Aquest cas és un exemple emblemàtic del "savoir faire" de l'empresariat català. Una companya que rep 150 milions d'euros de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (és a dir, dels nostres impostos) per tal de que una sèrie d'empresaris tinguin una bona propulsió i xarxa de seguretat per poder demostrar la seva capacitat d'iniciativa emprenedora.
Aquests diners representaven un 79% del capital de l'empresa i els hi varen aportar Catalana d'Iniciatives (11,4%), Turismo de Barcelona (15%), Fira de Barcelona (24%), Avança (10,5%) i Cimalsa (18%). Els empresaris catalans del Volcat (societat propera a CiU segons la mateixa Vanguardia) aporten un escàs 10%. És a dir, despesa pública i beneficis privats. Oi que ho coneixem això?
Així sí que es poden fer negocis.
Però el més bo és que la seva meravellosa gestió deixa a la companyia amb 115 milions d'euros de deute (sabeu que els pagarà?). Això sense tenir en compte el cost que representa pel país tenir 3200 persones més a l'atur.
La curtedat de mires dels emprenedors del nord-est del Regne Bananer va fer que anuncièssin la compra (amb capital públic) d'una companyia aèria d'aquestes característiques fent-ho com si es tractés del manteniment d'un valor estratègic pel país. Sembla que els vols a Màlaga i a Gàmbia convertien a El Prat a un "hub" intercontinental de primer línia.
El mateix nom de la companyia ja suggeria la mentalitat dels empresaris emprenedors que varen prendre les regnes de la direcció fa tres anys i varen decidir conservar-lo. Spanish Air. Això és exactament el que ens queda a les nostres butxaques.
Entrades
