Antics i actuals franquistes de la Catalunya Sud solen parlar dels embassaments com d'un èxit de l'àntic règim. La majoria dels pantans varen ser construits a les parts altes de les conques de la Catalunya interior i tenien com a objectiu - a banda del sucòs benefici econòmic dels seus promotors - la producció d'energia elèctrica en uns temps on la hidràulica podia abastir al 50% de la totalitat del consum elèctric de l'Espanya
grande y libre. Però aquest sistema hidrològic, planificat per tecnòcrates de la dictadura, ha resultat ser altament inefectiu per evitar la inundació de les àrees costaneres, i pel que fa a l'utilització de les precipitacions estacionals. No obstant, des de la mort del
Caudillo no s'ha realitzat cap projecte important que resolgui aquests problemes de gestió de l'aigua a la Catalunya Sud.
Actualment hi ha dotze conques a la Catalunya Sud que no tenen control de flux. Entre aquestes hi ha les dels rius Besòs i Fluvia i les dels seus principals afluents. Altres fluxos com les rieres del Maresme tampoc disposen de cap sistema de control i les seves aigües estacionals es perden al mar.
Entre les raons per no realitzar un projecte per evitar inundacions i recollir l'aigua de la pluja a les àrees costaneres hi la del baix cabdal mitjà dels sistemes hidrològics implicats, i la seva localització en zones altament poblades. Aquests són, però, els principals motius que haurien d'impulsar projectes racionals de gestió de l'aigua. La inundació de zones habitades costaneres es produeix gairebé cada dos anys als darrers trams del Besós i del Fluvià. D'altra banda, les sequeres són un problema recurrent a l'àrea de Barcelona.
Per exemple, el Besòs (un sistema que extreu les dues terceres parts de les seves aigües dels sistemes del Ter i del Llobregat) té un flux típic mediterrani de només 2 metres cubics per segon. Però aquest valor és deu vegades més gran que el valor mitjà del flux del riu Santa Ynez a California abans de la construcció del pantà de Cachuma el 1952.
El flux del riu Santa Ynez era altament variable abans de la seva regulació i es podia multiplicar per 2000 durant crescudes ocasionals (el doble que el del riu Besòs).
Considerant una àrea de 400 quilòmetres quadrats als voltants del riu Besòs i els seus afluents, on la precipitació anual és de 900 mm, un sistema de recol·lecció d'aigua podria recollir fins a un total de 360 hectometres cúbics (el sistema Sau-Susqueda-Camarasa té una capacitat màxima de 459 hectòmetres cubics). Fins i tot recollir una petita fracció d'aquesta quantitat tindria resultats altament beneficiosos.
Els sistemes hidràulics costaners de California (Cachuma, Santa Maria i Ventura) són uns excel·lents exemples del que ha de ser un projecte de recol·lecció d'aigües correctament disenyat en un clima mediterrani. En lloc de canals sense planificació o de preses inflables en trams del riu (com els que s'han fet recentment al llarg del riu Besòs) la gestió del nivell dels aqüifers i la recollida d'aigues estacionals son claus per evitar inundacions i per combatre la sequera.
Un projecte d'aquesta magnitud hauria d'incloure varis pantans de regulació i múltiples conductes i túnels d'aigua als dos costats de la serralada litoral. Una regulació apropiadament planificada hauria d'assegurar també uns sistemes hidrològics mediambientalment més sanejats.
El plantejament d'una acció d'aquesta categoria no es fa tractant d'emular els faraònics pantans franquistes ni tampoc els errors inicials de les obres que abasteixen d'aigua a la ciutat de Los Angeles. Els embassaments realitzats en condicions favorables tant per al mediambient com per a la seva viabilitat exigeixen precisament que les zones riu amunt tinguin un subsòl no degradat. La desforestació és totalment contrària a un projecte d'aquestes característiques, que ha d'anar acompanyat d'una protecció molt més gran d'aquestes zones.
Entrades
