20 de desembre, 2011

Conversa entre Rajoy i en Duran i Lleida als passadissos del Congrés, desprès de la votació d'investidura

En Rajoy i en Duran i Lleida intercanvien unes paraules al Congreso de los Diputados, que aproximadament devien ser així:

-Ah Durán, granujilla, que has votado 'no' esta vez!
- No hombre no, que ya sabes que tendréis nuestro apoyo para lo que haga falta, como siempre. Ya has visto que se lo dimos a Aznar y a Zapatero. Y ahora era igual lo que votáramos.
-Vale, porque piensa que tenemos un pacto en Cataluña, además de aquello de la Caixa y los peajes de ACS-Ferrovial que habíamos hablado y  lo de los hospitales y las mútuas, etc...
- Tranquilo, tranquilo, ya sabes que votamos 'no' para quedar bien con nuestros votantes que ya sabes que los pobres son un poco cortitos.
-Vale, entendido.

24 de novembre, 2011

Algunes màquines haurien de cotitzar a la seguretat social, encara que no ho diguin els economistes

Què tant saben els grandiloqüents economistes? Cada cop estic més convençut de que són els grans farsants dels nostres temps. Com els bruixots de civilitzacions ja extingides o com els nostres propis capellans fa uns quants segles. En els darrers temps però els fracassos dels economistes (com el de l'euro) estan sent tan sonats que aviat els hi hauriem d'exposar les seves falsedats com si fossin les dels sastres del vestit nou de l'Emperador.

Són uns farsants perquè, per no saber, ni tan sols havien previst que es podria donar una situació d'inflació amb decreixement econòmic profund. Sense ser cap expert però tenint cert sentit comú  ja fa ben bé cinc anys que vaig dir que a Espanya hi havia una gran bombolla immobiliària a punt d'esclatar i que d'alguna manera aquesta la pagaríem tots els ciutadans amb els preus dels productes dels quals no podem prescindir: electricitat, aigua, aliments, gas. Però fins i tot els economistes més desperts no ho havien vist (per exemple en Niño Becerra que, d'altra banda, és dels pocs que preveien que hi havia una bombolla i que a més venia una crisi mundial sense precedents en els darrers vuitanta anys).

Però no és per aquest detall de la inflació darrer que critico als economistes sinó perquè majoritàriament segueixen una sèrie de dogmes establerts en les darreres dècades que els fan ignorar temes crucials que són els que ens han portat a la situació actual i que, fins que no siguin atesos, no sortirem del forat profund a on ens han ficat.

D'entrada hi ha el tema de la reducció d'aranzels, també coneguda com a "globalitazació". Ja fa un parell de dècades ben bones que els economistes no paren de dir-nos el bo que és que no hi hagi cap barrera aranzelària. Que si els fabricants del sabates i teixits locals de casa nostra han hagut de tancar la barraqueta és el seu problema perquè ells ja estaven avisats. Que ja els havien dit amb prou antelació que abans de que s'acabès el segle XX s'eliminiarien totalment les barreres aranzelàries i que els petits fabricants occidentals s'havien de buscar la vida. Que el fet de que la renda per càpita de la Xina i la dels països occidentals diferís en dos ordres de magnitud no s'havia de tenir en compte. Què les opcions per buscar-se la vida en aquestes condicions fossin portar el capital a un paradís fiscal, dedicar-se a activitats purament especulatives o moure la producció a la Xina tampoc sembla que fos important per a aquestes ments preclares.

Després  tenim el tema dels paradisos fiscals i les empreses off-shore. Aquestes darreres ja són més d'un milió arreu del planeta i tenen aparentment  tot el dret a operar a qualsevol país del món sense pagar impostos sobre el seu capital  i sense que se sàpiga qui són els seus propietaris. Qualsevol intent dels governs per regular aquestes activitats ha estat fins al moment infructuós. Però els nostres "grans" economistes no solen insistir gaire sobre aquest "petit" problema.

Hi ha però una qüestió que sempre m'ha fet ballar el cap des que tenia tretze o catorze anys. A vuitè d'EGB  em varen mostrar la piràmide de la població i em varen parlar de la viabilitat del sistema de pensions. Ja llavors vaig pensar que la producció automatitzada s'hauria de tenir en compte alhora de recaptar els impostos i que les màquines haurien de ser taxades d'alguna manera tenint en compte ques estan substituint a treballadors humans i que estan generant un benefici econòmic per als seus propietaris. Si els empresaris estan substituint a treballadors aquests deixen de cotitzar a la seguretat social. No es podria fer que les màquines que substitueixen íntegrament a treballadors cotitzin, com  mínim parcialment, a la seguretat social?  Els empresaris propietaris de les unitats productives que substitueixen als humans fan encara més beneficis que amb els treballadors convencionals i haurien de pagar alguna cosa per compensar-ho.

Encara  no he sentit a ningú que plantegi quelcom semblant. Fins i tot economistes honestos i defensors del poble com l'Arcadi Oliveres s'han mostrat estranyats quan els hi he plantejat. Potser perquè encara no està prou assumit que les màquines d'avui no són com les de fa trenta anys.

Estic segur que els "grans economistes" respondrien amb la mateixa música de sempre. Probablement alguna cosa similar a que "no es poden posar impostos que frenen la nostra activitat econòmica".

Què tenen en comú la reducció d'aranzels, les empreses off-shore, els paradisos fiscals i l'actual automatització de la indústria? Doncs que els empresaris sempre estan exclosos de pagar impostos per les seves activitats lucratives i que tots tres assumptes s'haurien de tractar alhora. I molt aviat si volem evitar grans tensions socials i la possible fi de la nostre civilització.

I que podem dir per tant dels nostres grans economistes? Doncs que són simplement la veu cantant del seu amo. L'economia  de la qual tracten és la relacionada amb la dels  guanys de les grans finances i no la de la gran majoria de les  persones. El problema ve ara quan la primera economia es fa incompatible amb la segona.

21 de novembre, 2011

CiU: una victòria injusta i immerescuda. Catalans espanyols: una ment incomprensible.

Mai hagués imaginat que CiU pogués incrementar el seu nombre de vots en un 20% sense absolutament cap causa que ho justifiqui.

Al contrari, desprès d'haver retallat la sanitat i l'ensenyament públics i a més haver-ho fet sense cap reclamació contundent  dels fons que pertoquen a Catalunya hom esperaria que com a màxim pogués mantenir la quota de votants fidels que sempre té la coalició.

Quina "força" demostra tenir CiU quan no ha sigut capaç ni tan sols d'obtenir el fons de competitivitat que el govern central (governant en minoria fins avui) s'ha negat a donar fins al 2013? Les negociacions varen començar a l'abril i acaba l'any sense cap resultat. De què servirà que el pagui al 2013 el que hauria d'haver pagat al 2010? A més tothom sap (o hauria de saber) que el dèficit fiscal de Catalunya és immensament superior i que aquest fons de competitivitat n'és al seu costat una engruna. El dèficit fiscal  de la comunitat autònoma de Catalunya equival al 40% del pressupost de la Generalitat i al 10% del PIB de l'economia catalana (quelcom inaudit al món occidental). També és inaudit que el govern central no hagi publicat les xifres de les balances fiscals des de l'any 2006 i que la Generalitat no piuli.

Què ha fet doncs CiU per obtindre tants bons resultats? Quina bona gestió? Quins gestos? Quines intencions? Quins pactes?

Les aliances forjades amb el PP  per formar l'actual govern autonòmic, aprovar els pressupostos de la Generalitat i repartir-se els ajuntaments de Barcelona i Badalona. El pacte amb el PP a la Diputació de Barcelona, l'augment d'alts càrrecs d'aquesta amb el nou tripartit CDC-UDC-PP,... tot això sembla que no immuta als votants convergents.

Si el que ha tocat la fibra sensible a aquests votants és l'estalvi potser que s'ho facin mirar. CiU manté les seves oficines i representacions totalment inútils a l'estranger canviant, això sí, els endollats d'ERC pels seus propis. Recordem que en aquestes oficines hi "treballen" entre 5 i 10 persones cobrant sous  molt sucosos (el delegat sol s'emporta 87000 euros més despeses) . Les despeses totals de 25 milions d'euros ens fan ser la mofa i befa dels nacionalistes espanyols.

