Manuel Fraga Iribarne: un falangista que hauria d'haver estat jutjat

Per fi ha mort el  feixista, co-autor amb El Caudillo de l'actual monarquia. La llàstima és que no hagi arribat a ésser jutjat, ja que  la justícia argentina havia iniciat feia poques setmanes els tràmits per encausar-lo per Crims contra la Humanitat. Diverses evidències l'apunten com a responsable de diversos assassinats polítics entre els anys 1963 i 1976.

En el Regne Bananer, com no podia ser d'una altra manera,  encara el tracten com a un tecnòcrata artífex de la "obertura" del franquisme i un defensor de la democràcia. Res més lluny de la realitat: fou un important falangista, Delegado Nacional de la Falange i signant de nombroses penes de mort durant la dictadura.

Mentre fou ministre d'informació del règim feixista,  va referir-se sàdicament a Julián Grimau, com a  "ese caballerete" en roda de premsa quan aquest darrer  estava ja condemnat a mort i  poc abans de que l'afusellessin, al 1963.  També va trucar al  pare de l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la policia política del règim per amenaçar-lo de detenir a la seva filla, Margot, també militant antifranquista, si aquesta no aturava les seves protestes. L'aleshores director del dirari Abc, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne li va donar ordres per publicar anotacions del diari íntim de Ruano, manipulant-les per tal de que semblés una persona inestable que s'havía suïcidat.⁶

Fraga va dirigir personalment al 1963 una operació de propaganda denominada «Veinticinco años de paz», amb la que el govern franquista pretenia millorar la imatge del règim entre els seus súbdits.⁷

 El dirigent falangista va clausurar nombroses publicacions durant la dictadura, com el  diari ABC al 1966, i dos anys després el Diario Madrid,¹¹

Arran del cas  Matesa (que per cert mai va ser plenament aclarit) va encapçalar les posicions del sector blau del  règim (dit així pel color de la camisa feixista dels membres de la Falange). Aquest era el sector  més retrògrad  i oposat al creixent sector de  tecnòcrates de l'Opus Dei, relativament més avançat). El seu nomenament a com a ambaixador espanyol a la Gran Bretanya (contràriament a com els medis s'han encarregat de difondre en els darrers temps) no fou degut a la seva tolerància a que fòssin denunciats els fets sinó a la disputa interna entre els dos sectors del règim franquista.

Sota el seu càrrec de vice-president del govern i Ministre de Governació al 1976, encara durant la dictadura,  va etzibar la seva estúpida frase «La calle es mía», després de l'intent de l'oposició de manifestar.se el Primer de Maig, cosa a la qual Fraga s'hi va negar. En aquesta època també  es produeixen el  Successos de Vitòria (1976), on la Policía Armada assassinà a 5 obrers i va ferir a 100 persones més (el juny del 2008 el parlament basc va aprovar una  resolució reprovatòria de l'actuació de l'ex-ministre falangista en relació amb aquests fets).

També durant el seu mandat com a Ministre de Governació varen continuar actuant els esquadrons de la mort en el sud de França recolzats per la  Policia i la  Guàrdia Civil amb denuncies de tortura acreditades en informes d'Amnistia Internacional.

Declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar” [mostra la traducció]. 

Per a aquest feixista ja hem fet tard. Però encara ens queda, entre d'altres, el també encausat Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta a la foto de més avall), responsable també de nombrosos crims del franquisme com a Jefe Nacional del Sindicato de Estudiantes Universitarios, Jefe Provincial del Movimiento i Governador Civil de Barcelona i Ministro de Relaciones Sindicales (quan va ocorrer la ja mencionada matança d'obrers dels Successos de Vitòria al 1976) . Ha ocupat importants càrrecs durant la democràcia, tals com la presidència d'Endesa. Actualment és president de Sogecable.

 

En fotos més recents segueix conservant la seva ideologia feixista:

define:pacte fiscal

Fa ja més d'un any que alguns polítics s'omplen la boca de "pacte fiscal" encara que, al dia d'avui, ningú sap explicar ben bé el que volen dir. Què és el pacte fiscal? Respondre a aquesta qüestió és com resoldre el misteri teològic de la Santíssima Trinitat.

