17 de maig, 2012

Josep Cuní entevista Artur Mas a 8TV sobre el "Pacte Fiscal"

Ahir a les 21:30 es va ferl'esperada entrevista a 8TV. Artur Mas havia d'explicar (per fi!) que és això del pacte fiscal i dir quin seria el seu pla B.

Segons va dir el president (falta veure què és el que el seu grup proposa finalment) el pacte fiscal serà...oh!  Que els catalans recaptarem tots els nostres impostos com al País Basc i que tal cosa serà assolida "per la via del pacte" (per això s'anomena pacte fiscal).  Per tant, cercarà un consens amb tots els partits per poder elaborar una proposta per presentar a Madrid.

Ja veurem en que queda aquest consens (o aquesta proposta) si entre els partits amb que s'ha de "consensuar" la proposta hi ha, per exemple, el PP.

Suposem però que s'arriba a tal consens per demanar la recaptació de tots els impostos.

Que passaria en aquest hipotètic cas si es presenta tal proposta (algun dia) a Madrid? Doncs que evidentment aquesta proposta s'estavellaria perquè seria evidentment declarada inconstitucional.

Per tant l'important és el pla B. I quin és el pla B del govern de la Generalitat? Doncs encara que sembli increïble el govern no en té cap, de pla B.

La pensada del President és que els ciutadans facin pel seu compte una insubmissió fiscal il·legal dipositant els diners que haguessin de pagar de la seva declaració de renda a l'Agència Tributària Catalana. Això pels particulars i empreses que tinguin un resultat positiu de tal declaració, és clar.

Quants particulars i empreses s'avindran a fer tal cosa? Realment es portarà a terme? Quin percentatge d'impostos representaria tot plegat? Quants anys passaran abans de que s'arribi a demanar tal cosa?

És prou clar que el "govern dels millors" (com s'auto-anomenen) no té gens de pressa en aquest tema, encara que aixo impliqui escanyar als ciutadans. CiU representa uns poders que defensen uns certs interessos privats molt concrets (Abertis, La Caixa, Repsol, Agrolimen, Mercadona, EAE, Agbar, Planeta, Freixenet...) tal com demostra la reunió prèvia que va tenir amb representants d'aquestes empreses abans de retallar l'estatut.

Vejam ara què és el que faria un govern seriòs per resoldre aquesta qüestió (com per exemple el d'Escòcia o el del Quebec, encara que en els seus casos no existeix una injustícia ni llunyanament comparable):
  1. Convocar un referèndum per demanar un sostre màxim de dèficit fiscal (per exemple inferior al 4% del PIB, com a Alemanya).
  2. Demanar la modificació de la constitució a Madrid, amb resultats del referèndum anterior a la butxaca i donar un termini d'un any per fer la modificació.
  3. En cas de que no es modifiqui la constitució, convocar un segon referèndum (aquest per la independència) avalats per una majoria parlamentària al seu favor i per la legalitat internacional.
En comptes d'això, el govern dels millors ara pretén estancar el procés (ja d'entrada) nou mesos només per fer unes discussions que no portaran enlloc. Amb aquest pas de ben segur que exhaureixen la legislatura i encara no han definit la proposta.

Al final d'aquest procés (que pot durar tranquil·lament, si els deixem, set anys més) tindrem evidentment un nou fracàs. I llavors serà el moment de presentar un altre pla amb un nom diferent, per exemple, el "concert fiscal". I mentrestant, ELLS (Abertis, La Caixa, Repsol, Agrolimen, Mercadona, EAE, Agbar, Planeta, Freixenet i un llarg etcètera) anar-se omplint les butxaques, anar fent-se valer de l'estat que les nutreix. I qui dia passa, any empeny.

I com pot ser que, enlloc d'exigir un full de ruta similar al que he mencionat anteriorment ,  el burro català vagi darrera de la pastanaga del "pacte fiscal"? Doncs perquè a aquest poble li manca encara la capacitat de comparar el seu govern amb els dels països més avançats i, a més, els principals medis d'informació catalans (LaVanguardia, RAC1, TV3, etc...) estan controlats per CiU.






13 de maig, 2012

La independència de Catalunya potser la faran els espanyols!

Un historiador va observar una vegada (amb un gran encert) que la conquesta de Mèxic la varen fer els indis mentre que  la independència   la varen fer els espanyols. Certament, sense el recolzament dels tlaxcalteques i d'altres pobles sotmesos a l'imperi azteca, Hernán Cortés no hagués pogut fer gran cosa i, d'altra banda, els líders de la independència mexicana eren criolls espanyols.

Avui  una conversa amb un parell d'amics catalans (independentistes)  respecte a com valoraven al partit polític Solidaritat Catalana per la Independència (SI) m'ha fet arribar a una conclusió similar i igualment sorprenent.

La conclusió és que els catalans de soca-rel (com no ho han fet mai des de com a mínim el segle XVIII) no simpatitzaran mai amb cap líder que defensi el seu país sense embuts.

No cal que ens remuntem a Macià ni a la guerra del Francès però, si us hi fixeu, el líder més llargament recolzat pels catalans durant les darreres desenes fou en Jordi Pujol, una persona amb la qual la majoria de catalans s'identifiquen molt bé i de qui sabien que mai crearia ni la més mínima confrontació amb l'establishment. Un  líder que si actualment arriba a parlar d'independència no triga ni dos dies a desdir-se de les seves pròpies paraules.

Qualsevol altre líder escollit pels catalans com a màxim dirigent dins del seu territori s'ha mogut o es mou sempre dins de paràmetres similars: el suposat nacionalisme de l'Artur Mas no ha anat (ni anirà) mai ni un  mil·límetre més enllà de dir que Catalunya "és una nació" i, encara, si a Madrid li deien que a això no se li podia dotar de legalitat ja li anava bé.

Us imagineu a catalans escollint a un líder que convoqui un referèndum per decidir si el poble vol la independència del seu país? René Lévesque i Jacques Parizeau del PQ ho varen fer així al Quebec al 1980 i al 1994, aconseguint no la independència política total però si un autogovern i un finançament absolutament fantàstics. Alex Salmond de l'SNP està liderant actualment un procés similar a Escòcia que de ben segur que  portarà als seus compatriotes a bon port.

Aquí en canvi qualsevol excusa és bona per treure suport a l'independentisme d'aquest tipus. Per exemple,  si en Lòpez-Tena diu (amb la clara intenció d'atraure els medis per utilitzar-los com a tribuna per denunciar una clara injustícia)  que "un dia la presidenta es vesteix de fada i un altre de mamarratxa" això no es considera el que és.  Ni tan sols una relliscada anecdòtica. Al contrari, es considera un fet imperdonable i un  motiu suficient per desconfiar del seu partit.

Havia de ser un  valencià la persona que ens ensenyés que es pot parlar sense pèls a la llengua com ho feia  Bernard Landry al Quebec quan deia que la bandera canadenca (que allà no té connotacions feixistes com les que té l'estanquera) era un drap?

I qui diu això diu la campanya del #novullpagar. Enlloc de recolzar amb tota la força una denúncia d'un altre fet profundament injust pel país, són molts els catalans que ara troben que SI és un partit negativista i excloent "els membres del qual sempre estan de mala llet" i que demana sacrificis innecessaris als ciutadans. 

Com ja he dit en aquest blog en diverses ocasions, la mentalitat catalana no està feta per lluitar per ideals ni per defensar el país. Ja m'ho havia dit una emigrant catalana a Toronto que anava cada any de visita al principat. Però jo fins avui no ho havia copsat tan clarament. En el fons de tot plegat hi ha el propi caràcter dels catalans que, com deien els Brams, "de la por n'hi diuen seny" i que per aquest mateix motiu no han  pogut fer germinar un estat que protegeixi els seus drets col·lectius.

Quin pot ser doncs el futur d'aquest país (si és que encara li podem dir així)? Hi ha actualment diversos processos sobiranistes en moviment a l'Europa occidental i com a mínim dos d'ells estan a punt de reeixir. Els dos  a la Unió Europea i un d'ells al mateix estat espanyol, a poc quilòmetres al nord-oest de Catalunya. Com respondrà la ciutadania d'aquí davant d'aquests fets?

Jo m'inclino a pensar que els descendents de la immigració espanyola a Catalunya (que són una grandíssima part de la població) gaudeixen d'un tarannà diferent als dels catalans de moltes generacions i que seran decisius per iniciar un hipotètic procés cap a la sobirania,  tant la política com la econòmica.

Deixo per tant en mans d'aquest sector de la població la decisió ferma de recolzar a les forces que lluiten per la independència tal i com ho han fet tots els pobles del món que mai han assolit alguna cosa.

04 de maig, 2012

Fins quan aguantarà aquest poble?

Avui els mitjans de CiU audiovisuals i la premsa escrita de la mateixa banda s'han esforçat en anunciar que el CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement) aposta pel "Pacte Fiscal".

Segons afirmen els mencionats mitjans , el CAREC considera que "el pacte fiscal ha de ser un instrument de primer ordre per a la reactivació econòmica" i "aposta clarament" per la recaptació i gestió de tots els impostos per part de la Generalitat.

És prou clar que vivim en un país on la població no gaudeix  (en termes generals) d'un grau d'informació i de cultura comparable al de les democràcies occidentals del nostre entorn. 

Perquè si així fos, llavors aquestes notícies ofendrien de tal manera a la intel·ligència dels televidents i dels lectors que els periodistes a sou de la banda mafiosa no gosarien ni emetre'ls ni publicar-los. 

Però aquest poble ha estat tan ocupat amb el Barça i Guardiola els darrers anys que possiblement no sap que el president del CAREC, Salvador Alemany i Mas, és ni més ni menys que el president executiu de l'empresa d'autopistes de peatge ABERTIS.

Més probablement encara podria ser que  la majoria d'aquest poble no sàpiga que...
  1.  Que, de veritat, l'estatut, ja era ben poca cosa quan va sortir del Parlament (no contenia el concert econòmic ni llunyanament segons veien llavors fins i tot els elements més botiflers del regne) .    
  2. Que va ser retallat pel propi Artur Mas i Rodríguez Zapatero el  21 gener del 2006.
  3.  Que va ser "cepillado" per Alfonso Guerra l'abril del 2006, abans de ser sotmès a referèndum i, increïblement, encara gaudir de l'aprovació de la majoria de partits i líders polítics catalans.
  4. I que, per si no n'hi havia prou amb tot l'anterior, el va tornar a retallar el Tribunal Constitucional l'1 de juliol del 2010, no perquè cap dels articles suprimits fos important sinó  perquè els membres d'aquest tribunal van voler atrinxerar per tercer cop la mínima possibilitat de que hi hagi en el futur el més mínim indici d'intent de reforma de l'estat.
Només amb la premisa de que el poble ignora tot això es pot explicar que TV3 i La Vanguardia vulguin vendre la moto del misteriós Pacte Fiscal el qual, si no hi posem remei, mantindrà entretingudes a les masses durant uns altres set anys més.

Fins quan aguantarà aquest poble?