El que calia era una abaixada de bandera i no de pantalons

Hi ha detalls que poden fer canviar l'esdevenidor de tot un país. A aquesta categoria crec que pertanyen aquells aspectes que estic segur que discutien l'Oriol Junqueras i en Carles Puigdemont aquella agríssima tarda del dia 27 d'octubre al Parlament, just abans del seu comiat a l'hemicicle sense creuar mirades ni paraules.

Imagineu-vos que el Molt Honorable President Carles Puigdemont, finalment, hagués declarat la independència el dia 27 de gener. I que aquest cop no l'hagués anul·lat als quaranta segons, com havia fet dues setmanes abans.

Ja posats a imaginar,  que l'hagués proclamada des del balcó de la Plaça de Sant Jaume davant de la multitud expectant i mentre s'hagués abaixat la bandera rojigualda del Palau de la Generalitat, tal com li instava a fer el Parlament de la nació i el mandat del Poble.

I tant que Cospedal hagués tret a passejar els tancs per la Diagonal com va dir ahir mateix. I tant que hi hauria hagut empresonaments. 

També hi hagués hagut exilats. Encara que molt probablement no el President.

Però la situació política hagués estat completament diferent a l'actual.

Cal dir, abans que res, que de bany de sang, creieu-me, no n'hi hauria hagut.  Com ja mostràvem a l'anterior article, l'excusa de l'amenaça dels morts al carrer anunciada per Marta Rovira, no té cap credibilitat i ja ha estat desmentida per les suposades fonts.

D'entrada, cap mitjà d'informació europeu important podria avalar un esclafament armat d'una revolta democràtica, dins un estat de la Unió Europea, i al segle XXI. 

En segon lloc, qualsevol convocatòria d'eleccions regionals per part del govern central hagués estat, sense cap mena de dubte, considerat una autèntica burla per tota la opinió pública, tant nacional com estrangera.

La legitimitat del referèndum no hagués pogut ser discutida des de cap punt de vista democràtic. I qualsevol posterior acció del govern espanyol, clarament il·legítim,  hagués estat àmpliament rebutjada pel gruix de la població.

Per què doncs Carles Puigdemont no va proclamar la independència ni va desobeir les lleis espanyoles més enllà de convocar un referèndum?

Doncs perquè probablement esperava indulgència dels poders de Madrid, a canvi de renunciar a fer efectiva la independència. 

No és una actitud nova en un President de la Generalitat. Ja l'havíem viscuda molt recentment en persona de l'Artur Mas i, històricament, en la proclamació rebaixada de Companys. En cap cas el govern espanyol de torn va perdonar les actituds dèbils.

En el cas de la proclamació descafeinada de Macià, com a mínim, hi hagué prou força com per fer caure la monarquia espanyola.

Ara ens trobem en un atzucac de dificil sortida. Certament hem guanyat les eleccions, però no hem guanyat la legitimitat necessària per poder exercir, en les condicions actuals, la força requerida que cal per poder alliberar el territori d'unes forces d'ocupació.

Que és justament el que cercava el govern de Madrid.

La lluita queda ara circumscrita a un rang molt inferior: alliberament de presoners polítics, lluita per les llibertats fonamentals, pel finançament de la nostra mísera televisió autonòmica.

Esperant que la situació es faci inaguantable.

El moviment d'independència és liderat pel Poble i no pels qui governaven

Les recents declaracions de Marta Rovira que ha afirmat, textualment, que hi havia una amenaça de  "morts al carrer" contrasten amb les paraules pronunciades pel President  Carles Puigdemont dies abans a Brussel·les, qui parlava (minut 2:50 del vídeo) d'una "ofensiva altament agressiva contra el poble de Catalunya, contra els funcionaris que es mantinguessin fidels [...] i contra aquest govern".

Era evident que el govern espanyol actuava, i seguiria actuant, contra la independència de Catalunya. Però hi ha una enorme diferència entre dir "una ofensiva altament agressiva"  i afirmar sense embuts que hi hauria un bany de sang amb foc real i morts al carrer.

Perquè si realment hi havia amenaça de foc real i les fonts eren realment fiables i contrastades, quin millor lloc que Brussel·les, davant de tots els mitjans internacionals, per denunciar-ho?

D'altra banda,  les fonts citades per Marta Rovira ja han desmentit haver dit el que ella ha dit, com es pot llegir aquí i aquí..

