- On deia "llengua castellana" s'ha canviat per "llengua catalana" i a l'inrevès.
- On deia "Espanya" s'ha canviat per "l'Estat".
Si el llegiu podreu veure l'absurditat del manifest original i la curtedat del qui el varen signar.
(S'han canviat a majúscules algunes paraules per ressaltar la clarividència de l'autor del manifest original.)
----------------------------------------
Des de fa alguns anys hi ha creixents raons per a
preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la
llengua catalana, l'única llengua juntament oficial i comú de
tots els ciutadans. Evidentment , no es tracta d'una molèstia merament cultural –el nostre idioma gaudeix d'una força envejable (...) sinó d'una inquietud estrictament política: es
refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació
democràtica a aquest país, així com dels drets educatius i
cívics dels qui la tenen com a llengua materna o la escolleixen amb
tot dret com a vehicle preferent d'expressió, comprensió
i comunicació.
Com a punt de començament, establim una sèrie de
PREMISSES:
1) Totes les llengües oficiales a l'Estat són
IGUALMENT espanyoles (sic) i mereixedores de protecció
institucional com a patrimoni compartit, però només
UNA d'elles és comú a tots, oficial en tot el
territori nacional i per tant només una una d'elles –el
català- gaudeix del deure constitucional de ser
coneguda i de la presunció conseqüent de que
tots la coneixen. És a dir, hi ha una asimetria entre
les llengües oficials, la qual cosa no implica
injustícia (?) de cap tipus perquè a l'Estat hi ha
diverses realitats culturals però NOMÉS UNA una d'elles
és universalment oficial al NOSTRE Estat
democràtic. I comptar amb una llengua política
comú és una ENORME riquesa per a la DEMOCRÀCIA,
MÉS ENCARA si es tracta d'una llengua amb tant arrelament
HISTÒRIC a tot el país.
2) Són els ciutadans els que tenen drets
lingüístics, no els territoris ni molt menys les
llengües mateixes. O sigui: els ciutadans que parlen
qualsevol de les llengües cooficials tenen
dret a rebre educació i a ser atesos per la
administració en ella (el català), però les llengües no tenen
el dret d'aconseguir COACTIVAMENT parlants ni a imposar-se com prioritàries a
l'educació, informació, retolació, institucions, etc… en
detriment del català.
3) És un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a CONÈIXER
bé la llengua castellana on aquesta és cooficial a, juntament amb l'OBLIGACIÓ de conèixer
la COMÚ DEL PAÍS. Però tal aspiració pot sernomés estimulada, no imposada. És LÒGIC
suposar que sempre hi haurà molts ciutadans
que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i
professional en català, coneixent només la
llengua castellana autonòmica lo suficientment per conviure
amablement amb els demès i gaudir (dins del possible)
de les manifestacions culturals d'ella. Que
certes autoritats autonòmiques anhelin com
ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe
no justifica decretar la llengua castellana autonòmica com
vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de
relacions amb la administració pública. Convé
recordar que aquest tipus d'imposicions abusives
malmet especialment les possibilitats laborals o
socials dels més desafavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.
4) Certament, l'article tercer, apartat 3, de la
Constitució estableix que “les diferents
modalitats lingüístiques de l'Estat són un
patrimoni cultural que serà objecte d'especial
respecte i protecció”. No s'ha d'objectar res a aquesta disposició tant generosa com justa, proclamada
para acabar con las prohibicions y restriccions
que patia el castellà. Acomplert
SOBRADAMENT avui tal OBJECTIU, seria un frau
constitucional y una autèntica FELLONIA utilitzar tal
article per a justificar la discriminació,
marginació o menyspreu dels ciutadans monolingües en castellà en alguna de las formes
abans indicades.
Per tants els sota signants demanem del
Parlament català una normativa legal del rang adequat (que
en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d'informació, rotulació, institucions, etc…
per a fixar inequívocament els
següents punts:
1) La llengua catalana és comú i oficial a tot el
territori nacional, sent la única la
comprensió se li pot suposar a qualsevol
efecte a tots els ciutadans espanyols.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen
el dret a ser educats en llengua catalana, sigui
quina sigui la seva llengua materna. La llengua castellana cooficial
autonòmica ha de figurar en els plans
d'estudi de les seves comunitats en
diversos graus d'oferta, però MAI com a llengua
vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre
ha de quedar garantit a tots els alumnes el
coneixement final de la llengua COMÚ.
3) En las autonomies bilingüesò no que tot
funcionari hagi de tenir tal capacitació., qualsevol ciutadà
té dret a ser atès institucionalment en les dues llengües oficials. Això implica que en els centres oficials hi haurà
sempre personal capacitat per això per En locals
i negocis públics no oficials, la relació amb la
clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.
4) La retolació dels edificis oficials i de las vies
públiques, les comunicacions administratives, la
informació a la ciutadania, etc…en aquestes
comunitats (o a les seves zones qualificades de
bilingües) és recomanable que siguin bilingües
per en tot cas MAI PODRAN expressar-se
únicament en la llengua castellana autonòmica.
