Carta oberta a Jaume Barberà

En els darrers dies s'han fet públiques unes declaracions de Jaume Barberà (confirmades per ell mateix)  que va realitzar durant l'entrega d'un premi de Reagrupament que va rebre per publicar "el millor article independentista de l'any". En aquestes declaracions afirma que la consulta no cal fer-la el 2014, que pot esperar uns quants anys més.  I que per "mantenir la cohesió i la convivència" cal cercar el suport del PSC.

Arran d'aquestes declaracions Jaume Barberà rep una  pluja de crítiques que el presentador televisiu titlla, en el seu conjunt, de "desqualificacions" i "insults sistemàtics". No dubto que pugui haver-ne rebut d'aquests darrers també, però en aquest escrit vull puntualitzar i separar el que són insults de  crítiques fonamentades.

En primer lloc cal dir que, contràriament al que afirma el popular presentador televisiu de "Singulars", les declaracions són ben diferents a les que ell mateix havia pronunciat en anteriors actes públics.

En canvi, el periodista defensa a la www que ell no ha canviat pas d'opinió i que ja havia expressat aquesta visió abans.  Més concretament, cita el seu llibre "S'ha acabat el bròquil".

Bé, aquest llibre no fa ni dos mesos (des de Sant Jordi) que va sortir a la la venda. Jo no vaig comprar ni llegir el best-seller català però recordo que li va valdre una bona repassada per part d'en Sergi Pàmies.  

El mediàtic presentador també diu que arran de les darreres eleccions catalanes va "proposar un govern de coalició, si més no, entre CiU i ERC" però que "no se'n va sortir".

No sé que hi té a veure una coalició de govern CiU-ERC (que varen signar un pacte de legislatura per fer la consulta) amb incloure al PSC (contrari a la consulta) en el govern.

És més ( i si algú pot que ho expliqui): com es pot dir que es defensa la independència volent sumar a partits d'orientació espanyolista?

El PSOE no vol ni voldrà referèndum i el PSC n'és una sucursal. Per tant el que demana en Jaume Barberà és totalment absurd. De fet, dintre de l'absurditat, tindria més sentit demanar la unitat amb Ciutadans (com a mínim, és un partit amb direcció a Catalunya!).

Sembla doncs mentida que algú digui que per convocar un referèndum per a la independència calgui el suport dels que estan en contra de la independència.

Un exemple: el 18 de setembre del 2014 hi haurà un referèndum per la independència a Escòcia convocat per un sol partit. Aquest partit, l'SNP, té el  55% dels diputats del parlament d'Escòcia i va rebre un 45% de suport electoral.

La pregunta del referèndum escocès del 2014 ja es va presentar oficialment fa força mesos i, malgrat  gaudir d'un suport escassament majoritari,  a ningú se li acut dir, com fa en Jaume Barberà, que es perd la "cohesió i la convivència".

La gent votarà i decidirà si vol Escòcia independent o no. Òbviament cap dels partits contraris a la independència d'Escòcia va votar a favor de realitzar el referèndum. Però el referèndum es farà.

D'això se'n diu democràcia.

Aquí, a Catalunya, hi ha un acord de legislatura escrit i signat per CiU i ERC que fixa pel primer semestre del 2013 la formalització d'una petició per realitzar un referèndum (avui manquen poc més de 10 dies per exhaurir el termini).

CiU i ERC tenen conjuntament el 53% del parlament. Però és que a més, a diferència d'Escòcia, aquí hi ha quatre partits representats pel 80% dels diputats del parlament (i que gaudeixen d'un 63% de suport electoral) que varen incloure  la consulta en els seus programes electorals.

I aquí (malgrat el que va votar la gent)  encara no tenim ni tan sols pregunta.

Malgrat això,  Jaume Barberà diu en el seu escrit que vol "posar l'èmfasi en la necessitat de sumar, és a dir, de fer país i no partit". Diu que ell havia proposat feia temps " la unitat entre totes les forces clarament independentistes" i que " no se'n va sortir".

Bé, doncs com és que ara, sorprenentment, amplia aquesta suma a un partit que, com el PSC-PSOE, és contrari a celebrar la consulta i que a més s'ha estat desintegrant en els darrers mesos?

Què potser l'SNP necessitava el suport dels conservadors o els laboristes d'Escòcia per aprovar la realització del referèndum? És clar que no.

Barberà cita una sèrie de titulars de diaris per, segons ell, mostrar que l'escenari actual no és l'adient per a una consulta. No explica la lògica que el porta a tal conclusió, però llegint els titulars mencionats cap ment racional pot deduir ni un sol motiu per postposar la data de la consulta. Ans al contrari.

Per tant, seria bo que expliqués amb algun fonament que és el que l'ha portat a tal conclusió.

Jo, francament, penso que Jaume Barberà forma part del status quo i que té una posició personal a defensar. Això no és cap insult ni cap desqualificació sinó una obvietat incontestable. Només per mencionar el que sap tothom, darrerament el seu programa "Singulars" ha estat mogut a la "prime time". Avui precisament ha finalitzat la temporada i pensa reprendre l'emissió properament.