Alguna cosa no encaixa. 

El que és clar és que la inacció del govern de la Generalitat després de l'aprovació del Parlament de la declaració dels representants de Catalunya era difícil de justificar. La declaració ni tan sols es va publicar al DOGC. El President no va proclamar la República com s'esperava, i com li corresponia. Tampoc es va aprovar cap Decret tal com s'insta a la declaració.

De fet, ni tan sols es va aixecar la suspensió de la llei de transitorietat del dia 18 de setembre, ni tampoc la  suspensió presidencial de la independència del dia 10 d'octubre.

Per no fer, no es va ni fer baixar la bandera del regne d'Espanya del Palau de la Generalitat. Sí ho van fer -cal dir-ho - moltíssims Ajuntaments d'arreu del país.

Tot això era difícilment justificable si l´única amenaça per part de l'Estat espanyol eren "agressions molt altes". El Poble ja havíem fet front l'1 d'octubre al matí a "agressions molt altes". Unes agressions que òbviament ja havia previst la Presidència de de la Generalitat.

El que és prou clar és que el nostre govern no tenia previst res més enllà del referèndum. I això equival a dir que el govern de Catalunya, o una part d'aquest, no tenia previst que el referèndum es pogués culminar amb èxit.

D'aquí les dilacions, ajornaments, estira i arronses, i marxes enrere que varem viure al llarg del mes d'octubre.

Tot això és molt fort, perquè deixa en evidència  que el moviment d'independència és liderat pel Poble i no pels qui governaven.

La desbandada, el campi qui pugui, és evident arran del dia 27 d'octubre, com mostren les declaracions de la consellera Clara Ponsatí, que, òbviament no estava informada de la suposada amenaça de bany de sang contra el poble. Veure enllaç aquí.

Els governants, un cop més, no han estat a l'alçada del Poble. Necessitem nous polítics que recondueixin novament la situació. Nous líders que, amb l'ajut del Poble -amb el qual ja saben que hi poden comptar- liderin el moviment de resistència que cal per fer efectiva la República.

Catalan Referendum, why EU Comission is not defending people?

Here is what I wrote to a friend who was asking me how is the atmosphere in my home town right now in Catalonia:

..

Dear Attila,

The atmosphere is of general astonishment, hatred, and impotence.

Turnout in Barcelona was not lower than here, so I assume the wise guy you are referring to is very biased.

How can Spanish media say policemen were injured by rioters? It was a total peaceful action. Non-violent resistance was the main consign and it was maintained all the time.

The man throwing a chair to a riot-policeman is an absolute exception, but Spanish channels keep displaying it over and over and not showing what really happened.

Many injured here too. There was a polling station very near from were we live and the attack was brutal. There were elder people, but those black centurions cared very little. They used rubber balls and injured a man in the head. Many women and men were crying out of fear. They broke doors and cabinets and finally they took the ballot boxes.

Later I learned  they were a fake prepared for the occasion!

So when they left, voting proceeded.

However over 700,000 real votes were seized in the whole country.

All stations closed closed at 7PM ,1 hour before schedule to prevent more seizing of ballots.

Although turnout has been said to be 41% , 52.75% of people voted with their unique ID number. An online system verified by international observers was used.

Not too bad, considering European Constitution (so-called Treaty of Lisbon) was approved with 41% turnout.

Yes, it is too sad we do not have the support of EU Commission . Its speaker, Mr Margaritis  Schinas has been married for many years to a Spanish woman, who is a memebr of the Popular Party (a party full of Francoists). Her father was a well-know fascist.

It looks like we are on our own now, despite the tons of footage supporting what we say,

Thanks,

A.

Open letter to Thomas L. Friedman from a citizen of Catalonia

Dear Mr Friedman,

As a citizen living in Catalonia I am strongly disappointed by your last article.

It is just great you praise American pluralism. You can be assured that at some point in time there will be in Europe a non-white man as president or prime minister. It is just a matter of demography. Should I mention that the current Prime Minister of France is original from Barcelona? And, by the way, you -still- haven't had a woman as president – with no demographic reasons for that.

But this is not the issue. What I would like to discuss with you is the groundless opposition you try to make between “separatism” and “pluralism”. Nobody living in Spain can seriously associate Catalan independence movement with xenophobia or lack of pluralism. Please note that it's not only democratic Spain that absorbed millions of immigrants, but also the Catalan democratic society.

