El minúscul univers del conductor barceloní

Poques coses preocupen més a un especímen típic del regne bananer dels voltants de la ciutat de Barcelona que el fet de ser obligat a deixar de matar a la meitat de persones que moren en accidents de trànsit a l'àrea metropoloitana i a fer, de passada, un servei a la seva comunitat contaminant menys.

L'especímen típic del regne bananer té un cotxe que constitueix la part central del seu minúscul univers els límits del qual no van gaire més enllà de les seves activitats del cap de setmana (mirar futbol i/o borratxeres segons el seu estat civil).

La reducció de velocitat a les vies d'entrada a la ciutat de Barcelona és sens dubte una mesura del tot civilitzada. No és, evidentment, cap idea d'en Joan Saura sinó el seguiment d'una directiva europea per reduir la contaminació i els accidents que ja fa força temps que se segueix a diverses ciutats europees (96/62/EG).

Els efectes en la sinistralitat han resultat absolutament evidents. Només per això tohom, en un país civilitzat, ho hauria de celebrar.

Respecte la contaminació de l'aire, es detecten millores del 5% en contaminants com els òxids de nitrògen en totes les ciutats on s'ha fet una reducció dels 100 km/h als 80 km/h. En el nostre cas las reducció és probablement més alta ja que pocs eren els vehicles que circulaven anteriorment a 100km/h o menys.

Pel que fa al futur control de flux és prou clar que implicaria una millora dels temps en els recorreguts en hores punta.

Per contra, personatges mafiosos i d'afany populista poulista com l'Artur Mas i en Joaquim Nadal alimenten el sentiment cavernari del conductor barceloní i s'oposen a la raó.

Es pot ser més indecent?

Les refomes que clamen al cel

Crec que el resultat de les negociacions del finançament (unit a una situació de crisi econòmica profunda i a una conscienciació col·lectiva) haurien de desencadenar en els propers mesos un moviment federalista que és el que forçaria una reforma important de les estructures de l'estat. També crec que aquesta reforma és prèvia al model d'estat o estats a la qual pugui finalment conduir.

Actualment el govern de l'estat Espanyol, amb seu al palau de La Moncloa, exerceix el seu poder per perpetuar una expoliació econòmica flagrant dels ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Les qüestions són:

1.Saber si la societat civil catalana ho seguirà acceptant en els anys de crisi econòmica com ho ha fet en els darrers trenta anys. Aquesta és una possibilitat que no és descartable donada la naturalesa d'aquest poble i a la conseqüent falta de coherència i de respecte pel propi país que exerceixen els polítics catalans de tots els partits.
2.I, en el cas de que finalment no ho acceptès, de quina manera es produirïen els canvis que haurien d'aturar aquesta situació tan obviament injusta.

La situació és tan simple com absurda. L'estat espanyol no permet la igualtat de prestacions públiques pels seus ciutadans independentment de l'indret on visquin. La perpetuació d'una situació que sembla gairebé feudal pel que fa als jornalers del sud d'Espanya fa que els impostos dels valencians, dels balears i dels catalans financïin unes prestacions i un serveis a Andalusia de les quals no en poden gaudir ells mateixos (per exemple subsidis d'atur amb nomès tres mesos treballats).

Fins ara, la classe política ni la societat civil a Catalunya semblen ser conscients d'aquesta situació, ja que han pactat i aprovat un nou estatut que diu a l'Article 206.3 (versió en castellà, que és la que té validesa jurídica): “Los recursos de la Generalitat se ajustarán en más o en menos para su contribución a a la solidaridad. La solidaridad será fijada por el Estado”. Aquesta solidaridad permet que es produeixi una situació paradoxal en qual la redistribució d'inversions capgira els nivells de riquesa: les zones pobres passen a tenir el nivell d'inversions per càpita que tindrien les zones riques abans de la redistribució i les zones riques el de les pobres. Per exemple, actualment, un ciutadà de la comunidad autónoma de Catalunya reb una inversió de l'Estat de 2500 euros mentre que un extremeny en reb 3500. I això està totalment d'acord amb el nou estatut i els seus fons anomenats “de compensació”.

