Dóna diners per a la independència d'Escòcia

Dóna diners per a la independència d'Escòcia

Clicant aquí pots donar cèntims per a la independència d'Escòcia. Si es guanya el referèndum Euskadi serà molt probablement independent també i això ajudarà de retruc a Catalunya.

Poques accions poden ajudar més al teu país que donar diners per dotar de fons a la campanya del referèndum per a la independència d'Escòcia.

Poders aliens a la voluntat dels escocesos hi abocaran tots els seus mitjans per impedir que Escòcia es faci independent.

Representants del govern espanyol ja han anunciat la seva intenció de vetar la independència d'Escòcia, com ja ho han fet en el passat recent amb altres països que han esdevingut independents.

Els països sempre esdvenen independents gràcies una conjuntura internacional. En el nostre cas la conjuntura internacional sembla ser que jugarà un  paper crucial. És com si la història vulgui fer la feina que no hem fet nosaltres i donar-nos els fruits que no ens mereixem.

És hora d'ajudar a un poble a que pugui decidir en condicions d'igualtat el seu destí. Indubtablement, ajudant al poble escocès ens ajudem també a nosaltres mateixos.

Spanair o com en saben de fer negocis els empresaris catalans

Spanair ha sigut una companyia "low cost" per a uns quants empresaris i polítics i "very high cost" pel poble mesell que els admira i els vota.

Aquest cas és un exemple emblemàtic del "savoir faire" de l'empresariat català. Una companya que rep 150 milions d'euros de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (és a dir, dels nostres impostos) per tal de que una sèrie d'empresaris tinguin una bona propulsió i xarxa de seguretat per poder demostrar la seva capacitat d'iniciativa emprenedora.

Aquests diners representaven un 79% del capital de l'empresa i els hi varen aportar Catalana d'Iniciatives (11,4%), Turismo de Barcelona (15%), Fira de Barcelona (24%), Avança (10,5%) i Cimalsa (18%). Els empresaris catalans del Volcat (societat propera a CiU segons la mateixa Vanguardia) aporten un escàs 10%. És a dir, despesa pública i beneficis privats. Oi que ho coneixem això?

Així sí que es poden fer negocis.

Però el més bo és que la seva meravellosa gestió deixa a la companyia amb 115 milions d'euros de deute (sabeu que els pagarà?). Això sense tenir en compte el cost que representa pel país tenir 3200 persones més a l'atur.

La curtedat de mires dels emprenedors del nord-est del Regne Bananer va fer que anuncièssin la compra (amb capital públic) d'una companyia aèria d'aquestes característiques fent-ho com si es tractés del manteniment d'un valor estratègic pel país. Sembla que els vols a Màlaga i a Gàmbia convertien a El Prat a un "hub" intercontinental de primer línia.

El mateix nom de la companyia ja suggeria la mentalitat dels empresaris emprenedors que varen prendre les regnes de la direcció fa tres anys i varen decidir conservar-lo. Spanish Air. Això és exactament el que ens queda a les nostres butxaques.

Manuel Fraga Iribarne: un falangista que hauria d'haver estat jutjat

Per fi ha mort el  feixista, co-autor amb El Caudillo de l'actual monarquia. La llàstima és que no hagi arribat a ésser jutjat, ja que  la justícia argentina havia iniciat feia poques setmanes els tràmits per encausar-lo per Crims contra la Humanitat. Diverses evidències l'apunten com a responsable de diversos assassinats polítics entre els anys 1963 i 1976.

En el Regne Bananer, com no podia ser d'una altra manera,  encara el tracten com a un tecnòcrata artífex de la "obertura" del franquisme i un defensor de la democràcia. Res més lluny de la realitat: fou un important falangista, Delegado Nacional de la Falange i signant de nombroses penes de mort durant la dictadura.

Mentre fou ministre d'informació del règim feixista,  va referir-se sàdicament a Julián Grimau, com a  "ese caballerete" en roda de premsa quan aquest darrer  estava ja condemnat a mort i  poc abans de que l'afusellessin, al 1963.  També va trucar al  pare de l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la policia política del règim per amenaçar-lo de detenir a la seva filla, Margot, també militant antifranquista, si aquesta no aturava les seves protestes. L'aleshores director del dirari Abc, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne li va donar ordres per publicar anotacions del diari íntim de Ruano, manipulant-les per tal de que semblés una persona inestable que s'havía suïcidat.⁶

Fraga va dirigir personalment al 1963 una operació de propaganda denominada «Veinticinco años de paz», amb la que el govern franquista pretenia millorar la imatge del règim entre els seus súbdits.⁷

 El dirigent falangista va clausurar nombroses publicacions durant la dictadura, com el  diari ABC al 1966, i dos anys després el Diario Madrid,¹¹

Arran del cas  Matesa (que per cert mai va ser plenament aclarit) va encapçalar les posicions del sector blau del  règim (dit així pel color de la camisa feixista dels membres de la Falange). Aquest era el sector  més retrògrad  i oposat al creixent sector de  tecnòcrates de l'Opus Dei, relativament més avançat). El seu nomenament a com a ambaixador espanyol a la Gran Bretanya (contràriament a com els medis s'han encarregat de difondre en els darrers temps) no fou degut a la seva tolerància a que fòssin denunciats els fets sinó a la disputa interna entre els dos sectors del règim franquista.

