12 d’abril, 2008

Del Desenvolupament del Flamenco al Ministerio de Igualdad

El nou govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha decidit crear un "Ministeri d'Igualtat". I el més bo del cas es que la igualtat no fa referència a temes socials, sinó a la "igualtat entre els sexes".

La flamant "ministra d'igualtat" dirigia fins ara l'Agència Andalusa pel Desenvolupament del Flamenco.

Sembla que l'educació no és prou important com per merèixer un ministeri per ella sola (o juntament amb la ciència) sinó que està integrada dins del denominat "Ministerio de Educación, Política Social y Deportes". Es veu que els esports, la política social i l'educació estan fortament relacionats.

En canvi, la "igualtat" mereix tot un ministeri complet per a ella sola: amb gabinets tècnics, organs assessors i consultius, secretaries, subsecretaries, direccions generals, subdireccions generals, assessories jurídiques, inspeccions generals, instituts, vicesecretaries, etc..

I a que és dedicarà tot aquest personal? L'àmbit de les seves tasques, donat el nombre de persones que hi treballaran, hauria d'incloure, com a mínim, totes les situacions socials que impliquin una desigualtat entre homes i dones .

Puc suggerir que vetllin per tal de que a les caixes dels supermercats hi hagi el mateix nombre d'homes que de dones. O a fer que es matriculin més dones a cursos de programació o a les facultats d'enginyeria.

O, simplement, a donar feina a personal afí al PSOE (suposo que femení i masculí en exactament el mateix nombre) que no tenia cabuda en cap dels altres quinze ministeris.

Feta la llei (protocol de Kyoto), feta la trampa

Un dels principis bàsics implícits en la mentalitat imperant al regne bananer és que les lleis han de ser abundants i més aviat complexes, però que cap d'elles ha de ser necessàriament destinada a ser acomplida. Això és observable en tots els àmbits, des dels simples senyals que regulen el trànsit fins a la legislació més elevada i transcendent. I, pel que sembla, aquesta és la consideració que reben també els tractats internacionals que afecten els assumptes del regne.

El protocol de Kyoto (ratificat per Espanya el 1998) implicava un compromís per reduir els nivells d'emissions dels sis principals gasos causants de l'efecte hivernacle un 5,2% per sota dels del 1990 en el període 2008-2012. El protocol va entrar en vigor el febrer del 2005, després de la ratificacó de Rússia.

A Espanya se li va concedir un increment d'emissions de gasos causants de l'efecte hivernacle (donat el seu menor desenvolupament respecte d'altres països industrialitzats, als que ja se'ls hi exigeixen reduccions). Aquest increment en el cas del regne peninsular no hauria de superar, però, el 15% dels del 1990 en el període 2008-2012.

Cal dir que, a hores d'ara, França ja ha reduït les seves emissions en un 7%, el Regne Unit un 15% i Alemanya un 19%.

Per contra, Espanya ha augmentat les seves emissions un 40% respecte els nivells del 1990.

Com a curiositat, cal destacar que els Estats Units (que com tothom sap no han signat el protocol de Kyoto) han augmentat les seves emissions "només" en un 14%.

Espanya ha de pagar segons aquest acord multes per valor de prop de 5000 milions d'euros (segons les darreres estimacions fetes pel propi govern espanyol). S'ha anunciat que el 40% d'aquest cost serà cobrat en forma d'impostos als ciutadans del regne bananer.

El preu de les multes, a més, s'incrementarà el 2012 en un 250% respecte el valor actual (2008).

El 60% del cost de les multes no inclòs (almenys directament) en els nostres impostos hauria de ser "assumit" per les companyies que més CO2 emeten, la primera de les quals és l'elèctrica Endesa (que és la que utilitza més carbó en les seves plantes). Aquesta empresa, però, te ja en marxa projectes per escapolir-se de fer cap mena de pagament.

Efectivament, les multes es poden bescanviar per inversions en projectes "CDM" (Clean Development Mechanism) en països en vies de desenvolupament. Això ha permès obrir via lliure a Endesa per un pla d'expansió de 2000 milions d'euros a l'Amèrica del Sud per construir-hi plantes de cicle combinat i hidroelèctriques en condicions molt avantatjoses i, de pas, poder compensar les seves emissions al regne bananer.

Entre les plantes incloses als projectes d'Endesa hi han les de Fortaleza al Brasil, Sombrilla a Colombia, Callahuanca, Santa Rosa i Ventanilla al Perú i Palmucho a Xile. Aquests projectes "compensaran" per 400.000 tones de diòxid de carboni emeses en els propers 20 anys i permetran, sens dubte, un creixement sense precedents d'aquest integrant de l'oligopoli energètic espanyol a l'Amèrica Llatina.

Altres membres de l'oligoploli elèctric espanyol, Iberdrola i Unión Fenosa
tenen engegats projectes similars. Totes les grans industries productores de CO2 a l'Estat espanyol (entre les quals també hi ha Repsol YPF i cimenteres com cementos Molins i Uniland) participen del mercat internacional de compra-venda de drets d'emissions amb projectes que difícilment es pot entendre que puguin eximir del pagament d'una multa.


L'aparell legislatiu espanyol té una gran experiència en crear lleis altament restrictives. Altra cosa és que aquestes lleis se segueixin. D'aquí que els protocols internacionals no es prenguin gaire seriosament tampoc. El que és clar és que del que no ens lliurarem els qui paguem impostos és de satisfer els més de 2000 milions d'euros de multes per accions realitzades per companyies que ara cerquen nous horitzons a mercats emergents.




29 de març, 2008

Ortega y Gasset sobre Espanya

Lo característico de España no es que en ella la Inquisición quemase a los heterodoxos, sino que no hubiese ningún heterodoxo importante que quemar. Cuando por casualidad ha habido algún heterodoxo español importante, se iba fuera, como Servet, y era fuera donde lo quemaban. Conviene que los españoles no disculpen su inercia mental con su Inquisición.

El público que ahora va al estadio, tomado en su conjunto, no era antes público de nada. Era "pueblo"y no se le permitía asistir a espectáculos urbanos que no entendía. Ese "pueblo" se había complacido siempre en presenciar juegos corporales allá en su aldea o en su barrio, el juego de pelota, los bolos, etc. No es, pues, nuevo que ese público se interese en los juegos físicos: nunca gustó de otros. Lo nuevo es que ahora tiene dinero e invade la urbe e impone sus gustos hiperarcaicos.
Los españoles son mucho más pobres en deseos que en riqueza. Debilidad en la secreción psíquica interna del deseo trae consigo mengua de vitalidad e ineptitud para la cultura y la civilización. La barbarie en este país es siempre el triunfo del beduino, del hombre que tiene pocas necesidades.
Yo sospecho que, merced a causas desconocidas, la morada íntima de los españoles fue tomada tiempo hace por el odio, que permanece allí astillado, moviendo guerra al mundo. Ahora bien, el odio es un afecto que conduce a la aniquilación de los valores. De esta suerte se ha convertido para el español el universo en una cosa rígida, seca, sórdida y desierta. [1]
Los españoles ofrecen a la vida un corazón blindado de rencor, y las cosas, rebotando en él, son despedidas cruelmente. Hay en derredor de ellos, desde hace siglos, un incesante y progresivo derrumbamiento de los valores.
La actitud ética propia del español parte de preferir lo interno. Es sorprendente que siendo meridional, sea tan reconcentrado. No es sensual ni ostenta el desnudo. Sus fiestas son de escasa apariencia.Son frenéticos, fanáticos en su intimidad.

Todas las menguas y defectos de la vida española serán incorregibles mientras se complazcan en confundir el diestro con el inepto, al noble con el ruin.
Las cosas buenas que por el mundo acontecen obtienen en España sólo un pálido reflejo. En cambio las malas repercuten con increíble eficacia y adquieren entre nosotros mayor intensidad que en parte alguna.
En los últimos tiempos ha padecido Europa un grave descenso de la cortesía, y coetáneamente hemos llegado en España al imperio indiviso de la descortesía. Nuestra raza valetudinaria se siente halagada cuando alguien la invita a adoptar una postura plebeya. El plebeyismo, triunfante en todo el mundo, tiraniza en España. [2]
En España casi todas las gentes parecen atormentadas por la sospecha de que alguien va a venir y les va a arrebatar su ser, este menudo pensamiento, esta pequeña fortuna, este puestecillo en la jerarquía política o académica. Y toda su vida se convierte en una táctica defensiva contra los demás, compuesta de odio, de acritud, de maledicencia, de intriga, de fraude.
Es la española una raza que se ha negado a realizar en si misma aquella serie de transformaciones sociales, morales e intelectuales que llamamos Edad Moderna.
"Platero y yo", libro maravilloso, a la par sencillo y exquisito, humilde y estelar, que debía servir de premio infantil en todas las escuelas de España, si el estado no fuese tan basto, tan ruin. [3]
El individualismo español es uno de tantos pensamientos ineptos como andan por ahí, formando una mitología peninsular. Todavía vivimos las formas de la Edad Media y de ellas la más profunda es la carencia de personalidad individual. La vida transcurre en variedades típicas, no individuales. Vive el comerciante, el catedrático, el diputado, el militar; pero es rarísimo el hombre que impone en nuestra sociedad su individual destino, que vive a su manera. La angostura de nuestro ambiente no permite rebasar los moldes de la vida gremial y normalizada. Y la raza pervive mansamente su vida típica, gremial, donde el barbero se diferencia del obispo, pero no un hombre de otro.

Quiero despedirme de esta España nuestra tan agria, tan paralítica, tan inerte.

La vida española tan ingrata, áspera, elemental y bárbara.

En España es tradicional, inveterado multisecular el odio al ejercicio intelectual. Pero en otra edad el odio era respetuoso, es decir medroso: se odiaba el intelecto, pero se creía en él, en su poder vital, se le temía, era una realidad que urgía aniquilar, consumir, reducir a cenizas, la Inquisición.

Pasan los siglos: aquel odio combustible ha conseguido de una parte hacer obsoleta la acción pensante; de otra, entumecer en el español la capacidad de ser influido por las ideas. Ya no es temible el intelecto. El odio puede quedar reducido al eco del odio que es el desprecio. La España de 1916. Sépanlo los investigadores del año 2000, la palabra mas desprestigiada de cuantas suenan en la península es la palabra "intelectual".


La España de los últimos siglos es, por lo visto, acremente hostil para la vida del espíritu. España no se transforma, España se repite, repite lo de ayer hoy, lo de hoy mañana. Vivir aquí es volver a hacer lo mismo. no cambia, no varía; nada nuevo comienza, nada viejo caduca por completo.


Nuestra inteligencia étnica ha sido siempre una función atrofiada que no ha tenido normal desarrollo. Lo poco que ha habido de temperamento subersivo se redujo, se reduce, a reflejo del de otros países.
Exactamente lo mismo acontece con nuestra inteligencia, la poca que hay es reflejo de otras culturas.


[1] Meditaciones del Quijote. Ortega y Gasset, op. cit, p. 748. Obras Completas. Tomo I.- 1902/1915, Madrid, Taurus (Santillana Ediciones Generales, S.L.) y Fundación José Ortega y Gasset, Madrid, 2004, pp. 747-825. [Edició Fundación José Ortega y Gasset]
[2] "Confesiones de 'El Espectador'." 1917. Ortega y Gasset, El Espectador. Vol. 2. 1917. (El Arquero). Madrid: Revista de Occidente, 1960. 9-29.* (Democracia morbosa. Deseo. Padre e hijo. Para la cultura del amor).
[3] Nuestra señora del harnero, Ortega y Gasset , op. cit. p.25. 1997. Ensayos escogidos, Ed. Taurus (Santillana Ediciones Generales S.L.)