Així doncs, a l'estat espanyol la imposició s'anomena solidaritat. La magnitud de la injustícia és encara més evident quan ni tant sols es publiquen anualment les inversions que es fan a les regions (contràriament al que es fa a un estat com el francès on es poden consultar còmodament per Internet).

La consciènciació del poble d'aquest fet tan injust en un país normal hauria de fer que tots els ciutadans de Catalunya (independentment de la seva ideologia ni el seu origen) fessin pinya en els anys de crisi profunda per exigir unes reformes que clamen al cel.

En el nostre cas el que tocava assolir en aquest moment de la història era un estat federal. La idea d'un estat federal constitueix un denominador comú tan aglutinador i que cau tant pel seu propi pes que si fos reivindicada seriosament ni els partits polítics d'àmbit estatal en podrien aturar la seva implementació.

Crec que no és agosarat pensar que un manifest federalista podria aconseguir, si el suporta una plataforma unitària a marge dels partits, el suport de més de tres milions de signatures en menys d'un any.

L'exigència d'aquestes reformes per part de la societat civil hauria de xocar evidentment contra l'acció dels polítics catalans que van pactar l'actual estatut i contra el partit català autoanomenat “independentista” que segueix ocupant càrrecs al govern des que va ser sotmès a referèndum. En política, com a la vida, el que compta no són les paraules sinó les accions que s'exerceixen.

Un fre per a que pugui començar aquest procès (i pel qual els governants de Madrid es freguen les mans de satisfacció) és la mala premsa que té el federalsime dins de part de la societat civil independentista que no nomès ignora la naturalesa dels processos seccessionistes del segle XXI sinó que també ignora la naturalesa de l'estat que la sotmet i la que tenen els estats federals. Aquesta societat civil està més preocupada en si s'ha d'autodefinir o no com a independentista que no pas en desarmar eficaçment les estructures actuals de l'estat espanyol. L'expoliació econòmica fa que desitjar un estat federal (abolint-ne la constitució del 1978 que el nega) siguin un objectiu prioritari comú de tots els ciutadans de Catalunya. Tan pels sobiranistes com pels que no ho són.

L'actual oposició de part de la societat civil catalanista a la reforma es podria comparar amb el que suposa, en el cas del País Basc, la negació a la condemna de tota forma de violència per part del moviment independentista i que permet al govern de Madrid i a la direcció del PNB evitar un procès que conduiria a l'escisió de part d'Euskal Herria . Aquesta escisió representa aparentment la segona via possible de reforma de l'estat espanyol actual. Però, si bé és cert que aquesta faria trontollar el poder central, cal recordar que el País Basc Navarra ja van assolir fa molt de temps, a nivell econòmic, l'estatus que reivindica el federalisme. Per tant la seva eventual independència per si sola ni tant sols implicaria necessàriament la reforma econòmica de la resta de l'estat. Si no canvia el tarannà d'aquest poble català mesell, la independència de les províncies espanyoles d'Euskal Herria nomès podrà representar per a Espanya poc més que acabar amb una assimetria constitucional una mica estrambòtica.

I quin és el gran atractiu d'una reivindicació federalista immediata pels sobiranistes de Catalunya? Doncs la de que en aquest estat que es nega a la reforma és molt poc probable o impossible que els canvis s'inicïin amb un desmembrament immediat de l'estat (amb la possible excepció ja mencionada del cas basc). Els grans canvis a la història contemporànea sempre han sorgit de la incapacitat de dels estats per a reformar-se unida a l'acció de ideòlegs i líders que que han sigut capaços d'encendre la guspira que els ha desencadenat. Com a la revolució francesa, en la qual un moviment que inicialment només pretenia reformar la monarquia va desencadenar el procès que la va abolir, el moviment federalista serà, si es produeix, el detonant que encetarà les reformes i que obrirá nous horitzons per a Catalunya.