Sota el seu càrrec de vice-president del govern i Ministre de Governació al 1976, encara durant la dictadura,  va etzibar la seva estúpida frase «La calle es mía», després de l'intent de l'oposició de manifestar.se el Primer de Maig, cosa a la qual Fraga s'hi va negar. En aquesta època també  es produeixen el  Successos de Vitòria (1976), on la Policía Armada assassinà a 5 obrers i va ferir a 100 persones més (el juny del 2008 el parlament basc va aprovar una  resolució reprovatòria de l'actuació de l'ex-ministre falangista en relació amb aquests fets).

També durant el seu mandat com a Ministre de Governació varen continuar actuant els esquadrons de la mort en el sud de França recolzats per la  Policia i la  Guàrdia Civil amb denuncies de tortura acreditades en informes d'Amnistia Internacional.

Declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar” [mostra la traducció]. 

Per a aquest feixista ja hem fet tard. Però encara ens queda, entre d'altres, el també encausat Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta a la foto de més avall), responsable també de nombrosos crims del franquisme com a Jefe Nacional del Sindicato de Estudiantes Universitarios, Jefe Provincial del Movimiento i Governador Civil de Barcelona i Ministro de Relaciones Sindicales (quan va ocorrer la ja mencionada matança d'obrers dels Successos de Vitòria al 1976) . Ha ocupat importants càrrecs durant la democràcia, tals com la presidència d'Endesa. Actualment és president de Sogecable.

 

En fotos més recents segueix conservant la seva ideologia feixista:

define:pacte fiscal

Fa ja més d'un any que alguns polítics s'omplen la boca de "pacte fiscal" encara que, al dia d'avui, ningú sap explicar ben bé el que volen dir. Què és el pacte fiscal? Respondre a aquesta qüestió és com resoldre el misteri teològic de la Santíssima Trinitat.

Efectivament, acabat el 2011 no hi ha cap definició de pacte fiscal a la viquipèdia, ni a la wikipedia, ni a l'enciclopèdia.cat, ni al wikidallonses. L'únic que trobareu són coses tals com un article de La Vanguardia  (publicat abans de les eleccions espanyoles) en el qual es dóna a entendre que el "pacte fiscal" és alguna cosa indeterminada que atendria les conclusions d'una Comissió parlamentària. Aquestes conclusions (de CiU, ERC i ICV) ja havien estat plantejades en el llarg procès de redacció de l'actual estatut i són el que se sol anomenar "la sopa de ceba". Anem doncs a analitzar-les.

• Primera conclusió de la Comissió: "L'actual finançament és insuficient". 

Més que insuficient, l'actual model és un espoli fiscal. Suficient prou que ho és: per arruïnar la nostra economia.

Però... què és el pacte fiscal?

• Segona conclusió de la Comissió: "La negociació ha de ser bilateral". 

És clar, però no es tracta de com ha de ser la negociació sinó de l'objecte de la negociació. O sigui: d'allò que es vol negociar.

Llavors què és el pacte fiscal?

• Tercera conclusió de la Comissió: "S'ha de modificar la LOFCA però no la Constitució".

Malament, perquè la Constitució estableix clarament que les úniques zones amb Concert Econòmic són el País Basc i Navarra. Però s'ha dit diverses vegades que el "pacte fiscal" no és el Concert Econòmic, oi? I, en qualsevol cas, no es tracta de dir que és el que no s'ha de modificar, sinó de dir què és el que es vol.

Què és doncs el pacte fiscal?

• Quarta conclusió de la Comissió: "S'ha d'establir una agència tributària catalana que recapti impostos i torni una part a l'estat".

Ja existeix això, des de l'1 de gener del 2008. Per tant això no pot ser el pacte fiscal.

Què redimonis pot ser doncs el pacte fiscal?

Si arribat el dia s'haguès de sotmetre a un hipotètic referèndum el "pacte fiscal" seria bo saber el que és. Però  absolutament ningú pot dir, al dia d'avui, el que és el pacte fiscal perquè simplement es tracta d'una entelèquia propagandística que no vol dir res.

Jo entendria que algun dia se sotmetés a referèndum que els ciutadans decidissin, per exemple, si volen o no limitar el dèficit fiscal de Catalunya, tal com es fa als Bundeslands alemanys, a un 3% del PIB (actualment és al voltant del 10%). Això sí que tindria cert sentit i ens portaria a algun lloc.

