Immersió Lingüística?

Aquest poble mesell segueix fent el joc a uns polítics hipòcrites que afirmen que a les nostres escoles hi ha hagut i hi ha una "immersió lingüística".

I tant que hi ha hagut una immersió! El que passa és que aquesta immersió és en llengua castellana!

A més, aquest no és el principal problema que té la nostra llengua.

Efectivament,  tothom que treballi a l'ensenyament a la Catalunya espanyola sap molt bé que en l'educació obligatòria la llengua utilitzada majoritàriament entre alumnes i professors és la castellana, ja que és la llengua que utilitzen els professors i mestres castellanoparlants (i una bona part dels catalanoparlants) per dirigir-se de forma oral als alumnes.

És cert que la llengua escrita que s'utilitza és el català però no és la llengua escrita la que ha fet sobreviure el català després de tantes dictadures. La utilització exclusivament escrita està reservada a llengües mortes com el llatí.

Però és que el disbarat no acaba aquí. Sembla que la major part dels polítics i del poble ignorin que el català no pot sobreviure a l'Estat espanyol simplement perquè tota llengua inútil està destinada a desaparèixer.

El català és una llengua que no es pot fer servir actualment pels assumptes més habituals de la vida diària. Sense anar més lluny menciono unes activitats que he hagut de fer durant els darrers quatre dies i per les quals he hagut de recorrer obligatòriament al castellà:

1. Fer benzina, El depenent s'ha negat a atendre'm quan m'he adreçat a ell en català fins a el punt que m'ha ofert una quantitat diferent al·legant que no m'havia entès.
2. Comprar uns recanvis pel cotxe a un telèfon 901.
3. Fer una consulta a un conegut banc online.
4. Consultar la composició d'una ampolla d'aigua que he comprat.
5. Consultar el menú d'un restaurtant de la Costa Brava regentat per catalans i adreçar-me a la cambrera sud-americana de forma que m'entenguès.
6. Escollir un paper de vàter.

Quin futur pot tenir doncs el català si amb aquesta llengua no es pot agafar el cotxe (ni encara menys mantenir-lo), anar a dinar fora, fer una  consulta a un banc online, escullir una aigua o eixugar-se el cul?

Els polítics de l'Estatut del 2006 li han donat el tret de gràcia a la llengua acceptant un estat de coses que no es mereix una llengua mil·lenaria. Ja a Madrid s'encarreguen prou de prohibir i retallar.  El que no podem fer aquí és doncs ignorar que el català està clarament discriminat en tots els àmbits i, a més, omplir-nos la boca amb la gran falsedat de que els nostres alumnes estan immersos en català a l'escola.

Tot plegat dóna una gran quantitat de  munició a l'imperialisme castellà que fa recular a la nostra llengua tant com  a la nostra economia.

Alfons Lopez Tena a Els matins de TV3 (20/09/2011) 26 minuts

Excel·lents, ràpides i fulminants respostes d'en Lòpez Tena a Els Matins de TV3. Tant de bo tinguèssim més polítics com aquest a Catalunya. Un vídeo molt recomanable.

L'Estat espanyol cerca la violència desesperadament

Avui Arnaldo Otegi  ha tornat ha ser condemnat a anar a la presó per l' "Audiència Nacional" espanyola. Aquest cop per deu anys. Ja en portava dos com a presoner en un calabòs espanyol.

La decisió d'aquest tribunal inquisitorial , a part dedonar-nos una idea de l'aberrant que pot ser la justícia al Regne Bananer, mostra també com  l'Estat espanyol cerca la violència desesperadament. L'estat necessita de la violència perquè no té arguments polítcs. En canvi els independentistes bascos necessiten que no hi hagi violència perquè ells sí tenen arguments polítics.

És bastant curiòs com ell i altres dirigents independentistes varen ser detinguts precisament el mateix dia el el qual varen fer una declaració demanant al moviment abertzale que segueixi les vies  no violentes.

Arnaldo Otegi passarà a la història com el Michael Collins basc ja que és la personalitat que està liderant el moviment que portarà a la independència el seu país ocupat. A diferència de Michael Collins i de Valera, però, el moviment abertzale que Otegi lidera ha optat intel·ligentment per les vies totalment pacífiques i democràtiques que tot moviment sobiranista del segle XXI ha de tenir.