El que és clar és que CiU no ha retallat els sous dels alts càrrecs ni dels polítics. La supressió de la paga de Nadal dels alts càrrecs és una ridiculesa. Només per donar un exemple molt visible,  els diputats cobren un mínim de 5500 euros al mes i molts d'ells més de 10000 com es veu al següent document. Tot això sense comptar les despeses que no formen part del sou i que són escandaloses.

La seva activitat política a Madrid en els darrers mesos sembla que ha estat més aviat encaminada a defensar els interessos dels concessionaris d'autopistes que no pas els dels ciutadans de Catalunya. Al novembre del 2010 CiU va presentar una esmena per tal de que les empreses concessionàries d'autopsites de peatge  rebin compensacions per la disminució de trànsit en comparació amb el que preveia l'estudi de viabilitat. Entre les empreses afectades hi ha la de Florentino Pérez, que sempre ha tingut una gran relació amb CiU i Ferrovial, assenyalada pel fiscal com a possible pagadora de comissions a CDC a canvi d'adjudicacions d'obra pública, amb el Palau de la Música com a pont.

Però la  corrupció tampoc els hi ha passat factura. Conèixer que coneguts militants i alts càrrecs històrics de CiU han estat involucrats en importants casos de corrupció i en ocasions de la mà de dirigents del PSOE de Catalunya (cas Pretòria) o bé per personalitats nombrades pel propi Jordi Pujol (Millet) o per diputats actuals de CiU (Fernàndez Teixidor) sembla que no és una cosa que preocupi als votants de CiU. Fins i tot sabent que Millet va pagar diner negre per finançar CiU. Ni tampoc que aquests casos hagin sigut silenciats i no se'n hagi dit ni gall ni gallina. No cal ni que mencioni que CiU té 30 casos de corrupció oberts.

Tampoc els casos d'endollisme sembla que els hagin perjudicat gens ni mica: que la Sra Ortega menteixi amb el seu curriculum no té cap importància. Ni que la presidenta del parlament endolli a la cunyada del seu fill.

Per tant l'èxit de CiU cal cercar-lo simplement al seu control de certa premsa, ràdio i televisió i a  la seva despesa en propaganda electoral. Potser és per aquest motiu  que CiU deu a les caixes gairebé 28 milions d'euros (principalment a "La Caixa" amb qui deu tenir molt bones relacions).

03 de novembre, 2011

Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona



En aquest enllaç hi trobareu les candidatures "proclamades" pel Gobierno de España a la província de Barcelona:


Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona 


A qui votar?

Partim de la premissa de que el principal problema comú que tenim actualment els habitants de Catalunya és el de l'espoli fiscal que es menja cada any un 40% del pressupost de la Generalitat enfonsant  la nostra economia i el nostre benestar social. També partim de la premissa de que aquest problema només pot ser resolt votant diputats netament independentistes a les eleccions del parlament de Catalunya ja que constitució espanyola requereix 2/3 de la cambra de Madrid per poder ser modificada i els espanyols no volen ni sentir parlar de federalisme de veritat. La única via que ens deixa la legalitat internacional és doncs la de demanar la independècia des del parlament autonòmic.


Quines opcions tenim doncs a aquestes eleccions?


Opció 1- Que hi hagi uns diputats independentistes sense cap mena de força per fer res a Madrid i que participin com a actors principals de  l'espectacle de titelles d'ERC/Reagrupament.

Opció 2- Deixar clar a ERC/Reagrupament que amb l'independentisme no s'hi juga. O es fa una neteja a fons del partit canviant l'executiva nacional o més val que ens oblidem d'ells i del seu desig de poltrones. La utilitat d'això és evitar que es repeteixi en el futur el que ha passat amb ERC (amb qualsevol formació independentista) i crec això és una qüestió clau pel futur del nostre país.

Jo m'inclino per l'opció 2. És una opció en sintonia amb la dels sobiranistes quebequesos del Bloc Quebecois que han decidit no presentar-se al parlament d'Ottawa perquè ho consideren inútil i que han demanat el vot per una força federal d'esquerres que reconeix el dret a l'autodeterminació.

És també  l'opció històrica d'Estat Català durant els temps de la República quan varen decidir que a Madrid no hi havien de fer res. Ara encara hi ha més raó per despreciar el parlament de Madrid ja que com he dit la legalitat internacional avala la decisió d'autodeterminació que prengui el parlament de Catalunya.

Llavors, votaré en blanc? Una estelada?  M'abstindré? Bé, tot això seria com llençar el vot i donar més opcions  als partits botiflers o nacionalistes espanyols. Qualsevol vot vàlid que no sigui cap a ells els perjudica ja que el recompte d'escons es fa sobre el total de vots emesos vàlids.

Iniciativa queda descartada per la mateixa raó que ERC. Són uns poltronaires que no han demostrat gairebé res de bo quan han tingut la paella pel mànec mentre han sigut al tripartiti o quan d'ells han depengut accions del govern central que han perjudicat al nostre país i a la classe treballadora.

De les opcions que hi ha entre l'espectre extra-parlamentari i descartant d'entrada les més clarament fatxes les que queden no són massa encoratjadores. Però anem a repassar-les.

La UCE es presenten com a comunistes però es mostren com uns nacionalistes espanyols curts de gambals. Només cal que mireu la seva pàgina web.

El Partit Pirata de Catalunya em semblen massa  innocents i poc informats (i formats). Em sembla que estan obsessionats amb la Internet i que no tenen gaire bagatge cultural.

Als Animalistas els respecto però no crec que mereixin una representació amb el seu programa.

Només em queden els anticapitalistes i els escons en blanc. Moltes de les idees dels Anticapitalistes em semblen correctes. Amb els temps que venen crec que es rifen garrotades i els treballadors tenim tots els números. Per tant si haig de votar en clau d'esquerres aquesta podria ser, a primer cop d'uill, una opció a considerar. La llàstima és que em sorprèn que en el seu programa els anticapitalistes no reconeguin un dret universal com el de l'autodeterminació. També els veig una mica innocents quan parlen de coses com la "revolució" de Chiapas del 1994 i els veig una  mica peixos en política internacional i economia. De fet, no m'inspiren gaire confiança coneixent els mecanismes de la política. Recordem que una cosa són les paraules i les altres les accions.

Per tant votaré "Escons en blanc" que em sembla una molt bona opció per a molta gent. Ja només caldria que els seus representants s'embutxaquessin el sou de diputat! Però espero que això no passi (i si passès la tració als electors seria més notoria i divulgada que en el cas de les llistes tradicionals)

27 d’octubre, 2011

Peces-Barba: "Potser ens haguès anat millor quedar-nos amb Portugal, en lloc de amb Catalunya"

Ho ha dit al "X Congreso de Abogacía" celebrat avui a Cádiz.
Doncs jo crec que té raó. I a més el benefici hagués sigut mutu. Perquè ells haguessin tingut tota l'Amèrica Llatina i nosaltres seríem independents.

A més, no es gaire comú que polítics espanyols reconeguin que Catalunya és espanyola per dret de conquesta. Tot el que afavoreixi el debat al voltant d'aquesta qüestió és molt positiu.

El que ja és més qüestionable és el perquè de l'ofensa dels advocats catalans que varen abandonar la sala i el perquè de la protesta de l'Artur Mas i dels catorze Col·legis d'Advocats de Catalunya que han expressat per unanimitat la seva indignació per les manifestacions. Tanta il·lusió els fa ser espanyols?

Quin poble més mesell!

16 d’octubre, 2011

30 minuts. Desafectes a la República



Els hereus del feixisme són a punt de tornar a agafar completament el poder a tot el regne bananer. El 20 de novembre, data triada de forma gens atzarosa, els tornarem a tenir a Madrid. L'administració catalana actual n'és un preludi i els seus gestos són una petita mostra del que haurem de patir en els propers quatre anys quan ja els tinguem instal·lats també a La Moncloa.


No són molts els mèrits del tripartit a la Generalitat, però cal reconèixer-los almenys el d'haver divulgat la tragèdia dels bombardejos feixistes, l'exili patit per les persones compromeses amb la República i la repressió i els assassinats del règim feixista del Caudillo i els seus sequaços,

Durant el període Pujolista, de més de vint-i-tres anys, tots aquests fets havíen sigut silenciats per la senzilla raó que pràcticament tots els alts càrrecs dels governs Pujol estaven emparentats amb personatges de pes en la Catalunya franquista. D'aquells que varen anar a la Diagonal a rebre els tancs de l'exèrcit feixista amb el braç dret aixecat.

Durant aquell període, un dels pocs reportatges de tipus històric realitzat per TV3  que descrivia d'alguna  manera la Guerra Civil fou "Cambó" , del 1996. Es tractava d'un documental que lloava la figura de Francesc Cambó, el pare ideològic del Pujolisme. L'home de la burgesia catalana que va donar diners de la seva pròpia butxaca per la causa franquista. Cambó va ser dels que es va exiliar, però no del franquisme sinó de la República, i va morir a Buenos Aires de malaltia quan no veia l'hora de tornar a establir-se a la Catalunya feixista.

Avui, amb els hereus dels connivents amb el feixisme tornats a reinstal·lar a la Generalitat,  el programa 30 minuts de TV3 ha tornat a produir un documental fet a la seva mida. Es tracta de "Desafectes a la república" en el qual es presenten les "barbaritats" del govern repúblicà tals com "sumaris inèdits" trobats al Palau de Justícia de Barcelona, "camps de concentració" on treballaven uns suposats presoners polítics (per la seva "desafecció  al règim") o uns presumptes exiliats contraris a la República creuant a peu el Pirineu al 1937.

Aquest documental destaca per la manca de cura en el tractament de la informació, la feblesa de les seves cites, la manca de testimonis directes, la utilització dels comentaris dels descendents dels perseguits sense cap contrastació testimonial directa i l'absència de cap explicació sobre el context en el qual es produïren els fets. És una feina que, en una paraula, es pot descriure com a manipulació.

En la nova versió de la història feta per encàrrec dels descendents dels connivents o simpatitzants amb el feixisme , els desertors en un exèrcit durant una guerra s'han  de considerar  com a "presoners polítics". A on s'és vist això? Hi ha hagut mai algun exèrcit, regular o iregular, que no empresoni els seus desertors? De fet, el que normalment succeeix en una guerra és que els desertors són sotmesos a un consell de guerra i executats immediatament. No sembla que fou això el que va succeir.

La manipulació es fa òbvia quan en un moment del reportatge es parla d'uns "exiliats que havien de fugir de la república" al juny del 1937, i en canvi es mostren imatges d'exiliats republicans al gener del 1939 creuant un Pirineu nevat, com feia dècades que no ho estava.

El barroer reportatge no distingeix entre les accions del govern de la Generalitat Republicana i les dels grups descontrolats  que durant la guerra varen cometre crims de forma il·legal. Precisament al maig del 1937 el govern de la Generalitat Republicana va ser assetjat durant quaranta-vuit hores pels revoltats del POUM i de les Joventuts Llibertàries i tingué grans dificultats per restablir l'ordre democràtic. Res d'això s'explica al vídeo.

La crema d'esglesies i matances d'eclesiàstics de començaments de la guerra són òbviament condemnables, i així ho varen ser per tota la premsa internacional en el seu temps.  Però els seus autors no varen ser de cap manera els membres del govern democràtic de la Generalitat Republicana. És sabut que el govern republicà va fer tot el possible per protegir els eclesiàstics de les hordes (per exemple, els monjos de Montserrat es varen poder escapolir gràcies al govern de Lluís Companys).

D'altra banda, en un context de guerra és absolutament normal que el govern democràtic de Catalunya s'intentés defensar dels sectors de l'extrema dreta i d'una part de l'alta burgesia catalana que ajudaven a la causa dels colpistes.  Però, com diuen Ferran Soldevila i Pere Bosch-Gimpera en la seva Història de Catalunya :

"El Govern de Catalunya mitjançant Comissaris especials féu resoldre tots els casos en els quals no podia ser aplicada la llei a conseqüència de la guerra. Restablí la justícia i organitzà un règim de presons que per la seva humanitat meresqué elogis dels estrangers que les visitaren. Inicià el restabliment del culte religiós i s'enfrontà amb les persecucions injustes."

Així doncs les accions dels incontrolats no estaven relacionades amb la política del Govern de Catalunya i els empresonaments mencionats al documental són els de desertors de l'exèrcit que, en un context de guerra, varen ser tractats de forma humanitària de tal forma que no es pot citar a cap font ni nacional ni estrangera que critiqui el tracte dels presoners en el bàndol republicà. I recordem que la guerra Civil espanyola és la guerra de la qual s'ha escrit  més. Centenars de reporters internacionals de tots els signes donaven el seu parer sobre el que succeïa a Catalunya des de l'inici de la guerra i, de la mateixa manera que es condemnaven els crims dels incontrolats, en cap cas es va poder acusar al govern republicà d'incomplir els drets humans.


Els hereus dels poderosos connivents amb el feixisme (o directament dels feixistes), ferits en el seu amor propi pel fet de veure airejades les seves vergonyes a la televisió pública durant set anys, ara contraataquen amb la seva versió de la història. És una llàstima, per a ells,  que no comptessin amb prou recolzament documental per demostrar  (com volen suggerir en el seu nou i tendenciós programa) que el govern democràtic de la República era un règim repressor.

10 d’octubre, 2011

La ignorància del Conseller d'Empresa i Ocupació Xavier Mena

Que és pot esperar d'un ex-simpatitzant de la Falange, fill d'un capità de la Guardia Civil de Sabadell i que ara forma part dels consellers nomenats pel Artur Mas?

Acabo de veure l'entrevista del conseller d'empresa i ocupació Xavier Mena al programa Agora de TV3 i crec que  només en un regne bananer com aquest un home amb un càrrec de tal responsabilitat pot dir un reguitzell de bajanades tan gran en una televisió pública.

Segons en Xavier Mena el fet de no poder devaluar la moneda implica que la solució a la crisi passa per ser més competitius. Fins aquí bé. Res nou però cert. Ara bé, quan l'entrevistador Xavier Bosch li pregunta sobre aquesta competitivitat el conseller no se li acut dir res millor que "s'han de treballar més hores". Com és possible que una persona amb tal grau de responsabilitat parli com el botiguer més idiota del barri?

Hom esperaria que un conseller" dit "independent" i suposadament escollit per la vàlua del seu "perfil acadèmic" parlés de la competitivitat de la indústria catalana com a mínim en termes tals com globalització, modernització de la indústria, valor afegit, aranzels, atur, automatització, inversió de l'administració en recerca i desenvolupament (amb dades passades i actuals), deslocalitzacions, sostres de deute, agències de qualificació, pensions, repagaments de bons de la Generalitat, legislació laboral, benestar social, caiguda del consum, impostos, CDOs, CDSs, bombolla immobiliària,...

Però no, en Xavier Mena diu que començarem a sortir de la crisi "l'any vinent", que ell ja havia dit que "aquest seria un any de transició" i que  "s'han de treballar "més hores". També Diu que a les empreses ara als hi toca veure  "retornada" la inversió en recerca i desenvolupament que varen fer. De què coi parla? En quin món viu? A qui pretén enganyar?

Unes declaracions així en un programa de televisió d'audiència minoritària mostren que en el regne bananer no existeix una massa critica intel·lectual suficient per evitar tenir idiotes en llocs claus de l'administració. En qualsevol país civilitzat hi ha un llindar mínim que que tot polític ha de poder superar per arribar a aspirar a optar a un càrrec públic de tal remuneració. Fins i tot un ciutadà francès d'educació mitjana  pot dir més sobre l'empresa i l'ocupació que l'actual conseller d'empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya.

Aquest personatge forma part d'una recua d'ases botiflers nomenada pel Artur Mas i constituïda per ell mateix i  "Boi" Ruiz (  el de les retallades de sanitat) ,  Pilar Fernández Bozal (la fatxa de la prohibició de la consulta popular d'Arenys de Munt) , Joana Ortega i Alemany (la del currículum, d'una poderosa i gran família d'endollats), Ferran Mascarell (ex PSOE de Catalunya, el de la miserable i injusta nova llei del Cinema).