Barcelona i amb l'excepció provisional dels primers cursos d'educació infantil i primària) les classes es fan bàsicament en castellà.

A les aules d'acollida s'hi ensenya castellà (encara que, “per a més INRI”, hom trobi posters dels Països Catalans a les seves parets).

Caldria recordar a l'administració que la “llengua vehicular” d'un ensenyament no és només la llengua escrita, sinó que és la llengua de comunicació entre alumnes i mestres o professors.

L'única llengua en la qual estan totalament immersos la immensa majoria dels alumnes de les escoles del principat de Catalunya és el castellà.

En aquest sentit la Llei de Normalització lingüística no només ha fracassat en els l'assoliment dels seus objectius sinó també en la seva aplicació.

3. És una política que actualment fomenta el nacionalisme espanyol de la societat catalana.

Perquè el nacionalisme espanyol ara utilitza la llei de normalització lingüística com a munició contra una llengua que considera inferior i l'aprofita per minar el nacionalisme defensiu des del fons més profund de l'Espanya més profunda present a Catalunya. Això es produeix perquè en aquest territori sense estat el nacionalisme espanyol té el recolzament d'un Estat espanyol (per cert únic i central) i amb tots els seus mitjans de comunicació darrera.

En els darrers anys, en els quals la dictadura (contra la qual estàvem millor) ja no forma part dels records de gran part de la població, part d'aquesta darrera ha abandonat la neutralitat per l'expressió oberta d'un nacionalisme espanyol cada cop més recalcitrant i que és conseqüència de més de trenta anys d'impregnació de patrioterisme (de la mena del que idolitza en Fernando Alonso i del que es llençava a la jugular del ara innombrable Carod Rovira quan gosava parlar de boicot als jocs olímpics madrilenys si l'Estat boicotejava les seleccions esportives catalanes).

Així doncs, cada cop més castellano-parlants a Catalunya (ignorants i sense perspectiva històrica) veuen la política lingüística del Deparament d'Educació no com una ajut a la integració sinó com una imposició, semblant a la que hi havia a la Polònia zarista on els mestres feien amagar els llibres en polonès quan havien d'entrar els inspectors russos a l'aula (o a la imposició del castellà a l'època de Franco, sense anar més lluny).

Aquesta població (majoritària a Catalunya i amb un Estat únic a favor) acabarà exigint algun dia l'eutanàsia de la llengua catalana si no tenim abans un estat ni que sigui federal que ens defensi. Però el més irònic és que aquesta eutanàsia ja s'està produïnt de facto a) de forma passiva, perquè la llei de normalització lingüística a l'educació només es fa acomplir sobre el paper i no té cap trascenència social i b) de forma activa, perquè l'estat considera el català una llengua inferior al castellà i posa tots els medis possibles per la imposició de la segona sobre la primera.

A països on hi ha una descentralització legislativa no fictícia, com el Quebec o Flandes, els Estats defensen les llengües de manera igualitària i obliguen a que a tot arreu (des de les retolacions del pa de motlle als paperets de les “fortune cookies” dels restaurants xinesos) la llengua històrica de cada territori sigui respectada. A Bèlgica fins o tot els alemanyo-parlants (tot i ocupar un territori minúscul i ser pocs milers de persones) són considerats ciutadans de ple dret i tenen el dret a l'etiquetage de tots els productes industrials en la seva llengua.

A Catalunya les administracions locals només es poden limitar a subvencionar la rètolació en català de les botigues (no obligatòria però per la qual també són ara fortament criticades) o a subvencionar la premsa que inclou algun text en català (encara que sigui una sola columna d'una sola pàgina).

Ni amb l'antic ni amb el nou estatut els catalanoparlants assolim la categoria plena de ciutadans ja que, a més, tampoc tenim el dret de ser atesos ni per l'administració pública ni per les empreses del nostre propi país en el nostre propi idioma (no en podem exceptuar ni tant sols a l'administració catalana: només cal pensar, per exemple, en la llengua que utilitzen la majoria dels revisors dels Ferrocarrils de la Generalitat).

L'anomenada segregació lingüística de les escoles, com s'exerceix al Quebec (on els anglo-parlants poden enviar els seus fills a escoles anglòfones) és de fet una política que no perjudicaria el català. Jo prefereixo aquesta política demanada per alguns sectors nacionalistes espanyols curts de gambals (aquells que exigeixen el dret a la ignorància) sempre que sigui a canvi d'un estat federal que aporti justíca i igualtat als catalano-parlants de Catalunya que som escandalosament discriminats al nostre propi país.