Desitjo que quan l'Arnaldo Otegi, el Michael Collins  basc, surti de la presó Euskal Herria ja sigui un estat independent membre de les Nacions Unides com ho va esdevenir Irlanda durant el 1919.


=================
Today Arnaldo Otegi has been condemned to a 10 years imprisonment sentence  by the Spanish "Audiencia Nacional" Tribunal. He has been already in jail for over two years due tho his political ideas.

The arbitrary decision of this Inquisition-like tribunal - besides showing how delirious is justice in the Banana Kingdom of Spain- shows again how the Spanish state needs the violence desperately. Spanish rulers need the violence because they do not have political arguments while Basque separatists do.

It is shocking howOtegi and the other abertzale leaders were detained precisely the same day when they publicly expressed that Basque separatism should only use non-violent ways.

Arnaldo Otegi will be remembered like a Basque Michael Collins in the way that he is leading the movement that will bring his country to the independence. But as opposed to Collins, de Valera, and other former separatist leaders, Otegi and other abertzale leaders has chosen a totally democratic and non violent way to attain sovereignty. This is the only sensible way a separatist movement can follow in the XXI Century.

I trust that Arnaldo Otegi, the Basque Michael Collins, will be free in a Free Basque State, member of the UN just as Ireland became one in 1919.

Unitat de l'independentisme? Impossible sense un rumb i una credibilitat

No és el que em preocupa més, la unitat, malgrat el que tant es diu
sobre aquest tema. Deixeu-me que m'expliqui.  La unitat ja vindrà, però
crec que primer cal establir una rumb i una credibilitat. Les forces
independentistes a  Catalunya nivell electoral estan molt
fumudes degut a la falta de credibilitat de manera que encara que
s'unissin tal com estan ara no obtindrien ni el 15% del parlament. De fet crec que tal com estan les coses encara molt menys. I cap de les que quedi exclosa presentant-se per separat representaria a més del 3% del total dels electors i  per tant no cal fer gaires esglais.

Ara mateix una coalició SI-ERC-CUP-RCAT seria un fracàs enorme llevat que s'exigeixin unes condicions de treball estrictes. Això és el que va fer ahir molt hàbilment SI i crec que és el camí que cal seguir.

Efectivament, cal obrir una via creible que capti els 500000 vots independentistes latents que avui dia existeixen. Un cop assolit això (no tan difícil ja que ERC ho va assolir fa uns anys partint d'una situació similar a la que té SI ara) crec que seria possible duplicar o triplicar els vots en comptes de dividir-los o deixar-los a casa (que és el que ha portat la política de poltronisme d'ERC).

Em consta que fa no massa en  Joan Carretero de Reagrupament volia un govern autonòmic tripartit amb CiU-ERC-PSC. Quina credibilitat pot mereixer aquest polític per molt que digui ara que no vol cap càrrec?

Crec que l'exemple de Bildu és prou explícit i ens dóna una bona lliçó sobre el que cal fer.  El moviment abertzale va exigir a Eusko Alkartasuna que no tornès a caure en l'error de pactar amb el PNB a canvi d'unes poltrones al govern autonòmic. Oi que això hauria de donar una lliçó a ERC?

Però no, sembla que encara a "Catalaña" es parla de CiU gairebé com si fos una força sobiranista! El PNB és un partit autonomista però és que  Convergència és encara pitjor, es un partit regionalista hereu de la Lliga de Cambó.

Unitat sí però amb un rumb.

D'altra manera és estrellar-nos contra un a paret. Mireu sinó els resultats darrers d'Esquerra-RCAT-Laporta a Barcelona. Cal alguna cosa més que simple unitat en la fòrmula per despertar l'independentisme!

Confio que BILDU i Euskal Herria ens segueixin donant exemple i que SI segueixi seguint les seves passes. És l'únic camí que tenim.