El poble anul·lat

El generalísimo Franco (qui encara apareixia en monedes de curs legal fins molt poc abans de l'entrada en circulació de l'euro amb la inscripció "Caudillo de España por la Gracia de Dios") deia que va deixar "España atada y bien atada". Aquesta afirmació incloïa a les colònies peninsulars i, evidentment, també a la dels catalans. Gairebé mig segle d'aïllament gairebé total i de manipulació de tota la informació per l'aparell feixista de l'Estat va portar, al llarg de dues generacions, a la creació d'un poble amb sentiments i emocions molt particulars que jo anomeno "sentiments franquistes". Aquests sentiments expliquen que tota reivindicació que a qualsevol país de l'Europa occidental seria considerada justa aquí es consideri radical i fora de lloc.

Tenim pèr exemple el cas que va portar a en Carod Rovira a un deteriorament de la seva salut, pèrdua de vots i a la seva lamentable posició actual de putxinel·li (compartida per la resta de membres actuals del seu partit). Parlo del moment en que va gosar posar sobre la taula de negociació el suport de l'administració autonòmica a la candidatura olímpica Madrid 2012. Pràcticament la totalitat dels catalans varen posar el crit al cel ( "Com podia dir tal disbarat un polític?", "és que s'ha begut l'enteniment?" eren expressions habituals). En canvi, un cop en Carod Rovira i els seus s'han acomodat a la bona vida de "l'establishment" i han deixat de reivindicar amb fets qualsevol assumpte d'importància pel nostre país, a ningú no sembla que tot això li molesti gens ni mica i fins i tot sembla que podria tornar a ERC algun vot perdut.

Aquest poble anul·lat va votar un estatut que no representa cap mena de millora respecte l'estatut post-franquista del 1979. No només no concreta xifres sobre el finançament (ja que en varen ser retllats els articles fonamentals que en feien referència (recorde'm-ho: gràcies a la reunió de l'Artur Mas amb en Zapatero) sinó que arriba al punt de retallar alguna competència administrativa que l'administració catalana tenia anteriorment com la que feia referència a la convocatòria de beques (digne de menció a tall de curiositat).

Aquest poble anul·lat accepta doncs que existeixi una administració local sense cap mena de capacitat legislativa que es limita a administrar i a aplicar les Leyes que es legislen al Congreso de los Diputados de Madrid. Aquesta situació és tan exagerada que inclou fin i tot totes les reglamentacions relacionades amb el trànsit. L'administració "automòmica" no té competències per crear la legislació autonòmica més elemental per decidir sobre l'educació, la justícia, l'energia, les univeristats, l'indústria, l'hisenda, la salut, etc... Totes les "lleis" que el seu ridicul parlament aprova no poden modificar en cap cas el que sobre qualsevol matèria es decideix a les Cortes Generales. Absolutament res a veure, per tant, amb el que succeeix a qualsevol Estat Federal.

Dins de l'escàs marge de maniobra que permet la legislació des de la mort del dictador (realitzar tasques administratives amb la connivència del Gobierno de la Nación) mereix una atenció especial el recolzament que va donar en Jordi Pujol al desmantellament de la indústria pesada al nostre país i a la implantació de "maquiladoras" de transnacionals. Parlo dels casos de la Maquinista Terrestre i Marítima, Seat i Pegaso (antiga Hispano-Suïssa reconvertida per la dictadura) i al floriment d'empreses com Sanyo, Sharp, Nissan, etc... Fins jo tenia clar als quinze anys d'edat que això només podia representsr, a llarg terme, una catàstofe pel país. En canvi, aquest poble anul·lat ho ha estat aplaudint fins ben entrat el segle XXI. I encara, no gosa demanar responsabilitats a ningú.

El cas que tractem és doncs ben sonat i d'impossible solució. Crec que caldrien com a mínim tres generacions de exposició d'aquest poble als corrents de cultura internacionals per poder observar alguna millora. Malauradament, les noves tecnologies comuniquen més escombreries que informació útil i (tot s'ha de dir) el nostre planeta camina per uns moments molt poc favorables per l'afloriment de la Raó. Aquesta desgraciada concidència de "tempos", farà que la nostra ciutadania no es pugui mai reenganxar als corrents que l'haurien de fer avançar i posar-la a un nivell que (si més no) la fes sentir-se conscient dels drets col·lectius i deures individuals propis d'una comunitat civilitzada.

