Iniciativa...privada

L'ex-conseller de Medi Ambient i habitatge Francesc Baltasar i l'ex-regidora de Barcelona Imma Mayol, són dos dels quatre ex-alts càrrecs "eco-socialistes"que ara estan vinculats a Agbar (el grup d'Aigües de Barcelona). El govern autonòmic adjudicà a Agbar obres per valor de 182 milions d'euros mentre ells eren al capdamunt de l'administració autonòmica.

L'Imma Mayol , la que havia privatitzat "Parcs i Jardins" i gastat mig milió dels nostres impostos en els abets de pedals, la de les múltiples cases d'estiueig,  sembla  que no n'havia arreplegat prous de calers juntament amb el seu marit Joan Saura, l'ex-conseller i actual senador. De manera que ara es dedica a representar a Agbar a les Illes Balears.

Els altres ex-alts càrrecs d'ICV vinculats ara a Agbar són Elisenda Ríes (actual directora de Recursos Humans d'Agbar) i Eduard Pallejà (qui ara , com en Baltasar, opera des de la seva consultoria privada a l'estil del Felipe González).

Com deien alguns (pocs) membres de l'exili català a Mèxic que s'havien reconvertit del comunisme al món de la direcció empresarial d'indústries i a l'explotació dels obrers, "ells ja varen fer la guerra".  La "guerra" que han fet la majoria dels d'Iniciativa, però, tampoc es distingeix gaire de la seva actual activitat empresarial.

Àngel Ros mostra que la política és poder i diners

Escolto a l'entrevista d'aquest vespre a RAC1 al màxim exponent del corrent "catalanista" del PSC-PSOE Sr Àngel Ros,  batlle de Lleida per comprovar que la política és, per a la immensa majoria dels seus professionals, una manera de fer diners i assolir poder.

Al minut 35:00 de l'àudio l'Àngel Ros afirma que quan Carme Chacón deia que s'oposarà al pacte fiscal "con uñas y dientes"  el que volia dir en realitat és que el PSC està en contra a un "equivalent al del concert basc" però que en canvi "s´està per un pacte fiscal a l'Alemana" ja que el federalisme "és algo que està absolutament arrelat dintre del PSC" i que "la Carme" únicament s'oposava al model basc.

Quan un sent aquests bajanades pot, a més d'emprenyar-se, apuntar les següents conclusions:

1. Si això és el que es considera el corrent catalanista del PSC, no existeix al PSC cap corrent (ni llunyanament) catalanista. 
   
2. L'Angel Ros ignora completament el que és un  estat federal o bé és un vividor que s'aprofita de la ignorància de la gent.
3. L'alcalde de Lleida viu molt bé de la política i no té cap ideal de cap mena més que el de seguir vivint molt bé de la política.
4. Els polítics creuen que una gran proporció dels oients de la ràdio són uns imbècils.
5. La política del Regne Bananer, a més de  fer fàstic, és d'un nivell deplorable.

P.D. En relació amb el tema de la política com a mitjà per assolir poder i fer diners avui mateix observo com en un blog d'un alcalde d'una petita població del Vallès Occidental  de 26 anys (en aquest cas d'Inciativa), aquest afirma que , malgrat tenir un sou (conegut públicament) de 41.536 € bruts anuals i no tenir més propietats que un cotxe esportiu (del qual deu 5000 euros), un Macbook (del qual diu que [sic] deu 500 euros) i una bicicleta [sic], doncs diu que en el seu únic compte corrent no hi ha més que... exactament 1000 euros! He gosat preguntar-li  sobre el destí  dels seus calers (és que sóc un tafaner)  però encara no m'ha contestat ni ha publicat la qüestió. Potser és que en realitat té una malaltia incurable que necessita un tractament molt car a la clínica Mayo i jo sóc un  malpensat. De ben segur que és una persona honrada i amb tants ideals com diu, oi?

Carme Chacón perd per una n

                                                        El panorama polític del regne bananer és tan pobre i tan trist que fins i tot la victòria d'un poca-vergonya (en el sentit literal del terme) ens pot produir una petita alegria.

El goig relatiu ve del fet de que la seva oponent (Carme Chacón o Carmen Chacón com no dubtava en fer-se anomenar les darreres setmanes) representava les essències mateixes de la roïnesa, l'ambició, la baixesa, la vulgaritat, l'endollisme, l'egolatria, la curtedat, la mesquinesa i la ignorància concentrades totes juntes en una sola persona.

La qui va encetar la seva campanya a Olula del Río i que ha dit que "luchará con uñas y dientes contra el pacto fiscal" (la qual cosa, per cert, ningú sap el que és) i que "fue un error primar el debate territorial sobre el social” ja tenia un llarg historial rastrer del qual repassarem breument algunes de les perles.

L'ex-ministressa de l'habitatge ja fa anys no va dubtar en fer tallar les càmeres a periodistes de la BBC quan li preguntaren si a Espanya hi havia una bombolla immobiliària.

Com a ministressa de "defensa"  es va negar a respondre a el New York Times sobre com podia ser possible que bombes de dispersió  fossin venudes al règim de Gaddafi molts pocs dies abans de que Espanya signès la convenció que prohibeix aquest tipus d'armament.

Va assolir cotes altes de poder de la ma del seu poderós marit Miguel Barroso, que és un  pes pesant a l'ombra dins de l'aparell del partit.

Va raspallar al Marín i al Zapatero per poder pujar i després va  apunyalar a aquest darrer  per l'esquena signant un manifest en el que es criticava l'orientació del govern (del qual ella n'era membre!).

No va dubtar en posar a diverses revistes de modes i del cor amb vestits i joies de luxe , com  ho varen fer altres ministresses "socialistes".



En fi, una meravella  de dona a qui només cal desitjar-li que no es pugui aixecar després d'haver-se estavellat. I el més bo és que si s'hagués dit Carmen des d'un principi (de les primàries, és clar) ara seria la possible propera primera ministressa del Regne Bananer.

Fabián Estapé i els canvis de camisa

 Fa uns dies celebràvem que ens havia deixat un ex-ministre feixista i mostràvem com encara n'hi ha algun de molt conegut que ocupa alts càrrecs directius.

Hi ha però un altre cas encara més comú al regne bananer: el de feixistes reconvertits que varen fer un canvi de camisa increïble quan es va morir el dictador i que ara reben tota mena d'elogis dels mitjans.

Aquest és el cas de Fabián Estapé: antic alt càrrec feixista i antic admirador de Franco que no va dubtar en fer-se sorprenenment "d'esquerres" després de que El Caudillo morís tranquilament al seu llit.

Podriem citar molts antics feixistes reconvertits però aquest destaca per la manca de vergonya total del personatge en qüestió en passar de ser un defensor d'un règim feixista a posar-se la etiqueta de militar en posicions contràries. I justament en el moment precís.

Aquests es el tipus de personatge que és premiat amb una creu de Sant Jordi: el tipus d'en Millet, en Samaranch, en Sentís...

Un  país de pandereta!

Dóna diners per a la independència d'Escòcia

Dóna diners per a la independència d'Escòcia

Clicant aquí pots donar cèntims per a la independència d'Escòcia. Si es guanya el referèndum Euskadi serà molt probablement independent també i això ajudarà de retruc a Catalunya.

Poques accions poden ajudar més al teu país que donar diners per dotar de fons a la campanya del referèndum per a la independència d'Escòcia.

Poders aliens a la voluntat dels escocesos hi abocaran tots els seus mitjans per impedir que Escòcia es faci independent.

Representants del govern espanyol ja han anunciat la seva intenció de vetar la independència d'Escòcia, com ja ho han fet en el passat recent amb altres països que han esdevingut independents.

Els països sempre esdvenen independents gràcies una conjuntura internacional. En el nostre cas la conjuntura internacional sembla ser que jugarà un  paper crucial. És com si la història vulgui fer la feina que no hem fet nosaltres i donar-nos els fruits que no ens mereixem.

És hora d'ajudar a un poble a que pugui decidir en condicions d'igualtat el seu destí. Indubtablement, ajudant al poble escocès ens ajudem també a nosaltres mateixos.

Spanair o com en saben de fer negocis els empresaris catalans

Spanair ha sigut una companyia "low cost" per a uns quants empresaris i polítics i "very high cost" pel poble mesell que els admira i els vota.

Aquest cas és un exemple emblemàtic del "savoir faire" de l'empresariat català. Una companya que rep 150 milions d'euros de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (és a dir, dels nostres impostos) per tal de que una sèrie d'empresaris tinguin una bona propulsió i xarxa de seguretat per poder demostrar la seva capacitat d'iniciativa emprenedora.

Aquests diners representaven un 79% del capital de l'empresa i els hi varen aportar Catalana d'Iniciatives (11,4%), Turismo de Barcelona (15%), Fira de Barcelona (24%), Avança (10,5%) i Cimalsa (18%). Els empresaris catalans del Volcat (societat propera a CiU segons la mateixa Vanguardia) aporten un escàs 10%. És a dir, despesa pública i beneficis privats. Oi que ho coneixem això?

Així sí que es poden fer negocis.

