L'anomenada llei de normalització lingüística de l'educació pretenia proporcionar (des de la limitada visió del post-franquisme) una respiració assistida a una llengua moribunda malferida per decenis de prohibició, tot integrant els nets de la immigració, els quals aprendríen el català a les escoles durant la seva tendra infantesa. El problema és que era i segueix sent una llei castrada el resultat de la qual no ha sigut la preservació del català, sinó només fer creure a la població poc informada que la llengua de Llull la sap parlar cada cop més gent i, de pas, transmetre la idea de que la Generalitat imposa el català obligatòriament (idea que actualment no ajuda gaire a la integració social de la immigració peninsular). És un exemple més de la hipocresia del pujolisme, basat integrament en la pantomima.
Hi ha tres punts bàsics que expliquen el fracàs de les lleis de normalització i de política lingüística de la Generalitat:
1. Una llengua no la parla ningú si no hi ha cap mena de necessitat de parlar-la.
Una llengua que no és necessària no s'utilitza. I una llengua que no s'utilitza s'oblida.
Una llengua inútil és aquella que no serveix ni per fer una consulta a un funcionari o a un empleat de correus , ni per canviar d'operador de telèfon, ni per agafar un taxi (sense barallar-se amb el conductor), ni per fer un curs a una empresa, ni per llegir un manual d'instruccions, ni per anar al cinema (en el cas d'una llengua minoritària però útil llegint els subtítols).
Una llengua és necessària no allà on s'ensenya sinó només allà on els Estats la defensen amb tots els seus mecanismes. Això no passa a Catalunya on un ciutadà pot viure perfectament sense saber català (o qualsevol altre idioma que no sigui castellà) i en canvi no pot viure si no sap castellà. Una discriminació evident envers els catalanoparlants que la majoria de la població sembla ignorar.
Els nacionalistes espanyols més intel·ligents saben que el preu que paguem els catalans per la política de normalització lingüística a les escoles és molt car i que és moneda de canvi dels mecanismes que sí que seríen importants per defensar el nostre idioma.
2. Manca de mecanismes per forçar l'acompliment de la mal anomenada "immersió" lingüística (el que en el món anglo-saxó s'anomena enforcement of the law).
Sol passar amb la les lleis d'aquest regne de pandereta (fins i tot amb les que tenen alguna trascendència). A la majoria de les aules de centres educatius on s'imparteix ensenyament obligatori a Catalunya (és a dir a les de la província de Barcelona i amb l'excepció provisional dels primers cursos d'educació infantil i primària) les classes es fan bàsicament en castellà.
A les aules d'acollida s'hi ensenya castellà (encara que, “per a més INRI”, hom trobi posters dels Països Catalans a les seves parets).
Caldria recordar a l'administració que la “llengua vehicular” d'un ensenyament no és només la llengua escrita, sinó que és la llengua de comunicació entre alumnes i mestres o professors.
L'única llengua en la qual estan totalament immersos la immensa majoria dels alumnes de les escoles del principat de Catalunya és el castellà.
En aquest sentit la Llei de Normalització lingüística no només ha fracassat en els l'assoliment dels seus objectius sinó també en la seva aplicació.
3. És una política que actualment fomenta el nacionalisme espanyol de la societat catalana.
Perquè el nacionalisme espanyol ara utilitza la llei de normalització lingüística com a munició contra una llengua que considera inferior i l'aprofita per minar el nacionalisme defensiu des del fons més profund de l'Espanya més profunda present a Catalunya. Això es produeix perquè en aquest territori sense estat el nacionalisme espanyol té el recolzament d'un Estat espanyol (per cert únic i central) i amb tots els seus mitjans de comunicació darrera.
En els darrers anys, en els quals la dictadura (contra la qual estàvem millor) ja no forma part dels records de gran part de la població, part d'aquesta darrera ha abandonat la neutralitat per l'expressió oberta d'un nacionalisme espanyol cada cop més recalcitrant i que és conseqüència de més de trenta anys d'impregnació de patrioterisme (de la mena del que idolitza en Fernando Alonso i del que es llençava a la jugular del ara innombrable Carod Rovira quan gosava parlar de boicot als jocs olímpics madrilenys si l'Estat boicotejava les seleccions esportives catalanes).