Pigs in muck

“Pigs in muck” Lex-column in the 01 September 2008 Financial Times

Exciting countries get exciting acronyms, at least in financial circles. Fast-growing Brazil, Russia, India and China, for example, are called Brics, the very initials implying solid growth. Other countries are less fortunate. Take Portugal, Italy, Greece and Spain, sometimes described as the Pigs. It is a pejorative moniker but one with much truth.

Eight years ago, Pigs really did fly. Their economies soared after joining the eurozone. Interest rates fell to historical lows – and were often negative in real terms. A credit boom followed, just as night follows day. Wages rose, debt levels ballooned, as did house prices and consumption. Now the Pigs are falling back to earth.

How far they might drop can be seen in their trade figures. While the eurozone is broadly in balance, at the end of 2007 Spain and Portugal had current account deficits equivalent to 10 per cent of GDP. Greece's, meanwhile, was a whopping 14 per cent while Italy's deficit was relatively respectable at about 3 per cent.

The usual response to a yawning current account deficit is a stiff devaluation. But the Pigs are members of the euro, so that route is closed.

The next alternative is simply to carry on and somehow finance the deficit. But that is increasingly hard to do in these credit-chastened times. Indeed, Spain may have a particular problem. In the past, its banks – particularly the unlisted cajas – have used low-quality, asset-backed collateral to raise cheap funds from the European Central Bank. But the ECB plans to tighten its lending rules.

That leaves the last and most painful solution. Competitiveness can be restored through a drop in real wages. In other words, a deep recession. The most dramatic sign of this can be seen in Spain where the unemployment rate rose by almost a whole percentage point in the second quarter.

Britain, facing similar problems in the early 1990s when it was shackled to Europe's exchange rate mechanism, withdrew sterling from the ERM and the devaluation saved its sausage. Some now wonder if the Pigs, as part of the euro, risk turning into bacon.

Contaminació lumínica: més material per a les ments irracionals

Al principi dels anys noranta els astrònoms aficionats del nostre pais introduiren el concepte de "contamició lumínica". "Contaminació lumínica" vol dir la quantitat de llum a les ciutats que impedeix gaudir del seu esbarjo als astònoms aficionats (perquè no n'hi ha de cap altra mena que observin el cel a les ciutats).

Molt probablement algun polític d'algun poble o ciutat va quedar impactat per l'explicació d'algun d'aquests astrònoms aficionats i per aquestes dues paraules posades juntes: "contaminació" i "lumínica". I va actuar.

El resultat és que actualment a les nits les ciutats de Catalunya són de les més fosques i tristes del món. Evidentment el cel no és prou fosc com per poder fer ni les observacions astronòmiques més simples. Amb prou feines es pot veure el carro o Orió (a l'hivern). Però: i dir que hem reduït la "contaminació lumínica"? Oi que sona a ecologista?

Sentia a una coneguda "ecosocialista" fa uns dies parlar sobre el tema. És d'aquestes que també s'oposen incomprensiblement a les línies d'alta tensió i a als parcs eòlics. Deia que "era trist que un nen no poguès observar el cel a la nit". Quina llàstima oi? Tampoc pot veure com munyeixen les vaques i, a no ser que apaguin absolutament tot l'enllumentat públic i no públic, haurà d'anar al camp si es que vol observar ni que sigui la via làctea.

En Carl Sagan va viure la seva infantesa a Brooklyn. Un dels llocs amb més llum a la nit del món. Això evidentment no li va impedir conèixer els estels, sinó tot el contrari. I tots nosaltres que hem sigut nens a ciutats on hi havia molta "contaminació" lumínica hem pogut gaudir de nits estelades, independentment del tipus de llums que hi haguès als llocs on dormiem habitualment.

El que succeeix a casa nostra i que es demostra amb exemples com el de la mal anomenada "contaminació lumínica" és que el nivell cultural de la classe política va d'acord amb el del poble. No hi ha una élite (intel·lectual) que domini els càrrecs de responsabilitat sinó que qualsevol ignorant pot ocupar posicions de responsabilitat als nostres governs locals o a l'administració autonòmica i fer decisions que impacten negativament en la nostra qualitat de vida.