També opino que el periodista ha fet un gir radical en els darrers mesos encarat a retardar la consulta. Això és el que desitgen les forces més reaccionàries que hi ha actualment a CiU i que controlen la majoria dels mitjans públics i privats, inclòs aquell pel qual ell treballa.

Som molt els que pensem que el darrer tren de la independència passa el 2014. Si al 1990 a la població de les repúbliques bàltiques els hi hagués entrat la cagarel·la, ara formarien part de la federació russa.

Per tant jo veig aquí un cas clar, no de convivència sinó de connivència.

Aznar a Antena 3: "El origen de la crisis es la falta de instrumentos para garantizar cohesión de España "

Cap mitjà de comunicació escrit ha publicat avui el que va dir, textualment, l'ex-president del govern espanyol José María Aznar durant una entrevista a la cadena de televisió espanyola privada Antena 3:

"La polémica del déficit a la carta no es más que una expresión del problema que tiene España de desagregación.  El estado español es un estado que carece en este momento de los instrumentos fundamentales  para garantizar su cohesión . Y esto es muy grave y es justamente el origen de la crisis en la que estamos sumergidos, en la que estamos viviendo".
 
La pregunta és quins instrumentos creu que són aquests, perquè ell provadament ha recolzat  l'anterior règim basat en un alzamiento militar.

Per què cap mitjà escrit , ni a Catlunya ni a Espanya, que comenta avui aquesta entrevista a Antena 3 ha publicat aquest paràgraf?

Si no us ho creieu podeu escoltar.ho a l'arxiu d'el Móp a Rac1 en aquest enllaç del programa d'avui dimecres 22 de maig a les 9 del matí (minut 10:00 de l'àudio).

Diccionari Català d'Expressions i Eufemismes de la Casta Política

Aquesta entrada al blog pretén recollir les expressions i eufemismes emprats més freqüentment per la casta política catalana.

Tots els lectors hi són convidats a fer aportacions per poder completar el futur DCEUCP.

Tinc l'esperança de que pugui servir d'eina al ciutadà del carrer perquè pugui intentar comprendre els esdeveniments de l'actualitat política catalana.

Diccionari Català d'Expressions i Eufemismes de la Casta Política

C

Consulta


Reunió secreta de les castes espanyola i catalana per a aconsellar-se entre elles sobre una determinació a prendre.

D

dret a decidir

1 dreta a decidir. Facultat de la casta política catalana d'exigir hom allò que li és degut, de fer , de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l'autoritat espanyola estableix a favor seu o li és permès pel Govern Central.

2 Convenció formal entre la casta catalana i l'espanyola posterior al pacte fiscal i vàlida fins a la consecució de les properes eleccions autonòmiques.

E 

estat propi

Manera d'ésser, d'existir o de presentar-se un sistema  de poder de la pròpia casta i no d'altri

estructura d'estat Arranjament que permet emplear el conjunt de parents matrilaterals i patrilaterals d'un membre del partit o partits que ocupen el govern autonòmic,   i amb els quals té drets i deures establerts socialment.   eleccions plebiscitàries Accions d'elegir que les autoritats polítiques fan després d'una consulta popular. I Independència Independència del Banc Central Europeu en la seva acció. [1]   P pacte fiscal [2010; d'origen incert, com les expressions semblants i  emparentades dreta a decidir, estat propi]

Convenció formal entre les castes polítiques catalana i espanyola  fins a la consecució de les properes eleccions autonòmiques.  Substituïda al 2012 per dret a decidir i consulta.

procés

1 Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)

Manera de descabdellar-se una acció progressiva

2  Conjunt d'activitats del govern autonòmic català encaminades a produir
lleis autonòmiques recorregudes pel govern espanyol al Tribunal Constitucional i
subsegüentment retirades. Substitueix a la transició nacional catalana. Veure transició 
 nacional catalana.
 

T  

transició nacional catalana

Acció de passar lentament d'un estat espanyol a un altre
 d'idènticament espanyol mitjançant el plantejament d'una consulta.
 Veure consulta. 

[1] www.ciu.cat/media/84331.pdf Maig 2014. Programa electoral CiU Eleccions Europees

 

Tranquil·litat i bons aliments ens demana el President

Tranquil·litat i bons aliments ens demana el President
 Però ja no en tenim
 ens estan exprimint
 Se'ns acaba la paciència
 Volem INDEPENDÈNCIA!

La llibertat ens persegueix però els catalans som més ràpids

La història sembla que ens vulgui abocar a allò que no ens mereixem com a poble: la independència. Malgrat tot, però, el poble català es resisteix aferrissadament a assolir un esdevenidor digne. Aquell reservat només per a països amb habitants conscients dels seus drets fonamentals.