Democràcia real o dictadura de la ignorància? Caminem cap a la post-història

La nova revolució mediàtica uneix als  irracionals i els hi dóna força. Aquesta és una de les conclusions del llibre  "Homo Videns, la societat teledirigida" de Giovanni Sartori. L'autor mostra com la Internet serveix per comunicar als pobres de ment i d'esperit que, si bé sempre havien existit, estaven massa dispersos per tenir cap força que pogués incidir (per exemple) en actuacions governamentals. No passa així en l'actualitat i això crea una situació que pot ser molt perillosa pel esdevenidor de la civilització actual.

Aquesta situació és conseqüència (tal com ja havia dit en Neil Postman) del declini de la cultura escrita i a la seva substitució pel món de la imatge degut principalment a l'aparició de la televisió. La més  recent difusió al públic general de tecnologies de la comunicació com Internet no ha fet més que culminar aquest procés.

La mort de la cultura escrita ens porta a un món d'irracionalitat.

Com diu Sartori, la solució als problemes de la gent cal reclamar-la als polítics de la mateixa manera que la curació de les malalties cal reclamar-la als metges. En canvi avui dia s'atribueixen els problemes als polítics i la solució a la gent. Això encaixa perfectament amb les recents reclamacions del "Indignados" que deien  que volien "más democracia" o una "democracia real" volent dir que la majoria de la població ha de tenir el dret de decidir, per votació popular, sobre qualsevol tema. Això es diu obviant el fet de que la immensa majoria de la població no està capacitada per opinar sobre temes transcendents ni molt menys per influenciar en polítiques governamentals tal com pretenen moltes veus del moviment dels "indignados".

Segons Sartori la causa d'aquesta situació cal cercar-la en que durant les darreres dècades un "lumpen intel·lectual" creat per la televisió s'ha apoderat de l'educació. Els adults actuals educats per aquest lumpen intel·lectual s'han ara  realimentat per la revolució tecnològica de la Internet. El cercle viciòs es tanca quan els mitjans de comunicació actuals són dirigits per la sub-cultura, és a dir, per persones sense cap cultura que donen cobertura mediàtica als fets que proporcionen major audiència de les masses.

Efectivament, en una societat basada en la imatge la Internet i la televisió són dos medis que empobreixen a l'ésser humà.
La imatge fa que el llenguatge s'empobreixi enormement de tal manera que gran part de la població desconeix el vocabulari connotatiu i només utilitza paraules denotatives, és a dir, paraules similars a les que utilitzaven els homes prehistòrics.  Així, cada cop més éssers humans es veuen privats de la capacitat de raonar.  I aquesta és precisament la característica que distingia als éssers humans de la resta del món animal.

Actualment es creen a "vídeo-nens" que no van a l'escola per aprendre sinó simplement a divertir-se i que quan tornen a casa es comuniquen via Internet amb altres video-nens sense cap coneixement ni capacitat de raonament. D'aquesta manera es desenvolupen no com a persones pensants amb capacitat de raonar sinó com a "homes-bèstia" amb un gran desig de veure el que és irreal i que, per tant, poden creure qualsevol bestiesa que se'ls hi hagi dit a través de la xarxa.

Per últim haig d'afegir que crec que la fi de la nostra civilització succeirà quan les hordes consumistes i insatisfetes i sense capacitat per raonar destrueixin els principals centres de producció i distribució. Un cop comenci una destrucció a gran escala per part de la majoria de la població el procés no tindrà aturador.

Les hordes acabaran actuant ja que la seva insatisfacció no pot més que créixer en un món futur de gran desigualtat social que no és altra cosa que el resultat de la falta de raonament dels votants en les actuals democràcies. Internet i les noves tecnologies de comunicació seran l'eina que organitzarà a les hordes enlloc d'un instrument d'adquisició de coneixement, ja que les masses no tenen la capacitat intel·lectual ni el llenguatge que els permet adquirir coneixement.

Així doncs algun dia els discs durs de google deixaran de funcionar. En aquest moment serà totalment irrellevant que quedin llibres escrits perquè senzillament ningú estarà capacitat per llegir-los. La conseqüència final per a la humanitat serà que haurem passat de la història a la post-història. Com és obvi, aquest nou període de la humanitat no quedarà recollit més que, possiblement, en dibuixos barroers d'escenes de cacera en coves. 