PRISA, Cisneros i la SER

El franquisme encara dóna cops de cua al regne bananer. Avui, li ha tocat rebre el cop al Professor de Filosofia de la Complutense da Madrid Carlos Fernández Liria.

El programa "La Ventana", transmès avui de 16:00 a 16:30 conté una mostra de que la feina que va fer el Generalísimo té consequències als nostres dies. Els hereus del franquisme en aquest cas són els servidors del grup PRISA que no toleren que siguin els seus amos criticats pel seu suport als opositors del President de Venezuela Hugo Chavez .

La servidora és en aquest cas l'entrevistadora Ana Guantes. Un personatge propi dels esperpents de Valle -Inclán.

Perles d'Espanya

Segle XVII:

"El catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió".
"Son los catalanes el ladrón de tres manos"
"Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido"

Francisco de Quevedo.


Segle XVIII:

"Previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos"
Felipe V

"...borrándoles de la memoria a los cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones"

Consejo de Castilla. Disposiciones previas al decreto de Nueva Planta. 1715.


"...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo (Cataluña) tan criminal como el no discurrírsele pena condigna..."
José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela militar de Barcelona.

"Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."

José Patiño. "Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña". 1715.



"En este año he comenzado a continuar las partidas en castellano, en virtud de las repetidas órdenes que para la extensión de este Idioma en Cataluña ha havido del Rey (que D. guarde)"

Libro de óbitos de la parroquia de Gurb. 1769.


"Entendiéndose la impresión solamente en Castellano y Latín, pero no en Cathalán"
Consejo de Castilla. 1773.



"En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni baylar piezas que no sean en idioma castellano"

Decret de Manuel Godoy, ministre espanyol. 1780.


"La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la nación a quien se despojó de su antiguo idioma"

Padre Feijoo

Segle XX:


Los maestros y maestras de instrucción primaria que enseñasen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestación por parte del Inspector Provincial de primera enseñanza, quien dará después cuenta del hecho del Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley.

(Articulo 2∫ del Real Decreto de 21 de noviembre de 1902, signat per Alfonso XIII a instancies del President del Govern Espanyol, Conde de Romanones, i del Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts, Álvaro Figueroa). 1902.



"Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado catalán en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".

"Ejército y Armada" 1906.

"El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".

"La Correspondencia Militar". Madrid. 13 de desembre del 1907.


"Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano".

Miguel de Unamuno, declaracions fetes a "El Mundo" de Madrid. 1907.


"Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerÌas o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor".

Circular del Gobernador Civil de Barcelona, general Losada. 1924.


"Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas".

Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid 1927.


"Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro".

Ramiro Ledesma Ramos. La Conquista del Estado. 1931.

"Hablar de nacionalidades oprimidas -perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión- es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla".

Intervenció de Miguel de Unamuno en las Cortes de Madrid. 2 de juliol del 1932.


"Antes que el Estatuto la guerra civil".

Titular de "El Imparcial" 1932.

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."

Manuel Azaña. Memorias. President de la República Española.


"Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ."

Manuel Azaña. Memorias. Presidente de la República Española.
"El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores entre los republicanos."

Juan Negrín. Cap de govern socialista de la República española i president a l'exili, citat per Julián Zugazogoitia en les seves memòries.


"Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar".

General Queipo de Llano. emissió radiofònica. 1936.



"Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España".

Discurs del cap del Servicio Nacional de Propaganda de Falange española y de las JONS, José Antonio Giménez Arnau. Saragossa, 21 d'abril del 1938.


"Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oído a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".

El Tebib Arrumi. Heraldo de Aragón. 4 de febrer de 1939.



"Catalán, judío y renegado,

pagarás los daños que has causado.

Arriba escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer."

Versió del "Cara al Sol" cantada durant la Batalla de l'Ebre. 1938.



"Todos los catalanes son una mierda"

Declaracions fetes el dia 21 de juny del 1959 per Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, imposat "a dit" per la dictadura franquista.



"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes".

Declaracions de Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Fútbol. 1967



"°Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. (...) haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse , y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco i posterior president de la Comunidad Autónoma de Galicia. 1968.