El generalísimo Franco (qui encara apareixia en monedes de curs legal fins molt poc abans de l'entrada en circulació de l'euro amb la inscripció "Caudillo de España por la Gracia de Dios") deia que va deixar "España atada y bien atada". Aquesta afirmació incloïa a les colònies peninsulars i, evidentment, també a la dels catalans. Gairebé mig segle d'aïllament gairebé total i de manipulació de tota la informació per l'aparell feixista de l'Estat va portar, al llarg de dues generacions, a la creació d'un poble amb sentiments i emocions molt particulars que jo anomeno "sentiments franquistes". Aquests sentiments expliquen que tota reivindicació que a qualsevol país de l'Europa occidental seria considerada justa aquí es consideri radical i fora de lloc.
Tenim pèr exemple el cas que va portar a en Carod Rovira a un deteriorament de la seva salut, pèrdua de vots i a la seva lamentable posició actual de putxinel·li (compartida per la resta de membres actuals del seu partit). Parlo del moment en que va gosar posar sobre la taula de negociació el suport de l'administració autonòmica a la candidatura olímpica Madrid 2012. Pràcticament la totalitat dels catalans varen posar el crit al cel ( "Com podia dir tal disbarat un polític?", "és que s'ha begut l'enteniment?" eren expressions habituals). En canvi, un cop en Carod Rovira i els seus s'han acomodat a la bona vida de "l'establishment" i han deixat de reivindicar amb fets qualsevol assumpte d'importància pel nostre país, a ningú no sembla que tot això li molesti gens ni mica i fins i tot sembla que podria tornar a ERC algun vot perdut.
Aquest poble anul·lat va votar un estatut que no representa cap mena de millora respecte l'estatut post-franquista del 1979. No només no concreta xifres sobre el finançament (ja que en varen ser retllats els articles fonamentals que en feien referència (recorde'm-ho: gràcies a la reunió de l'Artur Mas amb en Zapatero) sinó que arriba al punt de retallar alguna competència administrativa que l'administració catalana tenia anteriorment com la que feia referència a la convocatòria de beques (digne de menció a tall de curiositat).
Aquest poble anul·lat accepta doncs que existeixi una administració local sense cap mena de capacitat legislativa que es limita a administrar i a aplicar les Leyes que es legislen al Congreso de los Diputados de Madrid. Aquesta situació és tan exagerada que inclou fin i tot totes les reglamentacions relacionades amb el trànsit. L'administració "automòmica" no té competències per crear la legislació autonòmica més elemental per decidir sobre l'educació, la justícia, l'energia, les univeristats, l'indústria, l'hisenda, la salut, etc... Totes les "lleis" que el seu ridicul parlament aprova no poden modificar en cap cas el que sobre qualsevol matèria es decideix a les Cortes Generales. Absolutament res a veure, per tant, amb el que succeeix a qualsevol Estat Federal.
Dins de l'escàs marge de maniobra que permet la legislació des de la mort del dictador (realitzar tasques administratives amb la connivència del Gobierno de la Nación) mereix una atenció especial el recolzament que va donar en Jordi Pujol al desmantellament de la indústria pesada al nostre país i a la implantació de "maquiladoras" de transnacionals. Parlo dels casos de la Maquinista Terrestre i Marítima, Seat i Pegaso (antiga Hispano-Suïssa reconvertida per la dictadura) i al floriment d'empreses com Sanyo, Sharp, Nissan, etc... Fins jo tenia clar als quinze anys d'edat que això només podia representsr, a llarg terme, una catàstofe pel país. En canvi, aquest poble anul·lat ho ha estat aplaudint fins ben entrat el segle XXI. I encara, no gosa demanar responsabilitats a ningú.
El cas que tractem és doncs ben sonat i d'impossible solució. Crec que caldrien com a mínim tres generacions de exposició d'aquest poble als corrents de cultura internacionals per poder observar alguna millora. Malauradament, les noves tecnologies comuniquen més escombreries que informació útil i (tot s'ha de dir) el nostre planeta camina per uns moments molt poc favorables per l'afloriment de la Raó. Aquesta desgraciada concidència de "tempos", farà que la nostra ciutadania no es pugui mai reenganxar als corrents que l'haurien de fer avançar i posar-la a un nivell que (si més no) la fes sentir-se conscient dels drets col·lectius i deures individuals propis d'una comunitat civilitzada.
Entrades