Una “segregació lingüística” de les escoles (o el dret a escollir l'idioma de l'escola) tindria com a conseqüència primera aportar prestigi a la nostra llengua i a les escoles catalanes públiques on, simplement pel nivell socio-cultural dels seus alumnes (i el cost de les seves matrícules) tothom les voldria pels seus fills.

La educació en un dels dos idiomes seria doncs, d'acord amb el que diuen desitjar els nacionalistes espanyols, voluntària i no una “imposició”. L'aprenentatge bàsic del català en qualsevol cas hauria de seguir sent, evidentment, garantit pel estat a totes les escoles (com ho sería el del castellà o el de l'anglès o potser també de l'alemany, el francès o el llatí) però aquest no és el fet clau perquè no podem oblidar el fet de que ningú no parlarà mai una llengua inútil.

Els catalans no imposem ni pretenem imposar el nostre idioma a ningú. Només volem l'estat defensi la nostra llengua de la mateixa manera que es defensa el castellà, el flamenc o el francès. Una integració lingüística només pot ser voluntària però perquè pugui haver llibertat d'elecció l'estat ha de garantir igualtat de condicions pel català. Ja n´hi ha prou de“lleis” inútils. Com també n'hi ha prou de “governs” i “parlaments” inútils.

El minúscul univers del conductor barceloní

Poques coses preocupen més a un especímen típic del regne bananer dels voltants de la ciutat de Barcelona que el fet de ser obligat a deixar de matar a la meitat de persones que moren en accidents de trànsit a l'àrea metropoloitana i a fer, de passada, un servei a la seva comunitat contaminant menys.

L'especímen típic del regne bananer té un cotxe que constitueix la part central del seu minúscul univers els límits del qual no van gaire més enllà de les seves activitats del cap de setmana (mirar futbol i/o borratxeres segons el seu estat civil).

La reducció de velocitat a les vies d'entrada a la ciutat de Barcelona és sens dubte una mesura del tot civilitzada. No és, evidentment, cap idea d'en Joan Saura sinó el seguiment d'una directiva europea per reduir la contaminació i els accidents que ja fa força temps que se segueix a diverses ciutats europees (96/62/EG).

Els efectes en la sinistralitat han resultat absolutament evidents. Només per això tohom, en un país civilitzat, ho hauria de celebrar.

Respecte la contaminació de l'aire, es detecten millores del 5% en contaminants com els òxids de nitrògen en totes les ciutats on s'ha fet una reducció dels 100 km/h als 80 km/h. En el nostre cas las reducció és probablement més alta ja que pocs eren els vehicles que circulaven anteriorment a 100km/h o menys.

Pel que fa al futur control de flux és prou clar que implicaria una millora dels temps en els recorreguts en hores punta.

Per contra, personatges mafiosos i d'afany populista poulista com l'Artur Mas i en Joaquim Nadal alimenten el sentiment cavernari del conductor barceloní i s'oposen a la raó.

Es pot ser més indecent?

Les refomes que clamen al cel

Crec que el resultat de les negociacions del finançament (unit a una situació de crisi econòmica profunda i a una conscienciació col·lectiva) haurien de desencadenar en els propers mesos un moviment federalista que és el que forçaria una reforma important de les estructures de l'estat. També crec que aquesta reforma és prèvia al model d'estat o estats a la qual pugui finalment conduir.

Actualment el govern de l'estat Espanyol, amb seu al palau de La Moncloa, exerceix el seu poder per perpetuar una expoliació econòmica flagrant dels ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Les qüestions són:

1.Saber si la societat civil catalana ho seguirà acceptant en els anys de crisi econòmica com ho ha fet en els darrers trenta anys. Aquesta és una possibilitat que no és descartable donada la naturalesa d'aquest poble i a la conseqüent falta de coherència i de respecte pel propi país que exerceixen els polítics catalans de tots els partits.
2.I, en el cas de que finalment no ho acceptès, de quina manera es produirïen els canvis que haurien d'aturar aquesta situació tan obviament injusta.

La situació és tan simple com absurda. L'estat espanyol no permet la igualtat de prestacions públiques pels seus ciutadans independentment de l'indret on visquin. La perpetuació d'una situació que sembla gairebé feudal pel que fa als jornalers del sud d'Espanya fa que els impostos dels valencians, dels balears i dels catalans financïin unes prestacions i un serveis a Andalusia de les quals no en poden gaudir ells mateixos (per exemple subsidis d'atur amb nomès tres mesos treballats).

Fins ara, la classe política ni la societat civil a Catalunya semblen ser conscients d'aquesta situació, ja que han pactat i aprovat un nou estatut que diu a l'Article 206.3 (versió en castellà, que és la que té validesa jurídica): “Los recursos de la Generalitat se ajustarán en más o en menos para su contribución a a la solidaridad. La solidaridad será fijada por el Estado”. Aquesta solidaridad permet que es produeixi una situació paradoxal en qual la redistribució d'inversions capgira els nivells de riquesa: les zones pobres passen a tenir el nivell d'inversions per càpita que tindrien les zones riques abans de la redistribució i les zones riques el de les pobres. Per exemple, actualment, un ciutadà de la comunidad autónoma de Catalunya reb una inversió de l'Estat de 2500 euros mentre que un extremeny en reb 3500. I això està totalment d'acord amb el nou estatut i els seus fons anomenats “de compensació”.

Així doncs, a l'estat espanyol la imposició s'anomena solidaritat. La magnitud de la injustícia és encara més evident quan ni tant sols es publiquen anualment les inversions que es fan a les regions (contràriament al que es fa a un estat com el francès on es poden consultar còmodament per Internet).

La consciènciació del poble d'aquest fet tan injust en un país normal hauria de fer que tots els ciutadans de Catalunya (independentment de la seva ideologia ni el seu origen) fessin pinya en els anys de crisi profunda per exigir unes reformes que clamen al cel.

En el nostre cas el que tocava assolir en aquest moment de la història era un estat federal. La idea d'un estat federal constitueix un denominador comú tan aglutinador i que cau tant pel seu propi pes que si fos reivindicada seriosament ni els partits polítics d'àmbit estatal en podrien aturar la seva implementació.

Crec que no és agosarat pensar que un manifest federalista podria aconseguir, si el suporta una plataforma unitària a marge dels partits, el suport de més de tres milions de signatures en menys d'un any.

L'exigència d'aquestes reformes per part de la societat civil hauria de xocar evidentment contra l'acció dels polítics catalans que van pactar l'actual estatut i contra el partit català autoanomenat “independentista” que segueix ocupant càrrecs al govern des que va ser sotmès a referèndum. En política, com a la vida, el que compta no són les paraules sinó les accions que s'exerceixen.

Un fre per a que pugui començar aquest procès (i pel qual els governants de Madrid es freguen les mans de satisfacció) és la mala premsa que té el federalsime dins de part de la societat civil independentista que no nomès ignora la naturalesa dels processos seccessionistes del segle XXI sinó que també ignora la naturalesa de l'estat que la sotmet i la que tenen els estats federals. Aquesta societat civil està més preocupada en si s'ha d'autodefinir o no com a independentista que no pas en desarmar eficaçment les estructures actuals de l'estat espanyol. L'expoliació econòmica fa que desitjar un estat federal (abolint-ne la constitució del 1978 que el nega) siguin un objectiu prioritari comú de tots els ciutadans de Catalunya. Tan pels sobiranistes com pels que no ho són.

L'actual oposició de part de la societat civil catalanista a la reforma es podria comparar amb el que suposa, en el cas del País Basc, la negació a la condemna de tota forma de violència per part del moviment independentista i que permet al govern de Madrid i a la direcció del PNB evitar un procès que conduiria a l'escisió de part d'Euskal Herria . Aquesta escisió representa aparentment la segona via possible de reforma de l'estat espanyol actual. Però, si bé és cert que aquesta faria trontollar el poder central, cal recordar que el País Basc Navarra ja van assolir fa molt de temps, a nivell econòmic, l'estatus que reivindica el federalisme. Per tant la seva eventual independència per si sola ni tant sols implicaria necessàriament la reforma econòmica de la resta de l'estat. Si no canvia el tarannà d'aquest poble català mesell, la independència de les províncies espanyoles d'Euskal Herria nomès podrà representar per a Espanya poc més que acabar amb una assimetria constitucional una mica estrambòtica.

I quin és el gran atractiu d'una reivindicació federalista immediata pels sobiranistes de Catalunya? Doncs la de que en aquest estat que es nega a la reforma és molt poc probable o impossible que els canvis s'inicïin amb un desmembrament immediat de l'estat (amb la possible excepció ja mencionada del cas basc). Els grans canvis a la història contemporànea sempre han sorgit de la incapacitat de dels estats per a reformar-se unida a l'acció de ideòlegs i líders que que han sigut capaços d'encendre la guspira que els ha desencadenat. Com a la revolució francesa, en la qual un moviment que inicialment només pretenia reformar la monarquia va desencadenar el procès que la va abolir, el moviment federalista serà, si es produeix, el detonant que encetarà les reformes i que obrirá nous horitzons per a Catalunya.