29 de març, 2008

Ortega y Gasset sobre Espanya

Lo característico de España no es que en ella la Inquisición quemase a los heterodoxos, sino que no hubiese ningún heterodoxo importante que quemar. Cuando por casualidad ha habido algún heterodoxo español importante, se iba fuera, como Servet, y era fuera donde lo quemaban. Conviene que los españoles no disculpen su inercia mental con su Inquisición.

El público que ahora va al estadio, tomado en su conjunto, no era antes público de nada. Era "pueblo"y no se le permitía asistir a espectáculos urbanos que no entendía. Ese "pueblo" se había complacido siempre en presenciar juegos corporales allá en su aldea o en su barrio, el juego de pelota, los bolos, etc. No es, pues, nuevo que ese público se interese en los juegos físicos: nunca gustó de otros. Lo nuevo es que ahora tiene dinero e invade la urbe e impone sus gustos hiperarcaicos.
Los españoles son mucho más pobres en deseos que en riqueza. Debilidad en la secreción psíquica interna del deseo trae consigo mengua de vitalidad e ineptitud para la cultura y la civilización. La barbarie en este país es siempre el triunfo del beduino, del hombre que tiene pocas necesidades.
Yo sospecho que, merced a causas desconocidas, la morada íntima de los españoles fue tomada tiempo hace por el odio, que permanece allí astillado, moviendo guerra al mundo. Ahora bien, el odio es un afecto que conduce a la aniquilación de los valores. De esta suerte se ha convertido para el español el universo en una cosa rígida, seca, sórdida y desierta. [1]
Los españoles ofrecen a la vida un corazón blindado de rencor, y las cosas, rebotando en él, son despedidas cruelmente. Hay en derredor de ellos, desde hace siglos, un incesante y progresivo derrumbamiento de los valores.
La actitud ética propia del español parte de preferir lo interno. Es sorprendente que siendo meridional, sea tan reconcentrado. No es sensual ni ostenta el desnudo. Sus fiestas son de escasa apariencia.Son frenéticos, fanáticos en su intimidad.

Todas las menguas y defectos de la vida española serán incorregibles mientras se complazcan en confundir el diestro con el inepto, al noble con el ruin.
Las cosas buenas que por el mundo acontecen obtienen en España sólo un pálido reflejo. En cambio las malas repercuten con increíble eficacia y adquieren entre nosotros mayor intensidad que en parte alguna.
En los últimos tiempos ha padecido Europa un grave descenso de la cortesía, y coetáneamente hemos llegado en España al imperio indiviso de la descortesía. Nuestra raza valetudinaria se siente halagada cuando alguien la invita a adoptar una postura plebeya. El plebeyismo, triunfante en todo el mundo, tiraniza en España. [2]
En España casi todas las gentes parecen atormentadas por la sospecha de que alguien va a venir y les va a arrebatar su ser, este menudo pensamiento, esta pequeña fortuna, este puestecillo en la jerarquía política o académica. Y toda su vida se convierte en una táctica defensiva contra los demás, compuesta de odio, de acritud, de maledicencia, de intriga, de fraude.
Es la española una raza que se ha negado a realizar en si misma aquella serie de transformaciones sociales, morales e intelectuales que llamamos Edad Moderna.
"Platero y yo", libro maravilloso, a la par sencillo y exquisito, humilde y estelar, que debía servir de premio infantil en todas las escuelas de España, si el estado no fuese tan basto, tan ruin. [3]
El individualismo español es uno de tantos pensamientos ineptos como andan por ahí, formando una mitología peninsular. Todavía vivimos las formas de la Edad Media y de ellas la más profunda es la carencia de personalidad individual. La vida transcurre en variedades típicas, no individuales. Vive el comerciante, el catedrático, el diputado, el militar; pero es rarísimo el hombre que impone en nuestra sociedad su individual destino, que vive a su manera. La angostura de nuestro ambiente no permite rebasar los moldes de la vida gremial y normalizada. Y la raza pervive mansamente su vida típica, gremial, donde el barbero se diferencia del obispo, pero no un hombre de otro.

Quiero despedirme de esta España nuestra tan agria, tan paralítica, tan inerte.

La vida española tan ingrata, áspera, elemental y bárbara.

En España es tradicional, inveterado multisecular el odio al ejercicio intelectual. Pero en otra edad el odio era respetuoso, es decir medroso: se odiaba el intelecto, pero se creía en él, en su poder vital, se le temía, era una realidad que urgía aniquilar, consumir, reducir a cenizas, la Inquisición.

Pasan los siglos: aquel odio combustible ha conseguido de una parte hacer obsoleta la acción pensante; de otra, entumecer en el español la capacidad de ser influido por las ideas. Ya no es temible el intelecto. El odio puede quedar reducido al eco del odio que es el desprecio. La España de 1916. Sépanlo los investigadores del año 2000, la palabra mas desprestigiada de cuantas suenan en la península es la palabra "intelectual".


La España de los últimos siglos es, por lo visto, acremente hostil para la vida del espíritu. España no se transforma, España se repite, repite lo de ayer hoy, lo de hoy mañana. Vivir aquí es volver a hacer lo mismo. no cambia, no varía; nada nuevo comienza, nada viejo caduca por completo.


Nuestra inteligencia étnica ha sido siempre una función atrofiada que no ha tenido normal desarrollo. Lo poco que ha habido de temperamento subersivo se redujo, se reduce, a reflejo del de otros países.
Exactamente lo mismo acontece con nuestra inteligencia, la poca que hay es reflejo de otras culturas.


[1] Meditaciones del Quijote. Ortega y Gasset, op. cit, p. 748. Obras Completas. Tomo I.- 1902/1915, Madrid, Taurus (Santillana Ediciones Generales, S.L.) y Fundación José Ortega y Gasset, Madrid, 2004, pp. 747-825. [Edició Fundación José Ortega y Gasset]
[2] "Confesiones de 'El Espectador'." 1917. Ortega y Gasset, El Espectador. Vol. 2. 1917. (El Arquero). Madrid: Revista de Occidente, 1960. 9-29.* (Democracia morbosa. Deseo. Padre e hijo. Para la cultura del amor).
[3] Nuestra señora del harnero, Ortega y Gasset , op. cit. p.25. 1997. Ensayos escogidos, Ed. Taurus (Santillana Ediciones Generales S.L.)

Les 14 frases sobre l'aigua que no van passar la censura de la TV de Catalunya




El problema és molt greu i té una explicació molt clara i unes solucions que els polítics semblen ignorar.
La població ha augmentat a Catalunya i molt especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona com no ho havia fet des dels anys 50.
Independentment de la sequera que hi hagi o deixi d´haver, és prou clar que els embassaments es buiden molt més ràpidament que fa tant sols cinc anys.
No obstant, les infraestructures per recollir l'aigua de pluja segueixen sent exactament les mateixes que teníem a l'època de Franco.
Els transvasaments interns no són cap solució al problema, ja que les conques interiors no tenen prou cabal.
Les desalinitzadores són per molt la solucío més antiecològica de totes.Una planta desalinitzadora com la que aviat es construirà a Barcelona, de 60 milions de metres cúbics a l’any, emetrà unes 100.000 tones/any de CO2 a l’atmosfera (aproximadament les que emet una ciutat de 240.000 habitants). És a dir, que el dia que entri en servei, a Catalunya li haurà aparegut una nova població d’aquesta mida, en termes de consum energètic equivalent i d'emissions de CO2.
Un transvassament del Rhône podria ser part de la solució, però cal posar fil a l'agulla.
No obstant, la solució més adequada al problema és crear noves infraestructures de recollida d'aigua pluvial. Les conques del Llobregat del Besós, del Fluvià i de les rieres del Maresme no tenen control de fluxe. Això significa que no hi ha embassaments per recollir l'aigua de les precipitacions que van a parar a les conques litorals. Aquesta representa una part molt important de la precipitació de Catalunya i es perd absurdament al mar .
Sistemes de recollida de les conques costaneres funcionen a Califòrnia des de fa més de mig segle. És una solució costosa, però més ho ha sigut el TGV de Madrid, els beneficis del qual són molt discutibles.



15 de febrer, 2008

Risc greu de col·lapse de la construcció al Regne Bananer














És impressionant veure com es construeix a les nostres contrades!
Esperem que no hi hagi cap terratrèmol com el del 1448!

12 de febrer, 2008

"Acomiadaments voluntaris": un bonic oxymoron

Un oxymoron és un terme grec incorporat a la llengua anglesa que denota aquella figura lingüística que combina dues paraules que expressen idees oposades o contradictòries. Per exemple "foc amic", "desenvolupament sostenible", "bomba intel·ligent" o "intel·ligència militar".

Els mitjans de comunicació de la Catalunya Sud ens obsequiaven avui amb un oxymoron magnífic. Segons la versió de TV3, una de les cadenes de televisió que l'han inclós, es deia textualment que "la multinacional General Motors
ha acumulat unes pèrdues de 38.700 milions de dòlars en l'exercici 2007, les més elevades de tota la seva història. El motiu és que el fabricant d'automòbils ha acumulat despeses per crèdits fiscals no utilitzats. Com a conseqüència, l'empresa ha anunciat un pla d'acomiadaments voluntaris a 74.000 dels seus empleats".

Un acomiadament és, segons la seva definició a qualsevol diccionari, l'
acció a través de la qual aquell qui dona empleu finalitza unilateralment un contracte laboral amb el seu empleat.

En canvi, voluntari sól significar
allò que neix de la voluntat, o sigui allò que s'ofereix per realitzar segons la pròpia decisió.

Gràcies per oferir-nos aquest oxymoron únic, en aquest cas de fabricació genuïna espanyola, probable traducció errònea del mot anglès "buyout".


L'administració catalana promociona alhora els videojocs i els monopolis, amb diner públic

La Generalitat de Catalunya subvenciona les grans multinacionals americanes i el més gran monopoli mundial de software amb els diners de tots els que paguem impostos. L'objectiu d'aquesta mesura és molt poc clar. Segons els seus promotors, es tracta de "modernitzar" el "maquinari" informàtic de les famílies. En realitat, la mesura només afecta als usuaris amb material prou apte per realitzar qualsevol mena de tasca excepte la instal·lació d'algun videojoc o programa multimèdia.

Efectivament, un usuari amb un equip dotat amb un processador més antic i/o lent que un Pentium III a 600 MHz (com és el cas de l'ordinador que utilitzo en aquest instant) no es pot beneficiar d'aquesta subvenció. No obstant, aquesta màquina em permet utilitzar els darrers paquest ofimàtics, tals com el Office 2.3 i realitzar pràcticament qualsevol tasca no lúdica que pugui necessitar, per exemple, un estudiant universitari.


Perquè doncs és necessari que els ciutadans d'un país rebin 150 Euros dels nostros impostos per bescanviar un Pentium III per un Intel Dual Core? Que s'està promocionant amb aquesta mesura tant costosa? Evidentment, no l'educació ni la cultura.

12 de gener, 2008

De la ignorància de J.M. Aznar (i de molts catalans també)

Diu recentment el neofeixista Aznar que a cap lloc del món no s'impideix que s'ensenyi "la lengua común oficial". El que aquest pobre senyor ignora és el paper ni l'escassa incidència que té la política d'immersió lingüística a l'educació, com també ignora que a cap país civilitzat cap llengua oficial gaudeix de privilegis sobre les altres. Això darrer és justament el que succeeix a l'Estat espanyol, on el català, el gallec i l'euskera són llengües suposadament "co-oficials" als seus territoris però no gaudeixen de condició d'igualtat respecte el castellà davant de l'adminisitració ni envers els drets lingüístics dels seus ciutadans. Aquesta és una de les mancances més escandaloses del "nou" estatut (juntament amb la del finançament o absència de concert econòmic).

Per exemple, al Canadà, a Bèlgica i a Suïssa les seves llengües oficials tenen exactament el mateix valor. Això es tradueix al dret de tenir tota la retolació i tots els documents oficials en totes aquestes llengües a qualsevol lloc d'aquests Estats sense que hi hagi cap greuge ni discriminació envers cap d'aquestes llengües, per minoritària que sigui.

A Bèlgica tots els productes són obligatòriament etiquetats en flamenc (neerlandès), francès i alemany encara que només una minoria parli l'alemany a aquest Estat.

Al Canadà tot ciutadà (s'entén, tota persona major d'edat i amb dret a vot) té el dret de ser atès per qualsevol administració de justícia o governamental de qualsevol lloc del territori tant en anglès com en francès. Qualsevol document canadenc no és discriminatori respecte cap de les llengües com sí que ho és el DNI espanyol (del qual el PP es vanagloriava d'haver-lo fet bilingüe abans d'uns comicis electorals) on les paraules destacades ("España" i "Ministerio del Interior") només consten escrites en llengua castellana. I evidentment, el nou estatut no atorga el dret fonamental de ser atès en català ni tan sols a Catalunya. Oi que és escandalós que la majoria de catalans l'hagin votat?

Les única llengua oficials "de facto" al Quebec" és el francès (com ho és el neerlandès a Flandes). Els ciutadans angloparlants al Quebec tenen dret a parlar l'anglès a casa seva i davant de l'adminstració. També tenen dret a tenir els productes etiquetats bilingües i a ser atesos en anglès per les grans companyies, si ho desitjen d'aquesta manera. Els seus drets lingüístics acaben, però, on comencen els dels dels quebequesos.

La mal anomenada política "d'immersió lingüísitica" de la Generalitat suposem tenia l'únic objectiu d'intentar defensar una llengua que forma part del nostre patrimoni i que ha estat víctima d'un genocidi cultural durant una de les dictadures més llargues i repressives que hi ha hagut a l'Europa occidental . També hauria de formar part del patrimoni dels castellans que consideren Catalunya com part integrant d'Espanya.

És bastant evident que des d'un punt de vista democràtic no és a aquests a qui els pertoca decidir sobre els drets lingüístics dels catalans com tampoc els hi pertoca retallar les lleis de Catalunya. És com si aquí poguéssim tenir dret a fer retallades a la Constitució Espanyola o a decidir quin ha de ser el pressupost de la comunitat autònoma de Madrid ni de si han de parlar català o castellà a les seves escoles . Ridícul oi? Doncs és el que succeeix actualment, si intercanviem els papers de Castella i Catalunya.

Em consta que la política d'immersió lingüística dels nostres infants (que permet a la nostra llengua estar en aquest estat de respiració assistida i de fer-nos la il·lusió de que el català és encara una llengua viva) ha demostrat ser totalment insuficient per fer que el català sigui la llengua utilitzada per les següents generacions. El cert és que la llengua vehicular de l'ensenyament majoritària a la major part del territori (i, sobretot, per a la immensa majoria de la població de Catalunya) és el castellà. L'ensenyament en català només és majoritari a nivell escrit, però m'atreveixo a dir que la llengua oral predominant des de la primària fins a la universitat és el castellà. La immersió lingüística és només una política de façana. La més gran pantomima, si m'ho permeteu, que hagi estat mai portada a terme en aquest país.

La llengua catalana ha entrat en estat de mort cerebral

Tot seguit una petitíssima mostra d'expressions i paraules dites per locutors professionals de
Televisió de Catalunya (TV3 i Canal 3/24) durant els seus noticiaris:

"Aparatositat".
La "jutja".
Pronunciació de "Borgia" com a "Borghia".
Pronunciació de "Cécile" com "Thethile".
La seva "postura".
"Tarda" molt de temps.
"Alliberació".
"Fatxades" (Façanes).
"Avanços".
"Ruïnes" (Runes).
"Frescor"
"Direcció" (Adreça).
"Osat" (Gosat).
"Taquilla" (Guixeta, aquesta, com d'altres, acceptada i recomanada pel IEC!).
"Fugar" (Fugir).
"Disfrutant" (Gaudint).
"Tancant files" (Cerrando filas).
"Danys personals" (Daños personales).
"Remet" el temporal.
"San Franthisco" per pronunciar "San Francisco" (ni en fonètica catalana, ni espanyola ni en el dialecte de l'espanyol parlat a California existeix la "theta" espanyola).
"Destí" (Destinació).
"Sur" (Sud).
"Advocada" (Advocadessa.)
"Alcalda" (Alcaldessa).
"Feroç" (Ferotge).
"En busca de".
"Posen de manifest" (Ponen de manifiesto).
"Voladura". (?)
"Parats" (Aturats).
Monòxid de "carbó" (de carboni).
"Busca" i captura (Recerca i captura).
"Caça" (Cacera).
"A marxes forçades"
Li han tallat "la" llum.
"Acusar" un augment.
"Abona" la hipòtesi.
Totes les "fugues" del vaixell. (fuites).
Ha tornat "la" llum.
"Gúspires" (Guspires) Canal 3/24. 28-2007, 22:14.
"Maleter" (Portaequipatges).
Ones "gegantesques".
"Escassejar".
Esquerda en el "ferm" (firme).
"Sombrilla".
"Es va esgotar" (va quedar esgotat).
Guant "trencat" (guant estripat, la roba en català no es trencava!).
"Donarà molt que pàrlar"!
"Nomenar" "a dit" (nombrar a dedo).
"Que entri en raó" (que entre en razón).
"taqulles" (guixetes, una altra acceptada i recomanada pel lamentable i patètic Institut d'Estudis Catalans, IEC).
"Anar al gra" (Ir al grano).

Aquesta llista es pot ampliar amb un grapat d'expressions (de promig) per a cada telenotícies de Televisió de Catalunya que escolteu.
La qüestió és: a que és dediquen els correctors d'aquesta cadena?