Efectivament, acabat el 2011 no hi ha cap definició de pacte fiscal a la viquipèdia, ni a la wikipedia, ni a l'enciclopèdia.cat, ni al wikidallonses. L'únic que trobareu són coses tals com un article de La Vanguardia  (publicat abans de les eleccions espanyoles) en el qual es dóna a entendre que el "pacte fiscal" és alguna cosa indeterminada que atendria les conclusions d'una Comissió parlamentària. Aquestes conclusions (de CiU, ERC i ICV) ja havien estat plantejades en el llarg procès de redacció de l'actual estatut i són el que se sol anomenar "la sopa de ceba". Anem doncs a analitzar-les.

• Primera conclusió de la Comissió: "L'actual finançament és insuficient". 

Més que insuficient, l'actual model és un espoli fiscal. Suficient prou que ho és: per arruïnar la nostra economia.

Però... què és el pacte fiscal?

• Segona conclusió de la Comissió: "La negociació ha de ser bilateral". 

És clar, però no es tracta de com ha de ser la negociació sinó de l'objecte de la negociació. O sigui: d'allò que es vol negociar.

Llavors què és el pacte fiscal?

• Tercera conclusió de la Comissió: "S'ha de modificar la LOFCA però no la Constitució".

Malament, perquè la Constitució estableix clarament que les úniques zones amb Concert Econòmic són el País Basc i Navarra. Però s'ha dit diverses vegades que el "pacte fiscal" no és el Concert Econòmic, oi? I, en qualsevol cas, no es tracta de dir que és el que no s'ha de modificar, sinó de dir què és el que es vol.

Què és doncs el pacte fiscal?

• Quarta conclusió de la Comissió: "S'ha d'establir una agència tributària catalana que recapti impostos i torni una part a l'estat".

Ja existeix això, des de l'1 de gener del 2008. Per tant això no pot ser el pacte fiscal.

Què redimonis pot ser doncs el pacte fiscal?

Si arribat el dia s'haguès de sotmetre a un hipotètic referèndum el "pacte fiscal" seria bo saber el que és. Però  absolutament ningú pot dir, al dia d'avui, el que és el pacte fiscal perquè simplement es tracta d'una entelèquia propagandística que no vol dir res.

Jo entendria que algun dia se sotmetés a referèndum que els ciutadans decidissin, per exemple, si volen o no limitar el dèficit fiscal de Catalunya, tal com es fa als Bundeslands alemanys, a un 3% del PIB (actualment és al voltant del 10%). Això sí que tindria cert sentit i ens portaria a algun lloc.

Tan difícil seria dir que el que és vol és una limitació del dèficit fiscal al 3% del PIB de Catalunya? Per què no es planteja la qüestió en una frase tan senzilla com aquesta? Cal una comissió avaluadora del "parlament" que no demana res concret i que arriba a unes conclusions que no són gens noves?

Per què volen repetir una altra vegada tot el llarguíssim i estèril procès que varem viure amb la creació de l'actual i absolutament inútil nou estatut?

Per què els polítics autonomistes mostren sempre un despreci tan gran pel seu país i per la intel·ligència dels seus habitants? Com poden passar de puntetes pels temes més crucials de la nostra societat? Per què els hi fa por que la gent parli clar?

Jo crec que perquè tenen por de que es mogui alguna cosa al nostre país.

En conclusió, el "pacte fiscal", a  més de ser una estupidesa, no és res nou ja que  de pacte fiscal sempre n'hem tingut. És més antic que el DNI. Sabeu en què consisteix? Doncs en que Espanya ens roba, nosaltres ens abaixem els pantalons i uns quants fan els seus negocis al marge de tot plegat.

Qui són els nous ministres de Rajoy

Ministre de Defensa: Pedro Morenés Eulate. Fou conseller i fins fa tan sols un mes representant de l'empresa Instalaza S.A. fabricant de bombes de dispersió  (conegudes també com a "bombas racimo" o "cluster bombs") que foren utilitzades per les forces de l'ex-dicatador libi  Muamar Gadafi contra la població civil segons varen desvelar el Human Rights Watch i el diari The New YorkTimes aquí.

