La Direcció
General de Política Lingüística i els seus organismes
vinculats (dins dels quals hi té un sucósíssim modus vivendi
una certa gent des de fa molt de temps) han demostrat una incompetència molt gran en l'exercici de les seves
funcions.És sorprenent com la immensa maquinària burocràtica de les institucions lingüístiques de la Generalitat de Catalunya que ha gastat en la darrera dècada més de dos-cents milions d'euros dels nostres impostos hagi fet tan malament la feina de preservar la riquesa de la llengua.
Per posar un exemple clar: aquest és un cas comparable al de la pèssima feina que recentment està portant a terme el Departament d'Agricultura amb el seu Pla General de Política Forestal. Així, mentre que en el darrer cas es permet que cremin el nostres boscos, en l'altre es permet que es malmetin irreversiblement la nostra llengua i la nostra cultura.
Se suposa que els responsables de la política lingüística són persones competents. La realitat és que, malgrat les seves possibles titulacions en filologia catalana demostren tenir un criteri que podem qualificar, amb prou objectivitat, d'irracional, absurd i ridícul.
En lloc de dedicar esforços a apuntalar el català i a preservar la seva riquesa evitant l'us dels barbarismes i els girs aliens, aquestes institucions es dediquen a fer tot el contrari. Hi ha nombrosos exemples que il·lustren el deteriorament de la llengua. Ha de ser un matemàtic qui, en aquest excel·lent enllaç, exposi l'extrema incompetència dels professionals que la Generalitat de Catalunya considera experts i que òbviament no han estat escollits pels seus mèrits sinó per les seves influències de parentesc o polítiques.
En els darrers anys tot el nombrós personal adscrit a aquestes institucions burocràtiques ha sigut incapaç de fer, per exemple, uns bons diccionaris electrònics oberts o unes bones i completes versions catalanes del Windows.
Per tant, com que la seva inutilitat és flagrant i la seva despesa escandalosa, els “experts” s'han dedicat a canviar les accentuacions d'alguns mots per tal de fer veure que fan alguna cosa.
Per exemple, avui la gent ja no pot
agafar una pneumonia. Això era abans, quan hi havia
termostats Ara ja no, perquè hi ha “termòstats” i la gent el
que agafa són “pneumònies”.
La llengua francesa es caracteritza, com sap tothom, per no tenir paraules planes. Quan els francesos han d'incorporar una paraula estrangera plana al seu vocabulari tal com “pizza” han de fer un esforç de pronúncia. Donc bé, fins i tot un gran riu que passava pel que en un temps eren territoris francesos ells mateixos l'anomenen Mississipi (pronunciació amb l'accent en la penúltima síl·laba). Doncs bé, la ridiculesa i irracionalitat infinites de les institucions lingüístiques catalanes fa que ara el Mississipi no sigui Mississipi, sinó “MISSISSIPÍ”.
Si em pregunteu pel criteri amb el
qual han fet aquest canvi us diré que els filòlegs del TERMCAT
devien estar sota l'efecte de les drogues.
Hi havia aquells temps en que
nosaltres, pobres ignorants que no som filòlegs, anàvem a veure un
megalit a Romanyà. Doncs ara ja no podem veure el megalit sinó que
des de fa uns quants anys el que hi ha allà és un “megàlit”.
(Aprofito per dir que la restauració d'aquestes i d'altres restes
arqueològiques van en la mateixa línia de la política lingüística
i que és una altra mostra de la incompetència que domina l'administració
catalana des de fa ja molt de temps).
De la mateixa manera, la cadena muntanyosa que abans coneixiem com a l'Himalaia, ja no és l'Himalaia sinó que és “Himàlaia”.
Un diode era un dispositiu
electrònic inventat a les darreries del segle XIX. No cal que us
digui que no és un diode sinó un “díode”.
Tant és quin fos el seu us de tota la vida ni l'absurditat del canvi. Una persona abans es deia Didac que és el nom corresponent a “Diego” en castellà i així apareix en tots els diccionaris i llibres previs a la feina realitzada per la DGPL als anys vuitanta. Doncs bé, al meu nebot ja no li varen posar Didac ” sinó “Dídac (que es confondria antigament amb “Dida). Ep...que consti que tothom és lliure d'anomenar als seus fills de la manera que més il·lusió els hi faci.
En la mateixa línia, la reina egípcia Cleopatra ja no és Cleopatra (com s'anomenava una noia de l'exili els pares de la qual no creien en el santoral) sinó que ara és “Cleòpatra”.
El problema de tot plegat rau en la manca de cultura i de visió global que patim i que impregna les pròpies institucions. Com podem discutir amb qui no sap que és absurd parlar de "bloc" per referir-se a blog o "viquipèdia" per referir-se a wikipedia (de l'anglès What I Know Is) o "web" per referir-se a pàgina web?
Abans un podia ser un sòmines fins a la moll de l'os. Ara, aquesta gent que ens ha costat més de dos-cents milions d'euros en la darrera dècada, ho son fins a la "medul·la" (no pas la mèdul·la).
Entrades
