Les refomes que clamen al cel

Crec que el resultat de les negociacions del finançament (unit a una situació de crisi econòmica profunda i a una conscienciació col·lectiva) haurien de desencadenar en els propers mesos un moviment federalista que és el que forçaria una reforma important de les estructures de l'estat. També crec que aquesta reforma és prèvia al model d'estat o estats a la qual pugui finalment conduir.

Actualment el govern de l'estat Espanyol, amb seu al palau de La Moncloa, exerceix el seu poder per perpetuar una expoliació econòmica flagrant dels ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Les qüestions són:

1.Saber si la societat civil catalana ho seguirà acceptant en els anys de crisi econòmica com ho ha fet en els darrers trenta anys. Aquesta és una possibilitat que no és descartable donada la naturalesa d'aquest poble i a la conseqüent falta de coherència i de respecte pel propi país que exerceixen els polítics catalans de tots els partits.
2.I, en el cas de que finalment no ho acceptès, de quina manera es produirïen els canvis que haurien d'aturar aquesta situació tan obviament injusta.

La situació és tan simple com absurda. L'estat espanyol no permet la igualtat de prestacions públiques pels seus ciutadans independentment de l'indret on visquin. La perpetuació d'una situació que sembla gairebé feudal pel que fa als jornalers del sud d'Espanya fa que els impostos dels valencians, dels balears i dels catalans financïin unes prestacions i un serveis a Andalusia de les quals no en poden gaudir ells mateixos (per exemple subsidis d'atur amb nomès tres mesos treballats).

Fins ara, la classe política ni la societat civil a Catalunya semblen ser conscients d'aquesta situació, ja que han pactat i aprovat un nou estatut que diu a l'Article 206.3 (versió en castellà, que és la que té validesa jurídica): “Los recursos de la Generalitat se ajustarán en más o en menos para su contribución a a la solidaridad. La solidaridad será fijada por el Estado”. Aquesta solidaridad permet que es produeixi una situació paradoxal en qual la redistribució d'inversions capgira els nivells de riquesa: les zones pobres passen a tenir el nivell d'inversions per càpita que tindrien les zones riques abans de la redistribució i les zones riques el de les pobres. Per exemple, actualment, un ciutadà de la comunidad autónoma de Catalunya reb una inversió de l'Estat de 2500 euros mentre que un extremeny en reb 3500. I això està totalment d'acord amb el nou estatut i els seus fons anomenats “de compensació”.

Així doncs, a l'estat espanyol la imposició s'anomena solidaritat. La magnitud de la injustícia és encara més evident quan ni tant sols es publiquen anualment les inversions que es fan a les regions (contràriament al que es fa a un estat com el francès on es poden consultar còmodament per Internet).

La consciènciació del poble d'aquest fet tan injust en un país normal hauria de fer que tots els ciutadans de Catalunya (independentment de la seva ideologia ni el seu origen) fessin pinya en els anys de crisi profunda per exigir unes reformes que clamen al cel.

En el nostre cas el que tocava assolir en aquest moment de la història era un estat federal. La idea d'un estat federal constitueix un denominador comú tan aglutinador i que cau tant pel seu propi pes que si fos reivindicada seriosament ni els partits polítics d'àmbit estatal en podrien aturar la seva implementació.

Crec que no és agosarat pensar que un manifest federalista podria aconseguir, si el suporta una plataforma unitària a marge dels partits, el suport de més de tres milions de signatures en menys d'un any.

L'exigència d'aquestes reformes per part de la societat civil hauria de xocar evidentment contra l'acció dels polítics catalans que van pactar l'actual estatut i contra el partit català autoanomenat “independentista” que segueix ocupant càrrecs al govern des que va ser sotmès a referèndum. En política, com a la vida, el que compta no són les paraules sinó les accions que s'exerceixen.

Un fre per a que pugui començar aquest procès (i pel qual els governants de Madrid es freguen les mans de satisfacció) és la mala premsa que té el federalsime dins de part de la societat civil independentista que no nomès ignora la naturalesa dels processos seccessionistes del segle XXI sinó que també ignora la naturalesa de l'estat que la sotmet i la que tenen els estats federals. Aquesta societat civil està més preocupada en si s'ha d'autodefinir o no com a independentista que no pas en desarmar eficaçment les estructures actuals de l'estat espanyol. L'expoliació econòmica fa que desitjar un estat federal (abolint-ne la constitució del 1978 que el nega) siguin un objectiu prioritari comú de tots els ciutadans de Catalunya. Tan pels sobiranistes com pels que no ho són.

L'actual oposició de part de la societat civil catalanista a la reforma es podria comparar amb el que suposa, en el cas del País Basc, la negació a la condemna de tota forma de violència per part del moviment independentista i que permet al govern de Madrid i a la direcció del PNB evitar un procès que conduiria a l'escisió de part d'Euskal Herria . Aquesta escisió representa aparentment la segona via possible de reforma de l'estat espanyol actual. Però, si bé és cert que aquesta faria trontollar el poder central, cal recordar que el País Basc Navarra ja van assolir fa molt de temps, a nivell econòmic, l'estatus que reivindica el federalisme. Per tant la seva eventual independència per si sola ni tant sols implicaria necessàriament la reforma econòmica de la resta de l'estat. Si no canvia el tarannà d'aquest poble català mesell, la independència de les províncies espanyoles d'Euskal Herria nomès podrà representar per a Espanya poc més que acabar amb una assimetria constitucional una mica estrambòtica.

I quin és el gran atractiu d'una reivindicació federalista immediata pels sobiranistes de Catalunya? Doncs la de que en aquest estat que es nega a la reforma és molt poc probable o impossible que els canvis s'inicïin amb un desmembrament immediat de l'estat (amb la possible excepció ja mencionada del cas basc). Els grans canvis a la història contemporànea sempre han sorgit de la incapacitat de dels estats per a reformar-se unida a l'acció de ideòlegs i líders que que han sigut capaços d'encendre la guspira que els ha desencadenat. Com a la revolució francesa, en la qual un moviment que inicialment només pretenia reformar la monarquia va desencadenar el procès que la va abolir, el moviment federalista serà, si es produeix, el detonant que encetarà les reformes i que obrirá nous horitzons per a Catalunya.