UN REGNE BANANER

Spanair o com en saben de fer negocis els empresaris catalans

2012-01-28T13:33:00.000-08:00

Spanair ha sigut una companyia "low cost" per a uns quants empresaris i polítics i "very high cost" pel poble mesell que els admira i els vota.

Aquest cas és un exemple emblemàtic del "savoir faire" de l'empresariat català. Una companya que rep 150 milions d'euros de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (és a dir, dels nostres impostos) per tal de que una sèrie d'empresaris tinguin una bona propulsió i xarxa de seguretat per poder demostrar la seva capacitat d'iniciativa emprenedora.

Aquests diners representaven un 79% del capital de l'empresa i els hi varen aportar Catalana d'Iniciatives (11,4%), Turismo de Barcelona (15%), Fira de Barcelona (24%), Avança (10,5%) i Cimalsa (18%). Els empresaris catalans del Volcat (societat propera a CiU segons la mateixa Vanguardia) aporten un escàs 10%. És a dir, despesa pública i beneficis privats. Oi que ho coneixem això?

Així sí que es poden fer negocis.

Però el més bo és que la seva meravellosa gestió deixa a la companyia amb 115 milions d'euros de deute (sabeu que els pagarà?). Això sense tenir en compte el cost que representa pel país tenir 3200 persones més a l'atur.

La curtedat de mires dels emprenedors del nord-est del Regne Bananer va fer que anuncièssin la compra (amb capital públic) d'una companyia aèria d'aquestes característiques fent-ho com si es tractés del manteniment d'un valor estratègic pel país. Sembla que els vols a Màlaga i a Gàmbia convertien a El Prat a un node intercontinental de primer línia.

El mateix nom de la companyia ja suggeria la mentalitat dels empresaris emprenedors que varen prendre les regnes de la direcció fa tres anys i varen decidir conservar-lo. Spanish Air. Això és exactament el que ens queda a les nostres butxaques.

Dóna diners per a la independència d'Escòcia

2012-01-27T16:09:00.000-08:00

Clicant aquí pots donar cèntims per a la independència d'Escòcia. Si es guanya el referèndum Euskadi serà molt probablement independent també i això ajudarà de retruc a Catalunya.

Poques accions poden ajudar més al teu país que donar diners per dotar de fons a la campanya del referèndum per a la independència d'Escòcia.

Poders aliens a la voluntat dels escocesos hi abocaran tots els seus mitjans per impedir que Escòcia es faci independent.

Representants del govern espanyol ja han anunciat la seva intenció de vetar la independència d'Escòcia, com ja ho han fet en el passat recent amb altres països que han esdevingut independents.

És hora d'ajudar a un poble a que pugui decidir en condicions d'igualtat el seu destí. Indubtablement, ajudant al poble escocès ens ajudem també a nosaltres mateixos.

Manuel Fraga Iribarne: un falangista que hauria d'haver estat jutjat

2012-01-15T16:19:00.000-08:00

Per fi ha mort el feixista, co-autor amb El Caudillo de l'actual monarquia. La llàstima és que no hagi arribat a ésser jutjat, ja que la justícia argentina havia iniciat feia poques setmanes els tràmits per encausar-lo per Crims contra la Humanitat. Diverses evidències l'apunten com a responsable de diversos assassinats polítics entre els anys 1963 i 1976.

En el Regne Bananer, com no podia ser d'una altra manera, encara el tracten com a un tecnòcrata artífex de la "obertura" del franquisme i un defensor de la democràcia. Res més lluny de la realitat: fou un important falangista, Delegado Nacional de la Falange i signant de nombroses penes de mort durant la dictadura.

Mentre fou ministre d'informació del règim feixista, va referir-se sàdicament a Julián Grimau, com a "ese caballerete" en roda de premsa quan aquest darrer estava ja condemnat a mort i poc abans de que l'afusellessin, al 1963. També va trucar al pare de l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la policia política del règim per amenaçar-lo de detenir a la seva filla, Margot, també militant antifranquista, si aquesta no aturava les seves protestes. L'aleshores director del dirari Abc, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne li va donar ordres per publicar anotacions del diari íntim de Ruano, manipulant-les per tal de que semblés una persona inestable que s'havía suïcidat.⁶

Fraga va dirigir personalment al 1963 una operació de propaganda denominada «Veinticinco años de paz», amb la que el govern franquista pretenia millorar la imatge del règim entre els seus súbdits.⁷

El dirigent falangista va clausurar nombroses publicacions durant la dictadura, com el diari ABC al 1966, i dos anys després el Diario Madrid,¹¹

Arran del cas Matesa (que per cert mai va ser plenament aclarit) va encapçalar les posicions del sector blau del règim (dit així pel color de la camisa feixista dels membres de la Falange). Aquest era el sector més retrògrad i oposat al creixent sector de tecnòcrates de l'Opus Dei, relativament més avançat). El seu nomenament a com a ambaixador espanyol a la Gran Bretanya (contràriament a com els medis s'han encarregat de difondre en els darrers temps) no fou degut a la seva tolerància a que fòssin denunciats els fets sinó a la disputa interna entre els dos sectors del règim franquista.

Sota el seu càrrec de vice-president del govern i Ministre de Governació al 1976, encara durant la dictadura, va etzibar la seva estúpida frase «La calle es mía», després de l'intent de l'oposició de manifestar.se el Primer de Maig, cosa a la qual Fraga s'hi va negar. En aquesta època també es produeixen el Successos de Vitòria (1976), on la Policía Armada assassinà a 5 obrers i va ferir a 100 persones més (el juny del 2008 el parlament basc va aprovar una resolució reprovatòria de l'actuació de l'ex-ministre falangista en relació amb aquests fets).

També durant el seu mandat com a Ministre de Governació varen continuar actuant els esquadrons de la mort en el sud de França recolzats per la Policia i la Guàrdia Civil amb denuncies de tortura acreditades en informes d'Amnistia Internacional.

Declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar” [mostra la traducció].

Per a aquest feixista ja hem fet tard. Però encara ens queda, entre d'altres, el també encausat Rodolfo Martín Villa (segon per la dreta a la foto de més avall), responsable també de nombrosos crims del franquisme com a Jefe Nacional del Sindicato de Estudiantes Universitarios, Jefe Provincial del Movimiento i Governador Civil de Barcelona i Ministro de Relaciones Sindicales (quan va ocorrer la ja mencionada matança d'obrers dels Successos de Vitòria al 1976) . Ha ocupat importants càrrecs durant la democràcia, tals com la presidència d'Endesa. Actualment és president de Sogecable.

En fotos més recents segueix conservant la seva ideologia feixista:

define:pacte fiscal

2011-12-25T16:24:00.000-08:00

Fa ja més d'un any que alguns polítics s'omplen la boca de "pacte fiscal" encara que, al dia d'avui, ningú sap explicar ben bé el que volen dir. Què és el pacte fiscal? Respondre a aquesta qüestió és com resoldre el misteri teològic de la Santíssima Trinitat.

Efectivament, acabat el 2011 no hi ha cap definició de pacte fiscal a la viquipèdia, ni a la wikipedia, ni a l'enciclopèdia.cat, ni al wikidallonses. L'únic que trobareu són coses tals com un article de La Vanguardia (publicat abans de les eleccions espanyoles) en el qual es dóna a entendre que el "pacte fiscal" és alguna cosa indeterminada que atendria les conclusions d'una Comissió parlamentària. Aquestes conclusions (de CiU, ERC i ICV) ja havien estat plantejades en el llarg procès de redacció de l'actual estatut i són el que se sol anomenar "la sopa de ceba". Anem doncs a analitzar-les.

Primera conclusió de la Comissió: "L'actual finançament és insuficient".

Més que insuficient, l'actual model és un espoli fiscal. Suficient prou que ho és: per arruïnar la nostra economia.

Però... què és el pacte fiscal?

Segona conclusió de la Comissió: "La negociació ha de ser bilateral".

És clar, però no es tracta de com ha de ser la negociació sinó de l'objecte de la negociació. O sigui: d'allò que es vol negociar.

Llavors què és el pacte fiscal?

Tercera conclusió de la Comissió: "S'ha de modificar la LOFCA però no la Constitució".

Malament, perquè la Constitució estableix clarament que les úniques zones amb Concert Econòmic són el País Basc i Navarra. Però s'ha dit diverses vegades que el "pacte fiscal" no és el Concert Econòmic, oi? I, en qualsevol cas, no es tracta de dir que és el que no s'ha de modificar, sinó de dir què és el que es vol.

Què és doncs el pacte fiscal?

Quarta conclusió de la Comissió: "S'ha d'establir una agència tributària catalana que recapti impostos i torni una part a l'estat".

Ja existeix això, des de l'1 de gener del 2008. Per tant això no pot ser el pacte fiscal.

Què redimonis pot ser doncs el pacte fiscal?

Si arribat el dia s'haguès de sotmetre a un hipotètic referèndum el "pacte fiscal" seria bo saber el que és. Però absolutament ningú pot dir, al dia d'avui, el que és el pacte fiscal perquè simplement es tracta d'una entelèquia propagandística que no vol dir res.

Jo entendria que algun dia se sotmetés a referèndum, tal com es pot fer a qualsevol Bundesland alemany, que els ciutadans decidissin, per exemple, si volen o no limitar el dèficit fiscal de Catalunya a un 3% del PIB (actualment és al voltant del 10% del PIB). Això sí que tindria cert sentit i ens portaria a algun lloc.

Tan difícil seria dir que el que és vol és una limitació del dèficit fiscal al 3% del PIB de Catalunya? Per què no es planteja la qüestió en una frase tan senzilla com aquesta? Cal una comissió avaluadora del "parlament" que no demana res concret i que arriba a unes conclusions que no són gens noves?

Per què volen repetir una altra vegada tot el llarguíssim i estèril procès que varem viure amb la creació de l'actual i absolutament inútil nou estatut?

Per què els polítics autonomistes mostren sempre un despreci tan gran pel seu país i per la intel·ligència dels seus habitants? Com poden passar de puntetes pels temes més crucials de la nostra societat? Per què els hi fa por que la gent parli clar?

Jo crec que perquè tenen por de que es mogui alguna cosa al nostre país.

En conclusió, el "pacte fiscal", a més de ser una estupidesa, no és res nou ja que de pacte fiscal sempre n'hem tingut. És més antic que el DNI. Sabeu en què consisteix? Doncs en que Espanya ens roba, nosaltres ens abaixem els pantalons i uns quants fan els seus negocis al marge de tot plegat.

Qui són els nous ministres de Rajoy

2011-12-21T15:40:00.000-08:00

Ministre de Defensa: Pedro Morenés Eulate. Fou conseller i fins fa tan sols un mes representant de l'empresa Instalaza S.A. fabricant de bombes de dispersió (conegudes també com a "bombas racimo" o "cluster bombs") que foren utilitzades per les forces de l'ex-dicatador libi Muamar Gadafi contra la població civil segons varen desvelar el Human Rights Watch i el diari The New YorkTimes aquí.

L'aleshores Ministressa de Defensa Carme Chacón es va negar a respondre a el New York Times sobre com podia ser possible que aquestes bombes (que tenen l'adeqüadíssim nom MAT120) fossin adquirides pel règim de Gadafi molts pocs dies abans de que Espanya signès la convenció que prohibeix aquest tipus d'arrmament.

El passat 9 de maig, mentre Morenés ocupava el càrrec de representant, Instalaza va reclamar a l'estat "una compensació de 40 milions d'euros en concepte de "dany emergent i lucre cessant després de que Espanya decidís prohibir les bombes de dispersió", segons va detallar el diari cincodías aquí .

Morenés és actualment el Director Executiu al regne bananer de l'empresa fabricant de míssils multinacional MBDA.

Ministre d'Economia: Luis de Guindos. Fou President Executiu per al regne bananer i Portugal de Lehman Brothers entre el 2006 i el 2008, just abans de que aquesta companyia de serveis financers (caracteritzada per ser la detonant de l'actual depressió econòmica a nivell mundial) entrés en bancarrota. Actualment dirigia un Centre cofinançat per PricewaterhouseCoopers i el Instituto de Empresa Business School.

El fet d'haver sigut representant de Lehman Brothers al regne bananer, l'invalida per ser ministre d'economia? Després de tot ell era un simple empleat, un venedor de la companyia. Bé, no l'invalida pas però, certament, no el valida tampoc.

Ministre d'Agricultura: Miguel Arias Cañete. "No, salir, sale por cojones....Porque el Plan Hidrológico o sale en esta legislatura o no sale nunca. Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría y hemos perdido en Aragón. Yo se lo digo ahora que va a ser así. Esta vez sale por narices...En diciembre sale de las Cortes y entra a tramitarse la ley, que va a ser un paseo militar..Tenga usted la seguridad que el presidente ha dicho en el Consejo de Ministros.-.-estando yo- que esto salía por huevos." ( CAÑETE dixit a Jumilla, Múrcia, el Desembre del 2000).

Conversa entre Rajoy i en Duran i Lleida als passadissos del Congrés, desprès de la votació d'investidura

2011-12-20T14:40:00.000-08:00

En Rajoy i en Duran i Lleida intercanvien unes paraules al Congreso de los Diputados, que aproximadament devien ser així:

-Ah Durán, granujilla, que has votado 'no' esta vez!

- No hombre no, que ya sabes que tendréis nuestro apoyo para lo que haga falta, como siempre. Ya has visto que se lo dimos a Aznar y a Zapatero. Y ahora era igual lo que votáramos.

-Vale, porque piensa que tenemos un pacto en Cataluña, además de aquello de la Caixa y los peajes de ACS-Ferrovial que habíamos hablado y lo de los hospitales y las mútuas, etc...

- Tranquilo, tranquilo, ya sabes que votamos 'no' para quedar bien con nuestros votantes que ya sabes que los pobres son un poco cortitos.

-Vale, entendido.

Algunes màquines haurien de cotitzar a la seguretat social, encara que no ho diguin els economistes

2011-11-24T02:31:00.000-08:00

Què tant saben els grandiloqüents economistes? Cada cop estic més convençut de que són els grans farsants dels nostres temps. Com els bruixots de civilitzacions ja extingides o com els nostres propis capellans fa uns quants segles. En els darrers temps però els fracassos dels economistes (com el de l'euro) estan sent tan sonats que aviat els hi hauriem d'exposar les seves falsedats com si fossin les dels sastres del vestit nou de l'Emperador.

Són uns farsants perquè, per no saber, ni tan sols havien previst que es podria donar una situació d'inflació amb decreixement econòmic profund. Sense ser cap expert però tenint cert sentit comú ja fa ben bé cinc anys que vaig dir que a Espanya hi havia una gran bombolla immobiliària a punt d'esclatar i que d'alguna manera aquesta la pagaríem tots els ciutadans amb els preus dels productes dels quals no podem prescindir: electricitat, aigua, aliments, gas. Però fins i tot els economistes més desperts no ho havien vist (per exemple en Niño Becerra que, d'altra banda, és dels pocs que preveien que hi havia una bombolla i que a més venia una crisi mundial sense precedents en els darrers vuitanta anys).

Però no és per aquest detall de la inflació darrer que critico als economistes sinó perquè majoritàriament segueixen una sèrie de dogmes establerts en les darreres dècades que els fan ignorar temes crucials que són els que ens han portat a la situació actual i que, fins que no siguin atesos, no sortirem del forat profund a on ens han ficat.

D'entrada hi ha el tema de la reducció d'aranzels, també coneguda com a "globalitazació". Ja fa un parell de dècades ben bones que els economistes no paren de dir-nos el bo que és que no hi hagi cap barrera aranzelària. Que si els fabricants del sabates i teixits locals de casa nostra han hagut de tancar la barraqueta és el seu problema perquè ells ja estaven avisats. Que ja els havien dit amb prou antelació que abans de que s'acabès el segle XX s'eliminiarien totalment les barreres aranzelàries i que els petits fabricants occidentals s'havien de buscar la vida. Que el fet de que la renda per càpita de la Xina i la dels països occidentals diferís en dos ordres de magnitud no s'havia de tenir en compte. Què les opcions per buscar-se la vida en aquestes condicions fossin portar el capital a un paradís fiscal, dedicar-se a activitats purament especulatives o moure la producció a la Xina tampoc sembla que fos important per a aquestes ments preclares.

Després tenim el tema dels paradisos fiscals i les empreses off-shore. Aquestes darreres ja són més d'un milió arreu del planeta i tenen aparentment tot el dret a operar a qualsevol país del món sense pagar impostos sobre el seu capital i sense que se sàpiga qui són els seus propietaris. Qualsevol intent dels governs per regular aquestes activitats ha estat fins al moment infructuós. Però els nostres "grans" economistes no solen insistir gaire sobre aquest "petit" problema.

Hi ha però una qüestió que sempre m'ha fet ballar el cap des que tenia tretze o catorze anys. A vuitè d'EGB em varen mostrar la piràmide de la població i em varen parlar de la viabilitat del sistema de pensions. Ja llavors vaig pensar que la producció automatitzada s'hauria de tenir en compte alhora de recaptar els impostos i que les màquines haurien de ser taxades d'alguna manera tenint en compte ques estan substituint a treballadors humans i que estan generant un benefici econòmic per als seus propietaris. Si els empresaris estan substituint a treballadors aquests deixen de cotitzar a la seguretat social. No es podria fer que les màquines que substitueixen íntegrament a treballadors cotitzin, com mínim parcialment, a la seguretat social? Els empresaris propietaris de les unitats productives que substitueixen als humans fan encara més beneficis que amb els treballadors convencionals i haurien de pagar alguna cosa per compensar-ho.

Encara no he sentit a ningú que plantegi quelcom semblant. Fins i tot economistes honestos i defensors del poble com l'Arcadi Oliveres s'han mostrat estranyats quan els hi he plantejat. Potser perquè encara no està prou assumit que les màquines d'avui no són com les de fa trenta anys.

Estic segur que els "grans economistes" respondrien amb la mateixa música de sempre. Probablement alguna cosa similar a que "no es poden posar impostos que frenen la nostra activitat econòmica".

Què tenen en comú la reducció d'aranzels, les empreses off-shore, els paradisos fiscals i l'actual automatització de la indústria? Doncs que els empresaris sempre estan exclosos de pagar impostos per les seves activitats lucratives i que tots tres assumptes s'haurien de tractar alhora. I molt aviat si volem evitar grans tensions socials i la possible fi de la nostre civilització.

I que podem dir per tant dels nostres grans economistes? Doncs que són simplement la veu cantant del seu amo. L'economia de la qual tracten és la relacionada amb la dels guanys de les grans finances i no la de la gran majoria de les persones. El problema ve ara quan la primera economia es fa incompatible amb la segona.

CiU: una victòria injusta i immerescuda. Catalans espanyols: una ment incomprensible.

2011-11-21T02:48:00.000-08:00

Mai hagués imaginat que CiU pogués incrementar el seu nombre de vots en un 20% sense absolutament cap causa que ho justifiqui.

Al contrari, desprès d'haver retallat la sanitat i l'ensenyament públics i a més haver-ho fet sense cap reclamació contundent dels fons que pertoquen a Catalunya hom esperaria que com a màxim pogués mantenir la quota de votants fidels que sempre té la coalició.

Quina "força" demostra tenir CiU quan no ha sigut capaç ni tan sols d'obtenir el fons de competitivitat que el govern central (governant en minoria fins avui) s'ha negat a donar fins al 2013? Les negociacions varen començar a l'abril i acaba l'any sense cap resultat. De què servirà que el pagui al 2013 el que hauria d'haver pagat al 2010? A més tothom sap (o hauria de saber) que el dèficit fiscal de Catalunya és immensament superior i que aquest fons de competitivitat n'és al seu costat una engruna. El dèficit fiscal de la comunitat autònoma de Catalunya equival al 40% del pressupost de la Generalitat i al 10% del PIB de l'economia catalana (quelcom inaudit al món occidental). També és inaudit que el govern central no hagi publicat les xifres de les balances fiscals des de l'any 2006 i que la Generalitat no piuli.

Què ha fet doncs CiU per obtindre tants bons resultats? Quina bona gestió? Quins gestos? Quines intencions? Quins pactes?

Les aliances forjades amb el PP per formar l'actual govern autonòmic, aprovar els pressupostos de la Generalitat i repartir-se els ajuntaments de Barcelona i Badalona. El pacte amb el PP a la Diputació de Barcelona, l'augment d'alts càrrecs d'aquesta amb el nou tripartit CDC-UDC-PP,... tot això sembla que no immuta als votants convergents.

Si el que ha tocat la fibra sensible a aquests votants és l'estalvi potser que s'ho facin mirar. CiU manté les seves oficines i representacions totalment inútils a l'estranger canviant, això sí, els endollats d'ERC pels seus propis. Recordem que en aquestes oficines hi "treballen" entre 5 i 10 persones cobrant sous molt sucosos (el delegat sol s'emporta 87000 euros més despeses) . Les despeses totals de 25 milions d'euros ens fan ser la mofa i befa dels nacionalistes espanyols.

El que és clar és que CiU no ha retallat els sous dels alts càrrecs ni dels polítics. La supressió de la paga de Nadal dels alts càrrecs és una ridiculesa. Només per donar un exemple molt visible, els diputats cobren un mínim de 5500 euros al mes i molts d'ells més de 10000 com es veu al següent document. Tot això sense comptar les despeses que no formen part del sou i que són escandaloses.

La seva activitat política a Madrid en els darrers mesos sembla que ha estat més aviat encaminada a defensar els interessos dels concessionaris d'autopistes que no pas els dels ciutadans de Catalunya. Al novembre del 2010 CiU va presentar una esmena per tal de que les empreses concessionàries d'autopsites de peatge rebin compensacions per la disminució de trànsit en comparació amb el que preveia l'estudi de viabilitat. Entre les empreses afectades hi ha la de Florentino Pérez, que sempre ha tingut una gran relació amb CiU i Ferrovial, assenyalada pel fiscal com a possible pagadora de comissions a CDC a canvi d'adjudicacions d'obra pública, amb el Palau de la Música com a pont.

Però la corrupció tampoc els hi ha passat factura. Conèixer que coneguts militants i alts càrrecs històrics de CiU han estat involucrats en importants casos de corrupció i en ocasions de la mà de dirigents del PSOE de Catalunya (cas Pretòria) o bé per personalitats nombrades pel propi Jordi Pujol (Millet) o per diputats actuals de CiU (Fernàndez Teixidor) sembla que no és una cosa que preocupi als votants de CiU. Fins i tot sabent que Millet va pagar diner negre per finançar CiU. Ni tampoc que aquests casos hagin sigut silenciats i no se'n hagi dit ni gall ni gallina. No cal ni que mencioni que CiU té 30 casos de corrupció oberts.