Ja fa set anys des que es va demostrar per darrera vegada el poc que valem (l'anterior va ser amb el referèndum sobre la Constitució Europea). Corria el 2006 quan el llavors president Pasqual Maragall, després d'un procés llarguíssim va sotmetre a referèndum un estatut retallat i la immensa majoria va anar a aprovar-lo com uns babaus.

Afortunadament la també escassíssima intel·ligència del poder central va donar ales als que reivindicàvem un tracte més just pel país on vivim. La declaracio d'inconstitucionalitat del 2010, una petita guspira resumida en la pancarta del 10J (ENS ROBEN 60 MILIONS D'EUROS AL DIA - IND€P€ND€NCIA = N€C€SSITAT) i una depressió enconòmica sense precedents desemboquen en l'allau humana del 11 de setembre del 2012.

Som ja a la primavera del 2013. No hi ha data per a la consulta i el pitjor és que ni hi ha pregunta. Si no vaig molt errat (i desitjo que sí) l'Artur Mas ens oferirà una qüestió que frenarà el procés independentista durant com a mínim una dècada més. Una qüestió que podria ser :"Està vostè a favor de que el govern de la Generalitat negociï un estat propi per a Catalunya dins de la legalitat constitucional d'Espanya  i les lleis de la Unió Europea?". Com que només es parlarà de "negociar", "estat propi" dins de la legalitat vigent i no pas d'independència ens quedarem allà a on erem.

Aturats.

Tant de bo el Chavisme perdurés ni que fos la quarta part del franquisme

Sovint passa que gent parla despectivament d'altres països amb un aplom tal com si fòssin persones mínimament viatjades o amb cert coneixement de les cultures i de la societat de les quals parlen. Però no cal gratar gaire per obervar que els viatges es limiten a unes simples vacances turístiques i que el seu coneixement del món és força escàs.

Pilar Rahola, pagada entre d'altres pels franquistes Condes de Godó coincideix amb reporters de la caverna mediàtica alhora d'insultar al recentment mort Hugo Chàvez. Entre altres joies l'ha titllat per escrit a La Vanguardia de "caricatura d'un sàtrapa", "petit dictador" i "fascistoide".

I és que per a algú, com Pilar Rahola, que es ven al millor postor, que té aparença d'actriu de variétés hibridada genèticament amb una verdulera de cantonada, que realment no ha viatjat més que les seves maletes i que ha llegit ben poc, Amèrica Llatina ha de ser un absolut misteri.

Fa gairebé riure que acusi de "fascistoide" a qui ha estat elegit democràticament elecció rera elecció i sota l'escrutini d'observadors internacionals com Jimmy Carter i que es basi en la seva pura apreciació personal dels modes del comandante per acusar-lo d'antidemòcrata.

Resulta grotesc que Rahola pretengui mesurar  a Veneçuela sota paràmetres europeus des del Regne Bananer i ignorant els injustíssims règims que dominen Amèrica Llatina i on la immensa majoria de la població és explotada vilment per una minoria d'oligarques.

Diuen els detractors del govern democràtic veneçolà ("règim")  que Veneçuela va haver de pagar 420 milions d'euros per les empreses que va nacionalitzar. Res comparat amb les desenes de milers de milions que abandonen cada any l'Estat Espanyol deixant a milions de persones sense feina.

L'ex-diputada trànsfuga casada amb un fatxa invoca uns paràmetres europeus de civilització aliens als del país on ella mateixa ha nascut, ha estat criada i hi viu. Un país que es mou més aviat sota paràmetres magrebins. Un país a on encara al 2013 es fa servir el "Libro de Família". Un  país on els ministres (alguns autèntics tipejos fascistoides)  juren el seu càrrec davant d'un crucifix a l'estil del franquisme més fosc. Un país on el fiscal en cap de Catalunya és destituït per ordre governamental directa  per dir que els catalans potser podrien opinar democràticament sobre el seu futur . Un país on les monedes amb l'efigie del Caudillo eren de curs legal fins a l'entrada de l'euro. Un país on els símbols feixistes no només no estan prohibits sinó que encara els tenim a llocs públics. Un país on un ex-ministre d'Industria, Ciència i Tecnologia va avocar impunement milers de tones de residus tòxics a l'Ebre i no ha de rendir comptes a ningú i a més segueix ocupant posicions de poder.

Un  país, en definitiva, on l'incipent democràcia no  ha aconseguit encara esborrar els tics feixistes i on els seus habitants, com Rahola, no hi veuen més enllà del seu nas.

Es ben bé alló que els castellans en diuen "ver la paja del ojo ajeno y no ver la viga en el propio".

Espanya, si us plau, independitza't. Ja no et podem mantenir.

Espanya ja té ales per volar sola, només cal que li donem una empenta com a un pollet crescut

Mantenir a Espanya ens costa als catalans aquest any 45 milions d'euros cada dia. Això és el 8,5% del PIB total de Catalunya i  és el doble en percentatge del que gasta els Estats Units en despesa militar.  És per tant el cost econòmic de sostenir dues guerres de forma permanent.