Així doncs, cada cop més castellano-parlants a Catalunya (ignorants i sense perspectiva històrica) veuen la política lingüística del Deparament d'Educació no com una ajut a la integració sinó com una imposició, semblant a la que hi havia a la Polònia zarista on els mestres feien amagar els llibres en polonès quan havien d'entrar els inspectors russos a l'aula (o a la imposició del castellà a l'època de Franco, sense anar més lluny).
Aquesta població (majoritària a Catalunya i amb un Estat únic a favor) acabarà exigint algun dia l'eutanàsia de la llengua catalana si no tenim abans un estat ni que sigui federal que ens defensi. Però el més irònic és que aquesta eutanàsia ja s'està produïnt de facto a) de forma passiva, perquè la llei de normalització lingüística a l'educació només es fa acomplir sobre el paper i no té cap trascenència social i b) de forma activa, perquè l'estat considera el català una llengua inferior al castellà i posa tots els medis possibles per la imposició de la segona sobre la primera.
A països on hi ha una descentralització legislativa no fictícia, com el Quebec o Flandes, els Estats defensen les llengües de manera igualitària i obliguen a que a tot arreu (des de les retolacions del pa de motlle als paperets de les “fortune cookies” dels restaurants xinesos) la llengua històrica de cada territori sigui respectada. A Bèlgica fins o tot els alemanyo-parlants (tot i ocupar un territori minúscul i ser pocs milers de persones) són considerats ciutadans de ple dret i tenen el dret a l'etiquetage de tots els productes industrials en la seva llengua.
A Catalunya les administracions locals només es poden limitar a subvencionar la rètolació en català de les botigues (no obligatòria però per la qual també són ara fortament criticades) o a subvencionar la premsa que inclou algun text en català (encara que sigui una sola columna d'una sola pàgina).
Ni amb l'antic ni amb el nou estatut els catalanoparlants assolim la categoria plena de ciutadans ja que, a més, tampoc tenim el dret de ser atesos ni per l'administració pública ni per les empreses del nostre propi país en el nostre propi idioma (no en podem exceptuar ni tant sols a l'administració catalana: només cal pensar, per exemple, en la llengua que utilitzen la majoria dels revisors dels Ferrocarrils de la Generalitat).
L'anomenada segregació lingüística de les escoles, com s'exerceix al Quebec (on els anglo-parlants poden enviar els seus fills a escoles anglòfones) és de fet una política que no perjudicaria el català. Jo prefereixo aquesta política demanada per alguns sectors nacionalistes espanyols curts de gambals (aquells que exigeixen el dret a la ignorància) sempre que sigui a canvi d'un estat federal que aporti justíca i igualtat als catalano-parlants de Catalunya que som escandalosament discriminats al nostre propi país.
Una “segregació lingüística” de les escoles (o el dret a escollir l'idioma de l'escola) tindria com a conseqüència primera aportar prestigi a la nostra llengua i a les escoles catalanes públiques on, simplement pel nivell socio-cultural dels seus alumnes (i el cost de les seves matrícules) tothom les voldria pels seus fills.
La educació en un dels dos idiomes seria doncs, d'acord amb el que diuen desitjar els nacionalistes espanyols, voluntària i no una “imposició”. L'aprenentatge bàsic del català en qualsevol cas hauria de seguir sent, evidentment, garantit pel estat a totes les escoles (com ho sería el del castellà o el de l'anglès o potser també de l'alemany, el francès o el llatí) però aquest no és el fet clau perquè no podem oblidar el fet de que ningú no parlarà mai una llengua inútil.
Els catalans no imposem ni pretenem imposar el nostre idioma a ningú. Només volem l'estat defensi la nostra llengua de la mateixa manera que es defensa el castellà, el flamenc o el francès. Una integració lingüística només pot ser voluntària però perquè pugui haver llibertat d'elecció l'estat ha de garantir igualtat de condicions pel català. Ja n´hi ha prou de“lleis” inútils. Com també n'hi ha prou de “governs” i “parlaments” inútils.
EL PROCÉS DE CASTELLANITZACIÓ DEL CATALÀ
Fa 9 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada