The New Euro

I disagree on the idea of the euro being not so bad "if countries followed the rules". The matter is not about following rules - as, incidentally, most economic press says - but on the whole idea of some countries (mainly Germany) selling high added values products to other countries for over two decades and financing part of these sales with tax payers funds from all countries. So there is no "support" of wealthier countries to poorer countries but support to industrial corporations from public funds, while other industry in Catalonia -for example- was sold or shut down. This is what the European Union and the idea of free trade was about. What the poorer countries had to do is to increase their productivity and all these policies have been aimed in the opposite direction so some corporations could increase their gains. People say Greece borrowed money but think about how many Audis and BMWs have been sold to Greece, just to mention a couple of examples.

Butr how can Spain, Greece, Ireland and Portugal be left out of the Euro in a politically correct way?
There is a solution that could be already in the minds of some technocrats in Berlin and Paris. A new currency- that could may be well called the New Euro- will be accessible for selected countries, those of the the higher speed.

This would allow the PIGS -and maybe some other country like Italy and Belgium- to reach by devaluation of the regular euro the growth required to create jobs and pay back the debt that internal devaluation alone will only make bigger.

Sempre es millor que en Laporta hagi sortit de l'armari ara

Jo sempre he dit que votant a SI estava votant una idea no a una persona. SI representava i representa la idea del compromís per la independència i el rebuig a la trajectòria d'Esquerra que ha estat "apalancada" sense fer res durant 7 anys i ocupant càrrecs a l'administració. Un personatge, que no una personalitat, com en Laporta va atraure vots i fer possible l'irrupció al parlament. Però des del moment en que en Laporta demostra no ser fidel a aquests principis no queda res més que dir bon vent i barca nova.

Sis detalls positius:

1. En Laporta partia d'una operació de desprestigi que li va fer mal i la seva impopularitat és mes gran que la seva popularitat, la qual cosa rebaixa molt el seu sostre de vol polític.

2. Sempre he dit que en Laporta es un pèssim orador i no te cap carisma.

3. La combinació del salt arribista d'en Laporta (que ja era sospitós d'oportunisme) amb l'encara recent desencantament de l'independentisme amb Esquerra no pot donar un bon resultat electoral. Calen polítics honestos i amb les idees clares i accions coherents.

4. L'electorat no hagués perdonat que el partit es rendís als dictats megalomaniacs d'un dirigent com no va perdonar a en Carretero.

5. Hi ha una personalitat amb molts bons dots de polític i amb cognom castellà que es bo que assumeixi el liderat ara que ja tenim la tribuna que ens proporciona el parlament.

6. Sempre es millor que en Laporta hagi sortit de l'armari ara que no d'aquí a 7 anys.

De Jordi Pujol a la independència, passant pel raonament

Aquest dimarts en Jordi Pujol ha publicat un article (“Del Tribunal Constitucional a la Independència. Passant pèl Quebec”) on diu bàsicament el següent:

• Que "podria passar" que ”d'aquí a un temps” ens haguéssim d'afrontar amb un “dilema”.
• Que el “nacionalisme català” ja “no té motius per no adherir-se” a l'independentisme.
• Que mentre “esperem” (sic) un hipotètic referèndum oficial i vinculant el nostre objectiu és reforçar-nos internament en economia, en creativitat cultural i en reforçament de la societat civil” i, a més, “sense esperar gaire ajut ni justícia”.
• Que “hi ha país” (gent amb iniciativa) que anirà “aplicant dia a dia el seu dret a decidir”.

És llastimós veure que el que ha estat el president de la Generalitat durant 23 anys, en primer lloc, li hagi costat tant d'arribar a la constatació de que no hi ha cap motiu per no ser independentista i, en segon lloc, observar que aquesta mateixa personalitat política amb vocació d'estadista tingui les idees tan poc clares respecte la política espanyola, la política internacional i el que representa l'autogovern i l'autodeterminació d'un país.

Com pot ser que ens digui que "podria passar" que ens haguéssim d'afrontar “d'aquí a un temps” a la disjuntiva (“dilema” que diu ell) que ens portaria a la independència? De quan temps parla? Necessitem trenta anys més per pensar-ho?

Que el nacionalisme català “no té motius per no adherir-se” a l'independentisme és tan evident des de fa tants anys que em sorprèn molt que algú com en Jordi Pujol li hagi costat tant a dir-ho.

Com creu en Jordi Pujol que hem “d'esperar” un referèndum vinculant per la independència? Potser creu que al Quebec varen “esperar” el referèndum vinculant? Com creu que el varen esperar?