Però el més bo és que la seva meravellosa gestió deixa a la companyia amb 115 milions d'euros de deute (sabeu que els pagarà?). Això sense tenir en compte el cost que representa pel país tenir 3200 persones més a l'atur.

La curtedat de mires dels emprenedors del nord-est del Regne Bananer va fer que anuncièssin la compra (amb capital públic) d'una companyia aèria d'aquestes característiques fent-ho com si es tractés del manteniment d'un valor estratègic pel país. Sembla que els vols a Màlaga i a Gàmbia convertien a El Prat a un "hub" intercontinental de primer línia.

El mateix nom de la companyia ja suggeria la mentalitat dels empresaris emprenedors que varen prendre les regnes de la direcció fa tres anys i varen decidir conservar-lo. Spanish Air. Això és exactament el que ens queda a les nostres butxaques.

Manuel Fraga Iribarne: un falangista que hauria d'haver estat jutjat

Per fi ha mort el  feixista, co-autor amb El Caudillo de l'actual monarquia. La llàstima és que no hagi arribat a ésser jutjat, ja que  la justícia argentina havia iniciat feia poques setmanes els tràmits per encausar-lo per Crims contra la Humanitat. Diverses evidències l'apunten com a responsable de diversos assassinats polítics entre els anys 1963 i 1976.

En el Regne Bananer, com no podia ser d'una altra manera,  encara el tracten com a un tecnòcrata artífex de la "obertura" del franquisme i un defensor de la democràcia. Res més lluny de la realitat: fou un important falangista, Delegado Nacional de la Falange i signant de nombroses penes de mort durant la dictadura.

Mentre fou ministre d'informació del règim feixista,  va referir-se sàdicament a Julián Grimau, com a  "ese caballerete" en roda de premsa quan aquest darrer  estava ja condemnat a mort i  poc abans de que l'afusellessin, al 1963.  També va trucar al  pare de l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la policia política del règim per amenaçar-lo de detenir a la seva filla, Margot, també militant antifranquista, si aquesta no aturava les seves protestes. L'aleshores director del dirari Abc, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne li va donar ordres per publicar anotacions del diari íntim de Ruano, manipulant-les per tal de que semblés una persona inestable que s'havía suïcidat.⁶

Fraga va dirigir personalment al 1963 una operació de propaganda denominada «Veinticinco años de paz», amb la que el govern franquista pretenia millorar la imatge del règim entre els seus súbdits.⁷

 El dirigent falangista va clausurar nombroses publicacions durant la dictadura, com el  diari ABC al 1966, i dos anys després el Diario Madrid,¹¹

Arran del cas  Matesa (que per cert mai va ser plenament aclarit) va encapçalar les posicions del sector blau del  règim (dit així pel color de la camisa feixista dels membres de la Falange). Aquest era el sector  més retrògrad  i oposat al creixent sector de  tecnòcrates de l'Opus Dei, relativament més avançat). El seu nomenament a com a ambaixador espanyol a la Gran Bretanya (contràriament a com els medis s'han encarregat de difondre en els darrers temps) no fou degut a la seva tolerància a que fòssin denunciats els fets sinó a la disputa interna entre els dos sectors del règim franquista.

Sota el seu càrrec de vice-president del govern i Ministre de Governació al 1976, encara durant la dictadura,  va etzibar la seva estúpida frase «La calle es mía», després de l'intent de l'oposició de manifestar.se el Primer de Maig, cosa a la qual Fraga s'hi va negar. En aquesta època també  es produeixen el  Successos de Vitòria (1976), on la Policía Armada assassinà a 5 obrers i va ferir a 100 persones més (el juny del 2008 el parlament basc va aprovar una  resolució reprovatòria de l'actuació de l'ex-ministre falangista en relació amb aquests fets).

També durant el seu mandat com a Ministre de Governació varen continuar actuant els esquadrons de la mort en el sud de França recolzats per la  Policia i la  Guàrdia Civil amb denuncies de tortura acreditades en informes d'Amnistia Internacional.

Declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar” [mostra la traducció]. 

Per a aquest feixista ja hem fet tard. Però encara ens queda, entre d'altres, el també encausat Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta a la foto de més avall), responsable també de nombrosos crims del franquisme com a Jefe Nacional del Sindicato de Estudiantes Universitarios, Jefe Provincial del Movimiento i Governador Civil de Barcelona i Ministro de Relaciones Sindicales (quan va ocorrer la ja mencionada matança d'obrers dels Successos de Vitòria al 1976) . Ha ocupat importants càrrecs durant la democràcia, tals com la presidència d'Endesa. Actualment és president de Sogecable.

 

En fotos més recents segueix conservant la seva ideologia feixista: