Unitat de l'independentisme? Impossible sense un rumb i una credibilitat

No és el que em preocupa més, la unitat, malgrat el que tant es diu
sobre aquest tema. Deixeu-me que m'expliqui.  La unitat ja vindrà, però
crec que primer cal establir una rumb i una credibilitat. Les forces
independentistes a  Catalunya nivell electoral estan molt
fumudes degut a la falta de credibilitat de manera que encara que
s'unissin tal com estan ara no obtindrien ni el 15% del parlament. De fet crec que tal com estan les coses encara molt menys. I cap de les que quedi exclosa presentant-se per separat representaria a més del 3% del total dels electors i  per tant no cal fer gaires esglais.

Ara mateix una coalició SI-ERC-CUP-RCAT seria un fracàs enorme llevat que s'exigeixin unes condicions de treball estrictes. Això és el que va fer ahir molt hàbilment SI i crec que és el camí que cal seguir.

Efectivament, cal obrir una via creible que capti els 500000 vots independentistes latents que avui dia existeixen. Un cop assolit això (no tan difícil ja que ERC ho va assolir fa uns anys partint d'una situació similar a la que té SI ara) crec que seria possible duplicar o triplicar els vots en comptes de dividir-los o deixar-los a casa (que és el que ha portat la política de poltronisme d'ERC).

Em consta que fa no massa en  Joan Carretero de Reagrupament volia un govern autonòmic tripartit amb CiU-ERC-PSC. Quina credibilitat pot mereixer aquest polític per molt que digui ara que no vol cap càrrec?

Crec que l'exemple de Bildu és prou explícit i ens dóna una bona lliçó sobre el que cal fer.  El moviment abertzale va exigir a Eusko Alkartasuna que no tornès a caure en l'error de pactar amb el PNB a canvi d'unes poltrones al govern autonòmic. Oi que això hauria de donar una lliçó a ERC?

Però no, sembla que encara a "Catalaña" es parla de CiU gairebé com si fos una força sobiranista! El PNB és un partit autonomista però és que  Convergència és encara pitjor, es un partit regionalista hereu de la Lliga de Cambó.

Unitat sí però amb un rumb.

D'altra manera és estrellar-nos contra un a paret. Mireu sinó els resultats darrers d'Esquerra-RCAT-Laporta a Barcelona. Cal alguna cosa més que simple unitat en la fòrmula per despertar l'independentisme!

Confio que BILDU i Euskal Herria ens segueixin donant exemple i que SI segueixi seguint les seves passes. És l'únic camí que tenim.

ERC s'enfonsa a les municipals

Com ja havia predit anteriorment en aquest blog, la combinació d'en Laporta (que ja era sospitós d'oportunisme) amb Esquerra (que s'ha cobert de glòria no fent ni brot per la sobirania però que els seus membres més destacats han demostrat una estimació molt gran per la poltrona) no podia donar un bon resultat electoral. El mateix es pot dir pel que fa al nou retrobament amb els Reagrupats d'en Carretero. No estaven tan barallats, o és que realment no m'equivocava i tot era questió de desavinences en el repartiment dels seients?

Els catalans independentistes no cerquen agrupacions de gent que volen entrar en un govern per gestionar, (mitjançant uns càrrecs públics que ens costen molt cars) les misèries que el règim feixista del 1978 va concedir a Catalunya sota el nom d'autonomia. El que tota persona preocupada pel futur del seu pais cerca és polítics honestos i amb les idees clares i accions coherents.

En aquest sentit, tot i que crec que en el parlament l'opció seriosa és Solidaritat Catalana per la Independència, no puc deixar d'expressar la meva satisfacció pels bons resultats de les candidatures de les CUP a molts municipis de la Catalunya Sud. Cada cita electoral mereix la seva estratègia i les seves llistes. De la mateixa manera que al Quebec el sobiranisme es presenta a les eleccions provincials i federals sota dues estratègies i denominacions diferents (PQ i BQ), no em sembla malament que a casa nostra sapiguem aprofitar les oportunitats que tinguem a cada moment.