Les 14 frases sobre l'aigua que no van passar la censura de la TV de Catalunya




El problema és molt greu i té una explicació molt clara i unes solucions que els polítics semblen ignorar.
La població ha augmentat a Catalunya i molt especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona com no ho havia fet des dels anys 50.
Independentment de la sequera que hi hagi o deixi d´haver, és prou clar que els embassaments es buiden molt més ràpidament que fa tant sols cinc anys.
No obstant, les infraestructures per recollir l'aigua de pluja segueixen sent exactament les mateixes que teníem a l'època de Franco.
Els transvasaments interns no són cap solució al problema, ja que les conques interiors no tenen prou cabal.
Les desalinitzadores són per molt la solucío més antiecològica de totes.Una planta desalinitzadora com la que aviat es construirà a Barcelona, de 60 milions de metres cúbics a l’any, emetrà unes 100.000 tones/any de CO2 a l’atmosfera (aproximadament les que emet una ciutat de 240.000 habitants). És a dir, que el dia que entri en servei, a Catalunya li haurà aparegut una nova població d’aquesta mida, en termes de consum energètic equivalent i d'emissions de CO2.
Un transvassament del Rhône podria ser part de la solució, però cal posar fil a l'agulla.
No obstant, la solució més adequada al problema és crear noves infraestructures de recollida d'aigua pluvial. Les conques del Llobregat del Besós, del Fluvià i de les rieres del Maresme no tenen control de fluxe. Això significa que no hi ha embassaments per recollir l'aigua de les precipitacions que van a parar a les conques litorals. Aquesta representa una part molt important de la precipitació de Catalunya i es perd absurdament al mar .
Sistemes de recollida de les conques costaneres funcionen a Califòrnia des de fa més de mig segle. És una solució costosa, però més ho ha sigut el TGV de Madrid, els beneficis del qual són molt discutibles.



15 de febrer, 2008

Risc greu de col·lapse de la construcció al Regne Bananer














És impressionant veure com es construeix a les nostres contrades!
Esperem que no hi hagi cap terratrèmol com el del 1448!

12 de febrer, 2008

"Acomiadaments voluntaris": un bonic oxymoron

Un oxymoron és un terme grec incorporat a la llengua anglesa que denota aquella figura lingüística que combina dues paraules que expressen idees oposades o contradictòries. Per exemple "foc amic", "desenvolupament sostenible", "bomba intel·ligent" o "intel·ligència militar".

Els mitjans de comunicació de la Catalunya Sud ens obsequiaven avui amb un oxymoron magnífic. Segons la versió de TV3, una de les cadenes de televisió que l'han inclós, es deia textualment que "la multinacional General Motors
ha acumulat unes pèrdues de 38.700 milions de dòlars en l'exercici 2007, les més elevades de tota la seva història. El motiu és que el fabricant d'automòbils ha acumulat despeses per crèdits fiscals no utilitzats. Com a conseqüència, l'empresa ha anunciat un pla d'acomiadaments voluntaris a 74.000 dels seus empleats".

Un acomiadament és, segons la seva definició a qualsevol diccionari, l'
acció a través de la qual aquell qui dona empleu finalitza unilateralment un contracte laboral amb el seu empleat.

En canvi, voluntari sól significar
allò que neix de la voluntat, o sigui allò que s'ofereix per realitzar segons la pròpia decisió.

Gràcies per oferir-nos aquest oxymoron únic, en aquest cas de fabricació genuïna espanyola, probable traducció errònea del mot anglès "buyout".


L'administració catalana promociona alhora els videojocs i els monopolis, amb diner públic

La Generalitat de Catalunya subvenciona les grans multinacionals americanes i el més gran monopoli mundial de software amb els diners de tots els que paguem impostos. L'objectiu d'aquesta mesura és molt poc clar. Segons els seus promotors, es tracta de "modernitzar" el "maquinari" informàtic de les famílies. En realitat, la mesura només afecta als usuaris amb material prou apte per realitzar qualsevol mena de tasca excepte la instal·lació d'algun videojoc o programa multimèdia.

Efectivament, un usuari amb un equip dotat amb un processador més antic i/o lent que un Pentium III a 600 MHz (com és el cas de l'ordinador que utilitzo en aquest instant) no es pot beneficiar d'aquesta subvenció. No obstant, aquesta màquina em permet utilitzar els darrers paquest ofimàtics, tals com el Office 2.3 i realitzar pràcticament qualsevol tasca no lúdica que pugui necessitar, per exemple, un estudiant universitari.


Perquè doncs és necessari que els ciutadans d'un país rebin 150 Euros dels nostros impostos per bescanviar un Pentium III per un Intel Dual Core? Que s'està promocionant amb aquesta mesura tant costosa? Evidentment, no l'educació ni la cultura.