Fúria divina a la Jornada Mundial de la Juventud JMJ Madrid 2011

JMJ Madrid 2011

Just quan Joseph Ratzinger (conegut com a Papa Benet XVI)  començava a llegir el seu discurs de vigilia  ahir a Madrid,  es va iniciar una impressionant tempesta amb llamps, forta pluja i vent huracanat que va obligar a suspendre l'acte. Part del revestiment de l'escenari es va desprendre degut al fort vent i un pal de llum i unes carpes varen caure ocasionant aquestes darreres set ferits amb diverses contusions, trencament de clavícula, nas i ròtula.

El papa Benet XVI va haver d'interromompre el seu discurs quan tot just havia llegit dos breus paràgrafs del seu discurs de vigilia. La resta del discurs no va ser llegida però es pot consultar el text complet aquí. La frase que acabava de llegir feia precisament refrència a com Déu estima als seus fidels. En aquests instants semblava que s'havia desencadenat la fúria divina contra els centenars de milers d'assistents a l'acte que durant tot el dia havien suportat temperatures properes als 40 graus.

Segons informa la cadena SER i altres mitjans la pluja va ocasionar que 600000 hòsties quedessin remullades i inutilitzables pel rite de la comunió.

En relació amb aquest curiosos successos cal remarcar que dins de les mateixes jornades es varen instal·lar al Parque del Retiro 200 confessionaris de campanya on els joves confessaven els pecats comesos. Aquesta xocant estampa es pot observar en les següents fotografies:

Trenta anys d'empobriment de la Llengua

A les fotografies preses a la plaça de la Revolució de Gràcia es mostra de forma gràfica l'evolució de la nostra llengua en els darrers trenta anys. A les tres plaques col·locades durant la transició observem com l'any va precedit per la  preposició contracta (preposició més article) mentre que en la placa més moderna veiem que s'ha suprimit l'article.

La Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, depenent de la  Direcció General de Política Lingüística (DGPL) va dictar als anys vuitanta unes recomanacions en aquesta qüestió molt similars a les reconegudes per  la Real Academia Española (RAE) per a la llengua castellana. Això no és un fet aïllat o anecdòtic com veurem més endavant.

Si observem les  publicacions en català anteriors als anys 80 veurem que els anys van precedits per la preposició contracta "del" , independentment si són del segon o del tercer mil·lenni.

Tot i que la fórmula amb l'article suprimit havia existit en èpoques remotes (com  també havia existit la conjunció "y", per exemple)  la fórmula amb "del" era la usual ens els anys anteriors a l'autonomisme.

Com diu el lingüista Josep Ruaix i Vinyet (per cert la supressió de la conjunció "i" entre els dos cognoms va en la mateixa línia d'espanyolització) en el seu article la fórmula amb la preposició contracta ha quedat frenada, a finals del segle XX, "per la pressió normativa". Crec que això ho diu tot.

Però el problema no és tant que la Direcció General de Política Lingüística  modifiqui la normativa per acceptar altres fórmules diferents de les d'en Pompeu Fabra sinó que aquesta faci trenta anys que fa tot el possible per suprimir les formes i els girs  propis de la llengua catalana, creient que si el català mimetitza al castellà serà més fàcil que més gent el parli. Això no és cert en cap cas.

La supressió no només afecta formes i girs, sinó també a paraules. Molts mots genuïns catalans han pràcticament desaparegut i han sigut substituïts per opcions mimètiques del castellà  que no són necessàriament incorrectes però sí  menys acurades (o simplement menys genuïnes).

Si existeix un sinònim (encara que sigui contextual i no estricte) d'una paraula i aquest sinònim és igual o molt semblant a un mot castellà, s'opta invariablement per utilitzar la paraula més semblant en aparença a la castellana i sense tenir en compte criteris històrics o d'estil i/o el context en què s'utilitza aquesta paraula. La conseqüència d'això és que la nostra llengua perd riquesa i és cada cop més una rèplica matussera del castellà.