Francament, no em feia massa gràcia la idea de la participació de SI en la política municipal d'aquest país tan corrupte en les seves administracions locals. Especialment sense tenir la garantia de que els representants podrien tenir una direcció política i claredat d'idees  que jo en aquests moments atribueixo a en Lopez Tena i a en Strubell.

Cada candidatura de les CUP és un món i forma part d'un món municipal. Jo sempre he ignorat d'on les CUP obtenen el seu finançament, però en aquests moments crec que (si més no pel moment) ja m'està bé una candidatura independentista de caire municipal com la CUP a molts ajuntaments. Moltes vegades es planta una llavor amb una intencionalitat i la planta que creix es gira contra els interessos dels qui la van plantar. I si no que els hi preguntin als de la CIA pel que fa a en Sadam Hussein, a en Noriega i als Talibans.

Felicitats doncs per a les CUP però sobretot a tots els independentistes que creuen que cal anar en una altra direcció que la de la poltrona. Esperem que tant SI com les CUP siguin les dues cares de la mateixa moneda (vés per on, parlant d'independència de seguida sorgeixen qüestions monetàries) que ens portarà, algun dia al camí cap a la sobirania que avui ha obert BILDU.

Endavant i força!

Minúscula estelada a Catalunya, gran estrellada d'ERC

Es repeteix la mateixa història de sempre. ERC perd vots massivament i el que és clar és que els seus dirigents segueixen aferrats a càrrecs polítics a l'Administració (amb l'honrosa excepció de Puigcercós qui, no obstant, deixa enrere un home de la seva confiança i no expressa cap voluntat de no tornar a acostar-se a les actuals institucions). No veig llunyà el dia de la divisió d'ERC i el moment en el que alguns dels líders dels principals corrents d'aquest partit (ja sigui de la direcció o de les faccions crítiques) segueixin les passes de Joan Hortalà, Pilar Rahola o Àngel Colom.

Encara és l'hora de que algú a ERC es decideixi a fer gestos perquè el partit vagi en la direcció d'abandonar càrrecs inútils i a reivindicar (amb accions i no només amb paraules) l'ideari que hauria de tenir una formació sobiranista.

Perquè ningú no ho diu ben clar? Una Conselleria de Governació, per exemple, té actualment tant sentit a Catalunya com la que tindria una d'Assumptes Exteriors o una de l'Aire: amb les competències i legislació actuals absolutament cap.

El principal corrent crític del partit, "Reagrupament" d'en Joan Carretero es presenta com una alternativa a l'actual direcció. Però malauradament ni la trajectòria de l'ex-conseller de governació ni el seu programa l'avalen.

Entre les idees originals de Carretero (expressades durant la creació de Reagrupament) hi ha la de permanència al "govern" autonòmic i la d'un eventual i incomprensible pacte ERC-CiU-PSC.

Immediatament després de les retallades de l'estatut (que ja no era inicialment cap gran cosa) i abans de que fos sotmés a referendum, un partit que fos només una mica sobiranista hauria d'haver fet, com a mínim, el següent:

1. - Abandonar el govern. Una formació independentista no pot participar d'unes institucions que suposadament rebutja (Quin ridícul que els seus consellers haguessin de ser expulsats per en Maragall!)
2. - No donar cap mena de suport al partit que ha fet les retallades (PSOE) ni als partits que les han recolzat (principalment Convergència i Unió , però també Iniciativa-Verds).
   

No havent realitzat aquestes dues accions elementals ni tenint cap corrent intern fort que les hagi reivindicat, els darrers resultats d'ERC eren fàcilment previsibles. També ho és el futur d'aquest partit . Enfonsament total en vots a les autonòmiques. Divisió del partit. Possibles transfuguismes (o fugides, depenent de quina sigui la facció finalment dominant) a Convergència i Unió.

Sembla ja tard, molt tard, per redreçar la trajectòria d'Esquerra. Els moviments dins de la formació política em fan ser molt incrèdul respecte als possibles successors a la seva direcció.

Crec que , més aviat, el que està passant no és només que ERC hagi entrat en una greu crisi d'identitat, sinó que ho ha fet també fa temps el país que anomenem (o anomenàvem) Catalunya.