Centenars de milers d'euros del botí de Catalunya es fan servir perquè el rei mati elefants. Ind€p€nd€ncia = n€c€ssitat

Avui, anniversari de la proclamació de la Segona República, hem conegut una altra destinació dels diners que ens roben. Resulta que el rei d'Espanya es dedica a matar elefants en safaris que ens han costat no menys de 45000 euros cadascun.

Podeu veure el vídeo aquí.

Milers de persones d'arreu del món ja han expressat uns desitjos envers la cama i el coll del monarca  que probablement serien qualificats d'il·legals en el Regne Bananer però que tothom els pot cercar ben fàcilment.

L'incident, a més, ha destapat que el rei ha matat a molts altres animalons per plaer. Sembla que l'accident que va matar al seu germà amb una arma de foc no li va afectar gaire. Per cert, això és el que diu la wikipedia sobre l'accident:

"In March 1956, Juan Carlos's younger brother Alfonso died in a gun accident at the family's home Villa Giralda in Estoril, Portugal. The Spanish Embassy in Portugal issued an official communiqué:^[9]
 Whilst His Highness Prince Alfonso was cleaning a revolver last evening with his brother, a shot was fired hitting his forehead and killing him in a few minutes. The accident took place at 20.30 hours, after the Infante's return from the Maundy Thursday religious service, during which he had received holy communion.

Very quickly, however, rumours appeared in newspapers that the gun had actually been held by Juan Carlos at the moment the shot was fired. Josefina Carolo, dressmaker to Juan Carlos's mother, said that Juan Carlos pointed the pistol at Alfonso and pulled the trigger, unaware that the pistol was loaded. Bernardo Arnoso, a Portuguese friend of Juan Carlos, also said that Juan Carlos fired the pistol not knowing that it was loaded, and adding that the bullet ricocheted off a wall hitting Alfonso in the face. Helena Matheopoulos, a Greek author who spoke with Juan Carlos's sister Pilar, said that Alfonso had been out of the room and when he returned and pushed the door open, the door knocked Juan Carlos in the arm causing him to fire the pistol".^[10]  

Pedagogia de la independència

Com molt bé saben tots els que han viscut de prop qualsevol activitat política amb alguna conseqüència, o bé els que han seguit l'evolució de processos sobiranistes, o simplement els que han llegit sobre la història de revolucions amb una mica de detall, sempre són un petit grup d'activistes polítics i ideòlegs els que defineixen l'esdevenidor d'un país. Els principis de la ideologia en sí mateixa i la forma en la qual es desenvolupa aquest activisme i, evidentment, la capacitat de transmetre al poble unes certes idees (el que s'anomena la propaganda) determinen que una activitat política pugui ser un èxit o bé que no ho sigui.

La majoria del poble, la gran massa, té uns coneixements molt limitats sobre la política del seu propi país i no té cap ideologia formada. L'àmbit dels seus interessos és força més primari.

En aquest país, a més, cal recordar que el poble en el seu conjunt és eminentment poruc i mesell en comparació amb pobles d'altres països. L'explicació d'aquest fet crec que cal cercar-la en els anys de franquisme o de les anteriors dictadures que hi ha hagut de forma gairebé ininterrompuda en els tres segles anteriors.

Per la mateixa raó, la manca de coneixement polític és més gran a Catalunya respecte a la de les poblacions de democràcies més avançades. Això no només afecta a la massa sinó a la majoria dels polítics ja que aquests són els seus representants escollits. Molts debats polítics que hi ha, en certs àmbits, a Holanda, Gran Bretanya, el Canadà, o a França són encara impensables a l'Estat espanyol.

Per tant quan en una situació de democràcia la  massa de Catalunya vota, aquesta ho fa segons el que encaixa amb els seus valors i el seu coneixement.  Els valors venen determinats per principis que moltes vegades són atàvics, és a dir, uns principis d'arrels ancestrals que són dificils de modificar. Pel que fa al coneixement, els que hem treballat en la docència sabem que es poden fer grans progressos si s'aconsegueix connectar amb els alumnes.

Cal per tant fer, en primer lloc, una tasca de pedagogia sobre el fet de que Catalunya (més enllà dels fets nacional i cultural) es troba objectivament en una situació gravíssima d'espoliació econòmica. Aquesta tasca s'ha de fer partint tant de la mentalitat imperant com de la manca de coneixement polític de la població.

És prou clar que aquí tenim un sistema immensament injust que crea un problema econòmic molt gran  la solució del qual passa únicament per la independència.

És per tant necessari que el poble estigui informat sobre el següent:

1. Quin és el cost d'estar dins d'Espanya.
   
2. Molt important. Un estat federal només es podria assolir abolint l'actual constitució espanyola per crear un estat totalment diferent a l'actual. Per això cal que el poble sàpiga en primer lloc el que vol dir realment un estat federal (que no té res a veure amb les falsedats escampades per cert partit polític) i que a Espanya es requeririen 2/3 del Congreso de los Diputados per fer tal cosa, la qual cosa és una utopia.
   
3. Quin és l'únic mecanisme legal existent per aturar l'espoliació i que aquest passa per una decisió unilateral del Parlament de Catalunya.

Així doncs, la independència no és un caprici d'uns nacionalistes sinó una necessitat. Movent el debat polític cap a aquest territori, en l'actual conjuntura econòmica, el procés sobiranista de Catalunya no pot tenir aturador. Perquè és una causa justa i racional i perquè està d'acord amb els valors, ja no de la majoria, sinó de la totalitat de la població de Catalunya.

Mataró 2012

No són fotos del 1940. Són d'aquest cap de setmana. Imatges similars s'han repetit a diverses poblacions de Catalunya. La qual cosa mostra l'atavisme d'una societat recurrent els valors de la qual no canvien en unes poques generacions. Sota el vernís de modernitat i d'obertura hi ha una societat arrelada en pous molt fons i molt foscos, aïllada de tot el que va aportar els Segle de les Llums. La mateixa societat de la Inquisició, de les monarquies absolutistes, del timbaler del Bruch i de les guerres carlistes, del José Antonio i del Caudillo.

No ens ha de sorprendre doncs que tinguem els governants que tenim, que no són més que un reflex d'aquest poble que calla. 

Contestant a María de los Llanos de Luna, personatge del NO-DO

Contestant a l'esperpent María de los Llanos de Luna, delegada del govern central a Catalunya, que afirma (amb la seva veueta que sembla extreta del NO-DO) que, en cas d'assolir la independència, “Cataluña pasaría de ser de las regiones más ricas de España a ser uno de los países más pobres de Europa”, cal dir que Catalunya passaria de la misèria que suposa que el govern de Madrid ens robi 44 milions d'euros cada dia (segons les seves mateixes dades) a tenir l'estatus d'un país europeu amb una renda per capita força més alta  i uns serveis públics força millors que els actuals.

Respecte a l'altra afirmació  d'aquesta dona de que “Cataluña quedaría automáticamente fuera de la Unión Europea” cal dir que l'única provisió legal adoptada en casos similars és l'Article 34 de la Convenció de Viena sobre la Successió d'Estats respecte als Tractats: “Tot tractat en vigor el dia de la successió d'Estats en matèria de tot el territori de l'Estat predecessor continua en vigor per a cadascun dels  Estats successors així formats".

En conseqüència, els precedents legals apunten a que  la independència de Catalunya crearia dos estats que tindrien per separat el mateix estatus que tenia l'estat anterior.

Suposant que s'optès per una altra via, el vigent Tractat de Lisboa (ratificat per tots els membres de la UE) força a que les disputes es resolguin per una majoria qualificada en el Consell d'Europa, la qual cosa implica que el govern d'Espanya no pot vetar a Escòcia ni a Catalunya com a membres de ple dret de la Unió Europea, de manera que ni tan sols caldria recorrer a la Cort Europea de Justícia, que és l'organisme que arbitra les disputes legals entre Estats de la Unió Europea.

Lord Mackenzie Stuart, que va ser President d'aquest tribunal, coincideix en que la independència deixaria a Escòcia (Catalunya) i una cosa anomenada 'la resta' en el mateix vaixell legal. Si Escòcia (o Catalunya) hagués de demanar el seu reingrés a la Unió Europea en el cas impensable que una majoria qualificada de Consell d'Europa així hi decidís, llavors la 'resta' del territori també ho hauria de fer. Segons les seves mateixes paraules: “Estic molt sorprès de la insinuació de que hi hauria una diferència entre l'estatus d'Escòcia i de la resta del Regne Unit en termes de dret comunitari en el cas hipotètic de que l'Acta d'Unió s'anul·lés”.

Per tant és absurd que la Unió Europea no doni la benvinguda a Catalunya amb els braços oberts en el cas de que aquesta esdevingués independent. El que ja és molt més dubtós és si Espanya sense Catalunya podria seguir finançant la renda agrària per agricultors (PER) a Andalusia, la seva xarxa d'autopistes gratuïtes, els seus AVE per anar a Madrid, hores extres pagades pels professors a Madrid, el seu hub intercontinental de Barajas, els cursos d'anglès i ordinadors gratuïts per a estudiants de secundària de fora de Catalunya, etc, etc...

Roca Junyent és el Primer Secretari del Comité Executiu de l'empresa d'autopistes de peatge ABERTIS

La realitat supera la ficció. En Miquel Roca i Junyent és el Primer Secretari del Comitè Executiu de l'empresa d'autopistes de peatge ABERTIS. No és cap invent. Consta en el mateix  lloc web d'Abertis així com a diversos documents. Salvador Alemany i Mas n'és el president Executiu, Isidre Fainé i Casas n'es un vice-president , Florentino Pérez n'és un altre.

Així doncs, cada cop que passis la targeta per un peatge de l' AP-7 o de l'AP-2 ja saps a on van a parar els teus diners. A la vegada també podràs entendre perquè el novembre del 2010 CiU va presentar una esmena a Madrid per tal que les empreses concessionàries d'autopistes de peatge  rebin compensacions per la disminució de trànsit en comparació amb el que preveia l'estudi de viabilitat.

Després d'uns quants malabarismes parlamentaris, les compensacions varen ser aprovades el 21.12.2010 com un a esmena en el Senat a la Llei Postal . Posteriorment, ja amb el PP al govern, Foment aprova l'allargament de la concessió dels peatges de les autopistes catalanes d'ABERTIS de manera que es pugui compensar a aquesta companyia de les concessions deficitàries (bàsicament, les radials de Madrid ) on els usuaris tenen alternatives gratuïtes.

Així doncs, ja tenim una altra raó per maleir els ossos d'aquest pare de la Constitució i dels seus sequaços. L'altra ens ha fet encara molt més pobres: va rebutjar, el 1977, el Concert Econòmic.

La labor parlamentària de CiU a Madrid

La Santa Aliança CiU-PP segueix donant els seus fruits.  Ahir el consell de ministres presidit per Rajoy va indultar a Josep Maria Servitje, ex-secretari general del Departament de Treball  i a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (ex-cunyat del dirigent del partit Josep Sánchez Llibre) que havien estat jutjats i trobats culpables de desviament de fons de la conselleria mitjançant la contractació d'estudis inútils per part d'empresaris afins. La notícia completa es pot  llegir aquí.

"Aquesta era la segona condemna a Víctor Manuel Lorenzo Acuña per un cas de desviament de cabals públics, ja que el 2007 el Tribunal Suprem (TS) li va imposar una condemna d'un any i un mes de presó per la malversació de gairebé un milió d'euros del Consorci de Turisme de Catalunya.


No obstant això, l'Audiència de Barcelona va substituir la pena imposada a Acuña per l'anomenat cas Turisme per una multa de 9.824 euros precisament l'endemà que se'l condemnés a dos anys i tres mesos de presó pel cas Treball, en què també va ser jutjat i absolt l'exconseller de Treball Ignasi Farreres.


A l'espera de l'indult que ara li ha concedit el Govern, Víctor Manuel Lorenzo Acuña tenia suspesa la pena de presó que se li va imposar pel cas Treball, que hauria implicat el seu ingrés a la presó en comptar amb els antecedents derivats de la sentència del cas Turisme.


Acuña, que d'aquesta forma mai no ha arribat a ingressar a la presó, va ser condemnat per l'Audiència de Barcelona el 2005 pel cas Turisme -del qual va derivar el cas Treball-, a una pena superior als dos anys de presó, cosa que implicava la seva entrada a la presó malgrat estar mancat d'antecedents, però el Suprem li va rebaixar la pena el 2007 a un any i un mes de presó.


En la resolució publicada al BOE, el Ministeri de Justícia disposa l'indult parcial de l'empresari d'UDC, que va ser acordat en el Consell de Ministres del passat 17 de febrer, amb la condició que "no torni a cometre delicte dolós en el termini de tres anys des de la publicació del reial decret"."

Hom es pregunta què fa CiU a Madrid per tal de fer que a Catalunya s'hagin de fer gairebé totes les retallades, es mantingui o augmenti l'espoli fiscal, se segueixin sense publicar les balances fiscals, s'allarguin les concessions de les autopistes de peatge de Catalunya (per tal de compensar a les concessionàries dels pocs beneficis que donen els peatges de Madrid), s'augmentin els sous dels professors de la Comunidad Autónoma de Madrid , es paguin amb fons públics viatges a Anglaterra a alumnes de l'escola pública d'Extremadura, etc...

L'explicació és clara. CiU treu beneficis. El que passa és que no són per Catalunya sinó beneficis particulars de la seva classe política.

Pujol ara diu que d'aquí a cinc anys no sap si votaria per la independència

La darrera setmana en Pujol va tornar a sortir amb una de les seves declaracions a la televisió que insinuaven que ell votaria a favor en un  hipotètic referèndum per la independència de Catalunya. Els que ja el coneixem de fa molt de temps, sabíem que no trigaria gaires dies en desdir-se'n. I així ha sigut, el dijous dia 8 de març, en el programa "El matí de Catalunya Ràdio", l'ex-president diu que d'aquí a cinc anys no sap el que votaria en un referèndum per la independència de Catalunya i  que ell només volia dir que votaria afirmativament si el referèndum es convoqués en aquest precís instant!

Aquí teniu una petita transcripció de l'entrevista i que podeu escoltar a partir del minut 19 de l'àudio:

- El 2014 vostè aboga per la independència de Catalunya?

- (...) Ara jo, ARA, votaria independència sí... Sobre això no cal que em faci gaire més preguntes (...) No cal que m'insisteixi gaire amb això. I potser més endavant si les coses canvien...però ara en aquests moments...

-Creu que veurem una Catalunya independent...?

-No cal que insisteixi gaire amb això.

-Al llarg de la vida, creu que veurem una Catalunya independent o no?

-Peri, peri, peri, eeeh... A veure. Vaja... pregunti pregunti.

-Creu que veurà una Catalunya independent?

 -Aixòooo... eeeehhh... jo tinc pocs any de vida, sap? Ha,ha ha! A mi me'n queden pocs. Ehhhh.., bueno! No és impossible, evidentment,  no és impossible. Però escolti'm...entengui... no, no és el terma d'ara. El tema d'ara és, és... nosaltres hem de defensar Catalunya endins...la nostra realitat,...fer-nos respectar ...eeer (...) tenir unes actituds, sòlides, fortes,  fermes amb actituds [audio incomprensible] de la llengua, amb el tema que va donar en el seu moment [audio incomprensible] d'això, del pacte fiscal, etc....nosaltres podem fer molts passos endavant...cap a on? Home cap a la salvació, cap a la consideració de la identitat, que es pot fer amb independència o que es podria haver fet sense (...) Escolti no li dongui més voltes...Vostè que votaria ara? Independència. D'aquí a cinc anys? D'aquí a cinc anys no ho sé.

No fos cas que algú arribi realment a convocar un referèndum, oi?

Quina actitud més  sòlida, forta i ferma! A Madrid ja s'en poden fer l'enèssim panxó de riure.

Això explica perquè la Catalunya espanyola és el que és. Un poble que ha votat aquest personatge durant vint-i-tres anys no mereix absolutament res.