I live in a city in Catalonia, Girona, with more than 30% of immigrants. You can see every day small children from many different origins playing together in playgrounds and using both Catalan and Spanish languages. Xenophobia or racism has never been an issue in this country. Please note that the only anti-immigrant party in Catalonia (“Plataforma per Catalunya”) strongly opposes “separatism”. This party hasn't obtained a single seat in our Parliament.

You say that Spain already awards a lot of autonomy to its 17 “regions” (here I should remark that even the Spanish constitution - approved with the surveillance of the old regime - mentions some “nationalities”). I think you should explain what “lot of autonomy” means. The degree of autonomy is not measured by the number of regions that enjoy it, but by the actual autonomy they have.

Unlike in the North American states or Canadian provinces, our regional parliament cannot make important decisions in economy, justice, education, health care, or even traffic. There are no separate levels of government here, meaning that any decision taken by the central government in Madrid, in the mentioned fields, has to be obeyed by the Catalan government.

For instance, Spain's government prepared an extremely regressive bill against most cases of abortion. Such a law -unparalleled in almost any democratic country in the world- will have to be obeyed in Catalonia.

Popular Party, now in power in Madrid, is the fourth party in Catalonia by number of voters. But still our schools have to introduce a mandatory subject on religion taught by Catholic priests because this party decided so.

Spanish central government decided to punish individual producers of renewable energies by approving a law that favors the big Spanish energy oligopolies. There is no action our parliament can do to prevent that.
 

Back in 2010 a Constitutional Tribunal in Madrid - ruled by PSOE and PP members - decided to shred several articles of our Statute of Autonomy. This law had previously been approved by the Catalan parliament, slashed by the Spanish government, and approved by the central parliament. What kind of democracy is this?

Most studies, for at least the last 20 years, consider a priority to build a railway between Valencia and the French border going through Barcelona. Instead, the Spanish government decided to create a network of high speed trains connecting Madrid with the periphery provinces. This network has had a cost of over 100 billion. And the central government still insists, against all reason, to connect Valencia with France through Madrid using a new track going through the mountains of Huesca.

Although Catalan language is an “official” language in Catalonia and it is used by seven million people, the Spanish law states that only the language of Castilla is mandatory for labeling products, dubbing movies or writing legal documents.

Our model of education, approved many years ago - and still supported by 85% of the Catalan Parliament - intended to “immerse” children in the usage of Catalan language -regardless of their origin. Recently, a Spanish court ruled that this model is illegal and that children should be segregated according to their language. Again, there is nothing our parliament can do to decide in this issue.

I am not going to insist in so many other reasonable, economic, issues that made the Catalan independence movement grow in the last years. In a nutshell, no civilized region in the world can afford to give up between 8.5 and 10% of its GDP for over two decades without doing anything against it.

You quote a “danger” of “separatism” regarding the “change the axis” of the political debate that puts one in the track of “identity politics”. Then you compare the case of “separatism” in Catalonia with the problems of Syria and Iraq. It is precisely giving up sovereignty to an European super-state what makes the idea of small states more plausible. Most of the campaign of unionists is based in spreading fear of commercial boycotts or fear to having to produce passports at state borders- something that does not occur in the European Union anymore.

Democratic tradition in Catalonia is quite old. And - unlike in the Middle East- we are fortunate to live in a pluralistic society. There is a matter of strong injustice in Spain, a state that hasn't been able to understand its own pluralism. A democratic Europe – and democratic America- should listen to our demands - similar to the ones your Founding Fathers had- and realize that they can be met in a peaceful and democratic way and -of course - preserving pluralism.

Tisores guanya paper. Apunta't a la V.

Com es mostra a la imatge, tisores guanya paper.

Ja t'has inscrit a la V? Has preguntat als teus amics i coneguts si ho han fet?

La independència de Catalunya és l'única revolució pacífica que
tindrem oportunitat de viure al llarg de les nostres vides.

Les elits catalanes i espanyoles no volen de cap manera la
independència de Catalunya, perquè saben que això implicaria perdre
els seus privilegis en un país amb més de 10.000 aforats, i on les
grans empreses actuen com els senyors feudals medievals.

D'aquí que hagin aconseguit "colar" una doble pregunta, controlen la
majoria de mitjans per atemorir la gent de bona fe, i creen partits
submarins per posar pals a les rodes del procés.

La realitat objectiva és que malgrat l'ascens de Podemos a Espanya,
sense un canvi molt substancial del model d'Estat els partits
reaccionaris (PP, PSOE, UPyD, UPN, etc....) seguiran controlant la
majoria del Congreso del Reino de España durant moltíssims anys. Mireu
Grècia i Syriza.

La independència obrirà noves possibilitats no només per a Catalunya
sinó per a una transformació social d'Espanya, un Estat on cap partit
ha volgut desenvolupar mai , per exemple, una reforma agrària. La fi
de l'espoli OBLIGARIA a precipitar els canvis socials que Espanya
necessita dins d'una societat europea.

Si vols participar en la única oportunitat de les nostres vides
d'emprendre un nou projecte per fer DOS nous països, participa
d'aquesta REVOLUCIÓ PACÏFICA. Perquè com deia Salvador Espriu:

TENIM LA RAÓ
CONTRA BORDS I LLADRES
EL MEU POBLE I JO

Si us plau difon aquest missatge a tots els teus amics i coneguts.

Ens veiem a la V,
GRÀCIES.

Joc per estimular el riure cruel

Us proposo un joc. Un joc divertit. No pretenc estimular la reflexió de demà perquè els lectors d'aquestes pàgines normalment ja ho són, de reflexius. El que de ben cert estimularà aquest joc és un riure sardònic, cruel.

El  joc consisteix en descarregar el programa electoral d'un partit que diu que defensa el "dret a decidir" (vegeu entrada al Diccionari català d'eufemismes de la classe política publicat fa uns mesos a aquest mateix blog). Recordem que es tracta  de la coalició que, actualment, ocupa el cim del poder autonòmic.

L'enllaç el podeu trobar aquí.

A continuació cerqueu la paraula  "independència" i llegiu el que hi diu.

Preneu seient i... rigueu de gust!

P.D.: Tenim alguna esperança encara? Evidentment no sóc de cap partit, però llegiu aquest altre programa aquí.

Marxar per la pela

L’altre dia deia en Xavier Sala i Martin que la recuperació econòmica, al ritme actual,  trigaria encara uns setanta-sis anys a arribar.  Aquesta perspectiva, unida a una taxa d’atur que es manté molt estable a prop del 30 % (en el cas dels joves del 45 %), anima molta gent a fer les maletes i buscar altres horitzons a països més pròspers. Aquests horitzons, però, sovint són més culturals i espirituals que no pas econòmics.

A casa nostra hauríem de conèixer prou bé aquest tema, amb tota la munió d’immigrants del tercer món que arribà durant la bombolla immobiliària espanyola. Encara recordo els primers nouvinguts (en els temps de l’ “España va bien”) que mostraven als seus conterranis, a través de les càmeres web dels locutoris, les seves recentment adquirides targetes de crèdit i fotografies dels seus cotxes de segona mà encerats. De vegades aquests cotxes ni tan sols eren d’ells.

Ara hem descobert que nosaltres també en som, de pobres. I que ho seguirem sent com a mínim durant un fotimer d’anys més. Els afortunats que tenen alguna feina amb prou feines poden menjar i pagar les creixents factures.  En canvi, sembla que a Alemanya lliguen els gossos amb llonganisses i que, si aprens alemany, et donen feina. I , fins i tot, si no en saps, d’Alemany, te n’ensenyen. Per què no anar-hi, doncs?

L’emigrant econòmic té dos problemes. El primer és que explica als seus coneguts que se’n va a la  recerca d’un cert somni, la qual cosa fa que difícilment pugui retornar al seu país d’origen com un fracassat.  El segon problema és que, quan arriba al seu país de destinació (especialment si es tracta d’un país més desenvolupat que el seu), descobreix que no està en igualtat de condicions respecte als ciutadans que s’han educat i han estudiat allà.

En el cas d’algun país, com és el cas d’Alemanya, podríem afegir la dificultat que implica la vida en un país on tradicionalment ha prosperat un sentiment nacional de superioritat. En aquests casos és especialment crua la vida de l’immigrant que, per motius d’orgull, es veu abocat a un cul-de-sac.

Hi ha qui diu que l’emigrant emigra no per viure millor ell, sinó perquè visquin millor els seus fills. Molt freqüentment això és una veritat com un temple.