Tan difícil seria dir que el que és vol és una limitació del dèficit fiscal al 3% del PIB de Catalunya? Per què no es planteja la qüestió en una frase tan senzilla com aquesta? Cal una comissió avaluadora del "parlament" que no demana res concret i que arriba a unes conclusions que no són gens noves?

Per què volen repetir una altra vegada tot el llarguíssim i estèril procès que varem viure amb la creació de l'actual i absolutament inútil nou estatut?

Per què els polítics autonomistes mostren sempre un despreci tan gran pel seu país i per la intel·ligència dels seus habitants? Com poden passar de puntetes pels temes més crucials de la nostra societat? Per què els hi fa por que la gent parli clar?

Jo crec que perquè tenen por de que es mogui alguna cosa al nostre país.

En conclusió, el "pacte fiscal", a  més de ser una estupidesa, no és res nou ja que  de pacte fiscal sempre n'hem tingut. És més antic que el DNI. Sabeu en què consisteix? Doncs en que Espanya ens roba, nosaltres ens abaixem els pantalons i uns quants fan els seus negocis al marge de tot plegat.

Qui són els nous ministres de Rajoy

Ministre de Defensa: Pedro Morenés Eulate. Fou conseller i fins fa tan sols un mes representant de l'empresa Instalaza S.A. fabricant de bombes de dispersió  (conegudes també com a "bombas racimo" o "cluster bombs") que foren utilitzades per les forces de l'ex-dicatador libi  Muamar Gadafi contra la població civil segons varen desvelar el Human Rights Watch i el diari The New YorkTimes aquí.

L'aleshores Ministressa de Defensa Carme Chacón es va negar a respondre a el New York Times sobre com podia ser possible que aquestes bombes (que tenen l'adeqüadíssim nom  MAT120)  fossin adquirides pel règim de Gadafi molts pocs dies abans de que Espanya signès la convenció que prohibeix aquest tipus d'arrmament.

El passat 9 de maig, mentre Morenés ocupava el càrrec de representant,  Instalaza va  reclamar a l'estat "una compensació de 40 milions  d'euros en concepte de "dany emergent i lucre cessant després  de que Espanya decidís prohibir les bombes de dispersió", segons va detallar el diari cincodías aquí .

Morenés és actualment el Director Executiu al regne bananer de l'empresa fabricant de míssils multinacional  MBDA.

Ministre d'Economia: Luis de Guindos. Fou President Executiu per al regne bananer i Portugal de Lehman Brothers entre el 2006 i el 2008, just abans de que aquesta companyia de serveis financers (caracteritzada per ser la detonant de l'actual depressió econòmica a nivell mundial) entrés en bancarrota. Actualment dirigia un Centre cofinançat per PricewaterhouseCoopers i el Instituto de Empresa Business School.

El fet d'haver sigut representant de Lehman Brothers al regne bananer, l'invalida per ser ministre d'economia? Després de tot ell era un simple empleat, un venedor de la companyia. Bé, no l'invalida pas però, certament, no el valida tampoc.

 Ministre d'Agricultura: Miguel Arias Cañete. "No, salir, sale por cojones....Porque el  Plan Hidrológico o sale en esta  legislatura o no sale nunca. Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría y hemos perdido en Aragón. Yo se lo digo ahora que va a ser así. Esta vez sale por narices...En diciembre sale de las Cortes y entra a tramitarse la ley, que va a ser un paseo militar..Tenga usted la seguridad que el presidente ha dicho en el Consejo de Ministros.-.-estando yo- que esto salía por huevos." ( CAÑETE dixit a Jumilla, Múrcia, el Desembre del  2000).

Conversa entre Rajoy i en Duran i Lleida als passadissos del Congrés, desprès de la votació d'investidura

En Rajoy i en Duran i Lleida intercanvien unes paraules al Congreso de los Diputados, que aproximadament devien ser així:

-Ah Durán, granujilla, que has votado 'no' esta vez!

- No hombre no, que ya sabes que tendréis nuestro apoyo para lo que haga falta, como siempre. Ya has visto que se lo dimos a Aznar y a Zapatero. Y ahora era igual lo que votáramos.

-Vale, porque piensa que tenemos un pacto en Cataluña, además de aquello de la Caixa y los peajes de ACS-Ferrovial que habíamos hablado y  lo de los hospitales y las mútuas, etc...

- Tranquilo, tranquilo, ya sabes que votamos 'no' para quedar bien con nuestros votantes que ya sabes que los pobres son un poco cortitos.

-Vale, entendido.

Algunes màquines haurien de cotitzar a la seguretat social, encara que no ho diguin els economistes

Què tant saben els grandiloqüents economistes? Cada cop estic més convençut de que són els grans farsants dels nostres temps. Com els bruixots de civilitzacions ja extingides o com els nostres propis capellans fa uns quants segles. En els darrers temps però els fracassos dels economistes (com el de l'euro) estan sent tan sonats que aviat els hi hauriem d'exposar les seves falsedats com si fossin les dels sastres del vestit nou de l'Emperador.

Són uns farsants perquè, per no saber, ni tan sols havien previst que es podria donar una situació d'inflació amb decreixement econòmic profund. Sense ser cap expert però tenint cert sentit comú  ja fa ben bé cinc anys que vaig dir que a Espanya hi havia una gran bombolla immobiliària a punt d'esclatar i que d'alguna manera aquesta la pagaríem tots els ciutadans amb els preus dels productes dels quals no podem prescindir: electricitat, aigua, aliments, gas. Però fins i tot els economistes més desperts no ho havien vist (per exemple en Niño Becerra que, d'altra banda, és dels pocs que preveien que hi havia una bombolla i que a més venia una crisi mundial sense precedents en els darrers vuitanta anys).

Però no és per aquest detall de la inflació darrer que critico als economistes sinó perquè majoritàriament segueixen una sèrie de dogmes establerts en les darreres dècades que els fan ignorar temes crucials que són els que ens han portat a la situació actual i que, fins que no siguin atesos, no sortirem del forat profund a on ens han ficat.

D'entrada hi ha el tema de la reducció d'aranzels, també coneguda com a "globalitazació". Ja fa un parell de dècades ben bones que els economistes no paren de dir-nos el bo que és que no hi hagi cap barrera aranzelària. Que si els fabricants del sabates i teixits locals de casa nostra han hagut de tancar la barraqueta és el seu problema perquè ells ja estaven avisats. Que ja els havien dit amb prou antelació que abans de que s'acabès el segle XX s'eliminiarien totalment les barreres aranzelàries i que els petits fabricants occidentals s'havien de buscar la vida. Que el fet de que la renda per càpita de la Xina i la dels països occidentals diferís en dos ordres de magnitud no s'havia de tenir en compte. Què les opcions per buscar-se la vida en aquestes condicions fossin portar el capital a un paradís fiscal, dedicar-se a activitats purament especulatives o moure la producció a la Xina tampoc sembla que fos important per a aquestes ments preclares.

Després  tenim el tema dels paradisos fiscals i les empreses off-shore. Aquestes darreres ja són més d'un milió arreu del planeta i tenen aparentment  tot el dret a operar a qualsevol país del món sense pagar impostos sobre el seu capital  i sense que se sàpiga qui són els seus propietaris. Qualsevol intent dels governs per regular aquestes activitats ha estat fins al moment infructuós. Però els nostres "grans" economistes no solen insistir gaire sobre aquest "petit" problema.

Hi ha però una qüestió que sempre m'ha fet ballar el cap des que tenia tretze o catorze anys. A vuitè d'EGB  em varen mostrar la piràmide de la població i em varen parlar de la viabilitat del sistema de pensions. Ja llavors vaig pensar que la producció automatitzada s'hauria de tenir en compte alhora de recaptar els impostos i que les màquines haurien de ser taxades d'alguna manera tenint en compte ques estan substituint a treballadors humans i que estan generant un benefici econòmic per als seus propietaris. Si els empresaris estan substituint a treballadors aquests deixen de cotitzar a la seguretat social. No es podria fer que les màquines que substitueixen íntegrament a treballadors cotitzin, com  mínim parcialment, a la seguretat social?  Els empresaris propietaris de les unitats productives que substitueixen als humans fan encara més beneficis que amb els treballadors convencionals i haurien de pagar alguna cosa per compensar-ho.

Encara  no he sentit a ningú que plantegi quelcom semblant. Fins i tot economistes honestos i defensors del poble com l'Arcadi Oliveres s'han mostrat estranyats quan els hi he plantejat. Potser perquè encara no està prou assumit que les màquines d'avui no són com les de fa trenta anys.

Estic segur que els "grans economistes" respondrien amb la mateixa música de sempre. Probablement alguna cosa similar a que "no es poden posar impostos que frenen la nostra activitat econòmica".

Què tenen en comú la reducció d'aranzels, les empreses off-shore, els paradisos fiscals i l'actual automatització de la indústria? Doncs que els empresaris sempre estan exclosos de pagar impostos per les seves activitats lucratives i que tots tres assumptes s'haurien de tractar alhora. I molt aviat si volem evitar grans tensions socials i la possible fi de la nostre civilització.

I que podem dir per tant dels nostres grans economistes? Doncs que són simplement la veu cantant del seu amo. L'economia  de la qual tracten és la relacionada amb la dels  guanys de les grans finances i no la de la gran majoria de les  persones. El problema ve ara quan la primera economia es fa incompatible amb la segona.