I com creu que anirem aplicant “dia a dia” el dret a decidir?

Francament, crec que l'ex Molt Honorable no té les idees gens clares i el garbuix d'arguments que exposa al seu escrit reforça la meva opinió.

Comença dient que el Tribunal Constitucional ha actuat per pressió del PP i que no representa la opinió del PSOE ni de la majoria de l'opinió pública espanyola. Això és absolutament fals. L'opinió pública espanyola, majoritàriament, suporta les retallades de l'estatut i el PSOE està en perfecta sintonia amb el PP pel que fa als afers d'Estat.

Diu que fa uns anys “una evolució favorable de la interpretació de la constitució” i una “col·laboració política i econòmica i d'hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya” podria permetre “el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya”. De debò ho creia així en Jordi Pujol? Com es pot interpretar una constitució que no atorga a Catalunya competències de debò en finances, model lingüístic, justícia o en educació? No ho sap que en tots aquests camps la constitució espanyola del 1978 supedita tot el que s'administri aquí a Leyes Orgánicas aprovades a Madrid?

Però ell parla en canvi d'un “gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important”. Sap les competències que té un estat federat qualsevol? Quina mena d'autogovern podia esperar d'una constitució aprovada amb el beneplàcit de les autoritats franquistes de l'època?
També parla d'un “finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i aplicar projectes col·lectius ambiciosos”. Com pot dir això quan ell mateix diu que Navarra i el País Basc só les úniques autonomies amb Concert Econòmic? Això és aixi perquè ho diu la Constitució Espanyola , sigui quina sigui la seva interpretació. I aquesta constitució data del 1978.

Quina bona atenció han tingut els ciutadans de Catalunya durant els darrers trenta anys, quan hem sigut testimonis de que Catalunya ha passat de ser la regió més rica d'Espanya a una de les més pobres? Quin projecte col·lectiu ambiciós va projectar en Jordi Pujol quan era President? Omplir-nos de multinacionals japoneses que ara pleguen o amenacen de plegar si no reben diners dels nostres impostos?

Després parla del Quebec, sense mostrar gaire coneixement de la política canadenca. Diu que “el Quebec no es trobaria bé en el Canadà si se l'equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Columbia Britànica”. Deixant de banda el fet de que el Labrador no és una província Canadenca, en Jordi Pujol hauria de saber que el Canadà és un Estat federal, on els tres nivells de poder (federal, provincial i local) no se solapen i totes les províncies tenen competències de debò i capacitat legislativa en àmbits tals com Hisenda, Justícia, Treball i Immigració (curiosament en aquest darrer àmbit, tot i que la Constitució espanyola no en diu res, CiU i ERC van renunciar a reclamar-ne competències en el darrer estatut).

Només gràcies a una pressió immensa del Partit Quebecois (que sempre ha exigit la independència i sempre ho ha fet sense embuts) la Constitució Canadenca reconeix que el Quebec és una Nació. I, el que és més important, el finançament de les províncies dóna una balança fiscal molt favorable al Quebec (i es publica cada any).

Creu que sense una lluita immensa dels sobiranistes quebequesos seria una realitat avui dia el model bilingüistic del Canadà, que només és vigent des de l'època del primer ministre Pierre Trudeau?

Potser creu que el Quebec ha anat “esperant” un referèndum gràcies a un poble “amb iniciativa” que ha anat “aplicant dia a dia el seu dret a decidir”?

No ha sentit mai parlar de la Crisi de l'octubre del 1970 al Quebec ni de la “War Measures Act”?

En fi, si hem de seguir fent cas a en Jordi Pujol, podem esperar un parell de generacions més amb gent “amb iniciativa” mentre s'acaba de desmantellar el nostre país, tant econòmicament com culturalment.

A trigger to deconstruct the XXth Century

It is well known that the 1930s depression lead to WW2 and that Spanish Civil war was its prelude (and an experiment for the Nazis). The global war was then an opportunity for American investors who rebuilt the US economy . Reconstruction of Europe along with socialist winds blowing from beyond the Iron Curtain produced relatively prosperous societies in many countries. Now Spain might trigger a global war that might finish globalization. Only that this time it will be another kind of war.

As we know now, war industry fueled the American economy and eventually most of the other economies. With a WW3 out of the question - thanks to Oppenheimer and his fellow researchers - investors will always seek other ways to line their pockets.

In the last decades the way has been called globalization. Tariffs have been virtually supressed just as they were before the beginning of the XXth Century.

But globalization did not make Spain more competitive. Competitiviness of Spain was in 2007 the same Austria had in 1978. Although most economies are currently growing (with the aid of central banks) it does not seem that Spain will be able to create jobs in the next years nor pay back its public and private debts. Internal devaluation as it is called (reduction of public expenditure and raise of taxes like VAT) will not be enough to pay the growing debts of this country.

In last Thurdsay's auction Spain was able to sell 3 bilion euros in bonds. This week Spain will bypass the auction of bonds by selling them, at a higher interest rate, to a syndicate of banks. I wonder what will be the solution for the rest of the auctions as the government needs credit for 90 bilion euros this year alone.

On the other hand, It will be difficult to pay the public debt with an unemployment rate approaching 25% of the active population.

Even if stronger European economies approve a bailout package, Spain will not be able to pay it back because the stress in the Spanish economy will not improve competitiviness nor decrease debt in the long run. So the only solution will be a devaluation. Then we can only expect a breakup of the euro.

Some analysts say that paying off debts in euros or dollars with a devalued currency would be crushing. However, the problem is that without a devaluation Spain - and possibly the other PIGS -just cannot return the debts. It is very simple: their low productivity and lack of competitiveness will never pull their accounts out of red figures. The more they lower salaries and raise VAT the worse, since their economies shrink even more. So if euro folds at least their balances will go into positive numbers and then will be available to return at least an important part of their debts.

Breakup of the euro and the default of such an economy as Spain will undoubtedly have extremely harmful consequences for the global economy.

Emerging markets like Northern Africa or Turkey might be an alternative to replace the failing PIGS economies, but I wonder if the world will continue as if nothing had happened.

Moreover, a breakup of the Euro might not only affect the PIGS, but obliterate the idea of European common market.

In my humble opinion, a possibility is that by then global transactions will be limited by tariffs. A commercial war between the west and China might create milions of new jobs in North America and the E.U. This could be considered, as Ralston Saul said, the end of globalization.

Tres injustícies que clamen al cel i que cap partit hauria d'acceptar

Hi ha tres pilars bàsics en els quals el polítics catalans (i el poble que els vota) fan el ridícul.

1- El finançament. Ens roben 60 milions d'euros al dia. I ningú no diu res. (I encara menys fa!)

2 - La llengua. El català no està en igualtat de condicions que el castellà i la "immersió lingüística" és un engany i un a burla. És demanar massa que demanem igualtat de condicions per a una llengua que se suposa que és oficial. Més ridícul de polítics i habitants.

3 - El nostre parlament és també una burla. No té cap mena de capacitat legislativa,. És una diputació canviada de nom. No podem legislar ni sobre el trànsit (ja no diguem sobre justícia, educació, immigració, medi ambient,...). Com podem permetre tal disbarat?

No s'ha de votar a cap partit polític que recolzi a cap govern que admeti aquestes tres grans injustícies. No cal ser independentistes per demanar això , però si no ho assolim no podem ni somniar en independència.

Avui CiU acaba de pertmetre l'aprovació dels pressupoostos de Madrid sense cap mena de contrapartida per a Catalunya (ignoro el que han aconseguit sota la taula pels seus interessos personals).Com poden ser tan absolutament indignes i poca-vergonyes? ERC tampoc tampoc ha fet mai res per sortir del govern i forçar un canvi en aquestes injustícies. En Carretero tampoc no va fer res quan era conseller.

Calen polítics i poble dignes i amb un mínim de fermesa i de dignitat. Els tres punts que reclamo no tenen absolutament res de radicalitat i ho tenen tot de justícia. El que és radical i estúpid és tolerar aquesta situació. Els polítics i el poble de Catalunya tenen la paella pel mànec i, si fossin dignes, farien caure a qualsevol govern que tolerés aquestes tres siutuacions absolutament absurdes.

Fins quan tolerarem això?

La destrucció del patrimoni arquitectònic de Barcelona

Les imatges mostren la destrucció de l'antic cinema París al portal de l'Àngel de Barcelona i la seva substitució per un altre cub amb finestres quadrades als que ens tenen acostumats els "genials" arquitectes que corren actualment pel regne bananer.

La zona on s'ha comés el crim és a més una de les més visitades pel turisme internacional ja que és just a l'entrada del carrer Montsió, ruta obligada del turisme cultrural que visita els Quatre Gats. Aquesta mostra de barbàrie ens farà doncs ben aviat famosos arreu del món pel que fa al nostre bon gust.

Si bé l'anterior edifici no era gaire gran i estava deixat de la mà de Déu, comptava amb una volta neoclàssica d'una estètica excepcional que, ben arreglada, hauria recordat una versió petita del portal de la Plaça do Comerço de Lisboa. A més, la seva estètica estava d'acord amb la del carrer on estava ubicat. Només un salvatge o una ment irracional podria haver deixat enderrocar-lo.

Fa una trentena d'anys es va desmantellar la industria pesada més important. Paral·lelament s'ha anat destruint part de l'arquitectura menys lletja que havia sobreviscut al franquisme.

No ens queda ara tampoc indústria sense xemeneies.

The Economist i la flexibilització del mercat laboral

La premsa internacional més representativa del neoliberalisme (en el sentit dels economistes de dretes, no amb el de StuartMil) carrega contra la "manca de flexibilitat del mercat laboral espanyol". Per la dreta global (i per l'empresariat en general) el que fa que Espanya no sigui competitiva és el cost de l'acomiadament dels treballadors.

Però veiem quins són aquests costos comparats amb els que hi han a d'altres Estats europeus. A Espanya acomiadar improcedentment a un treballador costa un màxim de 45 díes de salari per cada any treballat. A Àustria l'empresari ha de pagar dos mesos per any treballat. A França un acomiadament improcedent requereix el pagament de sis mesos per any treballat.

D'altra banda, si el cost de l'acomiadament (i la competitivitat) venen determinats pels salaris dels treballadors, convé saber quins són aquests salaris. Doncs segons la dades recollides per la Federació empresarial Europea FedEE els salaris mínims que existeixen a diferents països són els següents (s'indiquen les dates corresponents a les dades).

Andorra 915.20 euros (1.1.2009)
Àustria 1000,00 euros (1.1.2009)
Bèlgica 1440,67 euros (1.10.2008)
Espanya 633,30 (1.1.2010)
França 1342,0 euros (1.1.2010)
Grècia 740,0 euros (1.4.2009)
Gran Bretanya 1005,33 lliures esterlines (1.10.2009)
Holanda 1398,00 euros (1.7.2009)
Irlanda 1499,00 euros (1.7.2007)


Alemanya és una rara excepció, ja que no té fixat un salari mínim i té al legislació que permet un acomiadament més barat: només 15 dies per any treballat. El seu model laboral és possiblement el paradigma de la flexibilitat més desitjat per empresaris d'arreu del món.

I si atenem als salaris de les feines més competitives (és a dir les que generen major riquesa pel país) els salaris dels espanyols encara queden molt més mal parats en comparació als dels seus "homòlegs" europeus dels estats més desenvolupats.

El que és clar és que no hi ha una relació directa entre el cost de l'acomiadament (ni el cost dels salaris) respecte la competitivitat. Al 2010 França és possiblement l'Estat europeu més competitiu i amb més creixement (més que Alemanya) i en canvi té una molt menor "flexibilitat" laboral".

La realitat de la baixa competitivitat espanyola la trobem en que durant més de 35 anys els governs centrals i regionals han destruït la industria local més competitiva i han fet que es comprin productes d'alt valor afegit a països més desenvolupats (principalment a les economies francesa i alemanya) sense promocionar empreses pròpies clau per la creació de riquesa.

Aquesta pèrdua de competitivitat s'arrossega des dels temps en que en Jordi Pujol inaugurava (i finançava amb els nostres impostos)"maquiladoras" com les de SHARP i NISSAN a la vegada que deixava caure les empreses claus que haurien col·locat el nostre país en el lloc que li corresponia (Maquinista Terrestre i Marítima, Pegaso, Seat, ... per mencionar-ne les més grans i conegudes).

L'acord d'ingrés d'Espanya a la Unió Europea (llavors CEE) incloïa la renúncia a ser competitius tant en el sector industrial com en l'agricultura (com pot ser que importem pomes del Tirol italià?). La "Unió" Europea ha demostrat ser una eina molt efectiva per transferir capital públic Francès i Alemany (i també espanyol!) a les grans corporacions que han venut productes a Espanya, d'una forma molt similar al pla Marshall americà dels temps de la postguerra europea, amb la diferència de que els governs i els empresaris francesos i alemanys varen saber aprofitar els beneficis per regenerar les seves industries clau.

Podem dir en definitiva que baixa competitivitat espanyola (i catalana) ha contribuit enormement als beneficis de moltes grans empreses europees que mai han estat interessades en que Espanya sigui competitiva MALGRAT els baixos costos laborals espanyols.