L'aleshores Ministressa de Defensa Carme Chacón es va negar a respondre a el New York Times sobre com podia ser possible que aquestes bombes (que tenen l'adeqüadíssim nom  MAT120)  fossin adquirides pel règim de Gadafi molts pocs dies abans de que Espanya signès la convenció que prohibeix aquest tipus d'arrmament.

El passat 9 de maig, mentre Morenés ocupava el càrrec de representant,  Instalaza va  reclamar a l'estat "una compensació de 40 milions  d'euros en concepte de "dany emergent i lucre cessant després  de que Espanya decidís prohibir les bombes de dispersió", segons va detallar el diari cincodías aquí .

Morenés és actualment el Director Executiu al regne bananer de l'empresa fabricant de míssils multinacional  MBDA.

Ministre d'Economia: Luis de Guindos. Fou President Executiu per al regne bananer i Portugal de Lehman Brothers entre el 2006 i el 2008, just abans de que aquesta companyia de serveis financers (caracteritzada per ser la detonant de l'actual depressió econòmica a nivell mundial) entrés en bancarrota. Actualment dirigia un Centre cofinançat per PricewaterhouseCoopers i el Instituto de Empresa Business School.

El fet d'haver sigut representant de Lehman Brothers al regne bananer, l'invalida per ser ministre d'economia? Després de tot ell era un simple empleat, un venedor de la companyia. Bé, no l'invalida pas però, certament, no el valida tampoc.

 Ministre d'Agricultura: Miguel Arias Cañete. "No, salir, sale por cojones....Porque el  Plan Hidrológico o sale en esta  legislatura o no sale nunca. Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría y hemos perdido en Aragón. Yo se lo digo ahora que va a ser así. Esta vez sale por narices...En diciembre sale de las Cortes y entra a tramitarse la ley, que va a ser un paseo militar..Tenga usted la seguridad que el presidente ha dicho en el Consejo de Ministros.-.-estando yo- que esto salía por huevos." ( CAÑETE dixit a Jumilla, Múrcia, el Desembre del  2000).

Conversa entre Rajoy i en Duran i Lleida als passadissos del Congrés, desprès de la votació d'investidura

En Rajoy i en Duran i Lleida intercanvien unes paraules al Congreso de los Diputados, que aproximadament devien ser així:

-Ah Durán, granujilla, que has votado 'no' esta vez!

- No hombre no, que ya sabes que tendréis nuestro apoyo para lo que haga falta, como siempre. Ya has visto que se lo dimos a Aznar y a Zapatero. Y ahora era igual lo que votáramos.

-Vale, porque piensa que tenemos un pacto en Cataluña, además de aquello de la Caixa y los peajes de ACS-Ferrovial que habíamos hablado y  lo de los hospitales y las mútuas, etc...

- Tranquilo, tranquilo, ya sabes que votamos 'no' para quedar bien con nuestros votantes que ya sabes que los pobres son un poco cortitos.

-Vale, entendido.

Algunes màquines haurien de cotitzar a la seguretat social, encara que no ho diguin els economistes

Què tant saben els grandiloqüents economistes? Cada cop estic més convençut de que són els grans farsants dels nostres temps. Com els bruixots de civilitzacions ja extingides o com els nostres propis capellans fa uns quants segles. En els darrers temps però els fracassos dels economistes (com el de l'euro) estan sent tan sonats que aviat els hi hauriem d'exposar les seves falsedats com si fossin les dels sastres del vestit nou de l'Emperador.

Són uns farsants perquè, per no saber, ni tan sols havien previst que es podria donar una situació d'inflació amb decreixement econòmic profund. Sense ser cap expert però tenint cert sentit comú  ja fa ben bé cinc anys que vaig dir que a Espanya hi havia una gran bombolla immobiliària a punt d'esclatar i que d'alguna manera aquesta la pagaríem tots els ciutadans amb els preus dels productes dels quals no podem prescindir: electricitat, aigua, aliments, gas. Però fins i tot els economistes més desperts no ho havien vist (per exemple en Niño Becerra que, d'altra banda, és dels pocs que preveien que hi havia una bombolla i que a més venia una crisi mundial sense precedents en els darrers vuitanta anys).

Però no és per aquest detall de la inflació darrer que critico als economistes sinó perquè majoritàriament segueixen una sèrie de dogmes establerts en les darreres dècades que els fan ignorar temes crucials que són els que ens han portat a la situació actual i que, fins que no siguin atesos, no sortirem del forat profund a on ens han ficat.

D'entrada hi ha el tema de la reducció d'aranzels, també coneguda com a "globalitazació". Ja fa un parell de dècades ben bones que els economistes no paren de dir-nos el bo que és que no hi hagi cap barrera aranzelària. Que si els fabricants del sabates i teixits locals de casa nostra han hagut de tancar la barraqueta és el seu problema perquè ells ja estaven avisats. Que ja els havien dit amb prou antelació que abans de que s'acabès el segle XX s'eliminiarien totalment les barreres aranzelàries i que els petits fabricants occidentals s'havien de buscar la vida. Que el fet de que la renda per càpita de la Xina i la dels països occidentals diferís en dos ordres de magnitud no s'havia de tenir en compte. Què les opcions per buscar-se la vida en aquestes condicions fossin portar el capital a un paradís fiscal, dedicar-se a activitats purament especulatives o moure la producció a la Xina tampoc sembla que fos important per a aquestes ments preclares.

Després  tenim el tema dels paradisos fiscals i les empreses off-shore. Aquestes darreres ja són més d'un milió arreu del planeta i tenen aparentment  tot el dret a operar a qualsevol país del món sense pagar impostos sobre el seu capital  i sense que se sàpiga qui són els seus propietaris. Qualsevol intent dels governs per regular aquestes activitats ha estat fins al moment infructuós. Però els nostres "grans" economistes no solen insistir gaire sobre aquest "petit" problema.

Hi ha però una qüestió que sempre m'ha fet ballar el cap des que tenia tretze o catorze anys. A vuitè d'EGB  em varen mostrar la piràmide de la població i em varen parlar de la viabilitat del sistema de pensions. Ja llavors vaig pensar que la producció automatitzada s'hauria de tenir en compte alhora de recaptar els impostos i que les màquines haurien de ser taxades d'alguna manera tenint en compte ques estan substituint a treballadors humans i que estan generant un benefici econòmic per als seus propietaris. Si els empresaris estan substituint a treballadors aquests deixen de cotitzar a la seguretat social. No es podria fer que les màquines que substitueixen íntegrament a treballadors cotitzin, com  mínim parcialment, a la seguretat social?  Els empresaris propietaris de les unitats productives que substitueixen als humans fan encara més beneficis que amb els treballadors convencionals i haurien de pagar alguna cosa per compensar-ho.

Encara  no he sentit a ningú que plantegi quelcom semblant. Fins i tot economistes honestos i defensors del poble com l'Arcadi Oliveres s'han mostrat estranyats quan els hi he plantejat. Potser perquè encara no està prou assumit que les màquines d'avui no són com les de fa trenta anys.

Estic segur que els "grans economistes" respondrien amb la mateixa música de sempre. Probablement alguna cosa similar a que "no es poden posar impostos que frenen la nostra activitat econòmica".

Què tenen en comú la reducció d'aranzels, les empreses off-shore, els paradisos fiscals i l'actual automatització de la indústria? Doncs que els empresaris sempre estan exclosos de pagar impostos per les seves activitats lucratives i que tots tres assumptes s'haurien de tractar alhora. I molt aviat si volem evitar grans tensions socials i la possible fi de la nostre civilització.

I que podem dir per tant dels nostres grans economistes? Doncs que són simplement la veu cantant del seu amo. L'economia  de la qual tracten és la relacionada amb la dels  guanys de les grans finances i no la de la gran majoria de les  persones. El problema ve ara quan la primera economia es fa incompatible amb la segona.

CiU: una victòria injusta i immerescuda. Catalans espanyols: una ment incomprensible.

Mai hagués imaginat que CiU pogués incrementar el seu nombre de vots en un 20% sense absolutament cap causa que ho justifiqui.

Al contrari, desprès d'haver retallat la sanitat i l'ensenyament públics i a més haver-ho fet sense cap reclamació contundent  dels fons que pertoquen a Catalunya hom esperaria que com a màxim pogués mantenir la quota de votants fidels que sempre té la coalició.

Quina "força" demostra tenir CiU quan no ha sigut capaç ni tan sols d'obtenir el fons de competitivitat que el govern central (governant en minoria fins avui) s'ha negat a donar fins al 2013? Les negociacions varen començar a l'abril i acaba l'any sense cap resultat. De què servirà que el pagui al 2013 el que hauria d'haver pagat al 2010? A més tothom sap (o hauria de saber) que el dèficit fiscal de Catalunya és immensament superior i que aquest fons de competitivitat n'és al seu costat una engruna. El dèficit fiscal  de la comunitat autònoma de Catalunya equival al 40% del pressupost de la Generalitat i al 10% del PIB de l'economia catalana (quelcom inaudit al món occidental). També és inaudit que el govern central no hagi publicat les xifres de les balances fiscals des de l'any 2006 i que la Generalitat no piuli.

Què ha fet doncs CiU per obtindre tants bons resultats? Quina bona gestió? Quins gestos? Quines intencions? Quins pactes?

Les aliances forjades amb el PP  per formar l'actual govern autonòmic, aprovar els pressupostos de la Generalitat i repartir-se els ajuntaments de Barcelona i Badalona. El pacte amb el PP a la Diputació de Barcelona, l'augment d'alts càrrecs d'aquesta amb el nou tripartit CDC-UDC-PP,... tot això sembla que no immuta als votants convergents.

Si el que ha tocat la fibra sensible a aquests votants és l'estalvi potser que s'ho facin mirar. CiU manté les seves oficines i representacions totalment inútils a l'estranger canviant, això sí, els endollats d'ERC pels seus propis. Recordem que en aquestes oficines hi "treballen" entre 5 i 10 persones cobrant sous  molt sucosos (el delegat sol s'emporta 87000 euros més despeses) . Les despeses totals de 25 milions d'euros ens fan ser la mofa i befa dels nacionalistes espanyols.

El que és clar és que CiU no ha retallat els sous dels alts càrrecs ni dels polítics. La supressió de la paga de Nadal dels alts càrrecs és una ridiculesa. Només per donar un exemple molt visible,  els diputats cobren un mínim de 5500 euros al mes i molts d'ells més de 10000 com es veu al següent document. Tot això sense comptar les despeses que no formen part del sou i que són escandaloses.

La seva activitat política a Madrid en els darrers mesos sembla que ha estat més aviat encaminada a defensar els interessos dels concessionaris d'autopistes que no pas els dels ciutadans de Catalunya. Al novembre del 2010 CiU va presentar una esmena per tal de que les empreses concessionàries d'autopsites de peatge  rebin compensacions per la disminució de trànsit en comparació amb el que preveia l'estudi de viabilitat. Entre les empreses afectades hi ha la de Florentino Pérez, que sempre ha tingut una gran relació amb CiU i Ferrovial, assenyalada pel fiscal com a possible pagadora de comissions a CDC a canvi d'adjudicacions d'obra pública, amb el Palau de la Música com a pont.

Però la  corrupció tampoc els hi ha passat factura. Conèixer que coneguts militants i alts càrrecs històrics de CiU han estat involucrats en importants casos de corrupció i en ocasions de la mà de dirigents del PSOE de Catalunya (cas Pretòria) o bé per personalitats nombrades pel propi Jordi Pujol (Millet) o per diputats actuals de CiU (Fernàndez Teixidor) sembla que no és una cosa que preocupi als votants de CiU. Fins i tot sabent que Millet va pagar diner negre per finançar CiU. Ni tampoc que aquests casos hagin sigut silenciats i no se'n hagi dit ni gall ni gallina. No cal ni que mencioni que CiU té 30 casos de corrupció oberts.

Tampoc els casos d'endollisme sembla que els hagin perjudicat gens ni mica: que la Sra Ortega menteixi amb el seu curriculum no té cap importància. Ni que la presidenta del parlament endolli a la cunyada del seu fill.

Per tant l'èxit de CiU cal cercar-lo simplement al seu control de certa premsa, ràdio i televisió i a  la seva despesa en propaganda electoral. Potser és per aquest motiu  que CiU deu a les caixes gairebé 28 milions d'euros (principalment a "La Caixa" amb qui deu tenir molt bones relacions).

Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona

En aquest enllaç hi trobareu les candidatures "proclamades" pel Gobierno de España a la província de Barcelona:


Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona 


A qui votar?

Partim de la premissa de que el principal problema comú que tenim actualment els habitants de Catalunya és el de l'espoli fiscal que es menja cada any un 40% del pressupost de la Generalitat enfonsant  la nostra economia i el nostre benestar social. També partim de la premissa de que aquest problema només pot ser resolt votant diputats netament independentistes a les eleccions del parlament de Catalunya ja que constitució espanyola requereix 2/3 de la cambra de Madrid per poder ser modificada i els espanyols no volen ni sentir parlar de federalisme de veritat. La única via que ens deixa la legalitat internacional és doncs la de demanar la independècia des del parlament autonòmic.


Quines opcions tenim doncs a aquestes eleccions?


Opció 1- Que hi hagi uns diputats independentistes sense cap mena de força per fer res a Madrid i que participin com a actors principals de  l'espectacle de titelles d'ERC/Reagrupament.

Opció 2- Deixar clar a ERC/Reagrupament que amb l'independentisme no s'hi juga. O es fa una neteja a fons del partit canviant l'executiva nacional o més val que ens oblidem d'ells i del seu desig de poltrones. La utilitat d'això és evitar que es repeteixi en el futur el que ha passat amb ERC (amb qualsevol formació independentista) i crec això és una qüestió clau pel futur del nostre país.

Jo m'inclino per l'opció 2. És una opció en sintonia amb la dels sobiranistes quebequesos del Bloc Quebecois que han decidit no presentar-se al parlament d'Ottawa perquè ho consideren inútil i que han demanat el vot per una força federal d'esquerres que reconeix el dret a l'autodeterminació.

És també  l'opció històrica d'Estat Català durant els temps de la República quan varen decidir que a Madrid no hi havien de fer res. Ara encara hi ha més raó per despreciar el parlament de Madrid ja que com he dit la legalitat internacional avala la decisió d'autodeterminació que prengui el parlament de Catalunya.

Llavors, votaré en blanc? Una estelada?  M'abstindré? Bé, tot això seria com llençar el vot i donar més opcions  als partits botiflers o nacionalistes espanyols. Qualsevol vot vàlid que no sigui cap a ells els perjudica ja que el recompte d'escons es fa sobre el total de vots emesos vàlids.

Iniciativa queda descartada per la mateixa raó que ERC. Són uns poltronaires que no han demostrat gairebé res de bo quan han tingut la paella pel mànec mentre han sigut al tripartiti o quan d'ells han depengut accions del govern central que han perjudicat al nostre país i a la classe treballadora.

De les opcions que hi ha entre l'espectre extra-parlamentari i descartant d'entrada les més clarament fatxes les que queden no són massa encoratjadores. Però anem a repassar-les.

La UCE es presenten com a comunistes però es mostren com uns nacionalistes espanyols curts de gambals. Només cal que mireu la seva pàgina web.

El Partit Pirata de Catalunya em semblen massa  innocents i poc informats (i formats). Em sembla que estan obsessionats amb la Internet i que no tenen gaire bagatge cultural.

Als Animalistas els respecto però no crec que mereixin una representació amb el seu programa.

Només em queden els anticapitalistes i els escons en blanc. Moltes de les idees dels Anticapitalistes em semblen correctes. Amb els temps que venen crec que es rifen garrotades i els treballadors tenim tots els números. Per tant si haig de votar en clau d'esquerres aquesta podria ser, a primer cop d'uill, una opció a considerar. La llàstima és que em sorprèn que en el seu programa els anticapitalistes no reconeguin un dret universal com el de l'autodeterminació. També els veig una mica innocents quan parlen de coses com la "revolució" de Chiapas del 1994 i els veig una  mica peixos en política internacional i economia. De fet, no m'inspiren gaire confiança coneixent els mecanismes de la política. Recordem que una cosa són les paraules i les altres les accions.

Per tant votaré "Escons en blanc" que em sembla una molt bona opció per a molta gent. Ja només caldria que els seus representants s'embutxaquessin el sou de diputat! Però espero que això no passi (i si passès la tració als electors seria més notoria i divulgada que en el cas de les llistes tradicionals)