27 d’octubre, 2011

Peces-Barba: "Potser ens haguès anat millor quedar-nos amb Portugal, en lloc de amb Catalunya"

Ho ha dit al "X Congreso de Abogacía" celebrat avui a Cádiz.
Doncs jo crec que té raó. I a més el benefici hagués sigut mutu. Perquè ells haguessin tingut tota l'Amèrica Llatina i nosaltres seríem independents.

A més, no es gaire comú que polítics espanyols reconeguin que Catalunya és espanyola per dret de conquesta. Tot el que afavoreixi el debat al voltant d'aquesta qüestió és molt positiu.

El que ja és més qüestionable és el perquè de l'ofensa dels advocats catalans que varen abandonar la sala i el perquè de la protesta de l'Artur Mas i dels catorze Col·legis d'Advocats de Catalunya que han expressat per unanimitat la seva indignació per les manifestacions. Tanta il·lusió els fa ser espanyols?

Quin poble més mesell!

16 d’octubre, 2011

30 minuts. Desafectes a la República



Els hereus del feixisme són a punt de tornar a agafar completament el poder a tot el regne bananer. El 20 de novembre, data triada de forma gens atzarosa, els tornarem a tenir a Madrid. L'administració catalana actual n'és un preludi i els seus gestos són una petita mostra del que haurem de patir en els propers quatre anys quan ja els tinguem instal·lats també a La Moncloa.


No són molts els mèrits del tripartit a la Generalitat, però cal reconèixer-los almenys el d'haver divulgat la tragèdia dels bombardejos feixistes, l'exili patit per les persones compromeses amb la República i la repressió i els assassinats del règim feixista del Caudillo i els seus sequaços,

Durant el període Pujolista, de més de vint-i-tres anys, tots aquests fets havíen sigut silenciats per la senzilla raó que pràcticament tots els alts càrrecs dels governs Pujol estaven emparentats amb personatges de pes en la Catalunya franquista. D'aquells que varen anar a la Diagonal a rebre els tancs de l'exèrcit feixista amb el braç dret aixecat.

Durant aquell període, un dels pocs reportatges de tipus històric realitzat per TV3  que descrivia d'alguna  manera la Guerra Civil fou "Cambó" , del 1996. Es tractava d'un documental que lloava la figura de Francesc Cambó, el pare ideològic del Pujolisme. L'home de la burgesia catalana que va donar diners de la seva pròpia butxaca per la causa franquista. Cambó va ser dels que es va exiliar, però no del franquisme sinó de la República, i va morir a Buenos Aires de malaltia quan no veia l'hora de tornar a establir-se a la Catalunya feixista.

Avui, amb els hereus dels connivents amb el feixisme tornats a reinstal·lar a la Generalitat,  el programa 30 minuts de TV3 ha tornat a produir un documental fet a la seva mida. Es tracta de "Desafectes a la república" en el qual es presenten les "barbaritats" del govern repúblicà tals com "sumaris inèdits" trobats al Palau de Justícia de Barcelona, "camps de concentració" on treballaven uns suposats presoners polítics (per la seva "desafecció  al règim") o uns presumptes exiliats contraris a la República creuant a peu el Pirineu al 1937.

Aquest documental destaca per la manca de cura en el tractament de la informació, la feblesa de les seves cites, la manca de testimonis directes, la utilització dels comentaris dels descendents dels perseguits sense cap contrastació testimonial directa i l'absència de cap explicació sobre el context en el qual es produïren els fets. És una feina que, en una paraula, es pot descriure com a manipulació.

En la nova versió de la història feta per encàrrec dels descendents dels connivents o simpatitzants amb el feixisme , els desertors en un exèrcit durant una guerra s'han  de considerar  com a "presoners polítics". A on s'és vist això? Hi ha hagut mai algun exèrcit, regular o iregular, que no empresoni els seus desertors? De fet, el que normalment succeeix en una guerra és que els desertors són sotmesos a un consell de guerra i executats immediatament. No sembla que fou això el que va succeir.

La manipulació es fa òbvia quan en un moment del reportatge es parla d'uns "exiliats que havien de fugir de la república" al juny del 1937, i en canvi es mostren imatges d'exiliats republicans al gener del 1939 creuant un Pirineu nevat, com feia dècades que no ho estava.

El barroer reportatge no distingeix entre les accions del govern de la Generalitat Republicana i les dels grups descontrolats  que durant la guerra varen cometre crims de forma il·legal. Precisament al maig del 1937 el govern de la Generalitat Republicana va ser assetjat durant quaranta-vuit hores pels revoltats del POUM i de les Joventuts Llibertàries i tingué grans dificultats per restablir l'ordre democràtic. Res d'això s'explica al vídeo.

La crema d'esglesies i matances d'eclesiàstics de començaments de la guerra són òbviament condemnables, i així ho varen ser per tota la premsa internacional en el seu temps.  Però els seus autors no varen ser de cap manera els membres del govern democràtic de la Generalitat Republicana. És sabut que el govern republicà va fer tot el possible per protegir els eclesiàstics de les hordes (per exemple, els monjos de Montserrat es varen poder escapolir gràcies al govern de Lluís Companys).

D'altra banda, en un context de guerra és absolutament normal que el govern democràtic de Catalunya s'intentés defensar dels sectors de l'extrema dreta i d'una part de l'alta burgesia catalana que ajudaven a la causa dels colpistes.  Però, com diuen Ferran Soldevila i Pere Bosch-Gimpera en la seva Història de Catalunya :

"El Govern de Catalunya mitjançant Comissaris especials féu resoldre tots els casos en els quals no podia ser aplicada la llei a conseqüència de la guerra. Restablí la justícia i organitzà un règim de presons que per la seva humanitat meresqué elogis dels estrangers que les visitaren. Inicià el restabliment del culte religiós i s'enfrontà amb les persecucions injustes."

Així doncs les accions dels incontrolats no estaven relacionades amb la política del Govern de Catalunya i els empresonaments mencionats al documental són els de desertors de l'exèrcit que, en un context de guerra, varen ser tractats de forma humanitària de tal forma que no es pot citar a cap font ni nacional ni estrangera que critiqui el tracte dels presoners en el bàndol republicà. I recordem que la guerra Civil espanyola és la guerra de la qual s'ha escrit  més. Centenars de reporters internacionals de tots els signes donaven el seu parer sobre el que succeïa a Catalunya des de l'inici de la guerra i, de la mateixa manera que es condemnaven els crims dels incontrolats, en cap cas es va poder acusar al govern republicà d'incomplir els drets humans.


Els hereus dels poderosos connivents amb el feixisme (o directament dels feixistes), ferits en el seu amor propi pel fet de veure airejades les seves vergonyes a la televisió pública durant set anys, ara contraataquen amb la seva versió de la història. És una llàstima, per a ells,  que no comptessin amb prou recolzament documental per demostrar  (com volen suggerir en el seu nou i tendenciós programa) que el govern democràtic de la República era un règim repressor.

10 d’octubre, 2011

La ignorància del Conseller d'Empresa i Ocupació Xavier Mena

Que és pot esperar d'un ex-simpatitzant de la Falange, fill d'un capità de la Guardia Civil de Sabadell i que ara forma part dels consellers nomenats pel Artur Mas?

Acabo de veure l'entrevista del conseller d'empresa i ocupació Xavier Mena al programa Agora de TV3 i crec que  només en un regne bananer com aquest un home amb un càrrec de tal responsabilitat pot dir un reguitzell de bajanades tan gran en una televisió pública.

Segons en Xavier Mena el fet de no poder devaluar la moneda implica que la solució a la crisi passa per ser més competitius. Fins aquí bé. Res nou però cert. Ara bé, quan l'entrevistador Xavier Bosch li pregunta sobre aquesta competitivitat el conseller no se li acut dir res millor que "s'han de treballar més hores". Com és possible que una persona amb tal grau de responsabilitat parli com el botiguer més idiota del barri?

Hom esperaria que un conseller" dit "independent" i suposadament escollit per la vàlua del seu "perfil acadèmic" parlés de la competitivitat de la indústria catalana com a mínim en termes tals com globalització, modernització de la indústria, valor afegit, aranzels, atur, automatització, inversió de l'administració en recerca i desenvolupament (amb dades passades i actuals), deslocalitzacions, sostres de deute, agències de qualificació, pensions, repagaments de bons de la Generalitat, legislació laboral, benestar social, caiguda del consum, impostos, CDOs, CDSs, bombolla immobiliària,...

Però no, en Xavier Mena diu que començarem a sortir de la crisi "l'any vinent", que ell ja havia dit que "aquest seria un any de transició" i que  "s'han de treballar "més hores". També Diu que a les empreses ara als hi toca veure  "retornada" la inversió en recerca i desenvolupament que varen fer. De què coi parla? En quin món viu? A qui pretén enganyar?

Unes declaracions així en un programa de televisió d'audiència minoritària mostren que en el regne bananer no existeix una massa critica intel·lectual suficient per evitar tenir idiotes en llocs claus de l'administració. En qualsevol país civilitzat hi ha un llindar mínim que que tot polític ha de poder superar per arribar a aspirar a optar a un càrrec públic de tal remuneració. Fins i tot un ciutadà francès d'educació mitjana  pot dir més sobre l'empresa i l'ocupació que l'actual conseller d'empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya.

Aquest personatge forma part d'una recua d'ases botiflers nomenada pel Artur Mas i constituïda per ell mateix i  "Boi" Ruiz (  el de les retallades de sanitat) ,  Pilar Fernández Bozal (la fatxa de la prohibició de la consulta popular d'Arenys de Munt) , Joana Ortega i Alemany (la del currículum, d'una poderosa i gran família d'endollats), Ferran Mascarell (ex PSOE de Catalunya, el de la miserable i injusta nova llei del Cinema).

30 de setembre, 2011

Immersió Lingüística?

Aquest poble mesell segueix fent el joc a uns polítics hipòcrites que afirmen que a les nostres escoles hi ha hagut i hi ha una "immersió lingüística".

I tant que hi ha hagut una immersió! El que passa és que aquesta immersió és en llengua castellana!

A més, aquest no és el principal problema que té la nostra llengua.

Efectivament,  tothom que treballi a l'ensenyament a la Catalunya espanyola sap molt bé que en l'educació obligatòria la llengua utilitzada majoritàriament entre alumnes i professors és la castellana, ja que és la llengua que utilitzen els professors i mestres castellanoparlants (i una bona part dels catalanoparlants) per dirigir-se de forma oral als alumnes.

És cert que la llengua escrita que s'utilitza és el català però no és la llengua escrita la que ha fet sobreviure el català després de tantes dictadures. La utilització exclusivament escrita està reservada a llengües mortes com el llatí.

Però és que el disbarat no acaba aquí. Sembla que la major part dels polítics i del poble ignorin que el català no pot sobreviure a l'Estat espanyol simplement perquè tota llengua inútil està destinada a desaparèixer.

El català és una llengua que no es pot fer servir actualment pels assumptes més habituals de la vida diària. Sense anar més lluny menciono unes activitats que he hagut de fer durant els darrers quatre dies i per les quals he hagut de recorrer obligatòriament al castellà:
  1. Fer benzina, El depenent s'ha negat a atendre'm quan m'he adreçat a ell en català fins a el punt que m'ha ofert una quantitat diferent al·legant que no m'havia entès.
  2. Comprar uns recanvis pel cotxe a un telèfon 901.
  3. Fer una consulta a un conegut banc online.
  4. Consultar la composició d'una ampolla d'aigua que he comprat.
  5. Consultar el menú d'un restaurtant de la Costa Brava regentat per catalans i adreçar-me a la cambrera sud-americana de forma que m'entenguès.
  6. Escollir un paper de vàter.
Quin futur pot tenir doncs el català si amb aquesta llengua no es pot agafar el cotxe (ni encara menys mantenir-lo), anar a dinar fora, fer una  consulta a un banc online, escullir una aigua o eixugar-se el cul?

Els polítics de l'Estatut del 2006 li han donat el tret de gràcia a la llengua acceptant un estat de coses que no es mereix una llengua mil·lenaria. Ja a Madrid s'encarreguen prou de prohibir i retallar.  El que no podem fer aquí és doncs ignorar que el català està clarament discriminat en tots els àmbits i, a més, omplir-nos la boca amb la gran falsedat de que els nostres alumnes estan immersos en català a l'escola.

Tot plegat dóna una gran quantitat de  munició a l'imperialisme castellà que fa recular a la nostra llengua tant com  a la nostra economia.

26 de setembre, 2011

Alfons Lopez Tena a Els matins de TV3 (20/09/2011) 26 minuts

Excel·lents, ràpides i fulminants respostes d'en Lòpez Tena a Els Matins de TV3. Tant de bo tinguèssim més polítics com aquest a Catalunya. Un vídeo molt recomanable.

16 de setembre, 2011

L'Estat espanyol cerca la violència desesperadament

Avui Arnaldo Otegi  ha tornat ha ser condemnat a anar a la presó per l' "Audiència Nacional" espanyola. Aquest cop per deu anys. Ja en portava dos com a presoner en un calabòs espanyol.

La decisió d'aquest tribunal inquisitorial , a part dedonar-nos una idea de l'aberrant que pot ser la justícia al Regne Bananer, mostra també com  l'Estat espanyol cerca la violència desesperadament. L'estat necessita de la violència perquè no té arguments polítcs. En canvi els independentistes bascos necessiten que no hi hagi violència perquè ells sí tenen arguments polítics.

És bastant curiòs com ell i altres dirigents independentistes varen ser detinguts precisament el mateix dia el el qual varen fer una declaració demanant al moviment abertzale que segueixi les vies  no violentes.

Arnaldo Otegi passarà a la història com el Michael Collins basc ja que és la personalitat que està liderant el moviment que portarà a la independència el seu país ocupat. A diferència de Michael Collins i de Valera, però, el moviment abertzale que Otegi lidera ha optat intel·ligentment per les vies totalment pacífiques i democràtiques que tot moviment sobiranista del segle XXI ha de tenir.

Desitjo que quan l'Arnaldo Otegi, el Michael Collins  basc, surti de la presó Euskal Herria ja sigui un estat independent membre de les Nacions Unides com ho va esdevenir Irlanda durant el 1919.


=================
Today Arnaldo Otegi has been condemned to a 10 years imprisonment sentence  by the Spanish "Audiencia Nacional" Tribunal. He has been already in jail for over two years due tho his political ideas.

The arbitrary decision of this Inquisition-like tribunal - besides showing how delirious is justice in the Banana Kingdom of Spain- shows again how the Spanish state needs the violence desperately. Spanish rulers need the violence because they do not have political arguments while Basque separatists do.

It is shocking howOtegi and the other abertzale leaders were detained precisely the same day when they publicly expressed that Basque separatism should only use non-violent ways.

Arnaldo Otegi will be remembered like a Basque Michael Collins in the way that he is leading the movement that will bring his country to the independence. But as opposed to Collins, de Valera, and other former separatist leaders, Otegi and other abertzale leaders has chosen a totally democratic and non violent way to attain sovereignty. This is the only sensible way a separatist movement can follow in the XXI Century.

I trust that Arnaldo Otegi, the Basque Michael Collins, will be free in a Free Basque State, member of the UN just as Ireland became one in 1919.

01 de setembre, 2011

Unitat de l'independentisme? Impossible sense un rumb i una credibilitat

No és el que em preocupa més, la unitat, malgrat el que tant es diu
sobre aquest tema. Deixeu-me que m'expliqui.  La unitat ja vindrà, però
crec que primer cal establir una rumb i una credibilitat. Les forces
independentistes a  Catalunya nivell electoral estan molt
fumudes degut a la falta de credibilitat de manera que encara que
s'unissin tal com estan ara no obtindrien ni el 15% del parlament. De fet crec que tal com estan les coses encara molt menys. I cap de les que quedi exclosa presentant-se per separat representaria a més del 3% del total dels electors i  per tant no cal fer gaires esglais.

Ara mateix una coalició SI-ERC-CUP-RCAT seria un fracàs enorme llevat que s'exigeixin unes condicions de treball estrictes. Això és el que va fer ahir molt hàbilment SI i crec que és el camí que cal seguir.

Efectivament, cal obrir una via creible que capti els 500000 vots independentistes latents que avui dia existeixen. Un cop assolit això (no tan difícil ja que ERC ho va assolir fa uns anys partint d'una situació similar a la que té SI ara) crec que seria possible duplicar o triplicar els vots en comptes de dividir-los o deixar-los a casa (que és el que ha portat la política de poltronisme d'ERC).

Em consta que fa no massa en  Joan Carretero de Reagrupament volia un govern autonòmic tripartit amb CiU-ERC-PSC. Quina credibilitat pot mereixer aquest polític per molt que digui ara que no vol cap càrrec?

Crec que l'exemple de Bildu és prou explícit i ens dóna una bona lliçó sobre el que cal fer.  El moviment abertzale va exigir a Eusko Alkartasuna que no tornès a caure en l'error de pactar amb el PNB a canvi d'unes poltrones al govern autonòmic. Oi que això hauria de donar una lliçó a ERC?

Però no, sembla que encara a "Catalaña" es parla de CiU gairebé com si fos una força sobiranista! El PNB és un partit autonomista però és que  Convergència és encara pitjor, es un partit regionalista hereu de la Lliga de Cambó.

Unitat sí però amb un rumb.

D'altra manera és estrellar-nos contra un a paret. Mireu sinó els resultats darrers d'Esquerra-RCAT-Laporta a Barcelona. Cal alguna cosa més que simple unitat en la fòrmula per despertar l'independentisme!

Confio que BILDU i Euskal Herria ens segueixin donant exemple i que SI segueixi seguint les seves passes. És l'únic camí que tenim.