Tampoc els casos d'endollisme sembla que els hagin perjudicat gens ni mica: que la Sra Ortega menteixi amb el seu curriculum no té cap importància. Ni que la presidenta del parlament endolli a la cunyada del seu fill.

Per tant l'èxit de CiU cal cercar-lo simplement al seu control de certa premsa, ràdio i televisió i a la seva despesa en propaganda electoral. Potser és per aquest motiu que CiU deu a les caixes gairebé 28 milions d'euros (principalment a "La Caixa" amb qui deu tenir molt bones relacions).

Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona

2011-11-03T17:48:00.000-07:00

En aquest enllaç hi trobareu les candidatures "proclamades" pel Gobierno de España a la província de Barcelona:

Eleccions 20N. Llistes que es presenten a Barcelona

A qui votar?

Partim de la premissa de que el principal problema comú que tenim actualment els habitants de Catalunya és el de l'espoli fiscal que es menja cada any un 40% del pressupost de la Generalitat enfonsant la nostra economia i el nostre benestar social. També partim de la premissa de que aquest problema només pot ser resolt votant diputats netament independentistes a les eleccions del parlament de Catalunya ja que constitució espanyola requereix 2/3 de la cambra de Madrid per poder ser modificada i els espanyols no volen ni sentir parlar de federalisme de veritat. La única via que ens deixa la legalitat internacional és doncs la de demanar la independècia des del parlament autonòmic.

Quines opcions tenim doncs a aquestes eleccions?

Opció 1- Que hi hagi uns diputats independentistes sense cap mena de força per fer res a Madrid i que participin com a actors principals de l'espectacle de titelles d'ERC/Reagrupament.

Opció 2- Deixar clar a ERC/Reagrupament que amb l'independentisme no s'hi juga. O es fa una neteja a fons del partit canviant l'executiva nacional o més val que ens oblidem d'ells i del seu desig de poltrones. La utilitat d'això és evitar que es repeteixi en el futur el que ha passat amb ERC (amb qualsevol formació independentista) i crec això és una qüestió clau pel futur del nostre país.

Jo m'inclino per l'opció 2. És una opció en sintonia amb la dels sobiranistes quebequesos del Bloc Quebecois que han decidit no presentar-se al parlament d'Ottawa perquè ho consideren inútil i que han demanat el vot per una força federal d'esquerres que reconeix el dret a l'autodeterminació.

És també l'opció històrica d'Estat Català durant els temps de la República quan varen decidir que a Madrid no hi havien de fer res. Ara encara hi ha més raó per despreciar el parlament de Madrid ja que com he dit la legalitat internacional avala la decisió d'autodeterminació que prengui el parlament de Catalunya.

Llavors, votaré en blanc? Una estelada? M'abstindré? Bé, tot això seria com llençar el vot i donar més opcions als partits botiflers o nacionalistes espanyols. Qualsevol vot vàlid que no sigui cap a ells els perjudica ja que el recompte d'escons es fa sobre el total de vots emesos vàlids.

Iniciativa queda descartada per la mateixa raó que ERC. Són uns poltronaires que no han demostrat gairebé res de bo quan han tingut la paella pel mànec mentre han sigut al tripartiti o quan d'ells han depengut accions del govern central que han perjudicat al nostre país i a la classe treballadora.

De les opcions que hi ha entre l'espectre extra-parlamentari i descartant d'entrada les més clarament fatxes les que queden no són massa encoratjadores. Però anem a repassar-les.

La UCE es presenten com a comunistes però es mostren com uns nacionalistes espanyols curts de gambals. Només cal que mireu la seva pàgina web.

El Partit Pirata de Catalunya em semblen massa innocents i poc informats (i formats). Em sembla que estan obsessionats amb la Internet i que no tenen gaire bagatge cultural.

Als Animalistas els respecto però no crec que mereixin una representació amb el seu programa.

Només em queden els anticapitalistes i els escons en blanc. Moltes de les idees dels Anticapitalistes em semblen correctes. Amb els temps que venen crec que es rifen garrotades i els treballadors tenim tots els números. Per tant si haig de votar en clau d'esquerres aquesta podria ser, a primer cop d'uill, una opció a considerar. La llàstima és que em sorprèn que en el seu programa els anticapitalistes no reconeguin un dret universal com el de l'autodeterminació. També els veig una mica innocents quan parlen de coses com la "revolució" de Chiapas del 1994 i els veig una mica peixos en política internacional i economia. De fet, no m'inspiren gaire confiança coneixent els mecanismes de la política. Recordem que una cosa són les paraules i les altres les accions.

Per tant votaré "Escons en blanc" que em sembla una molt bona opció per a molta gent. Ja només caldria que els seus representants s'embutxaquessin el sou de diputat! Però espero que això no passi (i si passès la tració als electors seria més notoria i divulgada que en el cas de les llistes tradicionals)

Peces-Barba: "Potser ens haguès anat millor quedar-nos amb Portugal, en lloc de amb Catalunya"

2011-10-27T14:27:00.000-07:00

Ho ha dit al "X Congreso de Abogacía" celebrat avui a Cádiz.
Doncs jo crec que té raó. I a més el benefici hagués sigut mutu. Perquè ells haguessin tingut tota l'Amèrica Llatina i nosaltres seríem independents.

A més, no es gaire comú que polítics espanyols reconeguin que Catalunya és espanyola per dret de conquesta. Tot el que afavoreixi el debat al voltant d'aquesta qüestió és molt positiu.

El que ja és més qüestionable és el perquè de l'ofensa dels advocats catalans que varen abandonar la sala i el perquè de la protesta de l'Artur Mas i dels catorze Col·legis d'Advocats de Catalunya que han expressat per unanimitat la seva indignació per les manifestacions. Tanta il·lusió els fa ser espanyols?

Quin poble més mesell!

30 minuts. Desafectes a la República

2011-10-16T15:41:00.000-07:00

Els hereus del feixisme són a punt de tornar a agafar completament el poder a tot el regne bananer. El 20 de novembre, data triada de forma gens atzarosa, els tornarem a tenir a Madrid. L'administració catalana actual n'és un preludi i els seus gestos són una petita mostra del que haurem de patir en els propers quatre anys quan ja els tinguem instal·lats també a La Moncloa.

No són molts els mèrits del tripartit a la Generalitat però cal reconèixer-los almenys el d'haver divulgat la tragèdia dels bombardejos feixistes, l'exili patit per les persones compromeses amb la República i la repressió i els assassinats del règim feixista del Caudillo Francisco Franco i els seus sequaços,

Durant el període Pujolista, de més de vint-i-tres anys, tots aquests fets havíen sigut silenciats per la senzilla raó que pràcticament tots els alts càrrecs dels governs Pujol estaven emparentats amb personatges de pes en la Catalunya franquista. D'aquells que varen anar a la Diagonal a rebre els tancs de l'exèrcit feixista amb el braç dret aixecat.

Durant aquesll període l'únic reportatge de tipus històric realitzat per TV3 que descrivia d'alguna manera la Guerra Civil fou "Cambó" , del 1996. Es tractava d'un documental que lloava la figura de Francesc Cambó, el pare ideològic del Pujolisme. L'home de la burgesia catalana que va donar diners de la seva pròpia butxaca per la causa franquista. Cambó va ser dels que es va exiliar no amb el franquisme sinó amb la República i va morir a Buenos Aires de malaltia quan no veia l'hora de tornar a establir-se a la Catalunya feixista.

Avui, amb els hereus dels connivents amb el feixisme tornats a reinstal·lar a la Generalitat, el programa 30 minuts de TV3 ha tornat a produir un documental fet a la seva mida. Es tracta de "Desafectes a la república" en el qual es presenten les "barbaritats" del govern repúblicà tals com "sumaris inèdits" trobats al Palau de Justícia de Barcelona, "camps de concentració" on treballaven uns suposats presoners polítics (per la seva "desafecció al règim") o uns presumptes exiliats contraris a la República creuant a peu el Pirineu al 1937.

Aquest documental destaca per la manca de cura en el tractament de la informació, la feblesa de les seves cites, la manca de testimonis directes, la utilització dels comentaris dels descendents dels perseguits sense cap contrastació testimonial directa i l'absència de cap explicació sobre el context en el qual es produïren els fets. És una feina que en una paraula es pot descriure com a manipulació.

En la nova versió de la història feta per encàrrec dels descendents dels connivents o simpatitzants amb el feixisme , els desertors en un exèrcit durant una guerra s'han de considerar "presoners polítics". A on s'ha vist això? Hi ha hagut mai algun exèrcit que no empresoni als seus desertors? De fet el que normalment succeeix en una guerra és que els desertors són sotmesos a un consell de guerra i executats immediatament. No sembla que fou això el que va succeir.

La manipulació es fa òbvia quan en un moment del reportatge es parla d'uns "exiliats que havien de fugir de la república" al juny del 1937 i en canvi es mostren imatges d'exiliats republicans al gener del 1939 creuant un Pirineu nevat com feia dècades que no ho estava.

El barroer reportatge no distingeix entre les accions del govern de la Generalitat Republicana i les dels grups descontrolats que durant la guerra varen cometre crims de forma il·legal. Precisament al maig del 1937 el govern de la Generalitat Republicana va ser assetjat durant quaranta-vuit hores pels revoltats del POUM i de les Joventuts Llibertàries i tingué grans dificultats per restablir l'ordre democràtic. Res d'això s'explica al vídeo.

La crema d'esglesies i matances d'eclesiàstics de començaments de la guerra són òbviament condemnables (i així ho varen ser per tota la premsa internacional en el seu temps). Però els seus autors no varen ser de cap manera els membres del govern democràtic de la Generalitat Republicana. És sabut que el govern republicà va fer tot el possible per protegir als eclesiàstics de les hordes i és sabut que els monjos de Montserrat es varen poder escapolir gràcies al govern de Lluís Companys.

D'altra banda, en un context de guerra és absolutament normal que el govern democràtic de Catalunya s'intentès defensar dels sectors de l'extrema dreta i d'una part de l'alta burgesia catalana que ajudaven a la causa dels colpistes. Però, com diuen Ferran Soldevila i Pere Bosch-Gimpera en la seva Història de Catalunya :

"El Govern de Catalunya mitjançant Comissaris especials féu resoldre tots els casos en els quals no podia ser aplicada la llei a conseqüència de la guerra. Restablí la justícia i organitzà un règim de presons que per la seva humanitat meresqué elogis dels estrangers que les visitaren. Inicià el restabliment del culte religiós i s'enfrontà amb les persecucions injustes."

Així doncs les accions dels incontrolats no estaven relacionades amb la política del Govern de Catalunya i els empresonaments mencionats al documental són els de desertors de l'exèrcit que, en un context de guerra, varen ser tractats de forma humanitària de tal forma que no es pot citar a cap font ni nacional ni estrangera que critiqui el tarcte dels presoners en el bàndol republicà. I recordem que la guerra Civil espanyola és la guerra de la qual s'ha escrit més. Centenars de reporters internacionals de tots els signes donaven el seu parer sobre el que succeïa a Catalunya des de l'inici de la guerra i, de la mateixa manera que es condemnaven els crims dels incontrolats en cap cas es va poder acusar al govern republicà d'incomplir els drets humans.

Els hereus dels poderosos connivents amb el feixisme (o directament dels feixistes), ferits en el seu amor propi pel fet de veure airejades les seves vergonyes a la televisió pública durant set anys, ara contraataquen amb la seva versió de la història. Una llàstima per a ells que no compten amb prou recolzament documental per demostrar (com volen suggerir en el seu nou i tendenciós documental) que el govern democràtic de la República era un règim repressor.

La ignorància del Conseller d'Empresa i Ocupació Xavier Mena

2011-10-10T16:19:00.000-07:00

Que és pot esperar d'un fill d'un capità de la Guardia Civil de Sabadell, ex-simpatitzant de la Falange i que ara forma part dels consellers nomenats pel Artur Mas?

Acabo de veure l'entrevista del conseller d'empresa i ocupació Xavier Mena al programa Agora de TV3 i crec que només en un regne bananer com aquest un home amb un càrrec de tal responsabilitat pot dir un reguitzell de bajanades tan gran en una televisió pública.

Segons en Xavier Mena el fet de no poder devaluar la moneda implica que la solució a la crisi passa per ser més competitius. Fins aquí bé. Res nou però cert. Ara bé, quan l'entrevistador Xavier Bosch li pregunta sobre aquesta competitivitat el conseller no se li acut dir res millor que "s'han de treballar més hores". Com és possible que una persona amb tal grau de responsabilitat parli com el botiguer més idiota del barri?

Hom esperaria que un conseller" dit "independent" i suposadament escollit per la vàlua del seu "perfil acadèmic" parlés de la competitivitat de la indústria catalana com a mínim en termes tals com globalització, modernització de la indústria, valor afegit, aranzels, atur, automatització, inversió de l'administració en recerca i desenvolupament (amb dades passades i actuals), deslocalitzacions, sostres de deute, agències de qualificació, pensions, repagaments de bons de la Generalitat, legislació laboral, benestar social, caiguda del consum, impostos, CDOs, CDSs, bombolla immobiliària,...

Però no, en Xavier Mena diu que començarem a sortir de la crisi "l'any vinent", que ell ja havia dit que "aquest seria un any de transició" i que "s'han de treballar "més hores". També Diu que a les empreses ara als hi toca veure "retornada" la inversió en recerca i desenvolupament que varen fer. De què coi parla? En quin món viu? A qui pretén enganyar?

Unes declaracions així en un programa de televisió d'audiència minoritària mostren que en el regne bananer no existeix una massa critica intel·lectual suficient per evitar tenir idiotes en llocs claus de l'administració. En qualsevol país civilitzat hi ha un llindar mínim que que tot polític ha de poder superar per arribar a aspirar a optar a un càrrec públic de tal remuneració. Fins i tot un ciutadà francès d'educació mitjana pot dir més sobre l'empresa i l'ocupació que l'actual conseller d'empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya.

Aquest personatge forma part d'una recua d'ases botiflers nomenada pel Artur Mas i constituïda per ell mateix i "Boi" Ruiz ( el de les retallades de sanitat) , Pilar Fernández Bozal (la fatxa de la prohibició de la consulta popular d'Arenys de Munt) , Joana Ortega i Alemany (la del currículum, d'una poderosa i gran família d'endollats), Ferran Mascarell (ex PSOE de Catalunya, el de la miserable i injusta nova llei del Cinema).

Immersió Lingüística?

2011-09-30T17:42:00.001-07:00

Aquest poble mesell segueix fent el joc a uns polítics hipòcrites que afirmen que a les nostres escoles hi ha hagut i hi ha una "immersió lingüística".

I tant que hi ha hagut una immersió! El que passa és que aquesta immersió és en llengua castellana!

A més, aquest no és el principal problema que té la nostra llengua.

Efectivament, tothom que treballi a l'ensenyament a la Catalunya espanyola sap molt bé que en l'educació obligatòria la llengua utilitzada majoritàriament entre alumnes i professors és la castellana, ja que és la llengua que utilitzen els professors i mestres castellanoparlants (i una bona part dels catalanoparlants) per dirigir-se de forma oral als alumnes.

És cert que la llengua escrita que s'utilitza és el català però no és la llengua escrita la que ha fet sobreviure el català després de tantes dictadures. La utilització exclusivament escrita està reservada a llengües mortes com el llatí.

Però és que el disbarat no acaba aquí. Sembla que la major part dels polítics i del poble ignorin que el català no pot sobreviure a l'Estat espanyol simplement perquè tota llengua inútil està destinada a desaparèixer.

El català és una llengua que no es pot fer servir actualment pels assumptes més habituals de la vida diària. Sense anar més lluny menciono unes activitats que he hagut de fer durant els darrers quatre dies i per les quals he hagut de recorrer obligatòriament al castellà:

Fer benzina, El depenent s'ha negat a atendre'm quan m'he adreçat a ell en català fins a el punt que m'ha ofert una quantitat diferent al·legant que no m'havia entès.
Comprar uns recanvis pel cotxe a un telèfon 901.
Fer una consulta a un conegut banc online.
Consultar la composició d'una ampolla d'aigua que he comprat.
Consultar el menú d'un restaurtant de la Costa Brava regentat per catalans i adreçar-me a la cambrera sud-americana de forma que m'entenguès.
Escollir un paper de vàter.

Quin futur pot tenir doncs el català si amb aquesta llengua no es pot agafar el cotxe (ni encara menys mantenir-lo), anar a dinar fora, fer una consulta a un banc online, escullir una aigua o eixugar-se el cul?

Els polítics de l'Estatut del 2006 li han donat el tret de gràcia a la llengua acceptant un estat de coses que no es mereix una llengua mil·lenaria. Ja a Madrid s'encarreguen prou de prohibir i retallar. El que no podem fer aquí és doncs ignorar que el català està clarament discriminat en tots els àmbits i, a més, omplir-nos la boca amb la gran falsedat de que els nostres alumnes estan immersos en català a l'escola.

Tot plegat dóna una gran quantitat de munició a l'imperialisme castellà que fa recular a la nostra llengua tant com a la nostra economia.

Alfons Lopez Tena a Els matins de TV3 (20/09/2011) 26 minuts

2011-09-26T03:42:00.000-07:00

Excel·lents, ràpides i fulminants respostes d'en Lòpez Tena a Els Matins de TV3. Tant de bo tinguèssim més polítics com aquest a Catalunya. Un vídeo molt recomanable.

L'Estat espanyol cerca la violència desesperadament

2011-09-16T13:52:00.000-07:00

Avui Arnaldo Otegi ha tornat ha ser condemnat a anar a la presó per l' "Audiència Nacional" espanyola. Aquest cop per deu anys. Ja en portava dos com a presoner en un calabòs espanyol.

La decisió d'aquest tribunal inquisitorial , a part dedonar-nos una idea de l'aberrant que pot ser la justícia al Regne Bananer, mostra també com l'Estat espanyol cerca la violència desesperadament. L'estat necessita de la violència perquè no té arguments polítcs. En canvi els independentistes bascos necessiten que no hi hagi violència perquè ells sí tenen arguments polítics.

És bastant curiòs com ell i altres dirigents independentistes varen ser detinguts precisament el mateix dia el el qual varen fer una declaració demanant al moviment abertzale que segueixi les vies no violentes.

Arnaldo Otegi passarà a la història com el Michael Collins basc ja que és la personalitat que està liderant el moviment que portarà a la independència el seu país ocupat. A diferència de Michael Collins i de Valera, però, el moviment abertzale que Otegi lidera ha optat intel·ligentment per les vies totalment pacífiques i democràtiques que tot moviment sobiranista del segle XXI ha de tenir.

Desitjo que quan l'Arnaldo Otegi, el Michael Collins basc, surti de la presó Euskal Herria ja sigui un estat independent membre de les Nacions Unides com ho va esdevenir Irlanda durant el 1919.

=================
Today Arnaldo Otegi has been condemned to a 10 years imprisonment sentence by the Spanish "Audiencia Nacional" Tribunal. He has been already in jail for over two years due tho his political ideas.

The arbitrary decision of this Inquisition-like tribunal - besides showing how delirious is justice in the Banana Kingdom of Spain- shows again how the Spanish state needs the violence desperately. Spanish rulers need the violence because they do not have political arguments while Basque separatists do.

It is shocking howOtegi and the other abertzale leaders were detained precisely the same day when they publicly expressed that Basque separatism should only use non-violent ways.

Arnaldo Otegi will be remembered like a Basque Michael Collins in the way that he is leading the movement that will bring his country to the independence. But as opposed to Collins, de Valera, and other former separatist leaders, Otegi and other abertzale leaders has chosen a totally democratic and non violent way to attain sovereignty. This is the only sensible way a separatist movement can follow in the XXI Century.

I trust that Arnaldo Otegi, the Basque Michael Collins, will be free in a Free Basque State, member of the UN just as Ireland became one in 1919.

Unitat de l'independentisme? Impossible sense un rumb i una credibilitat

2011-09-01T11:31:00.000-07:00

No és el que em preocupa més, la unitat, malgrat el que tant es diu
sobre aquest tema. Deixeu-me que m'expliqui. La unitat ja vindrà, però
crec que primer cal establir una rumb i una credibilitat. Les forces
independentistes a Catalunya nivell electoral estan molt
fumudes degut a la falta de credibilitat de manera que encara que
s'unissin tal com estan ara no obtindrien ni el 15% del parlament. De fet crec que tal com estan les coses encara molt menys. I cap de les que quedi exclosa presentant-se per separat representaria a més del 3% del total dels electors i per tant no cal fer gaires esglais.

Ara mateix una coalició SI-ERC-CUP-RCAT seria un fracàs enorme llevat que s'exigeixin unes condicions de treball estrictes. Això és el que va fer ahir molt hàbilment SI i crec que és el camí que cal seguir.

Efectivament, cal obrir una via creible que capti els 500000 vots independentistes latents que avui dia existeixen. Un cop assolit això (no tan difícil ja que ERC ho va assolir fa uns anys partint d'una situació similar a la que té SI ara) crec que seria possible duplicar o triplicar els vots en comptes de dividir-los o deixar-los a casa (que és el que ha portat la política de poltronisme d'ERC).

Em consta que fa no massa en Joan Carretero de Reagrupament volia un govern autonòmic tripartit amb CiU-ERC-PSC. Quina credibilitat pot mereixer aquest polític per molt que digui ara que no vol cap càrrec?

Crec que l'exemple de Bildu és prou explícit i ens dóna una bona lliçó sobre el que cal fer. El moviment abertzale va exigir a Eusko Alkartasuna que no tornès a caure en l'error de pactar amb el PNB a canvi d'unes poltrones al govern autonòmic. Oi que això hauria de donar una lliçó a ERC?

Però no, sembla que encara a "Catalaña" es parla de CiU gairebé com si fos una força sobiranista! El PNB és un partit autonomista però és que Convergència és encara pitjor, es un partit regionalista hereu de la Lliga de Cambó.

Unitat sí però amb un rumb.

D'altra manera és estrellar-nos contra un a paret. Mireu sinó els resultats darrers d'Esquerra-RCAT-Laporta a Barcelona. Cal alguna cosa més que simple unitat en la fòrmula per despertar l'independentisme!

Confio que BILDU i Euskal Herria ens segueixin donant exemple i que SI segueixi seguint les seves passes. És l'únic camí que tenim.

Democràcia real o dictadura de la ignorància? Caminem cap a la post-història

2011-08-24T17:01:00.000-07:00

La nova revolució mediàtica uneix als irracionals i els hi dóna força. Aquesta és una de les conclusions del llibre "Homo Videns, la societat teledirigida" de Giovanni Sartori. L'autor mostra com la Internet serveix per comunicar als pobres de ment i d'esperit que, si bé sempre havien existit, estaven massa dispersos per tenir cap força que pogués incidir (per exemple) en actuacions governamentals. No passa així en l'actualitat i això crea una situació que pot ser molt perillosa pel esdevenidor de la civilització actual.