Per exemple, el mot  "proper" ha estat substituït pel sinònim "pròxim" en gairebé tots els mitjans públics i, de vegades, en expressions incorrectes si considerem els usos tradicionals d'aquestes dues paraules. Així, els Ferrocarrils de la Generalitat utilitzen en la seva megafonia l'expressió "pròxima estació" en lloc de  "propera estació" que és la forma genuïna si tenim en compte que "pròxim" no s'utilitza seguit de substantiu. Podem dir una estació pròxima a una altra però en canvi direm la propera estació. D'acord, això és una qüestió d'estil però crec que algú ha de vetllar per l'estil d'una llengua especialment quan aquest estil és fortament amenaçat per la pressió d'una llengua fortament dominant que s'imposa per tenir molta més protecció institucional.

També tenim el cas de "esgotat" en lloc de "exhaurit". "Esgotat" era, abans de la intervenció de la DGPL, la paraula per referir-se a un dipòsit buidat o al fet d'estar cansat i només és un sinònim de "exhaurit" per metonímia. Si veieu el Pompeu Fabra veureu que s'indica molt clarament que esgotar només és sinònim d'exhaurir en sentit figurat i no estricte. Però altre cop l'IEC i la DGPL han optat pel mot més semblant al castellà (agotado). El resultat és que actualment "exhaurit" ha esdevingut una paraula  elegant però pràcticament extingida.

Un altre exemple menys subtil però que és il·lustratiu del mateix fenomen: és cert que quan s'estripa una roba aquesta també és trenca. Però aplicar el verb "trencar" quan es parla de roba implica un empobriment de la llengua molt gran.

Un altre exemple: un "trau" (paraula pràcticament extingida) és un forat però no tot forat és un trau. La llengua, com diu en Hayakawa, és un mapa més o menys acurat de la realitat. En la mesura en que reduïm el nostre vocabulari la llengua esdevé un mapa més pobre i més barroer.

I si no existeix una paraula similar en forma a l'homòloga castellana (encara que sí existeixi una paraula  catalana equivalent en significat) s'adopta directament la paraula castellana i es diu que a partir d'ara la forma castellana és la correcta. Això és el que ha passat per exemple amb casament-boda

D'altres paraules que no varen ser recollides en el Diccionari General de la Llengua Catalana d'en Pompeu Fabra  i que són d'origen francès però que eren molt usuals a la nostra llengua en lloc dels termes provinents del castellà  han sigut suprimides i tractades com a barbarismes. Per exemple: guixeta (es prefereix el terme taquilla) o tirabuixó (en aquest cas sí que s'utilitza un terme alternatiu català: llevataps). El Diccionari General d'en Fabra no podia recollir tot però en canvi les autoritats lingüístiques actuals no tenen cap problema en incorporar als nous diccionaris termes castellans que fa poc es consideraven barbarismes. És sorprenent com paraules d'origen francòfon són rebutjades mentre que tot el que ve de Madird (incloses paraules de l'argot) és admirat com si fos provinent del focus mundial de la cultura. Això és una herència més que ens ha deixat el franquisme.

No és cert que paraules genuïnes i diferents de la seva traducció castellana  no puguin esdevenir populars  com demostra l'èxit en l'adopció d'algunes paraules que gairebé s'havien perdut durant el franquisme (per exemple: cogombre, escombraries). Evidentment, aquestes són paraules de significat més simple però si han pogut ser recuperades no veig la raó per la qual no es pugui educar el poble per utilitzar d'altres paraules que encara són més importants per enriquir el llenguatge.

Però en canvi exhaurir, estripar, proper, batlle, alcaldessa, trau, casament, guixeta ... i fins i tot la mateixa paraula "mot" han anat totes a fer companyia als dinosaures i a l'ocell Dodo.  I és que la Direcció General de Política Lingüística i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)  han fet un esforç molt gran i molt llarg de mimetisme tant en les seves normatives  com en les seves recomanacions, de manera que el català és cada cop més una còpia pobra del castellà.

Aquestes institucions en lloc de  vetllar per l'us de mots i girs genuïns i de preservar la riquesa i l'estil del català s'han dedicat a justificar el seu pressupost fent coses tals com modificar absurdament l'accentuació de paraules (mèdul·la, medul·la, Didac-Dídac, Cleopatra-Cleòpatra, pneumonia-pneumònia, termostat-termòstat, Mississipi-Mississipí,...). Però això és matèria d'un altre article. 

"Homo Catalanicus"