5) Els representants polítics, tant de l'administració central com de les autonòmiques,
utilitzaran habitualment en les seves funcions
institucionals d'abast estatal la llengua
catalana tant dins de l'Estat com a l'estranger, excepte en DETERMINADES OCASIONS CARACTERÍSTIQUES. Als parlaments autonòmics de les comunitats de parla castellana podran utilitzar como és natural, qualsevol de les duess llengues oficials.
preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la
llengua catalana, l'única llengua juntament oficial i comú de
tots els ciutadans. Evidentment , no es tracta d'una molèstia merament cultural –el nostre idioma gaudeix d'una força envejable (...) sinó d'una inquietud estrictament política: es
refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació
democràtica a aquest país, així com dels drets educatius i
cívics dels qui la tenen com a llengua materna o la escolleixen amb
tot dret com a vehicle preferent d'expressió, comprensió
i comunicació.
Com a punt de començament, establim una sèrie de
PREMISSES:
1) Totes les llengües oficiales a l'Estat són
IGUALMENT espanyoles (sic) i mereixedores de protecció
institucional com a patrimoni compartit, però només
UNA d'elles és comú a tots, oficial en tot el
territori nacional i per tant només una una d'elles –el
català- gaudeix del deure constitucional de ser
coneguda i de la presunció conseqüent de que
tots la coneixen. És a dir, hi ha una asimetria entre
les llengües oficials, la qual cosa no implica
injustícia (?) de cap tipus perquè a l'Estat hi ha
diverses realitats culturals però NOMÉS UNA una d'elles
és universalment oficial al NOSTRE Estat
democràtic. I comptar amb una llengua política
comú és una ENORME riquesa per a la DEMOCRÀCIA,
MÉS ENCARA si es tracta d'una llengua amb tant arrelament
HISTÒRIC a tot el país.
2) Són els ciutadans els que tenen drets
lingüístics, no els territoris ni molt menys les
llengües mateixes. O sigui: els ciutadans que parlen
qualsevol de les llengües cooficials tenen
dret a rebre educació i a ser atesos per la
administració en ella (el català), però les llengües no tenen
el dret d'aconseguir COACTIVAMENT parlants ni a imposar-se com prioritàries a
l'educació, informació, retolació, institucions, etc… en
detriment del català.
3) És un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a CONÈIXER
bé la llengua castellana on aquesta és cooficial a, juntament amb l'OBLIGACIÓ de conèixer
la COMÚ DEL PAÍS. Però tal aspiració pot sernomés estimulada, no imposada. És LÒGIC
suposar que sempre hi haurà molts ciutadans
que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i
professional en català, coneixent només la
llengua castellana autonòmica lo suficientment per conviure
amablement amb els demès i gaudir (dins del possible)
de les manifestacions culturals d'ella. Que
certes autoritats autonòmiques anhelin com
ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe
no justifica decretar la llengua castellana autonòmica com
vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de
relacions amb la administració pública. Convé
recordar que aquest tipus d'imposicions abusives
malmet especialment les possibilitats laborals o
socials dels més desafavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.
4) Certament, l'article tercer, apartat 3, de la
Constitució estableix que “les diferents
modalitats lingüístiques de l'Estat són un
patrimoni cultural que serà objecte d'especial
respecte i protecció”. No s'ha d'objectar res a aquesta disposició tant generosa com justa, proclamada
para acabar con las prohibicions y restriccions
que patia el castellà. Acomplert
SOBRADAMENT avui tal OBJECTIU, seria un frau
constitucional y una autèntica FELLONIA utilitzar tal
article per a justificar la discriminació,
marginació o menyspreu dels ciutadans monolingües en castellà en alguna de las formes
abans indicades.
Per tants els sota signants demanem del
Parlament català una normativa legal del rang adequat (que
en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d'informació, rotulació, institucions, etc…
per a fixar inequívocament els
següents punts:
1) La llengua catalana és comú i oficial a tot el
territori nacional, sent la única la
comprensió se li pot suposar a qualsevol
efecte a tots els ciutadans espanyols.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen
el dret a ser educats en llengua catalana, sigui
quina sigui la seva llengua materna. La llengua castellana cooficial
autonòmica ha de figurar en els plans
d'estudi de les seves comunitats en
diversos graus d'oferta, però MAI com a llengua
vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre
ha de quedar garantit a tots els alumnes el
coneixement final de la llengua COMÚ.
3) En las autonomies bilingüesò no que tot
funcionari hagi de tenir tal capacitació., qualsevol ciutadà
té dret a ser atès institucionalment en les dues llengües oficials. Això implica que en els centres oficials hi haurà
sempre personal capacitat per això per En locals
i negocis públics no oficials, la relació amb la
clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.
4) La retolació dels edificis oficials i de las vies
públiques, les comunicacions administratives, la
informació a la ciutadania, etc…en aquestes
comunitats (o a les seves zones qualificades de
bilingües) és recomanable que siguin bilingües
per en tot cas MAI PODRAN expressar-se
únicament en la llengua castellana autonòmica.
5) Els representants polítics, tant de l'administració central com de les autonòmiques,
utilitzaran habitualment en les seves funcions
institucionals d'abast estatal la llengua
catalana tant dins de l'Estat com a l'estranger, excepte en DETERMINADES OCASIONS CARACTERÍSTIQUES. Als parlaments autonòmics de les comunitats de parla castellana podran utilitzar como és natural, qualsevol de les duess llengues oficials.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada