De la ignorància de J.M. Aznar (i de molts catalans també)

Diu recentment el neofeixista Aznar que a cap lloc del món no s'impideix que s'ensenyi "la lengua común oficial". El que aquest pobre senyor ignora és el paper ni l'escassa incidència que té la política d'immersió lingüística a l'educació, com també ignora que a cap país civilitzat cap llengua oficial gaudeix de privilegis sobre les altres. Això darrer és justament el que succeeix a l'Estat espanyol, on el català, el gallec i l'euskera són llengües suposadament "co-oficials" als seus territoris però no gaudeixen de condició d'igualtat respecte el castellà davant de l'adminisitració ni envers els drets lingüístics dels seus ciutadans. Aquesta és una de les mancances més escandaloses del "nou" estatut (juntament amb la del finançament o absència de concert econòmic).

Per exemple, al Canadà, a Bèlgica i a Suïssa les seves llengües oficials tenen exactament el mateix valor. Això es tradueix al dret de tenir tota la retolació i tots els documents oficials en totes aquestes llengües a qualsevol lloc d'aquests Estats sense que hi hagi cap greuge ni discriminació envers cap d'aquestes llengües, per minoritària que sigui.

A Bèlgica tots els productes són obligatòriament etiquetats en flamenc (neerlandès), francès i alemany encara que només una minoria parli l'alemany a aquest Estat.

Al Canadà tot ciutadà (s'entén, tota persona major d'edat i amb dret a vot) té el dret de ser atès per qualsevol administració de justícia o governamental de qualsevol lloc del territori tant en anglès com en francès. Qualsevol document canadenc no és discriminatori respecte cap de les llengües com sí que ho és el DNI espanyol (del qual el PP es vanagloriava d'haver-lo fet bilingüe abans d'uns comicis electorals) on les paraules destacades ("España" i "Ministerio del Interior") només consten escrites en llengua castellana. I evidentment, el nou estatut no atorga el dret fonamental de ser atès en català ni tan sols a Catalunya. Oi que és escandalós que la majoria de catalans l'hagin votat?

Les única llengua oficials "de facto" al Quebec" és el francès (com ho és el neerlandès a Flandes). Els ciutadans angloparlants al Quebec tenen dret a parlar l'anglès a casa seva i davant de l'adminstració. També tenen dret a tenir els productes etiquetats bilingües i a ser atesos en anglès per les grans companyies, si ho desitjen d'aquesta manera. Els seus drets lingüístics acaben, però, on comencen els dels dels quebequesos.

La mal anomenada política "d'immersió lingüísitica" de la Generalitat suposem tenia l'únic objectiu d'intentar defensar una llengua que forma part del nostre patrimoni i que ha estat víctima d'un genocidi cultural durant una de les dictadures més llargues i repressives que hi ha hagut a l'Europa occidental . També hauria de formar part del patrimoni dels castellans que consideren Catalunya com part integrant d'Espanya.

És bastant evident que des d'un punt de vista democràtic no és a aquests a qui els pertoca decidir sobre els drets lingüístics dels catalans com tampoc els hi pertoca retallar les lleis de Catalunya. És com si aquí poguéssim tenir dret a fer retallades a la Constitució Espanyola o a decidir quin ha de ser el pressupost de la comunitat autònoma de Madrid ni de si han de parlar català o castellà a les seves escoles . Ridícul oi? Doncs és el que succeeix actualment, si intercanviem els papers de Castella i Catalunya.

Em consta que la política d'immersió lingüística dels nostres infants (que permet a la nostra llengua estar en aquest estat de respiració assistida i de fer-nos la il·lusió de que el català és encara una llengua viva) ha demostrat ser totalment insuficient per fer que el català sigui la llengua utilitzada per les següents generacions. El cert és que la llengua vehicular de l'ensenyament majoritària a la major part del territori (i, sobretot, per a la immensa majoria de la població de Catalunya) és el castellà. L'ensenyament en català només és majoritari a nivell escrit, però m'atreveixo a dir que la llengua oral predominant des de la primària fins a la universitat és el castellà. La immersió lingüística és només una política de façana. La més gran pantomima, si m'ho permeteu, que hagi estat mai portada a terme en aquest país.

La llengua catalana ha entrat en estat de mort cerebral

Tot seguit una petitíssima mostra d'expressions i paraules dites per locutors professionals de
Televisió de Catalunya (TV3 i Canal 3/24) durant els seus noticiaris:

"Aparatositat".
La "jutja".
Pronunciació de "Borgia" com a "Borghia".
Pronunciació de "Cécile" com "Thethile".
La seva "postura".
"Tarda" molt de temps.
"Alliberació".
"Fatxades" (Façanes).
"Avanços".
"Ruïnes" (Runes).
"Frescor"
"Direcció" (Adreça).
"Osat" (Gosat).
"Taquilla" (Guixeta, aquesta, com d'altres, acceptada i recomanada pel IEC!).
"Fugar" (Fugir).
"Disfrutant" (Gaudint).
"Tancant files" (Cerrando filas).
"Danys personals" (Daños personales).
"Remet" el temporal.
"San Franthisco" per pronunciar "San Francisco" (ni en fonètica catalana, ni espanyola ni en el dialecte de l'espanyol parlat a California existeix la "theta" espanyola).
"Destí" (Destinació).
"Sur" (Sud).
"Advocada" (Advocadessa.)
"Alcalda" (Alcaldessa).
"Feroç" (Ferotge).
"En busca de".
"Posen de manifest" (Ponen de manifiesto).
"Voladura". (?)
"Parats" (Aturats).
Monòxid de "carbó" (de carboni).
"Busca" i captura (Recerca i captura).
"Caça" (Cacera).
"A marxes forçades"
Li han tallat "la" llum.
"Acusar" un augment.
"Abona" la hipòtesi.
Totes les "fugues" del vaixell. (fuites).
Ha tornat "la" llum.
"Gúspires" (Guspires) Canal 3/24. 28-2007, 22:14.
"Maleter" (Portaequipatges).
Ones "gegantesques".
"Escassejar".
Esquerda en el "ferm" (firme).
"Sombrilla".
"Es va esgotar" (va quedar esgotat).
Guant "trencat" (guant estripat, la roba en català no es trencava!).
"Donarà molt que pàrlar"!
"Nomenar" "a dit" (nombrar a dedo).
"Que entri en raó" (que entre en razón).
"taqulles" (guixetes, una altra acceptada i recomanada pel lamentable i patètic Institut d'Estudis Catalans, IEC).
"Anar al gra" (Ir al grano).

Aquesta llista es pot ampliar amb un grapat d'expressions (de promig) per a cada telenotícies de Televisió de Catalunya que escolteu.
La qüestió és: a que és dediquen els correctors d'aquesta cadena?

Espanya ha d'acabar els seus trens

Jules Verne, en el seu llibre "De la Terre a la Lune", ja ho deia. En una subscripció internacional per aportar diners pel projecte del viatge llunar, Espanya va fer la donació més baixa de totes. Això és el que diu l'original del llibre sobre els motius de tant extraordinàriament minsa donació:

"Pel que fa a Espanya fou impossible obtenir-ne més de cent deu reals. Va donar per pretexte que havia d'acabar les seves línies de tren. La veritat és que la ciència no és pas gaire ben vista a aquest pais. És encara una mica endarrerit. A més, alguns espanyols, no dels menys instruits, no se'n adonaven del que representava la massa del projectil comparada amb la de la lluna. Creien que la podria fer sortir de la seva òrbita, modificar la seva condició de satèl·lit i que provocaria la seva caiguda a la superfície de la Terra. Sobre aquest cas, més val no dir-ne res."(1)

Malauradament, la situació no ha canviat gaire. Aquest fragment segueix sent tan vàlid avui com ho era al segle XIX. Qui vol l' "AVE" de Madrid? Perquè no és el "AVE" de Barcelona, sinó el de Madrid. És una línea per anar a la capital del regne bananer. El pressupost de la RENFE de varis anys llençat literalment a les escombreries per una línea absolutament inútil quen no beneficia a ningú a part d'alguns executius amb por volar i turistes madrilenys que vulguin venir a la Costa Brava en ferrocarril (com també ho poden fer per anar a Sevilla, Màlaga o a Galícia). Quan encara no hi ha data, després de tants anys de la mort del dictador del regne, per una connexió amb amplada de via europea amb el continent, ni tant sols amb el port de Barcelona. Es planegen les infrastructures com si l'Estat fos una illa.

Un projecte que, contràriament al que diu en Zapatero, no és realitzat per empreses espanyoles, sinó per "maquiladoras" d'Alstom a Espanya, amb els diners de tots els contribuents i tecnologia comprada a l'exterior. Com fan tants països subdesenvolupats arreu del món.

Què han fet (i encara fan ) els polítics i la societat civil en els darrers trenta anys perquè es doni una situació tan immensament ridícula?


(1) "Quand a l'Espagne , il li fuit impossible de réunir plus de cent dix reaux. Elle donna pour prètexte qu'elle avait ses chemins de fer à terminer. La verité est que la sciènce n'est pas très bien vue dans ce pays-là. Il est encore un peu arriéré. Et pis, certains Espagnols, non des mois instruits, ne se rendaient pas un compte exact de la masse du projectil comparée à celle de la Lune. Ils craignent qu'il ne vînt à déranger son orbite, à la troubler dans son rôle de satellite et a provoquer sa chûte à la surface du globe terrestre . Dans ce cas-la, il valait mieux s'abstenir."

Sense presa (“Southern Catalans don't give a dam”)

Antics i actuals franquistes de la Catalunya Sud solen parlar dels embassaments com d'un èxit de l'àntic règim. La majoria dels pantans varen ser construits a les parts altes de les conques de la Catalunya interior i tenien com a objectiu - a banda del sucòs benefici econòmic dels seus promotors - la producció d'energia elèctrica en uns temps on la hidràulica podia abastir al 50% de la totalitat del consum elèctric de l'Espanya grande y libre. Però aquest sistema hidrològic, planificat per tecnòcrates de la dictadura, ha resultat ser altament inefectiu per evitar la inundació de les àrees costaneres, i pel que fa a l'utilització de les precipitacions estacionals. No obstant, des de la mort del Caudillo no s'ha realitzat cap projecte important que resolgui aquests problemes de gestió de l'aigua a la Catalunya Sud.

Actualment hi ha dotze conques a la Catalunya Sud que no tenen control de flux. Entre aquestes hi ha les dels rius Besòs i Fluvia i les dels seus principals afluents. Altres fluxos com les rieres del Maresme tampoc disposen de cap sistema de control i les seves aigües estacionals es perden al mar.

Entre les raons per no realitzar un projecte per evitar inundacions i recollir l'aigua de la pluja a les àrees costaneres hi la del baix cabdal mitjà dels sistemes hidrològics implicats, i la seva localització en zones altament poblades. Aquests són, però, els principals motius que haurien d'impulsar projectes racionals de gestió de l'aigua. La inundació de zones habitades costaneres es produeix gairebé cada dos anys als darrers trams del Besós i del Fluvià. D'altra banda, les sequeres són un problema recurrent a l'àrea de Barcelona.

Per exemple, el Besòs (un sistema que extreu les dues terceres parts de les seves aigües dels sistemes del Ter i del Llobregat) té un flux típic mediterrani de només 2 metres cubics per segon. Però aquest valor és deu vegades més gran que el valor mitjà del flux del riu Santa Ynez a California abans de la construcció del pantà de Cachuma el 1952.

El flux del riu Santa Ynez era altament variable abans de la seva regulació i es podia multiplicar per 2000 durant crescudes ocasionals (el doble que el del riu Besòs).

Considerant una àrea de 400 quilòmetres quadrats als voltants del riu Besòs i els seus afluents, on la precipitació anual és de 900 mm, un sistema de recol·lecció d'aigua podria recollir fins a un total de 360 hectometres cúbics (el sistema Sau-Susqueda-Camarasa té una capacitat màxima de 459 hectòmetres cubics). Fins i tot recollir una petita fracció d'aquesta quantitat tindria resultats altament beneficiosos.

Els sistemes hidràulics costaners de California (Cachuma, Santa Maria i Ventura) són uns excel·lents exemples del que ha de ser un projecte de recol·lecció d'aigües correctament disenyat en un clima mediterrani. En lloc de canals sense planificació o de preses inflables en trams del riu (com els que s'han fet recentment al llarg del riu Besòs) la gestió del nivell dels aqüifers i la recollida d'aigues estacionals son claus per evitar inundacions i per combatre la sequera.

Un projecte d'aquesta magnitud hauria d'incloure varis pantans de regulació i múltiples conductes i túnels d'aigua als dos costats de la serralada litoral. Una regulació apropiadament planificada hauria d'assegurar també uns sistemes hidrològics mediambientalment més sanejats.

El plantejament d'una acció d'aquesta categoria no es fa tractant d'emular els faraònics pantans franquistes ni tampoc els errors inicials de les obres que abasteixen d'aigua a la ciutat de Los Angeles. Els embassaments realitzats en condicions favorables tant per al mediambient com per a la seva viabilitat exigeixen precisament que les zones riu amunt  tinguin un subsòl no degradat. La desforestació és totalment contrària a un projecte d'aquestes característiques, que ha d'anar acompanyat d'una protecció molt més gran d'aquestes zones.

Què és un Regne Bananer?

Espanya és un dels 11 regnes bananers del món. L'expressió “Regne Bananer” fa referència als països productors de plàtans que tenen un Monarca propi. Els estats membres de la Commonwealth que tenen a la Reina d'Anglaterra com a cap d'Estat no són, per tant, inclosos en aquesta definició. Els altres 10 regnes bananers són Tailàndia, Malàisia, Cambòdia, Marroc, Swazilandia, Lesotho, Brunei, Bhutan, Samoa i Tonga.

Espanya és el 24è productor mundial de plàtans. La totalitat de la producció (més de 375.000 tones mètriques) - creix a les subtropicals illes Canàries i es destina al mercat intern espanyol.

Aparentment, els plàtans van ser introduïts a les Canàries pels anglesos al final del segle XIX . Altres fonts situen el seu origen a la Guinea Equatorial (territori espanyol fins el 1967).

Els plàtans espanyols es caracteritzen per ser habitualment de menor tamany que els seus homòlegs tropicals i tenir unes grans taques negres. La seva maduració és irregular i difícil i tenen un gust menys intens i dolç que els plàtans tropicals (comercialitzats a Espanya sota el nom de "bananas"). No obstant, són els preferits dels consumidors del regne d'Espanya.

RESULTATS INFORME PISA 2006

Segons les dades de l'informe PISA 2006, que avalua les competències científiques dels estudiants de quinze anys d'edat, Espanya ocupa el lloc 24 d'un total de 30 països de l'OCDE (Organització pel Comerç i Desenvolupament Econòmic).

D'altra banda, Catalunya obté els pitjors resultats de les 10 comunitats autònomes espanyoles analitzades llevat d'Andalusia.

La puntuació mitjana final dóna els següents resultats pels següents Estats membres de l'OCDE:

1 – Finlàndia [563]

2 – Canadà [542]

3 – Japó [531]

4 – Nova Zelanda [530]

5 – Austràlia [527]

6 – Holanda [525]

7 – Corea [522]

8 – Alemanya [516]

9 – Regne Unit [515]

10 – República Txeca [513]

11 – Suïssa [512]

12 – Àustria [511]

13 – Bèlgica [510]

14 – Irlanda [508]

15 – Hongria [504]

16 – Suècia [503]

17 – Polònia [498]

18 – Dinamarca [496]

19 – França [495]

20 – Croàcia [493]

21 – Islàndia [491]

22 – Estats Units [489]

23 – Eslovàquia [488]

24 – Espanya [488]

Només 6 països de l'OCDE obtenen pitjor puntuació: Noruega, Luxemburg, Itàlia, Portugal, Grècia i Mèxic.

Cal destacar una dada interessant de l'informe: analitzant les puntuacions dels estudiants que han obtingut els nivells de coneixement més alts (Nivells 5 i 6 de l'informe) Noruega, Luxemburg i Itàlia superen també els resultats espanyols.

Pel que fa als resultats del PISA 2006 a la comunitat autònoma de Catalunya, els resultats respecte les altres comunitats espanyoles són els següents (les puntuacions són independents de les donades pel cas dels estats):

1 - La Rioja [520]

2 - Castella i Lleó [520]

3 – Aragó [513]

4 – Navarra [511]

5 – Cantàbria [509]

6 – Asturias [508]

7 – Galicia [505]

8 – Pais Basc [495]

9 – Catalunya [491]

10 – Andalusia [474]