L’altre dia deia en Xavier
Sala i Martin que la recuperació econòmica, al ritme actual, trigaria encara uns setanta-sis anys a arribar. Aquesta perspectiva, unida a
una taxa d’atur que es manté molt estable a prop del 30 % (en el cas dels joves
del 45 %), anima molta gent a fer les maletes i buscar altres horitzons a
països més pròspers. Aquests horitzons, però, sovint són més culturals i
espirituals que no pas econòmics.
Ara hem descobert que
nosaltres també en som, de pobres. I que ho seguirem sent com a mínim durant un
fotimer d’anys més. Els afortunats que tenen alguna feina amb prou feines poden
menjar i pagar les creixents factures. En
canvi, sembla que a Alemanya lliguen els gossos amb llonganisses i que, si
aprens alemany, et donen feina. I , fins i tot, si no en saps, d’Alemany, te n’ensenyen.
Per què no anar-hi, doncs?
L’emigrant econòmic té dos
problemes. El primer és que explica als seus coneguts que se’n va a la recerca d’un cert somni, la qual cosa fa que
difícilment pugui retornar al seu país d’origen com un fracassat. El segon problema és que, quan arriba al seu
país de destinació (especialment si es tracta d’un país més desenvolupat que el
seu), descobreix que no està en igualtat de condicions respecte als ciutadans
que s’han educat i han estudiat allà.
En el cas d’algun país, com
és el cas d’Alemanya, podríem afegir la dificultat que implica la vida en un
país on tradicionalment ha prosperat un sentiment nacional de superioritat. En
aquests casos és especialment crua la vida de l’immigrant que, per motius d’orgull,
es veu abocat a un cul-de-sac.
Hi ha qui diu que l’emigrant emigra
no per viure millor ell, sinó perquè visquin millor els seus fills. Molt
freqüentment això és una veritat com un temple.
Entrades