Aquesta situació és conseqüència (tal com ja havia dit en Neil Postman) del declini de la cultura escrita i a la seva substitució pel món de la imatge degut principalment a l'aparició de la televisió. La més recent difusió al públic general de tecnologies de la comunicació com Internet no ha fet més que culminar aquest procés.

La mort de la cultura escrita ens porta a un món d'irracionalitat.

Com diu Sartori, la solució als problemes de la gent cal reclamar-la als polítics de la mateixa manera que la curació de les malalties cal reclamar-la als metges. En canvi avui dia s'atribueixen els problemes als polítics i la solució a la gent. Això encaixa perfectament amb les recents reclamacions del "Indignados" que deien que volien "más democracia" o una "democracia real" volent dir que la majoria de la població ha de tenir el dret de decidir, per votació popular, sobre qualsevol tema. Això es diu obviant el fet de que la immensa majoria de la població no està capacitada per opinar sobre temes transcendents ni molt menys per influenciar en polítiques governamentals tal com pretenen moltes veus del moviment dels "indignados".

Segons Sartori la causa d'aquesta situació cal cercar-la en que durant les darreres dècades un "lumpen intel·lectual" creat per la televisió s'ha apoderat de l'educació. Els adults actuals educats per aquest lumpen intel·lectual s'han ara realimentat per la revolució tecnològica de la Internet. El cercle viciòs es tanca quan els mitjans de comunicació actuals són dirigits per la sub-cultura, és a dir, per persones sense cap cultura que donen cobertura mediàtica als fets que proporcionen major audiència de les masses.

Efectivament, en una societat basada en la imatge la Internet i la televisió són dos medis que empobreixen a l'ésser humà.
La imatge fa que el llenguatge s'empobreixi enormement de tal manera que gran part de la població desconeix el vocabulari connotatiu i només utilitza paraules denotatives, és a dir, paraules similars a les que utilitzaven els homes prehistòrics. Així, cada cop més éssers humans es veuen privats de la capacitat de raonar. I aquesta és precisament la característica que distingia als éssers humans de la resta del món animal.

Actualment es creen a "vídeo-nens" que no van a l'escola per aprendre sinó simplement a divertir-se i que quan tornen a casa es comuniquen via Internet amb altres video-nens sense cap coneixement ni capacitat de raonament. D'aquesta manera es desenvolupen no com a persones pensants amb capacitat de raonar sinó com a "homes-bèstia" amb un gran desig de veure el que és irreal i que, per tant, poden creure qualsevol bestiesa que se'ls hi hagi dit a través de la xarxa.

Per últim haig d'afegir que crec que la fi de la nostra civilització succeirà quan les hordes consumistes i insatisfetes i sense capacitat per raonar destrueixin els principals centres de producció i distribució. Un cop comenci una destrucció a gran escala per part de la majoria de la població el procés no tindrà aturador.

Les hordes acabaran actuant ja que la seva insatisfacció no pot més que créixer en un món futur de gran desigualtat social que no és altra cosa que el resultat de la falta de raonament dels votants en les actuals democràcies. Internet i les noves tecnologies de comunicació seran l'eina que organitzarà a les hordes enlloc d'un instrument d'adquisició de coneixement, ja que les masses no tenen la capacitat intel·lectual ni el llenguatge que els permet adquirir coneixement.

Així doncs algun dia els discs durs de google deixaran de funcionar. En aquest moment serà totalment irrellevant que quedin llibres escrits perquè senzillament ningú estarà capacitat per llegir-los. La conseqüència final per a la humanitat serà que haurem passat de la història a la post-història. Com és obvi, aquest nou període de la humanitat no quedarà recollit més que, possiblement, en dibuixos barroers d'escenes de cacera en coves.

Fúria divina a la Jornada Mundial de la Juventud JMJ Madrid 2011

2011-08-21T05:40:00.000-07:00

JMJ Madrid 2011

Just quan Joseph Ratzinger (conegut com a Papa Benet XVI) començava a llegir el seu discurs de vigilia ahir a Madrid, es va iniciar una impressionant tempesta amb llamps, forta pluja i vent huracanat que va obligar a suspendre l'acte. Part del revestiment de l'escenari es va desprendre degut al fort vent i un pal de llum i unes carpes varen caure ocasionant aquestes darreres set ferits amb diverses contusions, trencament de clavícula, nas i ròtula.

El papa Benet XVI va haver d'interromompre el seu discurs quan tot just havia llegit dos breus paràgrafs del seu discurs de vigilia. La resta del discurs no va ser llegida però es pot consultar el text complet aquí. La frase que acabava de llegir feia precisament refrència a com Déu estima als seus fidels. En aquests instants semblava que s'havia desencadenat la fúria divina contra els centenars de milers d'assistents a l'acte que durant tot el dia havien suportat temperatures properes als 40 graus.

Segons informa la cadena SER i altres mitjans la pluja va ocasionar que 600000 hòsties quedessin remullades i inutilitzables pel rite de la comunió.

En relació amb aquest curiosos successos cal remarcar que dins de les mateixes jornades es varen instal·lar al Parque del Retiro 200 confessionaris de campanya on els joves confessaven els pecats comesos. Aquesta xocant estampa es pot observar en les següents fotografies:

Trenta anys d'empobriment de la Llengua

2011-07-15T12:01:00.000-07:00

A les fotografies preses a la plaça de la Revolució de Gràcia es mostra de forma gràfica l'evolució de la nostra llengua en els darrers trenta anys. A les tres plaques col·locades durant la transició observem com l'any va precedit per la preposició contracta (preposició més article) mentre que en la placa més moderna veiem que s'ha suprimit l'article.

La Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, depenent de la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) va dictar als anys vuitanta unes recomanacions en aquesta qüestió molt similars a les reconegudes per la Real Academia Española (RAE) per a la llengua castellana. Això no és un fet aïllat o anecdòtic com veurem més endavant.

Si observem les publicacions en català anteriors als anys 80 veurem que els anys van precedits per la preposició contracta "del" , independentment si són del segon o del tercer mil·lenni.

Tot i que la fórmula amb l'article suprimit havia existit en èpoques remotes (com també havia existit la conjunció "y", per exemple) la fórmula amb "del" era la usual ens els anys anteriors a l'autonomisme.

Com diu el lingüista Josep Ruaix i Vinyet (per cert la supressió de la conjunció "i" entre els dos cognoms va en la mateixa línia d'espanyolització) en el seu article la fórmula amb la preposició contracta ha quedat frenada, a finals del segle XX, "per la pressió normativa". Crec que això ho diu tot.

Però el problema no és tant que la Direcció General de Política Lingüística modifiqui la normativa per acceptar altres fórmules diferents a les d'en Pompeu Fabra sinó que aquesta porti trenta anys fent tot el possible per suprimir les formes i els girs propis de la llengua catalana, creient que si el català mimetitza al castellà serà més fàcil que més gent el parli. Això no és cert en cap cas.

La supressió no només afecta a formes i girs, sinó també a paraules. Molts mots genuïns catalans han pràcticament desaparegut i han sigut substituïts per opcions mimètiques del castellà que no són necessàriament incorrectes però sí menys acurades (o simplement menys genuïnes).

Si existeix un sinònim (encara que sigui contextual i no estricte) d'una paraula i aquest sinònim és igual o molt semblant a un mot castellà, s'opta invariablement per utilitzar la paraula més semblant en aparença a la castellana i sense tenir en compte criteris històrics o d'estil i/o el context en que s'utilitza aquesta paraula. La conseqüència d'això és que la nostra llengua perd riquesa i és cada cop més una rèplica matussera del castellà.

Per exemple, el mot "proper" ha estat substituït pel sinònim "pròxim" en gairebé tots els medis públics i en ocasions en expressions incorrectes si considerem els usos tradicionals d'aquestes dues paraules. Així, els Ferrocarrils de la Generalitat utilitzen en la seva megafonia l'expressió "pròxima estació" en lloc de "propera estació" que és la forma genuïna si tenim en compte que "pròxim" no s'utilitza seguit de substantiu. Podem dir una estació pròxima a una altra però en canvi direm la propera estació. D'acord, això és una qüestió d'estil però crec que algú ha de vetllar per l'estil d'una llengua especialment quan aquest estil és fortament amenaçat per la pressió d'una llengua fortament dominant que s'imposa per tenir molta més protecció institucional.

També tenim el cas de "esgotat" en lloc de "exhaurit". "Esgotat" era, abans de la intervenció de la DGPL, la paraula per referir-se a un dipòsit buidat o al fet d'estar cansat i només és un sinònim de "exhaurit" per metonímia. Si veieu el Pompeu Fabra veureu que s'indica molt clarament que esgotar només és sinònim d'exhaurir en sentit figurat i no estricte. Però altre cop l'IEC i la DGPL han optat pel mot més semblant al castellà (agotado). El resultat és que actualment "exhaurit" ha esdevingut una paraula elegant però pràcticament extingida.

Un altre exemple menys subtil però que és il·lustratiu del mateix fenomen: és cert que quan s'estripa una roba aquesta també és trenca. Però aplicar el verb "trencar" quan es parla de roba implica un empobriment de la llengua molt gran.

Un altre exemple: un "trau" (paraula pràcticament extingida) és un forat però no tot forat és un trau. La llengua, com diu en Hayakawa, és un mapa més o menys acurat de la realitat. En la mesura en que reduïm el nostre vocabulari la llengua esdevé un mapa més pobre i més barroer.

I si no existeix una paraula similar en forma a l'homòloga castellana (encara que sí existeixi una paraula catalana equivalent en significat) s'adopta directament la paraula castellana i es diu que a partir d'ara la forma castellana és la correcta. Això és el que ha passat per exemple amb casament-boda

D'altres paraules que no varen ser recollides en el Diccionari General de la Llengua Catalana d'en Pompeu Fabra i que són d'origen francès però que eren molt usuals a la nostra llengua en lloc dels termes provinents del castellà han sigut suprimides i tractades com a barbarismes. Per exemple: guixeta (es prefereix el terme taquilla) o tirabuixó (en aquest cas sí que s'utilitza un terme alternatiu català: llevataps). El Diccionari General d'en Fabra no podia recollir tot però en canvi les autoritats lingüístiques actuals no tenen cap problema en incorporar als nous diccionaris termes castellans que fa poc es consideraven barbarismes. És sorprenent com paraules d'origen francòfon són rebutjades mentre que tot el que ve de Madird (incloses paraules de l'argot) és admirat com si fos provinent del focus mundial de la cultura. Això és una herència més que ens ha deixat el franquisme.

No és cert que paraules genuïnes i diferents de la seva traducció castellana no puguin esdevenir populars com demostra l'èxit en l'adopció d'algunes paraules que gairebé s'havien perdut durant el franquisme (per exemple: cogombre, escombraries). Evidentment, aquestes són paraules de significat més simple però si han pogut ser recuperades no veig la raó per la qual no es pugui educar al poble per utilitzar d'altres paraules que encara són més importants per enriquir el llenguatge.

Però en canvi exhaurir, estripar, proper, batlle, alcaldessa, trau, casament, guixeta ... i fins i tot la mateixa paraula "mot" han anat totes elles a fer companyia als dinosaures i a l'ocell Dodo. I és que la Direcció General de Política Lingüística i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) han fet un esforç molt gran i molt llarg de mimetisme tant en les seves normatives com en les seves recomanacions, de manera que el català és cada cop més una còpia pobra del castellà.

Aquestes institucions en lloc de vetllar per l'us de mots i girs genuïns i de preservar la riquesa i l'estil del català s'han dedicat a justificar el seu pressupost fent coses tals com modificar absurdament l'accentuació de paraules (mèdul·la, medul·la, Didac-Dídac, Cleopatra-Cleòpatra, pneumonia-pneumònia, termostat-termòstat, Mississipi-Mississipí,...). Però això és matèria d'un altre article.

"Homo Catalanicus"

Camacho: "apaga la càmara!"

2011-07-15T10:50:00.000-07:00

L'actual ministre de l'interior, quan era secretari de seguretat va concedir una entrevista a la cadena de televisió australiana SBS. Quan el periodista David O'Shea li pregunta sobre casos de tortura al País Basc Camacho exigeix que s'apagui la càmera.

Carme Chacón es nega a contestar una qüestió a la BBC l'any 2007

2011-07-15T10:44:00.000-07:00

Carme Chacón es va cobrir de glòria també quan era Ministressa de l'habitatge. Els governants del PSOE i del PP (amb la col·laboració de CiU i, digue'm-ho de passada, de la majoria d'habitants del Regne Bananer) no veien més enllà del seu nas.

Reparar Windows 7 després d'utilitzar loader

2011-07-07T15:36:00.000-07:00

Si després d'utilitzar un crack tal com el Windows 7 Loader Extreme Edition amb un Windows 7 Ultimate el sistema operatiu no arrenca i queda un cursor pampallugejant a la cantonada superior esquerra, probablement és que s'ha fet malbé el MBR (Master Boot Record).

Per reparar el problema necessitem un disc d'instal·lació del Windows 7 que podem baixar sense problema des d'un altre ordinador amb connexiño Internet!)

El fitxer ISO que necessitem es pot descarregar dels següents enllaços

Windows 7 - Versió 32 bits
Windows 7 - Versió 64 bits

Un cop baixat el fitxer ISO corresponent al Windows 7 que vulguem reparar comprovarem la seva integritat amb un programa que calculi la seva suma de comprovació MD5.Un programari lliure per fer-ho es troba al següent enllaç:

Comprovador suma MD5 GRATIS

Si la suma és correcta podem gravar (amb un ordinador que funcioni) la ISO a un DVD i arrencar des d'aquest. El que farem és triar l'idioma i el teclat que vulguem, i en la següent pantalla escollir reparar l'ordinador.

Després d'una estona seleccionem "Command Prompt" i teclegem

X:\bootsect/nt60 ALL

On X és la unitat de DVD d'on engeguem el DVD del Windows 7.

Alleshores ja podem reiniciar l'ordinador i després d'una comprovaciño de la memòria el sistema operatiu engegarà normalment.

El Guepard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa

2011-07-04T15:25:00.000-07:00

Tingueu una mica de paciència, Chevalley, ara li diré perquè durant masa de temps els sicilians hem tingut governants que no eren de la nostra religió ni parlaven la nostra llengua, de manera que hem hagut d'aprendre a filar prim. De qualsevol altra manera no haguèssim pogut alliberar-nos dels recaptadors bizantins, dels emirs berbers, dels virreis espanyols. Ara ho portem a dins, forma part de la nostra natura.
(...)

Vós mateix ho comprendreu quan hagueu passat un any entre nosaltres. A Sicília no importa obrar bé o malament: el pecat que els sicilians mai perdonarem és senzillament el d'obrar. Som vells, Chevalley, vellíssims. Fa més de vint-i-cinc segles que portem sobre les espatlles el pes d'unes civilitzacions tan magnífiques com heterogènies: totes elles ens arribaren de fora ja completes i perfeccionades i cap d'elles germinà entre nosaltres. A cap li varem marcar el to; som blancs com vós, Chevalley, com la reina d'Anglaterra i en canvi fa mil cincents anys que som colònia. No ho dic per queixar-me: en gran part és culpa nostra, però no per això ens sentim menys espoliats i esgotats.

He dit "els sicilans" però potser hauria d'haver dir "Sicília, l'ambient, el clima, el paisatge". Aquestes són les forces que junt amb les dominacions estrangeres, i potser en major mesura que aquestes, i les violacions de tota classe a que ha estat sotmesa, han configurat l'ànima siciliana, aquest paisatge que no coneix el terme mitjà entre la delicadesa libidinosa i el rigor infernal, que mai és una mica avar, mediocre, clement, dòcil, com convindria a tota terra que ha d'acollir a éssers racionals (...) Aquest clima que ens inflingeix sis mesos de febre de quaranta graus: compteu-los Chevalley: maig, juny, juliol, agost, setembre, octubre; sis cops trenta dies de sol a plom sobre els caps. Aquest estiu nostre, llarg i funest com l'hivern rus però encara més difícil de combatre. Vós no ho sabeu però aquí es pot dir que neva foc com sobre les ciutats maleïdes de la Biblia. El sicilià que es proposès treballar seriosament durant aquests sis mesos gastaria en un de sol l'energia amb que compta per passar-ne tres (...)

A més, la manca d'aigua: o les distàncies enormes que cal recòrrer per arribar a ella; cada gota obtinguda es paga amb una gota de suor; i també les pluges, sempre tempestuoses i al pas de les quals embogeixen els torrents ressecs i s'ofeguen els animals i els homes que una setmana abans es morien de set. Aquesta violència del paisatge, aquesta crueltat del clima, aquesta crispació permanent de tot el que ens rodeja, fins i tot els monuments del pasat, magnífics però incomprensibles, perquè no els hem edificat nosaltres, que ens assetgen com bellíssims fantasmes muts (...)

No nego que alguns sicilians traslladats a fora de l'illa podrien trencar l'encanteri, però haurien de partir de molt joves, quan tinguin vint anys ja serà massa tard ja que s'haurà format l'escorça i per la resta de les seves vides estaran convençuts de que el seu és un país com qualsevol altre, encara que vilment calumniat. Pensaran que en materia d'urbanitat el normal és aquí i l'aberrant a fora. (...)

Un altre pacte tèrbol CiU-PSOE

2011-06-28T15:20:00.000-07:00

Durán conversant amb Zapatero

Ahir CiU va votar a favor de la reforma de les pensions presentada pel PSOE al Congreso de los Diputados. Avui CiU critica en Zapatero en el debat del Estado de la nación. És increïble, oi? Una altra mostra de la hipocresia que caracteritza la coalició dretana amb etiqueta de "nacionalista" que representa molt bé a la massa retrògrada i reaccionària dels catalans de la Catalunya sud.

En poques paraules, la reforma de les pensions és una llei que modifica el còmput dels anys treballats i redueix automàticament les pagues que rebran les persones que es jubilin en el futur. És una via per reduir el dèficit que perjudica clarament al poble. Hi ha hagut moltes altres maneres de reduir el defícit en els darrers anys que no han comptat amb el suport ni de CiU ni del PSOE.

A canvi, Duran i Lleida, a part de canvis menors en el text (per dissimular) aconsegueix traspassar a la Generalitat... els immobles de 10 hospitals! Amb quin objectiu? Perquè no ha demanat a canvi alguna cosa més important per a Catalunya? No se'ls hi acudia res millor? Això contrasta enormement amb les 6 competències de molta major trascendència política que avui ha obtingut el PNB pels País Basc. Aquestes inclouen coses tals com la regulació dels ERE per a les empreses públiques, gestió dels ports, regulació de transports i concessions de carreteres, traspàs d'arxius estatals, gestió de la propietat intel·lectual i expedició de llicències de navegació. Igual que a Catalunya, oi?

Els polítics catalans en la seva gran majoria es caracteritzen, com la majoria del poble que representen, en actuar de forma diferent al que les seves paraules expressen. D'aquesta manera mostren un despreci molt gran pel seu país, per la seva comunitat, per la seva gent. CiU no està sola en aquest despreci pel país: ERC, malgrat el seu discurs catalanista al Congreso de los Diputados ha estat apuntalant el govern del PSOE durant una legislatura i mitja i mai ha fet cap acció ferma per aconseguir alguna cosa important per a Catalunya, quelcom que ens acostés una micra als objectius que tant proclama. I això és especialemt greu quan tenia la paella pel mànec del "govern" autonòmic del PSOE presidit pel Sr Morcilla. En aquest cas el que va pesar més que l'estimació del propi país era quelcom molt menys tèrbol i més a la vista de tothom: un grapat de poltrones.

I respecte a CiU, serà cert que pretén vendre els hospitals com a un primer pas a la privatització de la sanitat? És molt possible. I mentrestant, governant (hauríem de dir retallant? )amb el recolzament del PP a Catalunya!

EDUCAT 1x1: els ordinadors a les escoles i instituts

2011-06-28T11:41:00.001-07:00

M'oposo radicalment i rabiosament al projecte EDUCAT1x1 que s'ha realitzat a molts centres educatius de Catalunya per les raons que exposo seguidament.

Suposem un món ideal, en el qual:

1- Els professors de la ESO tinguin no només la capacitat de participar en el manteniment dels ordinadors i a la seva connectivitat sinó també el temps lliure i les ganes de fer-ho (o que en qualsevol cas cercaran alternatives als problemes tècnics de xarxes i ordinadors).

2- Cap pare tindrà cap inconvenient en gastar 300 euros addicionals quan el netbook dels seus fills es trenqui a meitat de curs.

3- I, per tant, no caldrà que es realitzin milers de fotocòpies com s'ha vist que és el cas dels centres on s'ha posat a la pràctica aquest programa.

En aquest món ideal tindríem encara els següents problemes:

1 - Està prou demostrat (per diversos estudis que s'han fet arreu del món) que la utilització dels ordinadors com a mitjà d'ensenyament no millora el rendiment escolar (en la meva opinió i la d'altres, a més, l'empitjorarà molt).

2 - Els ordinadors que s'ofereixen (especialment els “netbooks”) tenen qualitats ergonòmiques i visuals clarament perjudicials per a la salut dels alumnes.

Llavors... per què s'impulsa aquest programa?

1 - Per la creença d'alguns polítics de que l'us dels ordinadors millora l'eficiència de l'ensenyament i el fa més entretingut. És prou clar que això no és cert degut al que he mencionat anteriorment, El primer que s'hauria de preguntar l'administració és quin són els objectius de l'ensenyament i, després, veure si les eines proposades serveixen per assolir aquests objectius. Parlar d'eficiència i d'entreteniment com si fossin objectius és posar el carro davant dels bous.

2- Per pressions d'alguns pares (que solen no tenir gaire formació digital) que creuen que l'ensenyament amb ordinadors aporta oportunitats tecnològiques pels seus fills. Res més lluny de la realitat. Els enginyers que dissenyen els microprocessadors dels netbooks (per donar un exemple) varen rebre una educació secundària basada en el paper. És totalment indiferent que es llegeixi i escrigui en un paper o en una pantalla (excepte que llegir en una pantalla d'un ordinador portàtil malmet la vista i l'esquena i és un medi de distracció).
3- Alguns "professors" ja els hi agrada que durant les hores de classe els alumnes juguin amb els ordinadors. Menys feina. Total, a qui li importa l'educació a aquest país?

4 - Els alumnes, com és normal, hi estan a favor. No cal que n'expliqui els motius.

Els ordinadors poden tenir el seu lloc a l'aula (la d'informàtica, certament) en dosis adequades i per a objectius concrets. L'ordinador portàtil és una eina clarament deficient com a eina d'aprenentatge de continguts generals en l'educació secundària. S'hauria d'haver considerat que és el que s'aconseguiria amb tal despesa dels diners dels contribuents abans d'iniciar aquest programa.

Sí existeix una alternativa tecnològica

Si el que es pretén és tenir un suport digital portàtil pels llibres de text hi ha una alternativa molt millor a la dels “notebooks” ja que no presenta cap dels seus enormes inconvenients.

L'alternativa consisteix en que cada alumne tingui un llibre electrònic amb tinta digital (“eBook”). Els avantatges dels eBooks són els següents:

Com que els llibre electrònics són només un suport pels continguts, no és necessària cap infraestructura complexa ni de xarxa ni d'alimentació (les bateries dels eBooks duren varis dies). Els alumnes poden descarregar fàcilment els llibres o continguts via WIFI, via Internet o des d'un PC de casa seva o del centre (segons decideixin els professors).
S'eliminen també la immensa majoria dels problemes de manteniment.
No malmeten la vista dels alumnes com sí que ho fan els ordinadors portàtils (especialment els netbooks).
No malmeten la columna vertebral dels alumnes com sí que ho fan els ordinadors portàtils (especialment els netbooks)
Els alumnes poden utilitzar-los tant per consultar els llibres de text com per llegir d'altres llibres.
Els alumnes no poden utilitzar-los per a cap activitat lúdica que no sigui l'adquisició de coneixements.
El professor no es veurà obligat a fer classe davant d'una paret de tapes d'ordinador.
Un estalvi gran en fotocòpies, deixant clar però que el paper i el bolígraf segueixen sent eines imprescindibles en el nostre món i ho seguiran sent com a mínim durant les properes dècades.
Els pares dels alumnes poden estar segurs de que els seus fills estudien en un centre capdavanter on la seva educació es tinguda en compte i on s'utilitza tecnologia punta.
Els alumnes no han d'anar carregats amb pesades motxilles.
El seu cost és més reduït, tant dels equips com de les infraestructures, com del manteniment. Assumpte important tenint en compte que estem en un país a punt d'haver de demanar un rescat econòmic als organismes financers internacionals (i no oblidem que per a moltes famílies que pateixen l'atur 150 euros són actualment una fortuna.)

La desregulació va causar la bombolla immobiliària a Espanya i ens ha portat a un desastre de les finances públiques

2011-06-07T16:17:00.000-07:00

Segons diu la gent de les élites, en els països PIGS "se'ls hi va donar massa a les masses, se'ls hi va prometre massa coses sense taxar-les prou". Discutir sobre l'absurditat d'aquest pensament és com intentar convèncer a un pagès del segle XI de que la terra no és plana. En el cas d'Espanya podem afirmar que els problemes financers actuals no estan relacionats amb una despesa pública elevada però en canvi sí amb una bombolla immobiliària gegant que encara no ha acabat d'esclatar.

El problema de la bombolla immobiliària a Espanya és molt simple i té a veure amb la desregulació. Tot va començar al 1985 amb l'anomenada "Ley Boyer"( Real Decreto-ley 2/1985, de 30 de abril) . Segons aquesta llei:

Es reduïen els impostos per a totes les inversions immobiliàries, independentment del seu us i de la naturalesa de la inversió i de l'inversor.
Suprimia una llei que evitava l'augment incontrolat dels preus dels lloguers.

Aquesta llei va disparar el preu de la propietat i va ser complementada per una llei liberitzadora del sól (RD 10/2003, de 20 de mayo) que va fer que es pogués requalificar qualsevol terreny a Espanya.

Els bancs varen contribuir a inflar aquesta bombolla tasssant a l'alça totes les propietats i deixant diners a tota mena de compradors i constructors ja que aquesta era una font d'ingressos molt gran tant pels bancs com pels constructors. Així, molta gent es va veure forçada a comprar pisos molt cars perquè els únics pisos disponibles eren molt cars.

Crec que el mateix va passar a Irlanda. Recordeu que Irlanda sempre ha estat admirada per la dreta com a model de desregulació degut als seus baixos impostos per a les empreses. Probablement els impostos pels constructors devien ser prou baixos.

El principal problema és que la majoria de votants són ignorants, les lleis mencionades més amunt varen ser aprovades per governs de "diferent" signe. Per què el poble va votar per aquests partits o per partits que varen permetre que aquests partits governessin? D'altra banda, gent informada mai s'hauria ficat en una hipoteca que impliqui gastar més de la meitat dels propis ingressos.

El punt clau és que el mercat requereix regulació per protegir els interessos de la gent. No es pot deixar tot en mans dels especuladors i després culpar a la gent per comprar el pis en el qual viuen.

I el mateix és cert per qualsevol cosa en la nostra societat, Només hi ha d'haver una manera de fer negoci;. la manera que no arruini un país i la seva seguretat social. I no em digueu si us plau, com The Economist fa sovint, que aquesta manera no existeix.

Deregulation caused the construction bubble in Spain and may cause its eventual social security default

2011-06-07T15:42:00.000-07:00

According to elites, in PIGS countries "governments catered too much to the masses"- i.e. promised too much without collecting enough money from voters. Discussing about the stupidity of this statement is like trying to convince a XI Century peasant that the earth is not flat.

The problem of the construction bubble in Spain is very simple and it has to do with deregulation. It all started with a 1985 law known as "Boyer Law" ( Real Decreto-ley 2/1985, de 30 de abril) . This law:

Lowered taxes for real state investments, regardless of the use and the investor.
Supressed a law that prevented uncontrolled increase in property rentals.

This was completed by another law, of 2003 (the Rato law, Ley 10/2003, de 20 de mayo) that made virtually any land on Spain developable.

Banks along with developers contributed as well to this bubble appraising all properties and then lending money to all kind of buyers -and developers too- because this was a tremendous source of income for both banks and developers. So people was forced to buy expensive homes because the only available homes were very expensive.

I suspect the same applies for Ireland. Just remember that Ireland was always praised by the right wing as a model for deregulation (called some times flexibility). It had lower taxes in Europe for corporations and -.most likely- low taxes for developers.

The main problem is that most voters are uneducated. The laws mentioned above were approved by governments of "different" parties. How come people elected these governments? On the other hand, educated people would never enrole in a mortgage involving more than half of their salaries.

The bottom line is that market requires regulation to protect people's interests. You can't just leave everything in hands of speculators and then blame people for buying the home they live in.

And the same is true for everything else in our society. There should be only one way of doing business: the way that can't ruin a country and its social security. And don't tell me, like The Economist often does , that this way doesn't exist.

SPAIN'S SECRET CONFLICT VIDEO

2011-06-03T17:21:00.000-07:00

A Gary Gibson's film . (C) Endboard Productions Ltd. This excellent 39 minutes feature depicts economic, linguistic, historical, political and social aspects of the Spanish domination upon the province of Catalonia. Among the people interviewed by Mr Gibson are fomer Spanish PM José María Aznar, former Provincial President Jordi Pujol, journalist Federico Jiménez Losantos, professors Paul Preston, Jaime Pastor and Josep Maria Solé i Sabaté.

Documental de Gary Gibson. (C) Endboard Productions Ltd.
Aquest magnífic documental de 39 minuts descriu els aspectes econòmics, històrics, polítiics i socials de la dominació espanyola sobre Catalunya. Entre les personalitats entrevistades per Gary Gibson hi ha l'ex-president espanyol Jose María Aznar, l'ex-president de la Generalitat Jordi Pujol, el periodista Federico Jiménez Losantos i els professors Paul Preston, Jaime Pastor i Josep Maria Solé i Sabaté.

So much for the "facebook revolutions"

2011-05-25T16:11:00.000-07:00

Now the World Bank and the European Development Bank are willing to help- guess who - some North African countries , beginning with Egypt, Morocco, and Tunisia. I always suspected that those "Facebook revolutions" were not as spontaneous as they were presented by the media.

Why the development banks are all of a sudden ready to 'help' these commodities rich new democracies? Because they have revenues to pay back loans. Who wants to help the PIGS who have been economic basket cases for decades ?

Who cares on what kind of democracy they got or they already had. The case of Morocco is ludicrous since it is a very old dictatorship but with strong ties with big western corporations.

So these countries will be perfect substitutes for the PIGS until they are dried up and thrown down the toilet as used kleenex. But before that they will buy lots of Mercedes and Siemens. And they have either a more expensive oil (than olive one) or other interesting commodities. Only a little of "liberalization" was needed for some of these authocratic countries. So much then for the Facebook revolution.

ERC s'enfonsa a les municipals

2011-05-22T15:55:00.000-07:00

Com ja havia predit anteriorment en aquest blog, la combinació d'en Laporta (que ja era sospitós d'oportunisme) amb Esquerra (que s'ha cobert de glòria no fent ni brot per la sobirania però que els seus membres més destacats han demostrat una estimació molt gran per la poltrona) no podia donar un bon resultat electoral. El mateix es pot dir pel que fa al nou retrobament amb els Reagrupats d'en Carretero. No estaven tan barallats, o és que realment no m'equivocava i tot era questió de desavinences en el repartiment dels seients?

Els catalans independentistes no cerquen agrupacions de gent que volen entrar en un govern per gestionar, (mitjançant uns càrrecs públics que ens costen molt cars) les misèries que el règim feixista del 1978 va concedir a Catalunya sota el nom d'autonomia. El que tota persona preocupada pel futur del seu pais cerca és polítics honestos i amb les idees clares i accions coherents.

En aquest sentit, tot i que crec que en el parlament l'opció seriosa és Solidaritat Catalana per la Independència, no puc deixar d'expressar la meva satisfacció pels bons resultats de les candidatures de les CUP a molts municipis de la Catalunya Sud. Cada cita electoral mereix la seva estratègia i les seves llistes. De la mateixa manera que al Quebec el sobiranisme es presenta a les eleccions provincials i federals sota dues estratègies i denominacions diferents (PQ i BQ), no em sembla malament que a casa nostra sapiguem aprofitar les oportunitats que tinguem a cada moment.

Francament, no em feia massa gràcia la idea de la participació de SI en la política municipal d'aquest país tan corrupte en les seves administracions locals. Especialment sense tenir la garantia de que els representants podrien tenir una direcció política i claredat d'idees que jo en aquests moments atribueixo a en Lopez Tena i a en Strubell.

Cada candidatura de les CUP és un món i forma part d'un món municipal. Jo sempre he ignorat d'on les CUP obtenen el seu finançament, però en aquests moments crec que (si més no pel moment) ja m'està bé una candidatura independentista de caire municipal com la CUP a molts ajuntaments. Moltes vegades es planta una llavor amb una intencionalitat i la planta que creix es gira contra els interessos dels qui la van plantar. I si no que els hi preguntin als de la CIA pel que fa a en Sadam Hussein, a en Noriega i als Talibans.

Felicitats doncs per a les CUP però sobretot a tots els independentistes que creuen que cal anar en una altra direcció que la de la poltrona. Esperem que tant SI com les CUP siguin les dues cares de la mateixa moneda (vés per on, parlant d'independència de seguida sorgeixen qüestions monetàries) que ens portarà, algun dia al camí cap a la sobirania que avui ha obert BILDU.

Endavant i força!

L'engruna

2011-05-11T13:41:00.000-07:00

Recentment alguns polítics de Catalunya (CiU, ERC i fins i tot el PP!) reclamen els 1300 milions d'un fons de competitivitat que el govern d'Espanya s'havia compromés a pagar ja fa ja temps.

El que no es diu és que 1300 milions no són gaire comparats amb el deficit anual de la balança fiscal de Catalunya amb l'Estat espanyol que supera, segons les xifres del Centre Català de Negocis, els 22000 milions d'euros (16000 milions segons les FUNCAS de Madrid que no comptabilitzen assumptes tals com inversions en infraestructures compromeses i no executades, o els peatges de les autopistes,que per si sols ja superen els mil milions).

La seqüència dels fets en el teatre politic del Regne Bananer sempre és la mateixa. Els catalans (CiU, ERC) demanen una engruna. A Madrid diuen obertament que cal negar l'engruna a Catalunya, encara que ja estigui compromesa. El temps passarà i CiU i ERC seguiran reclamant l'engruna. Després d'uns mesos, potser un any el govern, després d'una intensa negociacio amb CiU concedirà l'engruna a Catalunya. Evidentment això serà presentat com un gran èxit negociador de CiU. A canvi, potser l'Estat permeti fer la mena de coses a les que ja estem acostumats a veure en aquestes negociacions, tal com allargar els períodes de concessió dels peatges o d'altres assumptes que no concerneixen a la majoria d'habitants d'aquest país.

I tots contents.

The New Euro

2011-03-28T14:23:00.001-07:00

I disagree on the idea of the euro being not so bad "if countries followed the rules". The matter is not about following rules - as, incidentally, most economic press says - but on the whole idea of some countries (mainly Germany) selling high added values products to other countries for over two decades and financing part of these sales with tax payers funds from all countries. So there is no "support" of wealthier countries to poorer countries but support to industrial corporations from public funds, while other industry in Catalonia -for example- was sold or shut down. This is what the European Union and the idea of free trade was about. What the poorer countries had to do is to increase their productivity and all these policies have been aimed in the opposite direction so some corporations could increase their gains. People say Greece borrowed money but think about how many Audis and BMWs have been sold to Greece, just to mention a couple of examples.

Butr how can Spain, Greece, Ireland and Portugal be left out of the Euro in a politically correct way?
There is a solution that could be already in the minds of some technocrats in Berlin and Paris. A new currency- that could may be well called the New Euro- will be accessible for selected countries, those of the the higher speed.

This would allow the PIGS -and maybe some other country like Italy and Belgium- to reach by devaluation of the regular euro the growth required to create jobs and pay back the debt that internal devaluation alone will only make bigger.

Sempre es millor que en Laporta hagi sortit de l'armari ara

2011-03-05T10:41:00.000-08:00

Jo sempre he dit que votant a SI estava votant una idea no a una persona. SI representava i representa la idea del compromís per la independència i el rebuig a la trajectòria d'Esquerra que ha estat "apalancada" sense fer res durant 7 anys i ocupant càrrecs a l'administració. Un personatge, que no una personalitat, com en Laporta va atraure vots i fer possible l'irrupció al parlament. Però des del moment en que en Laporta demostra no ser fidel a aquests principis no queda res més que dir bon vent i barca nova.

Sis detalls positius:

1. En Laporta partia d'una operació de desprestigi que li va fer mal i la seva impopularitat és mes gran que la seva popularitat, la qual cosa rebaixa molt el seu sostre de vol polític.

2. Sempre he dit que en Laporta es un pèssim orador i no te cap carisma.

3. La combinació del salt arribista d'en Laporta (que ja era sospitós d'oportunisme) amb l'encara recent desencantament de l'independentisme amb Esquerra no pot donar un bon resultat electoral. Calen polítics honestos i amb les idees clares i accions coherents.

4. L'electorat no hagués perdonat que el partit es rendís als dictats megalomaniacs d'un dirigent com no va perdonar a en Carretero.

5. Hi ha una personalitat amb molts bons dots de polític i amb cognom castellà que es bo que assumeixi el liderat ara que ja tenim la tribuna que ens proporciona el parlament.

6. Sempre es millor que en Laporta hagi sortit de l'armari ara que no d'aquí a 7 anys.

De Jordi Pujol a la independència, passant pel raonament

2011-01-26T09:39:00.000-08:00

Aquest dimarts en Jordi Pujol ha publicat un article (“Del Tribunal Constitucional a la Independència. Passant pèl Quebec”) on diu bàsicament el següent:

Que "podria passar" que ”d'aquí a un temps” ens haguéssim d'afrontar amb un “dilema”.
Que el “nacionalisme català” ja “no té motius per no adherir-se” a l'independentisme.
Que mentre “esperem” (sic) un hipotètic referèndum oficial i vinculant el nostre objectiu és reforçar-nos internament en economia, en creativitat cultural i en reforçament de la societat civil” i, a més, “sense esperar gaire ajut ni justícia”.
Que “hi ha país” (gent amb iniciativa) que anirà “aplicant dia a dia el seu dret a decidir”.

És llastimós veure que el que ha estat el president de la Generalitat durant 23 anys, en primer lloc, li hagi costat tant d'arribar a la constatació de que no hi ha cap motiu per no ser independentista i, en segon lloc, observar que aquesta mateixa personalitat política amb vocació d'estadista tingui les idees tan poc clares respecte la política espanyola, la política internacional i el que representa l'autogovern i l'autodeterminació d'un país.

Com pot ser que ens digui que "podria passar" que ens haguéssim d'afrontar “d'aquí a un temps” a la disjuntiva (“dilema” que diu ell) que ens portaria a la independència? De quan temps parla? Necessitem trenta anys més per pensar-ho?

Que el nacionalisme català “no té motius per no adherir-se” a l'independentisme és tan evident des de fa tants anys que em sorprèn molt que algú com en Jordi Pujol li hagi costat tant a dir-ho.

Com creu en Jordi Pujol que hem “d'esperar” un referèndum vinculant per la independència? Potser creu que al Quebec varen “esperar” el referèndum vinculant? Com creu que el varen esperar?

I com creu que anirem aplicant “dia a dia” el dret a decidir?

Francament, crec que l'ex Molt Honorable no té les idees gens clares i el garbuix d'arguments que exposa al seu escrit reforça la meva opinió.

Comença dient que el Tribunal Constitucional ha actuat per pressió del PP i que no representa la opinió del PSOE ni de la majoria de l'opinió pública espanyola. Això és absolutament fals. L'opinió pública espanyola, majoritàriament, suporta les retallades de l'estatut i el PSOE està en perfecta sintonia amb el PP pel que fa als afers d'Estat.

Diu que fa uns anys “una evolució favorable de la interpretació de la constitució” i una “col·laboració política i econòmica i d'hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya” podria permetre “el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya”. De debò ho creia així en Jordi Pujol? Com es pot interpretar una constitució que no atorga a Catalunya competències de debò en finances, model lingüístic, justícia o en educació? No ho sap que en tots aquests camps la constitució espanyola del 1978 supedita tot el que s'administri aquí a Leyes Orgánicas aprovades a Madrid?

Però ell parla en canvi d'un “gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important”. Sap les competències que té un estat federat qualsevol? Quina mena d'autogovern podia esperar d'una constitució aprovada amb el beneplàcit de les autoritats franquistes de l'època?
També parla d'un “finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i aplicar projectes col·lectius ambiciosos”. Com pot dir això quan ell mateix diu que Navarra i el País Basc só les úniques autonomies amb Concert Econòmic? Això és aixi perquè ho diu la Constitució Espanyola , sigui quina sigui la seva interpretació. I aquesta constitució data del 1978.

Quina bona atenció han tingut els ciutadans de Catalunya durant els darrers trenta anys, quan hem sigut testimonis de que Catalunya ha passat de ser la regió més rica d'Espanya a una de les més pobres? Quin projecte col·lectiu ambiciós va projectar en Jordi Pujol quan era President? Omplir-nos de multinacionals japoneses que ara pleguen o amenacen de plegar si no reben diners dels nostres impostos?

Després parla del Quebec, sense mostrar gaire coneixement de la política canadenca. Diu que “el Quebec no es trobaria bé en el Canadà si se l'equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Columbia Britànica”. Deixant de banda el fet de que el Labrador no és una província Canadenca, en Jordi Pujol hauria de saber que el Canadà és un Estat federal, on els tres nivells de poder (federal, provincial i local) no se solapen i totes les províncies tenen competències de debò i capacitat legislativa en àmbits tals com Hisenda, Justícia, Treball i Immigració (curiosament en aquest darrer àmbit, tot i que la Constitució espanyola no en diu res, CiU i ERC van renunciar a reclamar-ne competències en el darrer estatut).

Només gràcies a una pressió immensa del Partit Quebecois (que sempre ha exigit la independència i sempre ho ha fet sense embuts) la Constitució Canadenca reconeix que el Quebec és una Nació. I, el que és més important, el finançament de les províncies dóna una balança fiscal molt favorable al Quebec (i es publica cada any).

Creu que sense una lluita immensa dels sobiranistes quebequesos seria una realitat avui dia el model bilingüistic del Canadà, que només és vigent des de l'època del primer ministre Pierre Trudeau?

Potser creu que el Quebec ha anat “esperant” un referèndum gràcies a un poble “amb iniciativa” que ha anat “aplicant dia a dia el seu dret a decidir”?

No ha sentit mai parlar de la Crisi de l'octubre del 1970 al Quebec ni de la “War Measures Act”?

En fi, si hem de seguir fent cas a en Jordi Pujol, podem esperar un parell de generacions més amb gent “amb iniciativa” mentre s'acaba de desmantellar el nostre país, tant econòmicament com culturalment.

A trigger to deconstruct the XXth Century

2011-01-16T15:41:00.000-08:00

It is well known that the 1930s depression lead to WW2 and that Spanish Civil war was its prelude (and an experiment for the Nazis). The global war was then an opportunity for American investors who rebuilt the US economy . Reconstruction of Europe along with socialist winds blowing from beyond the Iron Curtain produced relatively prosperous societies in many countries. Now Spain might trigger a global war that might finish globalization. Only that this time it will be another kind of war.

As we know now, war industry fueled the American economy and eventually most of the other economies. With a WW3 out of the question - thanks to Oppenheimer and his fellow researchers - investors will always seek other ways to line their pockets.

In the last decades the way has been called globalization. Tariffs have been virtually supressed just as they were before the beginning of the XXth Century.

But globalization did not make Spain more competitive. Competitiviness of Spain was in 2007 the same Austria had in 1978. Although most economies are currently growing (with the aid of central banks) it does not seem that Spain will be able to create jobs in the next years nor pay back its public and private debts. Internal devaluation as it is called (reduction of public expenditure and raise of taxes like VAT) will not be enough to pay the growing debts of this country.

In last Thurdsay's auction Spain was able to sell 3 bilion euros in bonds. This week Spain will bypass the auction of bonds by selling them, at a higher interest rate, to a syndicate of banks. I wonder what will be the solution for the rest of the auctions as the government needs credit for 90 bilion euros this year alone.

On the other hand, It will be difficult to pay the public debt with an unemployment rate approaching 25% of the active population.

Even if stronger European economies approve a bailout package, Spain will not be able to pay it back because the stress in the Spanish economy will not improve competitiviness nor decrease debt in the long run. So the only solution will be a devaluation. Then we can only expect a breakup of the euro.

Some analysts say that paying off debts in euros or dollars with a devalued currency would be crushing. However, the problem is that without a devaluation Spain - and possibly the other PIGS -just cannot return the debts. It is very simple: their low productivity and lack of competitiveness will never pull their accounts out of red figures. The more they lower salaries and raise VAT the worse, since their economies shrink even more. So if euro folds at least their balances will go into positive numbers and then will be available to return at least an important part of their debts.

Breakup of the euro and the default of such an economy as Spain will undoubtedly have extremely harmful consequences for the global economy.

Emerging markets like Northern Africa or Turkey might be an alternative to replace the failing PIGS economies, but I wonder if the world will continue as if nothing had happened.

Moreover, a breakup of the Euro might not only affect the PIGS, but obliterate the idea of European common market.

In my humble opinion, a possibility is that by then global transactions will be limited by tariffs. A commercial war between the west and China might create milions of new jobs in North America and the E.U. This could be considered, as Ralston Saul said, the end of globalization.

Tres injustícies que clamen al cel i que cap partit hauria d'acceptar

2010-07-20T10:37:00.001-07:00

Hi ha tres pilars bàsics en els quals el polítics catalans (i el poble que els vota) fan el ridícul.

1- El finançament. Ens roben 60 milions d'euros al dia. I ningú no diu res. (I encara menys fa!)

2 - La llengua. El català no està en igualtat de condicions que el castellà i la "immersió lingüística" és un engany i un a burla. És demanar massa que demanem igualtat de condicions per a una llengua que se suposa que és oficial. Més ridícul de polítics i habitants.

3 - El nostre parlament és també una burla. No té cap mena de capacitat legislativa,. És una diputació canviada de nom. No podem legislar ni sobre el trànsit (ja no diguem sobre justícia, educació, immigració, medi ambient,...). Com podem permetre tal disbarat?

No s'ha de votar a cap partit polític que recolzi a cap govern que admeti aquestes tres grans injustícies. No cal ser independentistes per demanar això , però si no ho assolim no podem ni somniar en independència.

Avui CiU acaba de pertmetre l'aprovació dels pressupoostos de Madrid sense cap mena de contrapartida per a Catalunya (ignoro el que han aconseguit sota la taula pels seus interessos personals).Com poden ser tan absolutament indignes i poca-vergonyes? ERC tampoc tampoc ha fet mai res per sortir del govern i forçar un canvi en aquestes injustícies. En Carretero tampoc no va fer res quan era conseller.

Calen polítics i poble dignes i amb un mínim de fermesa i de dignitat. Els tres punts que reclamo no tenen absolutament res de radicalitat i ho tenen tot de justícia. El que és radical i estúpid és tolerar aquesta situació. Els polítics i el poble de Catalunya tenen la paella pel mànec i, si fossin dignes, farien caure a qualsevol govern que tolerés aquestes tres siutuacions absolutament absurdes.

Fins quan tolerarem això?

La destrucció del patrimoni arquitectònic de Barcelona

2010-03-20T08:09:00.001-07:00

Les imatges mostren la destrucció de l'antic cinema París al portal de l'Àngel de Barcelona i la seva substitució per un altre cub amb finestres quadrades als que ens tenen acostumats els "genials" arquitectes que corren actualment pel regne bananer.

La zona on s'ha comés el crim és a més una de les més visitades pel turisme internacional ja que és just a l'entrada del carrer Montsió, ruta obligada del turisme cultrural que visita els Quatre Gats. Aquesta mostra de barbàrie ens farà doncs ben aviat famosos arreu del món pel que fa al nostre bon gust.

Si bé l'anterior edifici no era gaire gran i estava deixat de la mà de Déu, comptava amb una volta neoclàssica d'una estètica excepcional que, ben arreglada, hauria recordat una versió petita del portal de la Plaça do Comerço de Lisboa. A més, la seva estètica estava d'acord amb la del carrer on estava ubicat. Només un salvatge o una ment irracional podria haver deixat enderrocar-lo.

Fa una trentena d'anys es va desmantellar la industria pesada més important. Paral·lelament s'ha anat destruint part de l'arquitectura menys lletja que havia sobreviscut al franquisme.

No ens queda ara tampoc indústria sense xemeneies.

The Economist i la flexibilització del mercat laboral

2010-02-20T10:26:00.000-08:00

La premsa internacional més representativa del neoliberalisme (en el sentit dels economistes de dretes, no amb el de StuartMil) carrega contra la "manca de flexibilitat del mercat laboral espanyol". Per la dreta global (i per l'empresariat en general) el que fa que Espanya no sigui competitiva és el cost de l'acomiadament dels treballadors.

Però veiem quins són aquests costos comparats amb els que hi han a d'altres Estats europeus. A Espanya acomiadar improcedentment a un treballador costa un màxim de 45 díes de salari per cada any treballat. A Àustria l'empresari ha de pagar dos mesos per any treballat. A França un acomiadament improcedent requereix el pagament de sis mesos per any treballat.

D'altra banda, si el cost de l'acomiadament (i la competitivitat) venen determinats pels salaris dels treballadors, convé saber quins són aquests salaris. Doncs segons la dades recollides per la Federació empresarial Europea FedEE els salaris mínims que existeixen a diferents països són els següents (s'indiquen les dates corresponents a les dades).

Andorra 915.20 euros (1.1.2009)
Àustria 1000,00 euros (1.1.2009)
Bèlgica 1440,67 euros (1.10.2008)
Espanya 633,30 (1.1.2010)
França 1342,0 euros (1.1.2010)
Grècia 740,0 euros (1.4.2009)
Gran Bretanya 1005,33 lliures esterlines (1.10.2009)
Holanda 1398,00 euros (1.7.2009)
Irlanda 1499,00 euros (1.7.2007)

Alemanya és una rara excepció, ja que no té fixat un salari mínim i té al legislació que permet un acomiadament més barat: només 15 dies per any treballat. El seu model laboral és possiblement el paradigma de la flexibilitat més desitjat per empresaris d'arreu del món.

I si atenem als salaris de les feines més competitives (és a dir les que generen major riquesa pel país) els salaris dels espanyols encara queden molt més mal parats en comparació als dels seus "homòlegs" europeus dels estats més desenvolupats.

El que és clar és que no hi ha una relació directa entre el cost de l'acomiadament (ni el cost dels salaris) respecte la competitivitat. Al 2010 França és possiblement l'Estat europeu més competitiu i amb més creixement (més que Alemanya) i en canvi té una molt menor "flexibilitat" laboral".

La realitat de la baixa competitivitat espanyola la trobem en que durant més de 35 anys els governs centrals i regionals han destruït la industria local més competitiva i han fet que es comprin productes d'alt valor afegit a països més desenvolupats (principalment a les economies francesa i alemanya) sense promocionar empreses pròpies clau per la creació de riquesa.

Aquesta pèrdua de competitivitat s'arrossega des dels temps en que en Jordi Pujol inaugurava (i finançava amb els nostres impostos)"maquiladoras" com les de SHARP i NISSAN a la vegada que deixava caure les empreses claus que haurien col·locat el nostre país en el lloc que li corresponia (Maquinista Terrestre i Marítima, Pegaso, Seat, ... per mencionar-ne les més grans i conegudes).

L'acord d'ingrés d'Espanya a la Unió Europea (llavors CEE) incloïa la renúncia a ser competitius tant en el sector industrial com en l'agricultura (com pot ser que importem pomes del Tirol italià?). La "Unió" Europea ha demostrat ser una eina molt efectiva per transferir capital públic Francès i Alemany (i també espanyol!) a les grans corporacions que han venut productes a Espanya, d'una forma molt similar al pla Marshall americà dels temps de la postguerra europea, amb la diferència de que els governs i els empresaris francesos i alemanys varen saber aprofitar els beneficis per regenerar les seves industries clau.

Podem dir en definitiva que baixa competitivitat espanyola (i catalana) ha contribuit enormement als beneficis de moltes grans empreses europees que mai han estat interessades en que Espanya sigui competitiva MALGRAT els baixos costos laborals espanyols.

El fantasma de l'òpera

2009-12-15T02:01:00.000-08:00

Misteriosament durant tot el període previ als referèndums populars d'autodeterminació del 13 de desembre el senyor Artur Mas (el líder més ben valorat de la Catalunya espanyola segons les enquestes) ha dessaparegut del mapa. Apareix en canvi el Felip Puig (increïblement convertit a l'independentisme) en un paper insòlit de testaferro.

El dia 14 apareix el futur i insistent presidenciable com per art de màgia sense donar cap missatge favorable a la convocatòria.

Cal dir que la seva actitud no és pitjor que la d'en Carod Rovira però és que aquest darrer no és presidenciable ni tampoc és gaire ben valorat per les enquestes.

El que és realment preocupant és que la única explicació lògica de l'actitud de l¡Artur Mas és la de la seva voluntat de fer un futur pacte amb espanyolistes ja sigui del PP o del PSOE per assolir els seus objectius personals d'esdevenir president de la Generalitat.

I aquest és el candidat a qui en Carretero ha dit que donarà el seu suport?

Els impostos dels catalans financen el turisme a Noruega dels andalusos

2009-08-20T13:35:00.000-07:00

La foto d'aquest autocar dels Transportes Públicos de Andalucía no ha sigut presa a Andalusia. Ni tan sols ha estat feta a l'Estat espanyol. De fet, està presa fora dels límits de la Unió Europea.
És una instantània presa al centre de la ciutat noruega de Bergen el dia 10 d'agost del 2008, molt a prop del Kunstmuseum.
Està bé ser solidari, però té algun límit la nostra solidaritat?

Normalització lingüística o l'eutanàsia de la llengua

2009-03-21T04:56:00.000-07:00

L'anomenada llei de normalització lingüística de l'educació pretenia proporcionar (des de la limitada visió del post-franquisme) una respiració assistida a una llengua moribunda malferida per decenis de prohibició, tot integrant els nets de la immigració, els quals aprendríen el català a les escoles durant la seva tendra infantesa. El problema és que era i segueix sent una llei castrada el resultat de la qual no ha sigut la preservació del català, sinó només fer creure a la població poc informada que la llengua de Llull la sap parlar cada cop més gent i, de pas, transmetre la idea de que la Generalitat imposa el català obligatòriament (idea que actualment no ajuda gaire a la integració social de la immigració peninsular). És un exemple més de la hipocresia del pujolisme, basat integrament en la pantomima.

Hi ha tres punts bàsics que expliquen el fracàs de les lleis de normalització i de política lingüística de la Generalitat:

1. Una llengua no la parla ningú si no hi ha cap mena de necessitat de parlar-la.

Una llengua que no és necessària no s'utilitza. I una llengua que no s'utilitza s'oblida.

Una llengua inútil és aquella que no serveix ni per fer una consulta a un funcionari o a un empleat de correus , ni per canviar d'operador de telèfon, ni per agafar un taxi (sense barallar-se amb el conductor), ni per fer un curs a una empresa, ni per llegir un manual d'instruccions, ni per anar al cinema (en el cas d'una llengua minoritària però útil llegint els subtítols).

Una llengua és necessària no allà on s'ensenya sinó només allà on els Estats la defensen amb tots els seus mecanismes. Això no passa a Catalunya on un ciutadà pot viure perfectament sense saber català (o qualsevol altre idioma que no sigui castellà) i en canvi no pot viure si no sap castellà. Una discriminació evident envers els catalanoparlants que la majoria de la població sembla ignorar.

Els nacionalistes espanyols més intel·ligents saben que el preu que paguem els catalans per la política de normalització lingüística a les escoles és molt car i que és moneda de canvi dels mecanismes que sí que seríen importants per defensar el nostre idioma.

2. Manca de mecanismes per forçar l'acompliment de la mal anomenada "immersió" lingüística (el que en el món anglo-saxó s'anomena enforcement of the law).

Sol passar amb la les lleis d'aquest regne de pandereta (fins i tot amb les que tenen alguna trascendència). A la majoria de les aules de centres educatius on s'imparteix ensenyament obligatori a Catalunya (és a dir a les de la província de Barcelona i amb l'excepció provisional dels primers cursos d'educació infantil i primària) les classes es fan bàsicament en castellà.

A les aules d'acollida s'hi ensenya castellà (encara que, “per a més INRI”, hom trobi posters dels Països Catalans a les seves parets).

Caldria recordar a l'administració que la “llengua vehicular” d'un ensenyament no és només la llengua escrita, sinó que és la llengua de comunicació entre alumnes i mestres o professors.

L'única llengua en la qual estan totalament immersos la immensa majoria dels alumnes de les escoles del principat de Catalunya és el castellà.

En aquest sentit la Llei de Normalització lingüística no només ha fracassat en els l'assoliment dels seus objectius sinó també en la seva aplicació.

3. És una política que actualment fomenta el nacionalisme espanyol de la societat catalana.

Perquè el nacionalisme espanyol ara utilitza la llei de normalització lingüística com a munició contra una llengua que considera inferior i l'aprofita per minar el nacionalisme defensiu des del fons més profund de l'Espanya més profunda present a Catalunya. Això es produeix perquè en aquest territori sense estat el nacionalisme espanyol té el recolzament d'un Estat espanyol (per cert únic i central) i amb tots els seus mitjans de comunicació darrera.

En els darrers anys, en els quals la dictadura (contra la qual estàvem millor) ja no forma part dels records de gran part de la població, part d'aquesta darrera ha abandonat la neutralitat per l'expressió oberta d'un nacionalisme espanyol cada cop més recalcitrant i que és conseqüència de més de trenta anys d'impregnació de patrioterisme (de la mena del que idolitza en Fernando Alonso i del que es llençava a la jugular del ara innombrable Carod Rovira quan gosava parlar de boicot als jocs olímpics madrilenys si l'Estat boicotejava les seleccions esportives catalanes).

Així doncs, cada cop més castellano-parlants a Catalunya (ignorants i sense perspectiva històrica) veuen la política lingüística del Deparament d'Educació no com una ajut a la integració sinó com una imposició, semblant a la que hi havia a la Polònia zarista on els mestres feien amagar els llibres en polonès quan havien d'entrar els inspectors russos a l'aula (o a la imposició del castellà a l'època de Franco, sense anar més lluny).

Aquesta població (majoritària a Catalunya i amb un Estat únic a favor) acabarà exigint algun dia l'eutanàsia de la llengua catalana si no tenim abans un estat ni que sigui federal que ens defensi. Però el més irònic és que aquesta eutanàsia ja s'està produïnt de facto a) de forma passiva, perquè la llei de normalització lingüística a l'educació només es fa acomplir sobre el paper i no té cap trascenència social i b) de forma activa, perquè l'estat considera el català una llengua inferior al castellà i posa tots els medis possibles per la imposició de la segona sobre la primera.

A països on hi ha una descentralització legislativa no fictícia, com el Quebec o Flandes, els Estats defensen les llengües de manera igualitària i obliguen a que a tot arreu (des de les retolacions del pa de motlle als paperets de les “fortune cookies” dels restaurants xinesos) la llengua històrica de cada territori sigui respectada. A Bèlgica fins o tot els alemanyo-parlants (tot i ocupar un territori minúscul i ser pocs milers de persones) són considerats ciutadans de ple dret i tenen el dret a l'etiquetage de tots els productes industrials en la seva llengua.

A Catalunya les administracions locals només es poden limitar a subvencionar la rètolació en català de les botigues (no obligatòria però per la qual també són ara fortament criticades) o a subvencionar la premsa que inclou algun text en català (encara que sigui una sola columna d'una sola pàgina).

Ni amb l'antic ni amb el nou estatut els catalanoparlants assolim la categoria plena de ciutadans ja que, a més, tampoc tenim el dret de ser atesos ni per l'administració pública ni per les empreses del nostre propi país en el nostre propi idioma (no en podem exceptuar ni tant sols a l'administració catalana: només cal pensar, per exemple, en la llengua que utilitzen la majoria dels revisors dels Ferrocarrils de la Generalitat).

L'anomenada segregació lingüística de les escoles, com s'exerceix al Quebec (on els anglo-parlants poden enviar els seus fills a escoles anglòfones) és de fet una política que no perjudicaria el català. Jo prefereixo aquesta política demanada per alguns sectors nacionalistes espanyols curts de gambals (aquells que exigeixen el dret a la ignorància) sempre que sigui a canvi d'un estat federal que aporti justíca i igualtat als catalano-parlants de Catalunya que som escandalosament discriminats al nostre propi país.

Una “segregació lingüística” de les escoles (o el dret a escollir l'idioma de l'escola) tindria com a conseqüència primera aportar prestigi a la nostra llengua i a les escoles catalanes públiques on, simplement pel nivell socio-cultural dels seus alumnes (i el cost de les seves matrícules) tothom les voldria pels seus fills.

La educació en un dels dos idiomes seria doncs, d'acord amb el que diuen desitjar els nacionalistes espanyols, voluntària i no una “imposició”. L'aprenentatge bàsic del català en qualsevol cas hauria de seguir sent, evidentment, garantit pel estat a totes les escoles (com ho sería el del castellà o el de l'anglès o potser també de l'alemany, el francès o el llatí) però aquest no és el fet clau perquè no podem oblidar el fet de que ningú no parlarà mai una llengua inútil.

Els catalans no imposem ni pretenem imposar el nostre idioma a ningú. Només volem l'estat defensi la nostra llengua de la mateixa manera que es defensa el castellà, el flamenc o el francès. Una integració lingüística només pot ser voluntària però perquè pugui haver llibertat d'elecció l'estat ha de garantir igualtat de condicions pel català. Ja n´hi ha prou de“lleis” inútils. Com també n'hi ha prou de “governs” i “parlaments” inútils.

El minúscul univers del conductor barceloní

2009-01-31T12:25:00.000-08:00

Poques coses preocupen més a un especímen típic del regne bananer dels voltants de la ciutat de Barcelona que el fet de ser obligat a deixar de matar a la meitat de persones que moren en accidents de trànsit a l'àrea metropoloitana i a fer, de passada, un servei a la seva comunitat contaminant menys.

L'especímen típic del regne bananer té un cotxe que constitueix la part central del seu minúscul univers els límits del qual no van gaire més enllà de les seves activitats del cap de setmana (mirar futbol i/o borratxeres segons el seu estat civil).

La reducció de velocitat a les vies d'entrada a la ciutat de Barcelona és sens dubte una mesura del tot civilitzada. No és, evidentment, cap idea d'en Joan Saura sinó el seguiment d'una directiva europea per reduir la contaminació i els accidents que ja fa força temps que se segueix a diverses ciutats europees (96/62/EG).

Els efectes en la sinistralitat han resultat absolutament evidents. Només per això tohom, en un país civilitzat, ho hauria de celebrar.

Respecte la contaminació de l'aire, es detecten millores del 5% en contaminants com els òxids de nitrògen en totes les ciutats on s'ha fet una reducció dels 100 km/h als 80 km/h. En el nostre cas las reducció és probablement més alta ja que pocs eren els vehicles que circulaven anteriorment a 100km/h o menys.

Pel que fa al futur control de flux és prou clar que implicaria una millora dels temps en els recorreguts en hores punta.

Per contra, personatges mafiosos i d'afany populista poulista com l'Artur Mas i en Joaquim Nadal alimenten el sentiment cavernari del conductor barceloní i s'oposen a la raó.

Es pot ser més indecent?

Les refomes que clamen al cel

2009-01-03T11:13:00.000-08:00

Crec que el resultat de les negociacions del finançament (unit a una situació de crisi econòmica profunda i a una conscienciació col·lectiva) haurien de desencadenar en els propers mesos un moviment federalista que és el que forçaria una reforma important de les estructures de l'estat. També crec que aquesta reforma és prèvia al model d'estat o estats a la qual pugui finalment conduir.

Actualment el govern de l'estat Espanyol, amb seu al palau de La Moncloa, exerceix el seu poder per perpetuar una expoliació econòmica flagrant dels ciutadans de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Les qüestions són:

1.Saber si la societat civil catalana ho seguirà acceptant en els anys de crisi econòmica com ho ha fet en els darrers trenta anys. Aquesta és una possibilitat que no és descartable donada la naturalesa d'aquest poble i a la conseqüent falta de coherència i de respecte pel propi país que exerceixen els polítics catalans de tots els partits.
2.I, en el cas de que finalment no ho acceptès, de quina manera es produirïen els canvis que haurien d'aturar aquesta situació tan obviament injusta.

La situació és tan simple com absurda. L'estat espanyol no permet la igualtat de prestacions públiques pels seus ciutadans independentment de l'indret on visquin. La perpetuació d'una situació que sembla gairebé feudal pel que fa als jornalers del sud d'Espanya fa que els impostos dels valencians, dels balears i dels catalans financïin unes prestacions i un serveis a Andalusia de les quals no en poden gaudir ells mateixos (per exemple subsidis d'atur amb nomès tres mesos treballats).

Fins ara, la classe política ni la societat civil a Catalunya semblen ser conscients d'aquesta situació, ja que han pactat i aprovat un nou estatut que diu a l'Article 206.3 (versió en castellà, que és la que té validesa jurídica): “Los recursos de la Generalitat se ajustarán en más o en menos para su contribución a a la solidaridad. La solidaridad será fijada por el Estado”. Aquesta solidaridad permet que es produeixi una situació paradoxal en qual la redistribució d'inversions capgira els nivells de riquesa: les zones pobres passen a tenir el nivell d'inversions per càpita que tindrien les zones riques abans de la redistribució i les zones riques el de les pobres. Per exemple, actualment, un ciutadà de la comunidad autónoma de Catalunya reb una inversió de l'Estat de 2500 euros mentre que un extremeny en reb 3500. I això està totalment d'acord amb el nou estatut i els seus fons anomenats “de compensació”.

Així doncs, a l'estat espanyol la imposició s'anomena solidaritat. La magnitud de la injustícia és encara més evident quan ni tant sols es publiquen anualment les inversions que es fan a les regions (contràriament al que es fa a un estat com el francès on es poden consultar còmodament per Internet).

La consciènciació del poble d'aquest fet tan injust en un país normal hauria de fer que tots els ciutadans de Catalunya (independentment de la seva ideologia ni el seu origen) fessin pinya en els anys de crisi profunda per exigir unes reformes que clamen al cel.

En el nostre cas el que tocava assolir en aquest moment de la història era un estat federal. La idea d'un estat federal constitueix un denominador comú tan aglutinador i que cau tant pel seu propi pes que si fos reivindicada seriosament ni els partits polítics d'àmbit estatal en podrien aturar la seva implementació.

Crec que no és agosarat pensar que un manifest federalista podria aconseguir, si el suporta una plataforma unitària a marge dels partits, el suport de més de tres milions de signatures en menys d'un any.

L'exigència d'aquestes reformes per part de la societat civil hauria de xocar evidentment contra l'acció dels polítics catalans que van pactar l'actual estatut i contra el partit català autoanomenat “independentista” que segueix ocupant càrrecs al govern des que va ser sotmès a referèndum. En política, com a la vida, el que compta no són les paraules sinó les accions que s'exerceixen.

Un fre per a que pugui començar aquest procès (i pel qual els governants de Madrid es freguen les mans de satisfacció) és la mala premsa que té el federalsime dins de part de la societat civil independentista que no nomès ignora la naturalesa dels processos seccessionistes del segle XXI sinó que també ignora la naturalesa de l'estat que la sotmet i la que tenen els estats federals. Aquesta societat civil està més preocupada en si s'ha d'autodefinir o no com a independentista que no pas en desarmar eficaçment les estructures actuals de l'estat espanyol. L'expoliació econòmica fa que desitjar un estat federal (abolint-ne la constitució del 1978 que el nega) siguin un objectiu prioritari comú de tots els ciutadans de Catalunya. Tan pels sobiranistes com pels que no ho són.

L'actual oposició de part de la societat civil catalanista a la reforma es podria comparar amb el que suposa, en el cas del País Basc, la negació a la condemna de tota forma de violència per part del moviment independentista i que permet al govern de Madrid i a la direcció del PNB evitar un procès que conduiria a l'escisió de part d'Euskal Herria . Aquesta escisió representa aparentment la segona via possible de reforma de l'estat espanyol actual. Però, si bé és cert que aquesta faria trontollar el poder central, cal recordar que el País Basc Navarra ja van assolir fa molt de temps, a nivell econòmic, l'estatus que reivindica el federalisme. Per tant la seva eventual independència per si sola ni tant sols implicaria necessàriament la reforma econòmica de la resta de l'estat. Si no canvia el tarannà d'aquest poble català mesell, la independència de les províncies espanyoles d'Euskal Herria nomès podrà representar per a Espanya poc més que acabar amb una assimetria constitucional una mica estrambòtica.

I quin és el gran atractiu d'una reivindicació federalista immediata pels sobiranistes de Catalunya? Doncs la de que en aquest estat que es nega a la reforma és molt poc probable o impossible que els canvis s'inicïin amb un desmembrament immediat de l'estat (amb la possible excepció ja mencionada del cas basc). Els grans canvis a la història contemporànea sempre han sorgit de la incapacitat de dels estats per a reformar-se unida a l'acció de ideòlegs i líders que que han sigut capaços d'encendre la guspira que els ha desencadenat. Com a la revolució francesa, en la qual un moviment que inicialment només pretenia reformar la monarquia va desencadenar el procès que la va abolir, el moviment federalista serà, si es produeix, el detonant que encetarà les reformes i que obrirá nous horitzons per a Catalunya.

El poble anul·lat

2008-10-26T04:32:00.000-07:00

El generalísimo Franco (qui encara apareixia en monedes de curs legal fins molt poc abans de l'entrada en circulació de l'euro amb la inscripció "Caudillo de España por la Gracia de Dios") deia que va deixar "España atada y bien atada". Aquesta afirmació incloïa a les colònies peninsulars i, evidentment, també a la dels catalans. Gairebé mig segle d'aïllament gairebé total i de manipulació de tota la informació per l'aparell feixista de l'Estat va portar, al llarg de dues generacions, a la creació d'un poble amb sentiments i emocions molt particulars que jo anomeno "sentiments franquistes". Aquests sentiments expliquen que tota reivindicació que a qualsevol país de l'Europa occidental seria considerada justa aquí es consideri radical i fora de lloc.

Tenim pèr exemple el cas que va portar a en Carod Rovira a un deteriorament de la seva salut, pèrdua de vots i a la seva lamentable posició actual de putxinel·li (compartida per la resta de membres actuals del seu partit). Parlo del moment en que va gosar posar sobre la taula de negociació el suport de l'administració autonòmica a la candidatura olímpica Madrid 2012. Pràcticament la totalitat dels catalans varen posar el crit al cel ( "Com podia dir tal disbarat un polític?", "és que s'ha begut l'enteniment?" eren expressions habituals). En canvi, un cop en Carod Rovira i els seus s'han acomodat a la bona vida de "l'establishment" i han deixat de reivindicar amb fets qualsevol assumpte d'importància pel nostre país, a ningú no sembla que tot això li molesti gens ni mica i fins i tot sembla que podria tornar a ERC algun vot perdut.

Aquest poble anul·lat va votar un estatut que no representa cap mena de millora respecte l'estatut post-franquista del 1979. No només no concreta xifres sobre el finançament (ja que en varen ser retllats els articles fonamentals que en feien referència (recorde'm-ho: gràcies a la reunió de l'Artur Mas amb en Zapatero) sinó que arriba al punt de retallar alguna competència administrativa que l'administració catalana tenia anteriorment com la que feia referència a la convocatòria de beques (digne de menció a tall de curiositat).

Aquest poble anul·lat accepta doncs que existeixi una administració local sense cap mena de capacitat legislativa que es limita a administrar i a aplicar les Leyes que es legislen al Congreso de los Diputados de Madrid. Aquesta situació és tan exagerada que inclou fin i tot totes les reglamentacions relacionades amb el trànsit. L'administració "automòmica" no té competències per crear la legislació autonòmica més elemental per decidir sobre l'educació, la justícia, l'energia, les univeristats, l'indústria, l'hisenda, la salut, etc... Totes les "lleis" que el seu ridicul parlament aprova no poden modificar en cap cas el que sobre qualsevol matèria es decideix a les Cortes Generales. Absolutament res a veure, per tant, amb el que succeeix a qualsevol Estat Federal.

Dins de l'escàs marge de maniobra que permet la legislació des de la mort del dictador (realitzar tasques administratives amb la connivència del Gobierno de la Nación) mereix una atenció especial el recolzament que va donar en Jordi Pujol al desmantellament de la indústria pesada al nostre país i a la implantació de "maquiladoras" de transnacionals. Parlo dels casos de la Maquinista Terrestre i Marítima, Seat i Pegaso (antiga Hispano-Suïssa reconvertida per la dictadura) i al floriment d'empreses com Sanyo, Sharp, Nissan, etc... Fins jo tenia clar als quinze anys d'edat que això només podia representsr, a llarg terme, una catàstofe pel país. En canvi, aquest poble anul·lat ho ha estat aplaudint fins ben entrat el segle XXI. I encara, no gosa demanar responsabilitats a ningú.

El cas que tractem és doncs ben sonat i d'impossible solució. Crec que caldrien com a mínim tres generacions de exposició d'aquest poble als corrents de cultura internacionals per poder observar alguna millora. Malauradament, les noves tecnologies comuniquen més escombreries que informació útil i (tot s'ha de dir) el nostre planeta camina per uns moments molt poc favorables per l'afloriment de la Raó. Aquesta desgraciada concidència de "tempos", farà que la nostra ciutadania no es pugui mai reenganxar als corrents que l'haurien de fer avançar i posar-la a un nivell que (si més no) la fes sentir-se conscient dels drets col·lectius i deures individuals propis d'una comunitat civilitzada.

Pigs in muck

2008-09-03T06:34:00.000-07:00

“Pigs in muck” Lex-column in the 01 September 2008 Financial Times

Exciting countries get exciting acronyms, at least in financial circles. Fast-growing Brazil, Russia, India and China, for example, are called Brics, the very initials implying solid growth. Other countries are less fortunate. Take Portugal, Italy, Greece and Spain, sometimes described as the Pigs. It is a pejorative moniker but one with much truth.

Eight years ago, Pigs really did fly. Their economies soared after joining the eurozone. Interest rates fell to historical lows – and were often negative in real terms. A credit boom followed, just as night follows day. Wages rose, debt levels ballooned, as did house prices and consumption. Now the Pigs are falling back to earth.

How far they might drop can be seen in their trade figures. While the eurozone is broadly in balance, at the end of 2007 Spain and Portugal had current account deficits equivalent to 10 per cent of GDP. Greece's, meanwhile, was a whopping 14 per cent while Italy's deficit was relatively respectable at about 3 per cent.

The usual response to a yawning current account deficit is a stiff devaluation. But the Pigs are members of the euro, so that route is closed.

The next alternative is simply to carry on and somehow finance the deficit. But that is increasingly hard to do in these credit-chastened times. Indeed, Spain may have a particular problem. In the past, its banks – particularly the unlisted cajas – have used low-quality, asset-backed collateral to raise cheap funds from the European Central Bank. But the ECB plans to tighten its lending rules.

That leaves the last and most painful solution. Competitiveness can be restored through a drop in real wages. In other words, a deep recession. The most dramatic sign of this can be seen in Spain where the unemployment rate rose by almost a whole percentage point in the second quarter.

Britain, facing similar problems in the early 1990s when it was shackled to Europe's exchange rate mechanism, withdrew sterling from the ERM and the devaluation saved its sausage. Some now wonder if the Pigs, as part of the euro, risk turning into bacon.

Contaminació lumínica: més material per a les ments irracionals

2008-07-26T02:42:00.000-07:00

Al principi dels anys noranta els astrònoms aficionats del nostre pais introduiren el concepte de "contamició lumínica". "Contaminació lumínica" vol dir la quantitat de llum a les ciutats que impedeix gaudir del seu esbarjo als astònoms aficionats (perquè no n'hi ha de cap altra mena que observin el cel a les ciutats).

Molt probablement algun polític d'algun poble o ciutat va quedar impactat per l'explicació d'algun d'aquests astrònoms aficionats i per aquestes dues paraules posades juntes: "contaminació" i "lumínica". I va actuar.

El resultat és que actualment a les nits les ciutats de Catalunya són de les més fosques i tristes del món. Evidentment el cel no és prou fosc com per poder fer ni les observacions astronòmiques més simples. Amb prou feines es pot veure el carro o Orió (a l'hivern). Però: i dir que hem reduït la "contaminació lumínica"? Oi que sona a ecologista?

Sentia a una coneguda "ecosocialista" fa uns dies parlar sobre el tema. És d'aquestes que també s'oposen incomprensiblement a les línies d'alta tensió i a als parcs eòlics. Deia que "era trist que un nen no poguès observar el cel a la nit". Quina llàstima oi? Tampoc pot veure com munyeixen les vaques i, a no ser que apaguin absolutament tot l'enllumentat públic i no públic, haurà d'anar al camp si es que vol observar ni que sigui la via làctea.

En Carl Sagan va viure la seva infantesa a Brooklyn. Un dels llocs amb més llum a la nit del món. Això evidentment no li va impedir conèixer els estels, sinó tot el contrari. I tots nosaltres que hem sigut nens a ciutats on hi havia molta "contaminació" lumínica hem pogut gaudir de nits estelades, independentment del tipus de llums que hi haguès als llocs on dormiem habitualment.

El que succeeix a casa nostra i que es demostra amb exemples com el de la mal anomenada "contaminació lumínica" és que el nivell cultural de la classe política va d'acord amb el del poble. No hi ha una élite (intel·lectual) que domini els càrrecs de responsabilitat sinó que qualsevol ignorant pot ocupar posicions de responsabilitat als nostres governs locals o a l'administració autonòmica i fer decisions que impacten negativament en la nostra qualitat de vida.

PRISA, Cisneros i la SER

2008-07-25T13:32:00.000-07:00

El franquisme encara dóna cops de cua al regne bananer. Avui, li ha tocat rebre el cop al Professor de Filosofia de la Complutense da Madrid Carlos Fernández Liria.

El programa "La Ventana", transmès avui de 16:00 a 16:30 conté una mostra de que la feina que va fer el Generalísimo té consequències als nostres dies. Els hereus del franquisme en aquest cas són els servidors del grup PRISA que no toleren que siguin els seus amos criticats pel seu suport als opositors del President de Venezuela Hugo Chavez .

La servidora és en aquest cas l'entrevistadora Ana Guantes. Un personatge propi dels esperpents de Valle -Inclán.

Perles d'Espanya

2008-07-19T09:56:00.000-07:00

Segle XVII:

"El catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió".
"Son los catalanes el ladrón de tres manos"
"Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido"

Francisco de Quevedo.

Segle XVIII:

"Previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos"
Felipe V

"...borrándoles de la memoria a los cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones"

Consejo de Castilla. Disposiciones previas al decreto de Nueva Planta. 1715.

"...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo (Cataluña) tan criminal como el no discurrírsele pena condigna..."
José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela militar de Barcelona.

"Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."

José Patiño. "Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña". 1715.

"En este año he comenzado a continuar las partidas en castellano, en virtud de las repetidas órdenes que para la extensión de este Idioma en Cataluña ha havido del Rey (que D. guarde)"

Libro de óbitos de la parroquia de Gurb. 1769.

"Entendiéndose la impresión solamente en Castellano y Latín, pero no en Cathalán"
Consejo de Castilla. 1773.

"En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni baylar piezas que no sean en idioma castellano"

Decret de Manuel Godoy, ministre espanyol. 1780.

"La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la nación a quien se despojó de su antiguo idioma"

Padre Feijoo

Segle XX:

Los maestros y maestras de instrucción primaria que enseñasen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestación por parte del Inspector Provincial de primera enseñanza, quien dará después cuenta del hecho del Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley.

(Articulo 2∫ del Real Decreto de 21 de noviembre de 1902, signat per Alfonso XIII a instancies del President del Govern Espanyol, Conde de Romanones, i del Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts, Álvaro Figueroa). 1902.

"Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado catalán en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".

"Ejército y Armada" 1906.

"El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".

"La Correspondencia Militar". Madrid. 13 de desembre del 1907.

"Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano".

Miguel de Unamuno, declaracions fetes a "El Mundo" de Madrid. 1907.

"Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerÌas o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor".

Circular del Gobernador Civil de Barcelona, general Losada. 1924.

"Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas".

Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid 1927.

"Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro".

Ramiro Ledesma Ramos. La Conquista del Estado. 1931.

"Hablar de nacionalidades oprimidas -perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión- es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla".

Intervenció de Miguel de Unamuno en las Cortes de Madrid. 2 de juliol del 1932.

"Antes que el Estatuto la guerra civil".

Titular de "El Imparcial" 1932.

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."

Manuel Azaña. Memorias. President de la República Española.

"Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ."

Manuel Azaña. Memorias. Presidente de la República Española.
"El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores entre los republicanos."

Juan Negrín. Cap de govern socialista de la República española i president a l'exili, citat per Julián Zugazogoitia en les seves memòries.

"Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar".

General Queipo de Llano. emissió radiofònica. 1936.

"Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España".

Discurs del cap del Servicio Nacional de Propaganda de Falange española y de las JONS, José Antonio Giménez Arnau. Saragossa, 21 d'abril del 1938.

"Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oído a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".

El Tebib Arrumi. Heraldo de Aragón. 4 de febrer de 1939.

"Catalán, judío y renegado,

pagarás los daños que has causado.

Arriba escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer."

Versió del "Cara al Sol" cantada durant la Batalla de l'Ebre. 1938.

"Todos los catalanes son una mierda"

Declaracions fetes el dia 21 de juny del 1959 per Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, imposat "a dit" per la dictadura franquista.

"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes".

Declaracions de Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Fútbol. 1967

"°Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. (...) haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse , y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco i posterior president de la Comunidad Autónoma de Galicia. 1968.

Ments irracionals o trama mafiosa?

2008-07-11T08:20:00.000-07:00

El que succeeix a aquest país amb l'oposició a la línia de 400 kV (coneguda com a MAT) no té nom. Aquesta matinada uns vàndals (o mafiosos) han cremat dues excavadores i dos remolcs a Centelles, culminant un procès d'irracionalitat encetat per la "plataforma no a la Molt Alta Tensió". La meva hipòtesi es que tot aquest moviment d'oposició no es deu , com pensava inicialment, només a l'existència de ments irracionals sinó a obscurs interessos econòmics relacionats amb l'expropiació de terrenys. El mateix es podria dir respecte els moviments d'oposició als generadors eòlics.

Perquè qui amb una mica de sentit de l'ètica o de l'estètica pot dir en aquest país que una línia d'alta tensió o un parc eòlic fan malbé el paisatge? Ningú no se'n ha adonat de que les tècniques de construir carreteres que tenim aquí deixen cicatrius en forma de talusos que malmeten infinitament més el panorama? (Deixem a banda el tema de la bellesa de les nostre viles). Fa ja molts anys que pel PARC-NATIONAL-DES-PYRENEES (patrimoni de la humanitat) circula una línia de molt alta tensió que s'utilitza per vendre energia elèctrica a Espanya entrant per Ordesa i que n'hi ha hagut prou amb pintar les torres de color fosc per fer'les pràcticament invisibles a l'ull (almenys molt menys visibles que la carretera que atravessa el parc nacional).

Fins i tot els ludites que a l'Anglaterra del segle XIX cremaven màquines ho feien amb alguna mena de fonament. Els babaus de la Catalunya del segle XXI (però que viuen al segle IX) no saben ben bé perquè s'oposen a les línes d'alta tensió. La seva irracionalitat i ofuscació els fa creure que els camps electromagnètics que radien els cables són perjudicals per a la salut. Tothom que sàpiga encara que nomès sigui una micona d'electromagnetisme sap que els camps de baixa freqüència com els de les xarxes de transport d'energia elèctrica pràcticament no radien energia.

Això contrasta amb la falta d'atenció dels catalans pel que fa a recents estudis independents que demostren una relació estadística entre l'us del telèfon mòbil i la incidencia de tumors cerebrals. Tants els estudis de l'equip de Vini Khurana que ha estat estudiant científicament el fenòmen durant deu anys a Austràlia com l'equip de David Servan-Schreiber als EstatsUnits i a França com el d'Andre Vander Vorst a Bèlgica (que ha utilitzat rates de laboratori amb qui compartim la major part dels gens) coincideixen en que la utilització del telèfon mòbil suposa un perill major per la salut que el tabac o fins i tot la exposició a substàncies cancerígenes com l'amiant.

Ah! però algú en parla d'aquests estudis que han creat un terratrèmol mediàtic als nostres veïns del nord? No! Aquí per contra hi ha un grup no despreciable de gent que, ambe l mateix tarannà dels ludites del segle XIX, diuen aproximadament que l'electricitat és cosa del diable. I a més ho diuen desfent-se el poc cervell que els hi queda amb radiacions de 1800MHz a cau d'orella.

Però com que em costa de creure que un moviment irracional com el de la oposició a la MAT tingui tanta força i perquè conec les causes que varen originar la oposició a la MAT a la Catalunya Nord, crec que també hi ha la possibilitat de que, com en el cas dels parcs eòlics, el que hi ha darrera de tot plegat sigui simplement una colla de propietaris que volen aconseguir quantitats monetàries més grans per l'expropiació de les seves terres. O bé aquesta darera teoria és certa o bé estem tractant , com deia abans, amb ments totalment irracionals.

Ep Mario Vargas Llosa, Albert Boadella i companyia: canviem els papers?

2008-07-06T16:44:00.000-07:00

El que es reprodueix a continuació és el "Manifiesto para la lengua común" signat per Mario Vargas Llosa i Albert Boadella, però amb dos petits canvis:

- On deia "llengua castellana" s'ha canviat per "llengua catalana" i a l'inrevès.
- On deia "Espanya" s'ha canviat per "l'Estat".

Si el llegiu podreu veure l'absurditat del manifest original i la curtedat del qui el varen signar.

(S'han canviat a majúscules algunes paraules per ressaltar la clarividència de l'autor del manifest original.)

----------------------------------------

Des de fa alguns anys hi ha creixents raons per a
preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la
llengua catalana, l'única llengua juntament oficial i comú de
tots els ciutadans. Evidentment , no es tracta d'una molèstia merament cultural –el nostre idioma gaudeix d'una força envejable (...) sinó d'una inquietud estrictament política: es
refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació
democràtica a aquest país, així com dels drets educatius i
cívics dels qui la tenen com a llengua materna o la escolleixen amb
tot dret com a vehicle preferent d'expressió, comprensió
i comunicació.

Com a punt de començament, establim una sèrie de
PREMISSES:

1) Totes les llengües oficiales a l'Estat són
IGUALMENT espanyoles (sic) i mereixedores de protecció
institucional com a patrimoni compartit, però només
UNA d'elles és comú a tots, oficial en tot el
territori nacional i per tant només una una d'elles –el
català- gaudeix del deure constitucional de ser
coneguda i de la presunció conseqüent de que
tots la coneixen. És a dir, hi ha una asimetria entre
les llengües oficials, la qual cosa no implica
injustícia (?) de cap tipus perquè a l'Estat hi ha
diverses realitats culturals però NOMÉS UNA una d'elles
és universalment oficial al NOSTRE Estat
democràtic. I comptar amb una llengua política
comú és una ENORME riquesa per a la DEMOCRÀCIA,
MÉS ENCARA si es tracta d'una llengua amb tant arrelament
HISTÒRIC a tot el país.

2) Són els ciutadans els que tenen drets
lingüístics, no els territoris ni molt menys les
llengües mateixes. O sigui: els ciutadans que parlen
qualsevol de les llengües cooficials tenen
dret a rebre educació i a ser atesos per la
administració en ella (el català), però les llengües no tenen
el dret d'aconseguir COACTIVAMENT parlants ni a imposar-se com prioritàries a
l'educació, informació, retolació, institucions, etc… en
detriment del català.

3) És un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a CONÈIXER
bé la llengua castellana on aquesta és cooficial a, juntament amb l'OBLIGACIÓ de conèixer
la COMÚ DEL PAÍS. Però tal aspiració pot sernomés estimulada, no imposada. És LÒGIC
suposar que sempre hi haurà molts ciutadans
que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i
professional en català, coneixent només la
llengua castellana autonòmica lo suficientment per conviure
amablement amb els demès i gaudir (dins del possible)
de les manifestacions culturals d'ella. Que
certes autoritats autonòmiques anhelin com
ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe
no justifica decretar la llengua castellana autonòmica com
vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de
relacions amb la administració pública. Convé
recordar que aquest tipus d'imposicions abusives
malmet especialment les possibilitats laborals o
socials dels més desafavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.

4) Certament, l'article tercer, apartat 3, de la
Constitució estableix que “les diferents
modalitats lingüístiques de l'Estat són un
patrimoni cultural que serà objecte d'especial
respecte i protecció”. No s'ha d'objectar res a aquesta disposició tant generosa com justa, proclamada
para acabar con las prohibicions y restriccions
que patia el castellà. Acomplert
SOBRADAMENT avui tal OBJECTIU, seria un frau
constitucional y una autèntica FELLONIA utilitzar tal
article per a justificar la discriminació,
marginació o menyspreu dels ciutadans monolingües en castellà en alguna de las formes
abans indicades.
Per tants els sota signants demanem del
Parlament català una normativa legal del rang adequat (que
en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d'informació, rotulació, institucions, etc…
per a fixar inequívocament els
següents punts:

1) La llengua catalana és comú i oficial a tot el
territori nacional, sent la única la
comprensió se li pot suposar a qualsevol
efecte a tots els ciutadans espanyols.

2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen
el dret a ser educats en llengua catalana, sigui
quina sigui la seva llengua materna. La llengua castellana cooficial
autonòmica ha de figurar en els plans
d'estudi de les seves comunitats en
diversos graus d'oferta, però MAI com a llengua
vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre
ha de quedar garantit a tots els alumnes el
coneixement final de la llengua COMÚ.

3) En las autonomies bilingüesò no que tot
funcionari hagi de tenir tal capacitació., qualsevol ciutadà
té dret a ser atès institucionalment en les dues llengües oficials. Això implica que en els centres oficials hi haurà
sempre personal capacitat per això per En locals
i negocis públics no oficials, la relació amb la
clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.

4) La retolació dels edificis oficials i de las vies
públiques, les comunicacions administratives, la
informació a la ciutadania, etc…en aquestes
comunitats (o a les seves zones qualificades de
bilingües) és recomanable que siguin bilingües
per en tot cas MAI PODRAN expressar-se
únicament en la llengua castellana autonòmica.

5) Els representants polítics, tant de l'administració central com de les autonòmiques,
utilitzaran habitualment en les seves funcions
institucionals d'abast estatal la llengua
catalana tant dins de l'Estat com a l'estranger, excepte en DETERMINADES OCASIONS CARACTERÍSTIQUES. Als parlaments autonòmics de les comunitats de parla castellana podran utilitzar como és natural, qualsevol de les duess llengues oficials.

L'Espanya insolidària i independent amb la que somnien els nacionalistes espanyols

2008-07-06T15:50:00.001-07:00

Aquest escrit, com el següent, es basa en el "manifiesto por la unidad de España" del foro ERMUA i altres feixistes espanyols al qual s'hi han intercanviat els mots "Espanya" per "Catalunya" i "espanyol" per català", "catalans" per " espanyols" . Val la pena que n'analitzeu el resultat, ja que mostra el nivell intel·lectual de l'Espanya negra.

Per a la igualtat i la solidaritat de tots els catalans.

“Catalunya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justicia, la igualtat i el pluralisme polític. La soberania nacional resideix en el poble català, del que emanen els poders de l'Estat”. Constitució catalana, Artícle 1.
Des de la Transició democràtica el nacionalisme espanyol ha constituit la vanguardia d'una ofensiva continuada y sistemàtica contra la unitat constitucional de Catalunya. Aquest nacionalisme, lluny d'acceptar l'autonomia regional que al seu dia va reclamar, s'ha servit deslleialment del règim autonòmic dissenyat en la Constitució del XXXX pet trencar el consens y treballar en la destrucció de Catalunya com a àmbit polític comú d'actuació, legalitat, història y convivència.

Des de finals de la dècada dels noranta aquesta ofensiva s'ha radicalitzat. El nacionalisme identitari en el seu conjunt, amb els partits nacionalistes castellans com a punta de l'iceberg, ha anat coordinant les seves estratègies per debilitar l'Estat, trencar les normes constitucionals y disoldre la Nació catalana, tractant d'imposar als seus ciutadans un projecte d'arrel etnocultural y essencialista que seria la porta d'entrada d'un nou totalitarisme. Així ho proven els plans del Parlament de Castella per impulsar un estatut inconstitucional i les reunions de certs personatges de la política espanyola amb grups terroristes que van ser només la primera fita d'aquest procés que té unes dimensions que no podem ignorar.

Per aquests motius , els signants d'aquest manifest, como a part del moviment cívic oposat al nacionalisme identitari, volem fer arribar a tots els ciutadans i a la classe política que:

1. Som molts els ciutadans que creiem en Catalunya i que, en aquest moment històric, ens veiem forçats a reclamar un cop més el cumpliment de la Constitució y la unitat de la nació catalana com a garantia de la igualtat i la solidaritat de tots els catalans.

2. Sentim com una inadmisible y delirant tergiversació que s'identifiqui com a reaccionària la unitat dels catalans o la pròpia idea de Catalunya i es consideri progressista la Espanya insolidària i independent amb la que somnien els nacionalistes.

La realitar és precisament la contrària: l'esència del pensament reaccionari des del Segle XIX són aquells somnis totalitaris que anteposen la suposada pàtria a les persones i a les seves libertats individuals; aquells somnis que reclamen la neteja etnocultural, el privilegi, la desigualtat davant de la LLei; aquells somnis que es fonamenten en un concepte de la Història com a font mítica i inapel·lable del dret (els falseajats i denominats "drets històrics") oposant-se així als fonaments democràtics de la societat moderna i del nostre sistema constitucional.

3. La racional descentralització de l'Estat i el reconeixement de les peculiariats de totess les seves comunitats autònomes catalanes –signe inequívoc de la voluntat integradora de totes les identitats a la nostra Constitució del XXXX- no poden ser confoses amb la glorificació del egoisme, la insolidaritat y la mesquindat como valors legítims sobre els que es pugui construir una societat democràtica.

4. Creeiem que existeix un risc cert d'acostumar-nos a debatre, como si fos alguna cosa normal, projectes que van contra la noció de Catalunya i en contra la igualtat de tots els ciutadans, que fan trontollar els pilars del nostre sistema de llibertats i que dinamiten el consens constitucional bàsic. Per això no acceptem que el debat sobre la reforma de l'Estatut espanyol o qualsevol altra proposta semblant es converteixi en un tema exclusiu de juristes, en el que s'amagui o empetiteixi la seva gravetat intrínseca respecte l'impacte sobre l'estructura política de Catalunya i la vida dels catalans que tenen aquests projectes.

5. Considerem que la reforma, en tot cas, raonable dels Estatuts seria la que s'orientès a que el sistema autonòmic tracti equitativament a unes regions catalanes amb d'altres, eliminant les assimetries competencials. Igualment, els governants han de plantejar-se la reforma del sistema electoral per corregir la sobrerrepresentació que actualment logren els partits nacionalistes espanyols al Congrès dels Diputats de Barcelona i, d' aquesta manera, evitar la seva excessiva influència en la governació de Catalunya. Ens oposem a que els debats sobre l'estructura de l'Estat Català es plantegi només en una direcció. No resulta raonable que es pugui estar constantemente questionant la nació catalana i no es pugui questionar el nivell d'autogovern de las Comunitats Autònomes catalanes per tal d' assegurar el benestar i la seguretat del conjunt dels catalans.

6. Esperem i desitgem que el Partit Socialista, com a responsable màxim del govern de Catalunya, sàpiga posar fi als projectes i a les actituds que amenacen amb trencar la unitat nacional i que ja han causat alarma, desconfiança y dolor a tots els que desitgem seguir sent catalans. Demanem al Govern, a l'Assamblea Nacional i a les forces polítiques constitucionalistes que s'oposin frontalment a qualsevol projecte que pretengui debilitar Catalunya com a àmbit de decisió comú, de convivència, d'igualtat i de solidaritat.

7. El nostre futur dependrà del que fem al present. És necessari comprendre que el projecte que el nacionalisme tracta de portar endevant és una agresió directa a la Constitució i a Catalunya com a àmbit de solidaritat, igualtat de drets i d'acció comú. El projecte nacionalista és radicalment hostil i incompatible amb la idea de Catalunya que tenim la immensa majoria dels catalans. Per tot això fem una crida a tota la ciutadania per que prengui la iniciativa, no resti aliena als aconteixements i treballi per defensar, des del respecte estricte a la legalitat, aquest projecte comú que és Catalunya.

Una nova CiU?

2008-07-02T15:32:00.000-07:00

Sembla que tenim una nova CiU ocupant certes conselleries de l'administració de la Catalunya Sud. Amb l'agreujant que a més deshonren el nom de la històrica Esquerra Republicana de Catalunya.

Es tracta d'una colla de paràsits de tal calibre que el mateix "Enric" Sopena, gens sospitós de ser independentista català, deia avui al canal de televisió PSOE PLUS (igualment conegut per CNN+) que li havia sorprés que el portaveu d'Esquerra al Congrés dels diputats de Madrid no havia fet ni un a sola reivindicació de les aspiracions catalanes.

Aquest esctit airat, però, me l'ha sugerit el fet de comprovar fa uns instants que no existeix cap diccionari de sinònims ni de separació de síl·labes en català pel OpenOffice i que l'únic diccionari existent és fet per amateurs i amb la nomenclatura "ca_ES" (la denominació ISO per la llengua catalana és "ca", no "ca_ES"). El que això significa és que tota la colla de PARÀSITS d'ERC que ocupen o que volen ocupar càrrecs a l'adminsitració SE'LS HI EN FOT (exactament igual que als de CiU) que el català no pugui tenir la mateixa consideració que qualsevol llengua minoritària com el gal·lès o l'eslovac.

Totes les conselleries fantasmes que dirigeixen haurien de ser capaces de nomenar algú que se' n encarregués de fer aquests paquets lingüístics. De la mateixa manera que no els hi costaria gaire subvencionar una traducció decent al català del windows XP, ja que la única existent és només parcial i de molt baixa qualitat (ni tants sols se n'ha comprovat la longitud d'alguns textes i molts textes apareixen en castellà).

Altre cop resta evident que el govern és reflexe del poble i que aquest poble es nega a existir amb dignitat.

No tots els pobles són mesells. Visca Irlanda!

2008-06-12T01:32:00.001-07:00

Minúscula estelada a Catalunya, gran estrellada d'ERC

2008-04-19T02:00:00.000-07:00

Es repeteix la mateixa història de sempre. ERC perd vots massivament i el que és clar és que els seus dirigents segueixen aferrats a càrrecs polítics a l'Administració (amb l'honrosa excepció de Puigcercós qui, no obstant, deixa enrere un home de la seva confiança i no expressa cap voluntat de no tornar a acostar-se a les actuals institucions). No veig llunyà el dia de la divisió d'ERC i el moment en el que alguns dels líders dels principals corrents d'aquest partit (ja sigui de la direcció o de les faccions crítiques) segueixin les passes de Joan Hortalà, Pilar Rahola o Àngel Colom.

Encara és l'hora de que algú a ERC es decideixi a fer gestos perquè el partit vagi en la direcció d'abandonar càrrecs inútils i a reivindicar (amb accions i no només amb paraules) l'ideari que hauria de tenir una formació sobiranista.

Perquè ningú no ho diu ben clar? Una Conselleria de Governació, per exemple, té actualment tant sentit a Catalunya com la que tindria una d'Assumptes Exteriors o una de l'Aire: amb les competències i legislació actuals absolutament cap.

El principal corrent crític del partit, "Reagrupament" d'en Joan Carretero es presenta com una alternativa a l'actual direcció. Però malauradament ni la trajectòria de l'ex-conseller de governació ni el seu programa l'avalen.

Entre les idees originals de Carretero (expressades durant la creació de Reagrupament) hi ha la de permanència al "govern" autonòmic i la d'un eventual i incomprensible pacte ERC-CiU-PSC.

Immediatament després de les retallades de l'estatut (que ja no era inicialment cap gran cosa) i abans de que fos sotmés a referendum, un partit que fos només una mica sobiranista hauria d'haver fet, com a mínim, el següent:

- Abandonar el govern. Una formació independentista no pot participar d'unes institucions que suposadament rebutja (Quin ridícul que els seus consellers haguessin de ser expulsats per en Maragall!)
- No donar cap mena de suport al partit que ha fet les retallades (PSOE) ni als partits que les han recolzat (principalment Convergència i Unió , però també Iniciativa-Verds).

No havent realitzat aquestes dues accions elementals ni tenint cap corrent intern fort que les hagi reivindicat, els darrers resultats d'ERC eren fàcilment previsibles. També ho és el futur d'aquest partit . Enfonsament total en vots a les autonòmiques. Divisió del partit. Possibles transfuguismes (o fugides, depenent de quina sigui la facció finalment dominant) a Convergència i Unió.

Sembla ja tard, molt tard, per redreçar la trajectòria d'Esquerra. Els moviments dins de la formació política em fan ser molt incrèdul respecte als possibles successors a la seva direcció.

Crec que , més aviat, el que està passant no és només que ERC hagi entrat en una greu crisi d'identitat, sinó que ho ha fet també fa temps el país que anomenem (o anomenàvem) Catalunya.

Del Desenvolupament del Flamenco al Ministerio de Igualdad

2008-04-12T15:09:00.000-07:00

El nou govern de José Luís Rodríguez Zapatero ha decidit crear un "Ministeri d'Igualtat". I el més bo del cas es que la igualtat no fa referència a temes socials, sinó a la "igualtat entre els sexes".

La flamant "ministra d'igualtat" dirigia fins ara l'Agència Andalusa pel Desenvolupament del Flamenco.

Sembla que l'educació no és prou important com per merèixer un ministeri per ella sola (o juntament amb la ciència) sinó que està integrada dins del denominat "Ministerio de Educación, Política Social y Deportes". Es veu que els esports, la política social i l'educació estan fortament relacionats.

En canvi, la "igualtat" mereix tot un ministeri complet per a ella sola: amb gabinets tècnics, organs assessors i consultius, secretaries, subsecretaries, direccions generals, subdireccions generals, assessories jurídiques, inspeccions generals, instituts, vicesecretaries, etc..

I a que és dedicarà tot aquest personal? L'àmbit de les seves tasques, donat el nombre de persones que hi treballaran, hauria d'incloure, com a mínim, totes les situacions socials que impliquin una desigualtat entre homes i dones .

Puc suggerir que vetllin per tal de que a les caixes dels supermercats hi hagi el mateix nombre d'homes que de dones. O a fer que es matriculin més dones a cursos de programació o a les facultats d'enginyeria.

O, simplement, a donar feina a personal afí al PSOE (suposo que femení i masculí en exactament el mateix nombre) que no tenia cabuda en cap dels altres quinze ministeris.

Feta la llei (protocol de Kyoto), feta la trampa

2008-04-12T02:44:00.000-07:00

Un dels principis bàsics implícits en la mentalitat imperant al regne bananer és que les lleis han de ser abundants i més aviat complexes, però que cap d'elles ha de ser necessàriament destinada a ser acomplida. Això és observable en tots els àmbits, des dels simples senyals que regulen el trànsit fins a la legislació més elevada i transcendent. I, pel que sembla, aquesta és la consideració que reben també els tractats internacionals que afecten els assumptes del regne.

El protocol de Kyoto (ratificat per Espanya el 1998) implicava un compromís per reduir els nivells d'emissions dels sis principals gasos causants de l'efecte hivernacle un 5,2% per sota dels del 1990 en el període 2008-2012. El protocol va entrar en vigor el febrer del 2005, després de la ratificacó de Rússia.
A Espanya se li va concedir un increment d'emissions de gasos causants de l'efecte hivernacle (donat el seu menor desenvolupament respecte d'altres països industrialitzats, als que ja se'ls hi exigeixen reduccions). Aquest increment en el cas del regne peninsular no hauria de superar, però, el 15% dels del 1990 en el període 2008-2012.

Cal dir que, a hores d'ara, França ja ha reduït les seves emissions en un 7%, el Regne Unit un 15% i Alemanya un 19%.

Per contra, Espanya ha augmentat les seves emissions un 40% respecte els nivells del 1990.

Com a curiositat, cal destacar que els Estats Units (que com tothom sap no han signat el protocol de Kyoto) han augmentat les seves emissions "només" en un 14%.

Espanya ha de pagar segons aquest acord multes per valor de prop de 5000 milions d'euros (segons les darreres estimacions fetes pel propi govern espanyol). S'ha anunciat que el 40% d'aquest cost serà cobrat en forma d'impostos als ciutadans del regne bananer.

El preu de les multes, a més, s'incrementarà el 2012 en un 250% respecte el valor actual (2008).

El 60% del cost de les multes no inclòs (almenys directament) en els nostres impostos hauria de ser "assumit" per les companyies que més CO2 emeten, la primera de les quals és l'elèctrica Endesa (que és la que utilitza més carbó en les seves plantes). Aquesta empresa, però, te ja en marxa projectes per escapolir-se de fer cap mena de pagament.

Efectivament, les multes es poden bescanviar per inversions en projectes "CDM" (Clean Development Mechanism) en països en vies de desenvolupament. Això ha permès obrir via lliure a Endesa per un pla d'expansió de 2000 milions d'euros a l'Amèrica del Sud per construir-hi plantes de cicle combinat i hidroelèctriques en condicions molt avantatjoses i, de pas, poder compensar les seves emissions al regne bananer.

Entre les plantes incloses als projectes d'Endesa hi han les de Fortaleza al Brasil, Sombrilla a Colombia, Callahuanca, Santa Rosa i Ventanilla al Perú i Palmucho a Xile. Aquests projectes "compensaran" per 400.000 tones de diòxid de carboni emeses en els propers 20 anys i permetran, sens dubte, un creixement sense precedents d'aquest integrant de l'oligopoli energètic espanyol a l'Amèrica Llatina.

Altres membres de l'oligoploli elèctric espanyol, Iberdrola i Unión Fenosa tenen engegats projectes similars. Totes les grans industries productores de CO2 a l'Estat espanyol (entre les quals també hi ha Repsol YPF i cimenteres com cementos Molins i Uniland) participen del mercat internacional de compra-venda de drets d'emissions amb projectes que difícilment es pot entendre que puguin eximir del pagament d'una multa.

L'aparell legislatiu espanyol té una gran experiència en crear lleis altament restrictives. Altra cosa és que aquestes lleis se segueixin. D'aquí que els protocols internacionals no es prenguin gaire seriosament tampoc. El que és clar és que del que no ens lliurarem els qui paguem impostos és de satisfer els més de 2000 milions d'euros de multes per accions realitzades per companyies que ara cerquen nous horitzons a mercats emergents.

Ortega y Gasset sobre Espanya

2008-03-29T13:58:00.000-07:00

Lo característico de España no es que en ella la Inquisición quemase a los heterodoxos, sino que no hubiese ningún heterodoxo importante que quemar. Cuando por casualidad ha habido algún heterodoxo español importante, se iba fuera, como Servet, y era fuera donde lo quemaban. Conviene que los españoles no disculpen su inercia mental con su Inquisición.

El público que ahora va al estadio, tomado en su conjunto, no era antes público de nada. Era "pueblo"y no se le permitía asistir a espectáculos urbanos que no entendía. Ese "pueblo" se había complacido siempre en presenciar juegos corporales allá en su aldea o en su barrio, el juego de pelota, los bolos, etc. No es, pues, nuevo que ese público se interese en los juegos físicos: nunca gustó de otros. Lo nuevo es que ahora tiene dinero e invade la urbe e impone sus gustos hiperarcaicos.

Los españoles son mucho más pobres en deseos que en riqueza. Debilidad en la secreción psíquica interna del deseo trae consigo mengua de vitalidad e ineptitud para la cultura y la civilización. La barbarie en este país es siempre el triunfo del beduino, del hombre que tiene pocas necesidades.

Yo sospecho que, merced a causas desconocidas, la morada íntima de los españoles fue tomada tiempo hace por el odio, que permanece allí astillado, moviendo guerra al mundo. Ahora bien, el odio es un afecto que conduce a la aniquilación de los valores. De esta suerte se ha convertido para el español el universo en una cosa rígida, seca, sórdida y desierta. [1]

Los españoles ofrecen a la vida un corazón blindado de rencor, y las cosas, rebotando en él, son despedidas cruelmente. Hay en derredor de ellos, desde hace siglos, un incesante y progresivo derrumbamiento de los valores.

La actitud ética propia del español parte de preferir lo interno. Es sorprendente que siendo meridional, sea tan reconcentrado. No es sensual ni ostenta el desnudo. Sus fiestas son de escasa apariencia.Son frenéticos, fanáticos en su intimidad.

Todas las menguas y defectos de la vida española serán incorregibles mientras se complazcan en confundir el diestro con el inepto, al noble con el ruin.

Las cosas buenas que por el mundo acontecen obtienen en España sólo un pálido reflejo. En cambio las malas repercuten con increíble eficacia y adquieren entre nosotros mayor intensidad que en parte alguna.

En los últimos tiempos ha padecido Europa un grave descenso de la cortesía, y coetáneamente hemos llegado en España al imperio indiviso de la descortesía. Nuestra raza valetudinaria se siente halagada cuando alguien la invita a adoptar una postura plebeya. El plebeyismo, triunfante en todo el mundo, tiraniza en España. [2]

En España casi todas las gentes parecen atormentadas por la sospecha de que alguien va a venir y les va a arrebatar su ser, este menudo pensamiento, esta pequeña fortuna, este puestecillo en la jerarquía política o académica. Y toda su vida se convierte en una táctica defensiva contra los demás, compuesta de odio, de acritud, de maledicencia, de intriga, de fraude.

Es la española una raza que se ha negado a realizar en si misma aquella serie de transformaciones sociales, morales e intelectuales que llamamos Edad Moderna.

"Platero y yo", libro maravilloso, a la par sencillo y exquisito, humilde y estelar, que debía servir de premio infantil en todas las escuelas de España, si el estado no fuese tan basto, tan ruin. [3]

El individualismo español es uno de tantos pensamientos ineptos como andan por ahí, formando una mitología peninsular. Todavía vivimos las formas de la Edad Media y de ellas la más profunda es la carencia de personalidad individual. La vida transcurre en variedades típicas, no individuales. Vive el comerciante, el catedrático, el diputado, el militar; pero es rarísimo el hombre que impone en nuestra sociedad su individual destino, que vive a su manera. La angostura de nuestro ambiente no permite rebasar los moldes de la vida gremial y normalizada. Y la raza pervive mansamente su vida típica, gremial, donde el barbero se diferencia del obispo, pero no un hombre de otro.

Quiero despedirme de esta España nuestra tan agria, tan paralítica, tan inerte.

La vida española tan ingrata, áspera, elemental y bárbara.

En España es tradicional, inveterado multisecular el odio al ejercicio intelectual. Pero en otra edad el odio era respetuoso, es decir medroso: se odiaba el intelecto, pero se creía en él, en su poder vital, se le temía, era una realidad que urgía aniquilar, consumir, reducir a cenizas, la Inquisición.

Pasan los siglos: aquel odio combustible ha conseguido de una parte hacer obsoleta la acción pensante; de otra, entumecer en el español la capacidad de ser influido por las ideas. Ya no es temible el intelecto. El odio puede quedar reducido al eco del odio que es el desprecio. La España de 1916. Sépanlo los investigadores del año 2000, la palabra mas desprestigiada de cuantas suenan en la península es la palabra "intelectual".

La España de los últimos siglos es, por lo visto, acremente hostil para la vida del espíritu. España no se transforma, España se repite, repite lo de ayer hoy, lo de hoy mañana. Vivir aquí es volver a hacer lo mismo. no cambia, no varía; nada nuevo comienza, nada viejo caduca por completo.

Nuestra inteligencia étnica ha sido siempre una función atrofiada que no ha tenido normal desarrollo. Lo poco que ha habido de temperamento subersivo se redujo, se reduce, a reflejo del de otros países.

Exactamente lo mismo acontece con nuestra inteligencia, la poca que hay es reflejo de otras culturas.

[1] Meditaciones del Quijote. Ortega y Gasset, op. cit, p. 748. Obras Completas. Tomo I.- 1902/1915, Madrid, Taurus (Santillana Ediciones Generales, S.L.) y Fundación José Ortega y Gasset, Madrid, 2004, pp. 747-825. [Edició Fundación José Ortega y Gasset]

[2] "Confesiones de 'El Espectador'." 1917. Ortega y Gasset, El Espectador. Vol. 2. 1917. (El Arquero). Madrid: Revista de Occidente, 1960. 9-29.* (Democracia morbosa. Deseo. Padre e hijo. Para la cultura del amor).

[3] Nuestra señora del harnero, Ortega y Gasset , op. cit. p.25. 1997. Ensayos escogidos, Ed. Taurus (Santillana Ediciones Generales S.L.)

Les 14 frases sobre l'aigua que no van passar la censura de la TV de Catalunya

2008-03-29T11:28:00.000-07:00

El problema és molt greu i té una explicació molt clara i unes solucions que els polítics semblen ignorar.

La població ha augmentat a Catalunya i molt especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona com no ho havia fet des dels anys 50.

Independentment de la sequera que hi hagi o deixi d´haver, és prou clar que els embassaments es buiden molt més ràpidament que fa tant sols cinc anys.

No obstant, les infraestructures per recollir l'aigua de pluja segueixen sent exactament les mateixes que teníem a l'època de Franco.

Els transvasaments interns no són cap solució al problema, ja que les conques interiors no tenen prou cabal.

Les desalinitzadores són per molt la solucío més antiecològica de totes.Una planta desalinitzadora com la que aviat es construirà a Barcelona, de 60 milions de metres cúbics a l’any, emetrà unes 100.000 tones/any de CO₂ a l’atmosfera (aproximadament les que emet una ciutat de 240.000 habitants). És a dir, que el dia que entri en servei, a Catalunya li haurà aparegut una nova població d’aquesta mida, en termes de consum energètic equivalent i d'emissions de CO_2.

Un transvassament del Rhône podria ser part de la solució, però cal posar fil a l'agulla.

No obstant, la solució més adequada al problema és crear noves infraestructures de recollida d'aigua pluvial. Les conques del Llobregat del Besós, del Fluvià i de les rieres del Maresme no tenen control de fluxe. Això significa que no hi ha embassaments per recollir l'aigua de les precipitacions que van a parar a les conques litorals. Aquesta representa una part molt important de la precipitació de Catalunya i es perd absurdament al mar .

Sistemes de recollida de les conques costaneres funcionen a Califòrnia des de fa més de mig segle. És una solució costosa, però més ho ha sigut el TGV de Madrid, els beneficis del qual són molt discutibles.

Risc greu de col·lapse de la construcció al Regne Bananer

2008-02-15T17:34:00.000-08:00

És impressionant veure com es construeix a les nostres contrades!
Esperem que no hi hagi cap terratrèmol com el del 1448!

"Acomiadaments voluntaris": un bonic oxymoron

2008-02-12T15:55:00.000-08:00

Un oxymoron és un terme grec incorporat a la llengua anglesa que denota aquella figura lingüística que combina dues paraules que expressen idees oposades o contradictòries. Per exemple "foc amic", "desenvolupament sostenible", "bomba intel·ligent" o "intel·ligència militar".

Els mitjans de comunicació de la Catalunya Sud ens obsequiaven avui amb un oxymoron magnífic. Segons la versió de TV3, una de les cadenes de televisió que l'han inclós, es deia textualment que "la multinacional General Motors ha acumulat unes pèrdues de 38.700 milions de dòlars en l'exercici 2007, les més elevades de tota la seva història. El motiu és que el fabricant d'automòbils ha acumulat despeses per crèdits fiscals no utilitzats. Com a conseqüència, l'empresa ha anunciat un pla d'acomiadaments voluntaris a 74.000 dels seus empleats".

Un acomiadament és, segons la seva definició a qualsevol diccionari, l'acció a través de la qual aquell qui dona empleu finalitza unilateralment un contracte laboral amb el seu empleat.

En canvi, voluntari sól significar allò que neix de la voluntat, o sigui allò que s'ofereix per realitzar segons la pròpia decisió.

Gràcies per oferir-nos aquest oxymoron únic, en aquest cas de fabricació genuïna espanyola, probable traducció errònea del mot anglès "buyout".

L'administració catalana promociona alhora els videojocs i els monopolis, amb diner públic

2008-02-12T14:59:00.000-08:00

La Generalitat de Catalunya subvenciona les grans multinacionals americanes i el més gran monopoli mundial de software amb els diners de tots els que paguem impostos. L'objectiu d'aquesta mesura és molt poc clar. Segons els seus promotors, es tracta de "modernitzar" el "maquinari" informàtic de les famílies. En realitat, la mesura només afecta als usuaris amb material prou apte per realitzar qualsevol mena de tasca excepte la instal·lació d'algun videojoc o programa multimèdia.

Efectivament, un usuari amb un equip dotat amb un processador més antic i/o lent que un Pentium III a 600 MHz (com és el cas de l'ordinador que utilitzo en aquest instant) no es pot beneficiar d'aquesta subvenció. No obstant, aquesta màquina em permet utilitzar els darrers paquest ofimàtics, tals com el Office 2.3 i realitzar pràcticament qualsevol tasca no lúdica que pugui necessitar, per exemple, un estudiant universitari.

Perquè doncs és necessari que els ciutadans d'un país rebin 150 Euros dels nostros impostos per bescanviar un Pentium III per un Intel Dual Core? Que s'està promocionant amb aquesta mesura tant costosa? Evidentment, no l'educació ni la cultura.

De la ignorància de J.M. Aznar (i de molts catalans també)

2008-01-12T15:22:00.000-08:00

Diu recentment el neofeixista Aznar que a cap lloc del món no s'impideix que s'ensenyi "la lengua común oficial". El que aquest pobre senyor ignora és el paper ni l'escassa incidència que té la política d'immersió lingüística a l'educació, com també ignora que a cap país civilitzat cap llengua oficial gaudeix de privilegis sobre les altres. Això darrer és justament el que succeeix a l'Estat espanyol, on el català, el gallec i l'euskera són llengües suposadament "co-oficials" als seus territoris però no gaudeixen de condició d'igualtat respecte el castellà davant de l'adminisitració ni envers els drets lingüístics dels seus ciutadans. Aquesta és una de les mancances més escandaloses del "nou" estatut (juntament amb la del finançament o absència de concert econòmic).

Per exemple, al Canadà, a Bèlgica i a Suïssa les seves llengües oficials tenen exactament el mateix valor. Això es tradueix al dret de tenir tota la retolació i tots els documents oficials en totes aquestes llengües a qualsevol lloc d'aquests Estats sense que hi hagi cap greuge ni discriminació envers cap d'aquestes llengües, per minoritària que sigui.

A Bèlgica tots els productes són obligatòriament etiquetats en flamenc (neerlandès), francès i alemany encara que només una minoria parli l'alemany a aquest Estat.

Al Canadà tot ciutadà (s'entén, tota persona major d'edat i amb dret a vot) té el dret de ser atès per qualsevol administració de justícia o governamental de qualsevol lloc del territori tant en anglès com en francès. Qualsevol document canadenc no és discriminatori respecte cap de les llengües com sí que ho és el DNI espanyol (del qual el PP es vanagloriava d'haver-lo fet bilingüe abans d'uns comicis electorals) on les paraules destacades ("España" i "Ministerio del Interior") només consten escrites en llengua castellana. I evidentment, el nou estatut no atorga el dret fonamental de ser atès en català ni tan sols a Catalunya. Oi que és escandalós que la majoria de catalans l'hagin votat?

Les única llengua oficials "de facto" al Quebec" és el francès (com ho és el neerlandès a Flandes). Els ciutadans angloparlants al Quebec tenen dret a parlar l'anglès a casa seva i davant de l'adminstració. També tenen dret a tenir els productes etiquetats bilingües i a ser atesos en anglès per les grans companyies, si ho desitjen d'aquesta manera. Els seus drets lingüístics acaben, però, on comencen els dels dels quebequesos.

La mal anomenada política "d'immersió lingüísitica" de la Generalitat suposem tenia l'únic objectiu d'intentar defensar una llengua que forma part del nostre patrimoni i que ha estat víctima d'un genocidi cultural durant una de les dictadures més llargues i repressives que hi ha hagut a l'Europa occidental . També hauria de formar part del patrimoni dels castellans que consideren Catalunya com part integrant d'Espanya.

És bastant evident que des d'un punt de vista democràtic no és a aquests a qui els pertoca decidir sobre els drets lingüístics dels catalans com tampoc els hi pertoca retallar les lleis de Catalunya. És com si aquí poguéssim tenir dret a fer retallades a la Constitució Espanyola o a decidir quin ha de ser el pressupost de la comunitat autònoma de Madrid ni de si han de parlar català o castellà a les seves escoles . Ridícul oi? Doncs és el que succeeix actualment, si intercanviem els papers de Castella i Catalunya.

Em consta que la política d'immersió lingüística dels nostres infants (que permet a la nostra llengua estar en aquest estat de respiració assistida i de fer-nos la il·lusió de que el català és encara una llengua viva) ha demostrat ser totalment insuficient per fer que el català sigui la llengua utilitzada per les següents generacions. El cert és que la llengua vehicular de l'ensenyament majoritària a la major part del territori (i, sobretot, per a la immensa majoria de la població de Catalunya) és el castellà. L'ensenyament en català només és majoritari a nivell escrit, però m'atreveixo a dir que la llengua oral predominant des de la primària fins a la universitat és el castellà. La immersió lingüística és només una política de façana. La més gran pantomima, si m'ho permeteu, que hagi estat mai portada a terme en aquest país.

La llengua catalana ha entrat en estat de mort cerebral

2008-01-12T15:02:00.000-08:00

Tot seguit una petitíssima mostra d'expressions i paraules dites per locutors professionals de
Televisió de Catalunya (TV3 i Canal 3/24) durant els seus noticiaris:

"Aparatositat".
La "jutja".
Pronunciació de "Borgia" com a "Borghia".
Pronunciació de "Cécile" com "Thethile".
La seva "postura".
"Tarda" molt de temps.
"Alliberació".
"Fatxades" (Façanes).
"Avanços".
"Ruïnes" (Runes).
"Frescor"
"Direcció" (Adreça).
"Osat" (Gosat).
"Taquilla" (Guixeta, aquesta, com d'altres, acceptada i recomanada pel IEC!).
"Fugar" (Fugir).
"Disfrutant" (Gaudint).
"Tancant files" (Cerrando filas).
"Danys personals" (Daños personales).
"Remet" el temporal.
"San Franthisco" per pronunciar "San Francisco" (ni en fonètica catalana, ni espanyola ni en el dialecte de l'espanyol parlat a California existeix la "theta" espanyola).
"Destí" (Destinació).
"Sur" (Sud).
"Advocada" (Advocadessa.)
"Alcalda" (Alcaldessa).
"Feroç" (Ferotge).
"En busca de".
"Posen de manifest" (Ponen de manifiesto).
"Voladura". (?)
"Parats" (Aturats).
Monòxid de "carbó" (de carboni).
"Busca" i captura (Recerca i captura).
"Caça" (Cacera).
"A marxes forçades"
Li han tallat "la" llum.
"Acusar" un augment.
"Abona" la hipòtesi.
Totes les "fugues" del vaixell. (fuites).
Ha tornat "la" llum.
"Gúspires" (Guspires) Canal 3/24. 28-2007, 22:14.
"Maleter" (Portaequipatges).
Ones "gegantesques".
"Escassejar".
Esquerda en el "ferm" (firme).
"Sombrilla".
"Es va esgotar" (va quedar esgotat).
Guant "trencat" (guant estripat, la roba en català no es trencava!).
"Donarà molt que pàrlar"!
"Nomenar" "a dit" (nombrar a dedo).
"Que entri en raó" (que entre en razón).
"taqulles" (guixetes, una altra acceptada i recomanada pel lamentable i patètic Institut d'Estudis Catalans, IEC).
"Anar al gra" (Ir al grano).

Aquesta llista es pot ampliar amb un grapat d'expressions (de promig) per a cada telenotícies de Televisió de Catalunya que escolteu.
La qüestió és: a que és dediquen els correctors d'aquesta cadena?

Espanya ha d'acabar els seus trens

2008-01-07T15:02:00.000-08:00

Jules Verne, en el seu llibre "De la Terre a la Lune", ja ho deia. En una subscripció internacional per aportar diners pel projecte del viatge llunar, Espanya va fer la donació més baixa de totes: només 110 reals. Això és el que diu l'original del llibre sobre els motius de tant extraordinàriament minsa donació:

"Va donar per pretexte que havia d'acabar les seves línies de tren. La veritat és que la ciència no és pas gaire ben vista a aquest pais. És encara una mica endarrerit. A més, alguns espanyols, no dels menys instruits, no se'n adonaven del que representava la massa del projectil comparada amb la de la lluna. Creien que la podria fer sortir de la seva òrbita, modificar la seva condició de satèl·lit i que provocaria la seva caiguda a la superfície de la Terra. Sobre aquest cas, més val no dir-ne res."(1)

Malauradament, la situació no ha canviat gaire. Aquest fragment irònic segueix sent tan vàlid com al segle XIX. Qui vol l' "AVE" de Madrid? Perquè no és el "AVE" de Barcelona, sinó el de Madrid. És una línea per anar a la capital del regne bananer. El pressupost de la RENFE de varis anys llençat literalment a les escombreries per una línea absolutament inútil quen no beneficia a ningú a part d'alguns executius amb por volar i turistes madrilenys que vulguin venir a la Costa Brava en ferrocarril (com també ho poden fer per anar a Sevilla, Màlaga o a Galícia). Quan encara no hi ha data, després de tants anys de la mort del dictador del regne, per una connexió amb amplada de via europea amb el continent, ni tant sols amb el port de Barcelona. Com deia en Ramon Tremosa, es planegen les infrastructures com si l'Estat fos una illa.

Un projecte que, contràriament al que diu en Zapatero, no és realitzat per empreses espanyoles, sinó per "maquiladoras" d'Alstom a Espanya, amb els diners de tots els contribuents i tecnologia comprada a l'exterior. Com fan tants països subdesenvolupats arreu del món.

Què han fet (i encara fan ) els polítics i la societat civil en els darrers trenta anys perquè es doni una situació tant immensament ridícula?

(1) "Quand a l'Espagne , il li fuit impossible de réunir plus de cent dix reaux. Elle donna pour prètexte qu'elle avait ses chemins de fer à terminer. La verité est que la sciènce n'est pas très bien vue dans ce pays-là. Il est encore un peu arriéré. Et pis, certains Espagnols, non des mois instruits, ne se rendaient pas un compte exact de la masse du projectil comparée à celle de la Lune. Ils craignent qu'il ne vînt à déranger son orbite, à la troubler dans son rôle de satellite et a provoquer sa chûte à la surface du globe terrestre . Dans ce cas-la, il valait mieux s'abstenir."

Sense presa (“Southern Catalans don't give a dam”)

2007-12-26T15:02:00.000-08:00

Antics i actuals franquistes de la Catalunya Sud solen parlar dels embassaments com d'un èxit de l'àntic règim. La majoria dels pantans varen ser construits a les parts altes de les conques de la Catalunya interior i tenien el principal objectiu (a banda de l'evident benefici econòmic dels seus promotors) de produïr energia elèctrica (en aquells temps l'energia hidràulica abastia al 50% de la totalitat del consum elèctric d'Espanya). Però aquest sistema hidràulic planejat per tecnòcrates de la dictadura ha resultat ser altament inefectiu pel que fa a evitar la inundació de les àrees costaneres i a la utilització de les precipitacions estacionals. No obstant, des de la mort de Franco no s'ha realitzat cap projecte important que resolgui aquests problemes de gestió de l'aigua a la Catalunya Sud.

Actualment hi ha dotze conques a la Catalunya Sud que no tenen control de fluxe. Entre aquestes hi ha les dels rius Besòs i Fluvia i les dels seus principals afluents. Altres fluxes com les rieres del Maresme tampoc disposen de cap sistema de control i les seves aigues estacionals es perden al mar.

Entre les raons per no realitzar un projecte per evitar inundacions i recollir l'aigua de la pluja a les àrees costaneres hi la del baix cabdal mitjà dels sistemes hidrològics implicats i la seva localització en zones altament poblades. Aquests són, però, els principals motius que haurien d'impulsar tals projectes de gestió de l'aigua. La inundació de zones habitades costaneres es produeix gairebé cada dos anys als darrers trams del Besós i del Fluvià. D'altra banda, les sequeres són un problema greu a l'àrea de Barcelona.

Per exemple, el Besós (un sistema que extreu les dues terceres parts de les seves aigues dels sistemes del Ter i del Llobregat) té un fluxe típic mediterrani de només 2 metres cubics per segon. Però aquest valor és deu vegades més gran que el valor mitjà del fluxe del riu Santa Ynez a California abans de la construcció del pantà de Cachuma el 1952.

El fluxe del riu Santa Ynez era altament variable abans de la seva regulació i es podia multiplicar per 2000 durant crescudes ocasionals (el doble que el del riu Besòs).

Considerant una àrea de 400 quilòmetres quadrats als voltants del riu Besòs i els seus afluents on la precipitació anual és de 900 mm, un sistema de recol·lecció d'aigua podria recollir fins a un total de 360 hectometres cúbics (el sistema Sau-Susqueda-Camarasa té una capacitat màxima de 459 hectòmetres cubics). Fins i tot recollir una petita fracció d'aquesta quantitat tindria resultats altament beneficiosos.

Els sistemes hidràulics costaners de California (Cachuma, Santa Maria i Ventura) són uns excel·lents exemples del que ha de ser un projecte de recol·lecció d'aigues correctament disenyat en un clima mediterrani. En lloc de canals sense planificació o de preses inflables en trams del riu (com els que s'han fet recentment al llarg del riu Besòs) la gestió del nivell dels aquifers i la recollida d'aigues estacionals son claus per evitar inundacions i per combatre la sequera.

Un projecte d'aquesta magnitud hauria d'incloure varis pantans de regulació i múltiples conductes i túnels d'aigua als dos costats de la serralada litoral. Una regulació d'aigua apropiadament planificada hauria d'assegurar també uns sistemes hidrològics mediambientalment més sanejats.

El plantejament d'una acció d'aquesta categoria no es fa tractant de reproduir els faraònics pantans franquistes ni tampoc els errors inicials de les obres que abasteixen d'aigua a la ciutat de Los Angeles. L'embassament d'aigua en condicions favorables tant pel mediambient com per la seva viabilitat exigeix precisament que les zones riu amunt dels embassaments tinguin un subsol no degradat. La desforestació és totalment contrària a un projecte d'aquestes característiques, que ha d'anar acompanyat d'una protecció molt més gran d'aquestes zones.

Què és un Regne Bananer?

2007-12-08T08:42:00.001-08:00

Espanya és un dels 11 regnes bananers del món. L'expressió “Regne Bananer” fa referència als països productors de plàtans que tenen un Monarca propi. Els estats membres de la Commonwealth que tenen a la Reina d'Anglaterra com a cap d'Estat no són, per tant, inclosos en aquesta definició. Els altres 10 regnes bananers són Tailàndia, Malàisia, Cambòdia, Marroc, Swazilandia, Lesotho, Brunei, Bhutan, Samoa i Tonga.

Espanya és el 24è productor mundial de plàtans. La totalitat de la producció (més de 375.000 tones mètriques) - creix a les subtropicals illes Canàries i es destina al mercat intern espanyol.

Aparentment, els plàtans van ser introduïts a les Canàries pels anglesos al final del segle XIX . Altres fonts situen el seu origen a la Guinea Equatorial (territori espanyol fins el 1967).

Els plàtans espanyols es caracteritzen per ser habitualment de menor tamany que els seus homòlegs tropicals i tenir unes grans taques negres. La seva maduració és irregular i difícil i tenen un gust menys intens i dolç que els plàtans tropicals (comercialitzats a Espanya sota el nom de "bananas"). No obstant, són els preferits dels consumidors del regne d'Espanya.

RESULTATS INFORME PISA 2006

2007-12-06T16:20:00.000-08:00

Segons les dades de l'informe PISA 2006, que avalua les competències científiques dels estudiants de quinze anys d'edat, Espanya ocupa el lloc 24 d'un total de 30 països de l'OCDE (Organització pel Comerç i Desenvolupament Econòmic).

D'altra banda, Catalunya obté els pitjors resultats de les 10 comunitats autònomes espanyoles analitzades llevat d'Andalusia.

La puntuació mitjana final dóna els següents resultats pels següents Estats membres de l'OCDE:

1 – Finlàndia [563]

2 – Canadà [542]

3 – Japó [531]

4 – Nova Zelanda [530]

5 – Austràlia [527]

6 – Holanda [525]

7 – Corea [522]

8 – Alemanya [516]

9 – Regne Unit [515]

10 – República Txeca [513]

11 – Suïssa [512]

12 – Àustria [511]

13 – Bèlgica [510]

14 – Irlanda [508]

15 – Hongria [504]

16 – Suècia [503]

17 – Polònia [498]

18 – Dinamarca [496]

19 – França [495]

20 – Croàcia [493]

21 – Islàndia [491]

22 – Estats Units [489]

23 – Eslovàquia [488]

24 – Espanya [488]

Només 6 països de l'OCDE obtenen pitjor puntuació: Noruega, Luxemburg, Itàlia, Portugal, Grècia i Mèxic.

Cal destacar una dada interessant de l'informe: analitzant les puntuacions dels estudiants que han obtingut els nivells de coneixement més alts (Nivells 5 i 6 de l'informe) Noruega, Luxemburg i Itàlia superen també els resultats espanyols.

Pel que fa als resultats del PISA 2006 a la comunitat autònoma de Catalunya, els resultats respecte les altres comunitats espanyoles són els següents (les puntuacions són independents de les donades pel cas dels estats):

1 - La Rioja [520]

2 - Castella i Lleó [520]

3 – Aragó [513]

4 – Navarra [511]

5 – Cantàbria [509]

6 – Asturias [508]

7 – Galicia [505]

8 – Pais Basc [495]

9 – Catalunya [491]

10 – Andalusia [474]